Conferència
pronunciada al santuari de la Mare de Déu de Foix el dimarts 8 de
setembre del 2026 en la festivitat de Santa Maria de Foix.
Benvolguts
devots i amics de Foix.
Comparec
avui en nom de l'entitat Gogistes Penedesencs i excuso el seu
president, Antoni Sagarra, que per raons personals avui no ha pogut
pujar. La nostra entitat celebra els 25 anys d'activitat en la
promoció dels goigs en tots els seus aspectes, i ho commemora
justament amb una nova edició dels tradicionals goigs a la Mare de
Déu de Foix, advocada i patrona del Penedès, d'aquí una estona, en
acabar la celebració litúrgica, els tindreu a les mans. Vagi
d'entrada el nostre agraïment a tots aquells que han fet possible
aquesta nova edició que, com veureu, és diferent de totes les
anteriors perquè hem demanat a Antònia Bonell, il·lustradora
vilafranquina que aquest any ha fet el dibuix de l'estampa i els
goigs de sant Fèlix, que ens fes una il·lustració, m'ha demanat
que l'excusi perquè les obligacions professionals li impedeixen ser
avui aquí. El nostre agraïment, per tant, a ella i a l'Associació
Cívica del santuari, l'Ajuntament de Torrelles i la Parròquia de
Santa Maria de Foix.
En
l'actualitat hi ha a Catalunya gairebé mitja dotzena d'entitats que
com la nostra promouen tot allò que té a veure amb els goigs, des
de la reedició de goigs antics -en el nostre cas hem publicat 7
carpetes de cinquanta goigs cada una, goigs històrics del Penedès
fins al segle XIX-, passant per l'edició de goigs nous sobre la
lletra tradicional, que és el cas d'aquest d'avui o els de sant
Fèlix que es donen cada any a Vilafranca en els nou dies de la
novena, i encara la creació de goigs nous com el dedicat a les
relíquies de sant Fèlix que vam estrenar, música de Paton Soler i
lletra d'un servidor, l'11 de setembre de l'any passat en els 125
anys de l'arribada de les relíquies.
A
més, Gogistes Penedesencs ens dediquem a l'estudi i difusió
d'aquesta mostra de religiositat i devoció popular que són els
goigs, ho fem a través de conferències, articles i fins i tot
llibres com el que l'any 2019 vam fer possible amb l'amic Albert
Parellada on estudiàvem i reproduíem tots Els goigs a Nostra
Senyora de Foix, advocada i patrona del Penedès.
Dibuix d'Antònia Bonell
Potser
direu que els gogistes no som molta gent i que en aquest món tan
tecnificat això dels goigs sembla una cosa antiquada, però el fet
és que es continuen cantant arreu dels Països Catalans des de fa
segles i que no s'aturen les edicions, comptant sempre amb el suport
d'entitats, institucions i organismes oficials. Mireu, aquesta edició
nova dels goigs de Foix és la número 654, la darrera que hem fet
tot i que ja n'hi ha altres programades, 654 dividit per 25 anys dona
més de 26 goigs l'any o si voleu dos goigs al mes, a banda de les 7
carpetes que us he dit. Com veieu fem feina i avui em plau que
m’hàgiu convidat a explicar-la una mica aquí a Foix que també és
casa meva i on recordo cada vegada que pujo a mossèn Bartomeu Elias
amb qui havíem cantat aquests goigs de la Mare de Déu, potser
desafinant una mica, però amb tota la devoció del món que és el
que realment s'hi val, perquè els goigs tradicionals són com
aquests nostres, senzills de lletra i música, però autènticament
populars, si cal sense instruments musicals ni grans corals: és el
poble que canta i prega. En aquest sentit, els goigs de Foix són un
excel·lent exemple d'aquesta tradició popular mentre que els de
sant Fèlix a Vilafranca no hi tenen gaire a veure.
Més
detalls, perquè la paraula “goigs” és igualment polisèmica.
Quan en determinades festivitats diem que “anem a goigs” volem
dir que anem, posem pel cas, a la novena o ofici religiós i al
posterior cant dels goigs, però quan els gogistes diem que publiquem
els goigs ens referim, però, a l’edició del text que es canta o
s’havia cantat, totalment o parcialment.
Parlem
de goigs, és a dir d’unes edicions que tenien unes
característiques tan específiques i tradicionals, com tradicional
era el seu ús. Aquests aspectes, com tantes altres coses, al segle
XX comencen a canviar i avui en dia aquesta pràctica devota gairebé
ha desaparegut perquè si parlem de característiques específicament
tradicionals no ens podem referir, per exemple, als goigs actuals de
nova factura, sinó al caire que tenien els antics, mentre que els
d’ara són a tot color, tenen un disseny diguem-ne informàtic i
sovint porten tota una explicació informativa al seu darrere. Els
d’ara són una obra d’art o de disseny, el resultat de la labor
d’un dissenyador gràfic i de la impremta mentre que els del segle
XIX eren el resultat d’allò que se’n deien “arts gràfiques”,
eren un producte elaborat per obra i gràcia d’un impressor que,
sovint amb uns mitjans ben reduïts, feia veritables meravelles.
