Els temps de la festa

A l’entorn de la festivitat de sant Fèlix les diades tenen temps diversos en la vida de tots i cada un dels penedesencs, espais que es corresponen a les etapes del viure. La celebració, el que en podríem dir l’essència del programa d’actes, no ha canviat gaire en els darrers setanta o vuitanta anys, però aquella Vilafranca dels anys cinquanta, posem pel cas, ha acabat aferrada al vertiginós ritme d’acceleració d’ara mateix i al pas de les més recents tecnologies, sense cap mena d’aturador. Potser per això els que ja tenim un bon grapat d’anys coneixem prou bé el component nostàlgic de la Festa Major, el de les coses que ja no hi són i el d’aquells que compartien la celebració amb nosaltres i que ara han esdevingut absents.

Els meus primers records de festa no són sols el Drac, els Gegants i les Cotonines, també el castell de focs del 29 i tot seguit, amb els cosins de Barcelona i de la mà de l’avi, la primera funció del circ Continental, al Camp dels Rolls i l’endemà als cavallets de la Rambla. L’adolescència la va marcar l’interès pels balls i els castellers, a peu de pinya fent mans amb els Verds i tertúlia amb els amics, sota el balcó de l’Ajuntament amb el Ton Massanell, retornat ja del voluntari exili vora mar, amb mossèn Lluverol, el Miqueló i alguns més de fora vila que potser no veiem en tot l’any però que no faltaven a la crida castellera. I si era el cas —amistat amb algun administrador— anada a la processó. En aquells primers anys adolescents eren d’obligació els espectacles, en especial el cinema o alguna obra de teatre, potser més que no pas la música. El que no ha canviat és el temps del dinar, en els meus anys infantils amb llevant de taula inclòs. Des de fa anys, però, la festa major té, per a mi i suposo que per a molts, un altre temps, el de l’ofici, la pregària a la cripta i els castells, una mica a la plaça i tots sencers al televisor.

La petjada dels anys la trobem remarcada en els retrobaments, a peu de carrer en qualsevol moment i sobretot a la sortida d’ofici, al portal de la plaça de Santa Maria, l’encontre d’amics i coneguts. És el punt enyoradís que ens pauta el pas del temps, el goig de la trobada, el record dels absents i sempre el desig compartit d’una bona Festa Major.

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 28 d'agost del 2026.

25 anys de Gogistes Penedesencs

Conferència pronunciada al santuari de la Mare de Déu de Foix el dimarts 8 de setembre del 2026 en la festivitat de Santa Maria de Foix.

Benvolguts devots i amics de Foix.

Comparec avui en nom de l'entitat Gogistes Penedesencs i excuso el seu president, Antoni Sagarra, que per raons personals avui no ha pogut pujar. La nostra entitat celebra els 25 anys d'activitat en la promoció dels goigs en tots els seus aspectes, i ho commemora justament amb una nova edició dels tradicionals goigs a la Mare de Déu de Foix, advocada i patrona del Penedès, d'aquí una estona, en acabar la celebració litúrgica, els tindreu a les mans. Vagi d'entrada el nostre agraïment a tots aquells que han fet possible aquesta nova edició que, com veureu, és diferent de totes les anteriors perquè hem demanat a Antònia Bonell, il·lustradora vilafranquina que aquest any ha fet el dibuix de l'estampa i els goigs de sant Fèlix, que ens fes una il·lustració, m'ha demanat que l'excusi perquè les obligacions professionals li impedeixen ser avui aquí. El nostre agraïment, per tant, a ella i a l'Associació Cívica del santuari, l'Ajuntament de Torrelles i la Parròquia de Santa Maria de Foix.

En l'actualitat hi ha a Catalunya gairebé mitja dotzena d'entitats que com la nostra promouen tot allò que té a veure amb els goigs, des de la reedició de goigs antics -en el nostre cas hem publicat 7 carpetes de cinquanta goigs cada una, goigs històrics del Penedès fins al segle XIX-, passant per l'edició de goigs nous sobre la lletra tradicional, que és el cas d'aquest d'avui o els de sant Fèlix que es donen cada any a Vilafranca en els nou dies de la novena, i encara la creació de goigs nous com el dedicat a les relíquies de sant Fèlix que vam estrenar, música de Paton Soler i lletra d'un servidor, l'11 de setembre de l'any passat en els 125 anys de l'arribada de les relíquies.

