En el decurs de la jornada sobre Pau Boada, celebrada el 16 de maig als claustres de Sant Francesc es va remarcar, entre molts altres aspectes, com l’obra pictòrica de l’artista, el que n’hauríem de dir el seu univers, ja no li pertany, la identifiquem però ha passat a formar part del que potser en podríem dir l’imaginari col·lectiu vilafranquí. Les noves generacions, les que no hi eren quan Boada va morir, fa cinquanta anys, potser ni tan sols n’identifiquen l’autor, tot i tenir una escola amb el seu nom. L’obra de Boada ha passat a formar part de la identitat d’una Vilafranca que possiblement ja no és la d’ara, però que amb certesa correspon a la de bona part del segle XX.
La fascinació per l’univers de Pau Boada és encara ara ben tangible, i així ho va remarcar més d’un ponent en l'esmentada jornada. De manera que no ens pot estranyar que la vitalitat tangible de les línies dels seus dibuixos i colors hagi esdevingut encomanadissa i, en una joiosa disposició predilecta, hagi fet reacció inspirada en Dolors Rovira qui des de fa anys estudia i analitza com els elements de l’univers de Boada esdevenen propostes simbòliques d’un temps universal i, al mateix temps localista, qui sap si el d’aquella «senyora vila» de fa més de mig segle.
La producció plàstica de Dolors Rovira, de la que vam poder gaudir fins la passada setmana a l’espai del Berger Balaguer, és el resultat esplèndit d’una fascinació. No sols això, admirar l’obra de Boada -la Dolors ens ho ha permès comprovar- obre nous camins d’expressivitat cromàtica, desvetlla propostes -també en l'àmbit pedagògic infantil- i allibera tot un univers igualment fascinant de formes d'intuició. El joc no és sols interpretar i reinterpretar, sinó un pas més , en l’univers de Boada hi troba camins nous i insòlits, propostes encisadores marcades també per un vitalisme que ens aporta el millor goig de la felicitat senzilla.
Tinc la sensació que el que Dolors Rovira ha fet és excepcional, no sols pel resultat de tot plegat sinó també per la capacitat de deixar-se seduir que s’ha demostrat. Ves qui havia dir dir que el Pau, solter de tota la vida, deixaria de fer la viu-viu per festejar amb la seva obra la més atenta i acurada de les sensibilitats femenines.
Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 29 de maig del 2026.