Aquells impressors aprofitaven gravats, orles, culs de llàntia i
altres andròmines metàl·liques que sovint feia dècades que
estaven als pupitres de la impremta, peces de boix o metàl·liques
que fins i tot tenien un petit mercat que les feia anar d’una
impremta a l’altra.
Fins
entrat ja el segle XX, posem fa cent anys, els impressors aprofitaven
sovint raimes de paper que havien quedat d’altres treballs, sempre
paper d'aquell que ara en diríem reciclat, de segona qualitat, molt
senzill. Els goigs eren impresos a una cara i a una tinta, en color
ala de mosca, o sigui negre d’impremta, i només en casos molt
especials algunes sanefes o detalls es feien en un segon color,
generalment vermell; la selecció de colors o pantone no existia,
però hi havia qui s’entretenia a acolorir a mà la imatge o algun
element dels goigs.
Solem
afirmar que la tipografia va revolucionar el món dels goigs, fins
llavors orals i reservats gairebé als set goigs de la Mare de Déu,
alternança als set dolors de la Verge Maria. Entorn de la litúrgia,
quan el llatí ja és del tot incomprensible per al poble, ben just
estrenada la impremta sobre el 1450, als segles XVI i XVII ja trobem
les primeres produccions de goigs impresos, literatura culta i
popular alhora, però a l’edició hi havia només la lletra, la
música es mantindria per transmissió oral fins a temps molt
recents; com qui diu, va ser al segle XX que els pentagrames van
començar a fer acte de presència en els goigs.
En
realitat, però, la impremta va revolucionar molt més que el món de
la pregària, ho va revolucionar tot, perquè d’una transmissió
cultural oral i secular, cantada o apresa de memòria per un poble
que no sabia llegir ni escriure es va passar a uns papers amb lletres
que posaven la cultura com qui diu a l’abast de tothom. Un tema que
inicialment va preocupar molt a les autoritats, si la cultura es
posava en mans del poble aquest podria tenir coneixements i
pensaments propis, i d’aquí n’acabarien venint les idees pròpies
i fins a les de la revolució. Recordem que el 1814, acabada la
Guerra del Francès, quan Ferran VII retorna al país ho fa com a rei
absolutista, rebutja la Constitució de Cadis que havien elaborat els
liberals el 1812 i prohibeix l’entrada de publicacions impreses de
fora, perquè amb les lletres venien les idees de la Revolució
Francesa que van fer que el seu parent, el Borbó francès, perdés
el cap a la Bastilla.
Tornem
enrere, en els segles del barroc i el neoclassicisme, en aquells
temps que fins fa ben poc anomenàvem els segles de la decadència,
els goigs van ser un dels vincles de manteniment de la llengua, de
manteniment i d’aprenentatge de la lectura, eren a casa, uns versos
que hom sabia de memòria, però que sempre es podien repassar. Parlo
d’una època que a les cases no tothom sabia llegir i escriure,
sovint la dificultat tant d'un exercici com de l’altre era gran, de
manera que hi havia qui a casa llegia o feia cantar als menuts les
estrofes dels goigs i era així que començaven a aprendre una mica a
llegir.
Llegir
en veu alta, era també la manera com és llegir el diari als cafès,
entre els homes que havien acabat la jornada laboral molts dels quals
eren analfabets o llegien amb molta dificultat, de manera que
escoltaven al que en sabia i llegia en veu alta. Suposo que recordeu
aquells diaris subjectats en una barra de fusta per tal que no
s’esgarriessin els fulls o se’ls emportés algun pocavergonya.
Com que la premsa en aquells temps era més ideològica que de
transmissió de notícies, el que corresponia era llegir o sentir com
llegien l’article de comentari que una personalitat o l’altra
política o intel·lectual feia d’un tema determinat, el tema
resultava tractat o comentat sempre des d’una determinada línia
política a la qual eren afectes els membres de la tertúlia d’aquell
cafè.
Va
ser així, amb diaris o goigs o auques, que moltes persones van
millorar els seus coneixements i gairebé es pot dir que, després
d’una breu i molt deficient o inexistent escolarització infantil,
adults ja, van aprendre a llegir. Les dones ho solien fer amb els
missals i altres llibres devots i els homes potser més a la
barberia, on anaven a afaitar-se i tallar-se els cabells. Suposo que
el meu avi que els diumenges feia de barber a Moja, quan acabava la
jornada també agafava el Papitu o el Cu-cut que tenia pels clients i
practicava una mica. Així, amb molta voluntat i molt poca escola,
van aprendre a llegir els meus avis paterns, i no parlo de fa segles
sinó ben just cent anys.