A més, Gogistes Penedesencs ens dediquem a l'estudi i difusió d'aquesta mostra de religiositat i devoció popular que són els goigs, ho fem a través de conferències, articles i fins i tot llibres com el que l'any 2019 vam fer possible amb l'amic Albert Parellada on estudiàvem i reproduíem tots Els goigs a Nostra Senyora de Foix, advocada i patrona del Penedès.

                                                    Dibuix d'Antònia Bonell

Potser direu que els gogistes no som molta gent i que en aquest món tan tecnificat això dels goigs sembla una cosa antiquada, però el fet és que es continuen cantant arreu dels Països Catalans des de fa segles i que no s'aturen les edicions, comptant sempre amb el suport d'entitats, institucions i organismes oficials. Mireu, aquesta edició nova dels goigs de Foix és la número 654, la darrera que hem fet tot i que ja n'hi ha altres programades, 654 dividit per 25 anys dona més de 26 goigs l'any o si voleu dos goigs al mes, a banda de les 7 carpetes que us he dit. Com veieu fem feina i avui em plau que m’hàgiu convidat a explicar-la una mica aquí a Foix que també és casa meva i on recordo cada vegada que pujo a mossèn Bartomeu Elias amb qui havíem cantat aquests goigs de la Mare de Déu, potser desafinant una mica, però amb tota la devoció del món que és el que realment s'hi val, perquè els goigs tradicionals són com aquests nostres, senzills de lletra i música, però autènticament populars, si cal sense instruments musicals ni grans corals: és el poble que canta i prega. En aquest sentit, els goigs de Foix són un excel·lent exemple d'aquesta tradició popular mentre que els de sant Fèlix a Vilafranca no hi tenen gaire a veure.

Més detalls, perquè la paraula “goigs” és igualment polisèmica. Quan en determinades festivitats diem que “anem a goigs” volem dir que anem, posem pel cas, a la novena o ofici religiós i al posterior cant dels goigs, però quan els gogistes diem que publiquem els goigs ens referim, però, a l’edició del text que es canta o s’havia cantat, totalment o parcialment.

Parlem de goigs, és a dir d’unes edicions que tenien unes característiques tan específiques i tradicionals, com tradicional era el seu ús. Aquests aspectes, com tantes altres coses, al segle XX comencen a canviar i avui en dia aquesta pràctica devota gairebé ha desaparegut perquè si parlem de característiques específicament tradicionals no ens podem referir, per exemple, als goigs actuals de nova factura, sinó al caire que tenien els antics, mentre que els d’ara són a tot color, tenen un disseny diguem-ne informàtic i sovint porten tota una explicació informativa al seu darrere. Els d’ara són una obra d’art o de disseny, el resultat de la labor d’un dissenyador gràfic i de la impremta mentre que els del segle XIX eren el resultat d’allò que se’n deien “arts gràfiques”, eren un producte elaborat per obra i gràcia d’un impressor que, sovint amb uns mitjans ben reduïts, feia veritables meravelles. Aquells impressors aprofitaven gravats, orles, culs de llàntia i altres andròmines metàl·liques que sovint feia dècades que estaven als pupitres de la impremta, peces de boix o metàl·liques que fins i tot tenien un petit mercat que les feia anar d’una impremta a l’altra.

Fins entrat ja el segle XX, posem fa cent anys, els impressors aprofitaven sovint raimes de paper que havien quedat d’altres treballs, sempre paper d'aquell que ara en diríem reciclat, de segona qualitat, molt senzill. Els goigs eren impresos a una cara i a una tinta, en color ala de mosca, o sigui negre d’impremta, i només en casos molt especials algunes sanefes o detalls es feien en un segon color, generalment vermell; la selecció de colors o pantone no existia, però hi havia qui s’entretenia a acolorir a mà la imatge o algun element dels goigs.

Solem afirmar que la tipografia va revolucionar el món dels goigs, fins llavors orals i reservats gairebé als set goigs de la Mare de Déu, alternança als set dolors de la Verge Maria. Entorn de la litúrgia, quan el llatí ja és del tot incomprensible per al poble, ben just estrenada la impremta sobre el 1450, als segles XVI i XVII ja trobem les primeres produccions de goigs impresos, literatura culta i popular alhora, però a l’edició hi havia només la lletra, la música es mantindria per transmissió oral fins a temps molt recents; com qui diu, va ser al segle XX que els pentagrames van començar a fer acte de presència en els goigs.

En realitat, però, la impremta va revolucionar molt més que el món de la pregària, ho va revolucionar tot, perquè d’una transmissió cultural oral i secular, cantada o apresa de memòria per un poble que no sabia llegir ni escriure es va passar a uns papers amb lletres que posaven la cultura com qui diu a l’abast de tothom. Un tema que inicialment va preocupar molt a les autoritats, si la cultura es posava en mans del poble aquest podria tenir coneixements i pensaments propis, i d’aquí n’acabarien venint les idees pròpies i fins a les de la revolució. Recordem que el 1814, acabada la Guerra del Francès, quan Ferran VII retorna al país ho fa com a rei absolutista, rebutja la Constitució de Cadis que havien elaborat els liberals el 1812 i prohibeix l’entrada de publicacions impreses de fora, perquè amb les lletres venien les idees de la Revolució Francesa que van fer que el seu parent, el Borbó francès, perdés el cap a la Bastilla.

Tornem enrere, en els segles del barroc i el neoclassicisme, en aquells temps que fins fa ben poc anomenàvem els segles de la decadència, els goigs van ser un dels vincles de manteniment de la llengua, de manteniment i d’aprenentatge de la lectura, eren a casa, uns versos que hom sabia de memòria, però que sempre es podien repassar. Parlo d’una època que a les cases no tothom sabia llegir i escriure, sovint la dificultat tant d'un exercici com de l’altre era gran, de manera que hi havia qui a casa llegia o feia cantar als menuts les estrofes dels goigs i era així que començaven a aprendre una mica a llegir.

Llegir en veu alta, era també la manera com és llegir el diari als cafès, entre els homes que havien acabat la jornada laboral molts dels quals eren analfabets o llegien amb molta dificultat, de manera que escoltaven al que en sabia i llegia en veu alta. Suposo que recordeu aquells diaris subjectats en una barra de fusta per tal que no s’esgarriessin els fulls o se’ls emportés algun pocavergonya. Com que la premsa en aquells temps era més ideològica que de transmissió de notícies, el que corresponia era llegir o sentir com llegien l’article de comentari que una personalitat o l’altra política o intel·lectual feia d’un tema determinat, el tema resultava tractat o comentat sempre des d’una determinada línia política a la qual eren afectes els membres de la tertúlia d’aquell cafè.

Va ser així, amb diaris o goigs o auques, que moltes persones van millorar els seus coneixements i gairebé es pot dir que, després d’una breu i molt deficient o inexistent escolarització infantil, adults ja, van aprendre a llegir. Les dones ho solien fer amb els missals i altres llibres devots i els homes potser més a la barberia, on anaven a afaitar-se i tallar-se els cabells. Suposo que el meu avi que els diumenges feia de barber a Moja, quan acabava la jornada també agafava el Papitu o el Cu-cut que tenia pels clients i practicava una mica. Així, amb molta voluntat i molt poca escola, van aprendre a llegir els meus avis paterns, i no parlo de fa segles sinó ben just cent anys.

Si tornem específicament als goigs, més enllà de la forma, potser ens hem de preguntar què diuen. Llavors ens trobem amb la sorpresa que sovint el contingut és minso, la biografia del Sant inexistent i les referències són tan genèriques que serveixen per a un o altre, es reaprofiten. En altres ocasions els versos ens parlen únicament de com la població o la parròquia corresponent ha fet lloança sempre d’aquell Sant o ens expliquen la història de la Mare de Déu trobada, com la nostra de Foix, una història molt semblant en una imatge o altra.

Tot i que es diu que una de les intencions dels goigs va ser ajudar a substituir les advocacions dels sants locals per la devoció a la Mare de Déu, la qüestió és que el tema no va ser gaire efectiu. A més, com que els goigs no tenen un nombre fixat d’estrofes, es pot fer de més o de menys, si succeeix algun fet extraordinari que s’atribueix al Sant es pot afegir una altra estrofa... i a l’hora de cantar-los sovint se’n trien sols algunes, generalment les primeres i ja n’hi ha prou.

Estem parlant d’una eina de cultura popular, per això el concepte d’obra culta no hi és aplicable, ni el concepte d’original o plagi, les lletres es reaprofitaven, la música no cal dir-ho i fins a les imatges, sanefes i detalls d’ornamentació, en el món de la impremta clàssica anaven –com hem dit- d’un treball d’impressió a l’altre, sovint amb variacions mínimes per a un Sant o altre, i encara més per a la Mare de Déu en imatges que trobem aquí i allà i que tenien un mercat, de forma que la imatge d’un goig podia passar una temporada en una impremta i després ser prestat o venut a un altre taller.