Si
tornem específicament als goigs, més enllà de la forma, potser ens
hem de preguntar què diuen. Llavors ens trobem amb la sorpresa que
sovint el contingut és minso, la biografia del Sant inexistent i les
referències són tan genèriques que serveixen per a un o altre, es
reaprofiten. En altres ocasions els versos ens parlen únicament de
com la població o la parròquia corresponent ha fet lloança sempre
d’aquell Sant o ens expliquen la història de la Mare de Déu
trobada, com la nostra de Foix, una història molt semblant en una
imatge o altra.
Tot
i que es diu que una de les intencions dels goigs
va ser ajudar a substituir les advocacions dels sants locals per la
devoció a la Mare de Déu, la qüestió és que el tema no va ser
gaire efectiu. A més, com que els goigs no tenen un nombre fixat
d’estrofes, es pot fer de més o de menys, si succeeix algun fet
extraordinari que s’atribueix al Sant es pot afegir una altra
estrofa... i a l’hora de cantar-los sovint se’n trien sols
algunes, generalment les primeres i ja n’hi ha prou.
Estem
parlant d’una eina de cultura popular, per això el concepte d’obra
culta no hi és aplicable, ni el concepte d’original o plagi, les
lletres es reaprofitaven, la música no cal dir-ho i fins a les
imatges, sanefes i detalls d’ornamentació, en el món de la
impremta clàssica anaven –com hem dit- d’un treball d’impressió
a l’altre, sovint amb variacions mínimes per a un Sant o altre, i
encara més per a la Mare de Déu en imatges que trobem aquí i allà
i que tenien un mercat, de forma que la imatge d’un goig podia
passar una temporada en una impremta i després ser prestat o venut a
un altre taller.
Tot
plegat feia que l’edició resultés molt barateta i que no fos el
resultat d’un encàrrec concret sinó més aviat un bon recurs per
omplir hores perdudes, quan a les velles impremtes no hi havia gaire
feina perquè, per anar bé, sempre havia de sentir-se el tric- trac
de la màquina, la minerva. Quan la feina mancava, les hores perdudes
s’omplien tallant paper d’estrassa, manipulant serpentines i
confeti, i a la minerva fent estampes, paper ratllat, fulls de rengle
(d’aquells amb soldats que la canalla retallaven per jugar), alguna
auca i algun goig. I això mateix era el que es venia a la botiga,
perquè les impremtes solien tenir botiga, un establiment d’aquells
gairebé sense aparador, sempre amb flaire de tinta que venia del
taller mig soterrat, a l’espai on hi havia hagut el celler, o als
darreres, a la rebotiga. Les portes de l’establiment s’obrien de
dins cap a fora -perquè la família vivia a l’entresol de la
mateixa botiga i la porta la tancaven per dins- i una vidriera, que
era on, amb un cordill i una pinça, es penjaven les novetats.
Gairebé a totes hores que llavors no es fixaven horaris comercials,
s’hi podien comprar goigs quan se’n feia un tiratge nou o quan el
de goig de casa era ja massa vell.
Com
esmentarem tot seguit, la impremta era un dels punts de tertúlia
obligada al capvespre i, com que sovint s’hi confeccionaven
setmanaris, la tertúlia aportava igualment les notícies que
tombaven pel carrer, era com els telèfons mòbils d’ara però de
viva veu, en directe i, sobretot, sense tenir tanta pressa ni anar
gaire lluny. A Barcelona, posem, pel cas, les notícies de París,
Londres o Roma interessaven ben poc si no eren extraordinàries, i
les de la resta del món havien de ser excepcionals que veure-les en
lletra tipogràfica sobre paper.
Sap
greu però tot això, que tenia un caire que en podríem dir romàntic
o decimonònic ja ha passat a la història a mans dels ordinadors,
parlo de quan es feien clixés o fotolits, que per als adolescents
són una cosa tan estranya com la “lletra de metge” perquè ara
ja et donen la recepta impresa amb ordinador, amb general alegria
dels farmacèutics.
Un
goig com Déu mana, fet d’impremta i no de fotocòpia, és la
confluència d’una triple obra d’art: la poètica, la musical i
la gràfica, amb un resultat posat al servei d’una devoció
religiosa. Servien per trencar el caire de pregària individual o
íntima, caire que tenia també el fet de passar el Rosari, i
permetia entrar en la pregària de caràcter conjunt o coral, un
aspecte que sovint donava al tema un caire més optimista, com els
himnes que, interpretats per una multitud, tenen un caràcter
encomanadís, que conviden a afegir-s’hi i com que la tonada es
repeteix una vegada i una altra, a la segona passada ja te la saps,
encara que no l’hagis sentit mai, o encara que aquell no sigui el
teu equip d’un esport determinat. Sé de cases on una tempesta de
llamps i trons era compensada amb el cant dels goigs a santa Bàrbara,
i a Vilafranca no hi havia sequera que durés si es tenen a mà els
goigs de sant Fèlix, màrtir.