Tot plegat feia que l’edició resultés molt barateta i que no fos el resultat d’un encàrrec concret sinó més aviat un bon recurs per omplir hores perdudes, quan a les velles impremtes no hi havia gaire feina perquè, per anar bé, sempre havia de sentir-se el tric- trac de la màquina, la minerva. Quan la feina mancava, les hores perdudes s’omplien tallant paper d’estrassa, manipulant serpentines i confeti, i a la minerva fent estampes, paper ratllat, fulls de rengle (d’aquells amb soldats que la canalla retallaven per jugar), alguna auca i algun goig. I això mateix era el que es venia a la botiga, perquè les impremtes solien tenir botiga, un establiment d’aquells gairebé sense aparador, sempre amb flaire de tinta que venia del taller mig soterrat, a l’espai on hi havia hagut el celler, o als darreres, a la rebotiga. Les portes de l’establiment s’obrien de dins cap a fora -perquè la família vivia a l’entresol de la mateixa botiga i la porta la tancaven per dins- i una vidriera, que era on, amb un cordill i una pinça, es penjaven les novetats. Gairebé a totes hores que llavors no es fixaven horaris comercials, s’hi podien comprar goigs quan se’n feia un tiratge nou o quan el de goig de casa era ja massa vell.

Com esmentarem tot seguit, la impremta era un dels punts de tertúlia obligada al capvespre i, com que sovint s’hi confeccionaven setmanaris, la tertúlia aportava igualment les notícies que tombaven pel carrer, era com els telèfons mòbils d’ara però de viva veu, en directe i, sobretot, sense tenir tanta pressa ni anar gaire lluny. A Barcelona, posem, pel cas, les notícies de París, Londres o Roma interessaven ben poc si no eren extraordinàries, i les de la resta del món havien de ser excepcionals que veure-les en lletra tipogràfica sobre paper.

Sap greu però tot això, que tenia un caire que en podríem dir romàntic o decimonònic ja ha passat a la història a mans dels ordinadors, parlo de quan es feien clixés o fotolits, que per als adolescents són una cosa tan estranya com la “lletra de metge” perquè ara ja et donen la recepta impresa amb ordinador, amb general alegria dels farmacèutics.

Un goig com Déu mana, fet d’impremta i no de fotocòpia, és la confluència d’una triple obra d’art: la poètica, la musical i la gràfica, amb un resultat posat al servei d’una devoció religiosa. Servien per trencar el caire de pregària individual o íntima, caire que tenia també el fet de passar el Rosari, i permetia entrar en la pregària de caràcter conjunt o coral, un aspecte que sovint donava al tema un caire més optimista, com els himnes que, interpretats per una multitud, tenen un caràcter encomanadís, que conviden a afegir-s’hi i com que la tonada es repeteix una vegada i una altra, a la segona passada ja te la saps, encara que no l’hagis sentit mai, o encara que aquell no sigui el teu equip d’un esport determinat. Sé de cases on una tempesta de llamps i trons era compensada amb el cant dels goigs a santa Bàrbara, i a Vilafranca no hi havia sequera que durés si es tenen a mà els goigs de sant Fèlix, màrtir.

Fins al segle XIX, i amb excepcions, la majoria de les composicions dels goigs eren ben senzilles, amb una música especialment simple i fàcil de recordar, sovint reaprofitada d’altres composicions. Jo crec que aquesta és una de les característiques de la majoria dels goigs, quan estem davant d’una peça musical per a orquestra i cor polifònic ens trobem amb uns goigs fora de l’habitual. Els goigs s’han de poder cantar en un aplec, al cim d’una muntanya i allí no hi puja gairebé cap instrument musical. El que cal és un producte pràctic, d’utilitat per a persones amb uns coneixements musicals mínims o inexistents, goigs per a cantar a una sola veu i sense por de desafinar que allí el que hi compta no és tant l’harmonia com la devoció.

En l’àmbit de la fe hi ha, evidentment, tota una colla d’aspectes a tenir en compte, a més dels goigs; però aquests també tenien atribuït, especialment si havien estat beneïts pel senyor rector, un cert caire taumatúrgic, al costat dels escapularis, les relíquies i altres, elements que, a posteriori, suposaven un reconeixement de la intercessió del Sant o Santa, intercessió manifestada en forma d’ex-vots de tota mena, és a dir que existia un reconeixement popular a la seva intercessió davant tràngols difícils, habitualment de temes de salut, tot i que avui en dia podríem demanar la intercessió d’un o altre per tal de no ser desnonats en cas d’impagament, o que l’alcoholímetre no marqui per no ser multats quan els Mossos ens aturen el vehicle a la carretera.

En aquest espai de l’espiritualitat i les creences resulta interessant com els professionals de l’assistència sanitària s’han hagut de plantejar el tema del respecte a aquestes creences, com si es tractés d’un protocol d’actuació. El plantejament no pot ser altre que el tracte respectuós amb les creences de cada malalt quan aquest es troba en una situació de tràngol i que, a més dels aspectes materials mèdics i la seva capacitat guaridora, té al seu abast uns elements d’intercessió espiritual que cal respectar perquè pertanyen a la intimitat, no pas a la física sinó a l’espiritual. Durant quatre anys vaig tenir un familiar directe internat en un geriàtric i podria parlar dels aspectes d’aquest caire, entre els que no faltaven els goigs, que cada un dels internats tenia al seu abast, uns per voluntat pròpia i altres, mancats ja de coneixement o del que en diríem discerniment de les coses, ho tenien per voluntat dels familiars directes.

Pensem en la tradició encara ben viva a la meva terra de l’estampa de sant patró. Tot i que avui aquesta utilitat sembla que ha anat de baixa, l’habitual era penjar-la rere la porta del cancell i encomanar-nos a ell o ella, abans de sortir de casa. Per ser més curosos en aquesta explicació direm que l’obligació era no despenjar cap estampa sinó posar la nova a sobre, no fos cas que despenjar-la suposés un menyspreu i portés mala sort, com els calendaris, el del nou any sobre del vell, si cal penjat amb un filferro amb ganxo.

També els goigs tenien un sentit i utilitat de pregària més o menys taumatúrgica, és a dir més o menys propera a un fet miraculós, el “vostre favor” que implorem cada any a sant Fèlix. Així una pregària a santa Bàrbara quan venia tempesta o a la Mare de Déu de Núria si una parella buscava tenir descendència, en el moment de desembarassar a sant Ramon Nonat patró de les parteres, a sant Fèlix en cas de sequera o a sant Jocund en malalties infeccioses, i en un altre moment de la vida els goigs al Sant Crist de la Bona Mort. Parlem de pregària i cant dels goigs, o tan sols lectura si no se sabia la tonada, tot i que ja hem dit que solien ser músiques molt simples sobre quartetes de versos octosíl·labs.

Costums d’altre temps que no hem de perdre, que es mantenen i recuperen en nous treballs d’impremta, petites joies tan ben editades i impreses, una tasca cultural i de devoció que troba el seu millor manteniment i devoció en la labor d’entitats com Gogistes Penedesencs. Si us agrada, si en sou col·leccionista, us esperem per poder continuar dient i per escrit que la Mare de Déu és de Foix l'alegria.

Que sigui per molts anys i moltes gràcies.

Els noms d'un poble

Torrelles de Foix ha tingut la bona pensada de donar el nom de veïns ja traspassats a diversos indrets de la població, des de carrers a equipaments passant pel significat detall de situar als bancs del carrer una inscripció amb el nom d'alguns fills i filles de la població que mereixen ser recordats, ni que sigui pel seu bon veïnatge. Aquestes iniciatives són de les que ajuden a fer poble, a donar cohesió i identitat a una petita comunitat humana sotmesa, com tantes altres, a les sotragades del temps i la història. Tot plegat, una aportació al reconeixement col·lectiu en la que incideix també la creació o millora d'equipaments com el casal d'avis, l'arxiu o el casal dels joves.

Aquest darrer, l'espai per a la joventut, porta ara el nom de Joan Domènec, «el Fusteret», un torrellenc que, entre moltes altres coses, va ser sempre un decidit dinamitzador i col·laborador, impulsor en tota mena d'activitats de la vida local. En els anys que el vaig conèixer, ja en fa més de mig segle, la seva empenta es deixava sentir entre la joventut, aquelles i aquells que érem una colla d'anys més joves que no pas ell. Parlo d’altres temps, de quan els pobles del nostre Penedès, com en aquest cas Torrelles de Foix, comptaven amb una activitat social i una vida de carrer més activa que l'actual. Suposo que les facilitats derivades dels mitjans de comunicació han determinat que els pobles tinguin ara menys «vida de poble» que n’hauríem de dir, com a mínim en el dia a dia, potser deixant a banda l'estiu i la seva festa major.