Fins
al segle XIX, i amb excepcions, la majoria de les composicions dels
goigs eren ben senzilles, amb una música especialment simple i fàcil
de recordar, sovint reaprofitada d’altres composicions. Jo crec que
aquesta és una de les característiques de la majoria dels goigs,
quan estem davant d’una peça musical per a orquestra i cor
polifònic ens trobem amb uns goigs fora de l’habitual. Els goigs
s’han de poder cantar en un aplec, al cim d’una muntanya i allí
no hi puja gairebé cap instrument musical. El que cal és un
producte pràctic, d’utilitat per a persones amb uns coneixements
musicals mínims o inexistents, goigs per a cantar a una sola veu i
sense por de desafinar que allí el que hi compta no és tant
l’harmonia com la devoció.
En
l’àmbit de la fe hi ha, evidentment, tota una colla d’aspectes a
tenir en compte, a més dels goigs; però aquests també tenien
atribuït, especialment si havien estat beneïts pel senyor rector,
un cert caire taumatúrgic, al costat dels escapularis, les relíquies
i altres, elements que, a posteriori, suposaven un reconeixement de
la intercessió del Sant o Santa, intercessió manifestada en forma
d’ex-vots de tota mena, és a dir que existia un reconeixement
popular a la seva intercessió davant tràngols difícils,
habitualment de temes de salut, tot i que avui en dia podríem
demanar la intercessió d’un o altre per tal de no ser desnonats en
cas d’impagament, o que l’alcoholímetre no marqui per no ser
multats quan els Mossos ens aturen el vehicle a la carretera.
En
aquest espai de l’espiritualitat i les creences resulta interessant
com els professionals de l’assistència sanitària s’han hagut de
plantejar el tema del respecte a aquestes creences, com si es tractés
d’un protocol d’actuació. El plantejament no pot ser altre que
el tracte respectuós amb les creences de cada malalt quan aquest es
troba en una situació de tràngol i que, a més dels aspectes
materials mèdics i la seva capacitat guaridora, té al seu abast uns
elements d’intercessió espiritual que cal respectar perquè
pertanyen a la intimitat, no pas a la física sinó a l’espiritual.
Durant quatre anys vaig tenir un familiar directe internat en un
geriàtric i podria parlar dels aspectes d’aquest caire, entre els
que no faltaven els goigs, que cada un dels internats tenia al seu
abast, uns per voluntat pròpia i altres, mancats ja de coneixement o
del que en diríem discerniment de les coses, ho tenien per voluntat
dels familiars directes.
Pensem
en la tradició encara ben viva a la meva terra de l’estampa de
sant patró. Tot i que avui aquesta utilitat sembla que ha anat de
baixa, l’habitual era penjar-la rere la porta del cancell i
encomanar-nos a ell o ella, abans de sortir de casa. Per ser més
curosos en aquesta explicació direm que l’obligació era no
despenjar cap estampa sinó posar la nova a sobre, no fos cas que
despenjar-la suposés un menyspreu i portés mala sort, com els
calendaris, el del nou any sobre del vell, si cal penjat amb un
filferro amb ganxo.
També
els goigs tenien un sentit i utilitat de pregària més o menys
taumatúrgica, és a dir més o menys propera a un fet miraculós, el
“vostre favor” que implorem cada any a sant Fèlix. Així una
pregària a santa Bàrbara quan venia tempesta o a la Mare de Déu de
Núria si una parella buscava tenir descendència, en el moment de
desembarassar a sant Ramon Nonat patró de les parteres, a sant Fèlix
en cas de sequera o a sant Jocund en malalties infeccioses, i en un
altre moment de la vida els goigs al Sant Crist de la Bona Mort.
Parlem de pregària i cant dels goigs, o tan sols lectura si no se
sabia la tonada, tot i que ja hem dit que solien ser músiques molt
simples sobre quartetes de versos octosíl·labs.
Costums
d’altre temps que no hem de perdre, que es mantenen i recuperen en
nous treballs d’impremta, petites joies tan ben editades i
impreses, una tasca cultural i de devoció que troba el seu millor
manteniment i devoció en la labor d’entitats com Gogistes
Penedesencs. Si us agrada, si en sou col·leccionista, us esperem per
poder continuar dient i per escrit que la Mare de Déu és de Foix
l'alegria.
Que
sigui per molts anys i moltes gràcies.