El Joan era un dels incansables promotors d’aquesta vida de poble, en especial des de la parròquia, sempre amb el record ben present de mossèn Salvador Pou que hi va deixar una empremta especialment notable pocs anys abans de la seva tràgica mort. Als anys setanta s'organitzaven sortides i activitats de tota mena, en recordo especialment a l’estiu i al voltant de la festa major, a Torrelles dedicada a sant Genís. En uns anys que gairebé podria haver estat el nostre pare, en Joan Domènec, solter i poc amic de les obligacions familiars, era sempre en iniciatives com el cos de portants del Sant Crist o les acampades d'estiu al Pirineu. Vital i constant, el seu nom ho recorda al casal dels joves de Torrelles.

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 31 de juliol del 2026.

Antoni Gaudí i Manuel Trens

En aquestes darreres setmanes de fervor entorn del temple barceloní de la Sagrada Família, hem sentit més de quatre vegades emprar l'expressió "Gaudí, l'arquitecte de Déu", justament un lema que devem a Mn. Manuel Trens qui no va dubtar a qualificar-lo d'aquesta manera en un article al diari barceloní "La publicitat" aquell juny del 1926, amb motiu de la mort del genial arquitecte.

Tot i que en paraules de Josep Pla no seria estranya la qualificació del conjunt arquitectònic de la Sagrada Família com una "església bunyol" (no oblidem que Pla va donar aquest qualificatiu al vilafranquí monument a Milà i Fontanals), les actuals tècniques informàtiques han permès entendre algunes de les aportacions arquitectòniques que Gaudí ja tenia clares i que han estat una novetat absoluta en l'art de bastir edificacions, de manera que el temple expiatori barceloní pot atribuir-se el qualificatiu de genial per la forma, però també pel seu contingut, és a dir per la matemàtica que Gaudí va proposar aplicar a la construcció.

Vam poder veure l'article necrològic de Trens sobre la mort de l'arquitecte a l'exposició de fa uns mesos al Berger- Balaguer de Pinnae i hom té clar que el qualificatiu proposat pel sacerdot i escriptor vilafranquí, i que certament ha fet fortuna, deriva d'aquella dita del mateix Gaudí: "el meu amo no té pressa". Mn. Trens escrivia ara fa un segle "El gran arquitecte no feia res sense Déu, perquè veia amb formidable intuïció la seva missió i la seva responsabilitat. Ell sabia què volia dir el desafiar-se tot sol amb arma moderna contra deu generacions que edificaren catedrals, el lluitar contra una allau de pedra i de ferro i de fusta que bastava per esdevenir una ciutat i una ciutat santa en cada pedra havia de portar una empremta divina".

Una vegada i una altra s'ha remarcat la influència de penedesencs com Torras i Bages en la trajectòria vital de Gaudí tan sovint marcada per un abrandat misticisme religiós. Però resulta significatiu que, per encertada, l'afirmació de Manuel Trens -per edat d'una generació posterior a la de l'arquitecte- hagi passat a formar part del patrimoni col·lectiu català, postil·la a la identitat del genial constructor, al reconegut "arquitecte de Déu".

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 26 de juny del 2026.

1926, un llevant de taula molt especial

Tot i que en l'actualitat aquest és un costum que podem considerar absolutament desaparegut de l'entorn de la tradició festamajorenca, els vilafranquins de sempre i d'una edat ja provecta recordem perfectament aquells dinars de festa major amb llevant de taula. A l'"Abecedari de la Festa major" vam intentar definir aquest component festiu del programa de la festa: Costum tradicional, tot i que en clar decés o pràcticament desaparegut, consistent en la visita dels membres d'algun dels balls o dels castellers que, des de després de dinar i fins a l'hora de sortir la Processó, es presentaven a una colla de cases de la vila on eren ben rebuts. Sovint abans d'entrar-hi ballaven a peu de carrer -així ho feien habitualment els del Ball de les Gitanes, molt aimants d'aquest costum- o les gralles feien gala d'alguna peça del seu repertori. L'acte, mantingut fins a gairebé les darreres dècades del segle XX, era el complement ideal a la sobretaula i oferia als membres del ball alguna mena de gratificació econòmica, tot i que darrerament era més habitual obsequiar-los amb alguna cosa per refrescar la gola.

Certament, la paraula "llevant" deriva del verb llevar o llevar-se en el sentit d'alçar-se o interrompre l'àpat per l'arribada d'alguna persona. El diccionari Alcover-Moll el defineix en un dels seus aspectes: Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa. Però el llevant implica alçar-se de taula ni que sigui per sortir al balcó a veure les evolucions d'un ball o altre a peu de carrer, després vindrà l'obsequi, possiblement a la taula on els amfitrions i convidats ja han tornat a seure i els balladors i grallers s'hi fan presents per gaudir no sols de la propineta sinó també d'alguna copeta de bon vi o alguna de les menges que habitualment haurien de ser les de l'hora de postres, si no fos que aquestes darrers dècades el 30 d'agost els castells acaben tan tard que els convidats potser encara són al primer plat. També Alcover-Moll recull aquest sentit de la paraula: fruita, dolços i altres coses que es serveixen com a final d'un àpat i en aquest sentit l'assimila a la castellana "postres", forma emprada també en català. Qui sap si la desparició del llevant de taula ha estat conseqüència dels endarreriments horaris i el fet que a la vila molts components d'un o altre ball formen part també d'una colla castellera. No es poden repicar campanes i anar a processó.

En aquest sentit, l'acte del llevant de taula a Vilafranca tenia dos moviments: alçar-se de la taula per treure el cap al balcó i tornar després al menjador per tal de ser acompanyats per alguns membres dels balls. Certament, si es tractava de grallers o músics la interpretació a peu de taula era més habitual, tot i l'estridència de l'instrument, de forma que certs atuells musicals potser semblaven més adequats per a l'entorn d'un dinar de Festa Major quie no pas altres. Aquest era el cas del Jaume Cego i el seu violí que va retratar mossèn Trens al seu "Vilafranca, senyora vila":

On hi havia gatzara, festa major o festa de família o barrila de cafè, allà feia cap el Jaume Cego. Era un número obligat de les festes majors dels voltants. A la de Vilafranca, molts anys, acompanyava el ball de bastons. Però el que li donava tot un caràcter medieval de joglar ambulant era la seva assistència a les festes onomàstiques de les famílies. Ell tenia un rengle de famílies per on passava a fer la tocada els dies del sant de l'amo o de la mestressa. Arribava a l'hora de les postres acompanyat d'un minyó que després fou un ferm excursionista. "Per molts anys" feia el músic cec amb la seva habitual sequedat de paraula. "Hola, Jaume. Com va això?", li responien sense interès. "Psè... anant tirant", deia ell invariablement tot desamortallant el violí. S'asseia tot donant una ensumada intel·ligent. "Quina peça voleu que toqui?" Si l'amo tenia alguna vel·leïtat artística li indicava de primer unes peces clàssiques. El classicisme no arribava més enllà de la "Favorita", "Doña Juanita" o "L'Africana". Per un moment, aquells menestrals atapeïts de gall prenien l'aire d'uns senyors de l'Edat Mitjana, que no en tenien prou amb recrear-se el paladar i volien que els hi fessin pessigolles a l'orella. Després venia el repertori de música del dia. "Però com t'ho fas Jaume, per aprendre tot això?" "Psè... tot escoltant", responia ell tot fent petar les cordes. Efectivament, ell no es deixava cap representació de sarsuela, on sempre tenia entrada franca.

Després de tocar li donaven un cigarret de paper i un got de vi, però amb discreció per part del donant perquè, si havia d'anar a gaires cases, els vins es barrejaven i el violí s'enrogallava.

Així el Jaume Cego, com un grill en la nit inacabable, va anar rascant a les palpentes el seu violí per alegrar els altres i oblidar-se de la seva fosquedat.

La biblioteca del col·legi de sant Ramon va acollir l'àpat i també les conferències.

La taula del 29 d'agost del 1926

Ara fa cent anys hi va haver festa grossa al palau del Marquès d'Alfarràs, és a dir al col·legi de Sant Ramon de Penyafort. Aquell casalici, en ple agost deslliurat ja dels neguits infantils dels alumnes, acollia la I Exposició d'Art del Penedès. Es va inaugurar el 22 d'agost d'una manera tan senzilla com ho pot ser obrir portes i acollir una conferència del Dr. Estalella. Es podria dir que les úniques autoritats que hi assistiren van ser els administradors de sant Fèlix d'aquell any : Mn. Joaquim Inglada, Josep Clariana, Francesc Teran, Antoni Mestres i Jaume Valero, aquest darrer un dels impulsors del certamen.

Com ens explica la crònica de Josep Armengol Molins publicada al volum memòria d'aquella celebració [VV.AA. Les exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca 1926, el Vendrell 1927, Vilanova 1929. Ed. facsímil. IEP. El Vendrell 2012], aquell diumenge 29 d'agost els factòtums de la mostra es van entaular allí mateix, com si en fossin els marquesos en el que se'n va dir l'àpat dedicat als expositors. El va presidir en Joaquim Mir, en aquells anys la figura més rellevant de l'art contemporani al Penedès, i al seu entorn personalitats destacades d'un àmbit o altre cultural, així Manuel de Cabanyes, Emili Berger, Josep Estalella, Francesc Pujols, Manuel Trens, Miquel Utrillo, Enric C. Ricart, Antoni Martorell, Pere Jou, Pere Bohigas, Pere Mas i Perera, Jaume Valero, Ricard Fortuny, Manuel Benach i encara fins a gairebé mig centenar, cap dels quals, pel que ens consta, formava part d'un o altre estament oficial, ni tan sols de l'Ajuntament de la vila que llavors presidia Joan Àlvarez de Sisternes. En plena dictadura primoriverista les relacions amb la Casa de la Vila sembla que no passaven pel millor moment.

Va oferir l'àpat Emili Berger que va aprofitar l'oportunitat per a remarcar el goig que feia aquella taula on es van servir entreteniments variats, ous arlequí, peix amb salsa tàrtara, pollastre rostit, fruites i dolços com els borregos de Vilanova, els bufats del Vendrell i les coques de Vilafranca, a més de cafè. La beguda va ser ben penedesenca: vins de Caves Hill de Moja, Montgròs de Vilanova, Freixedes de Vilafranca, malvasia de Sitges i xampanys Calixtus, Freixenet, Lavernoia i Muntaner, a més d'anís Penedès de cal Gallemí. El brindis l'havia de fer en Mir qui presidia la taula, però va cedir la paraula al sitgetà Miquel Utrillo qui va deixar ben clara la perspectiva del certamen:

El banquet que estem celebrant és una cosa inusitada. No ens ha aplegat ací cap interès polític, ni cap interès econòmic. Cap de nosaltres vol res, ningú de nosaltres ve a fer cap negoci. Encoratja de veure com comencen a saber aplegar-se germanívolament gent d'una mateixa professió.

La minuta del dinar.

Un llevant de taula penedesenc

Hi va haver més parlaments, en Rafael Marquina, en Francesc Pujols, Josep Estalella, el vendrellenc Vidal Salvó i Jaume Valero Ribas. Diu que en Mir els donava la paraula a un o altre amb una coca de Vilafranca a la mà.

En arribar, però, el corresponent llevant de taula, en Valero i alguns convidats més van treure el cap al balcó del col·legi de sant Ramon i tots els altres van sortir a la porta de palau, i allí van ballar els gegants de Sitges, de l'Arboç, de Vilanova i de Vilafranca; el Drac i l'Àliga de Vilafranca, la Mulassa de Vilanova, els Diables de l'Arboç, el ball de les Gitanes i el de Bastons de Vilafranca, els Xiquets de Valls i potser algun ball més de la festa de Sant Fèlix. Mai no s'havia vist un aplec de folklore popular penedesenc com aquell i cal suposar -no en diu res la crònica- que bona part dels components d'aquest floret de folklore es van aplegar tot seguit a la taula de palau a gaudir d'una copa de xampany i d'algun retall de les postres penedesenques.

Tot plegat ho recordava el maig de 1936 a "Mirador" Josep Maria de Sagarra:

Entre les anades a Vilafranca més solemnes, s'hi compta aquella realitzada amb motiu de la I Exposició d'Art del Penedès. La població feia molt de goig i fins els mateixos veïns observaven que tothom havia tingut punt a regar el carrer, potser perquè hi desfilaven els gegants de Sitges i En Miguel Utrillo, autor responsable d'aquelles quatre rajoles que a la vila blanca recorden que la netedat és mitja vida. Els nostres amics vilafranquins, atrafegats a complimentar els forasters, adoptaven un gest cerimoniós molt posat en raó, però que no deixava, de desfigurar-los una mica. I van aconseguir el que volien: fer que l'exposició del mobiliari, de les vestimentes, dels ventalls, de les auques, dels periòdics, des llibres i de les solfes de la Vilafranca antiga desvetllessin una emoció tan intensa com l'ígnia presència del Drac.[S[agarra, Josep M.]. "Els dijous blancs" , a Mirador. n. 380. Barcelona, 28 de maig de 1936. p. 1.]

Publicat la primavera del 2016 al digital "L'Espurna" 

 https://lespurnacat.vixsite.com/lespurna