Publicat al setmanari "El 3 de Vuit" el 2 de gener del 2026.
.-La
I Exposició d’Art del Penedès fou la base del Museu de
Vilafranca.
.-50
artistes del moment hi van presentar pintura, escultura i orfebreria.
.-227
peces d’art antic es van catalogar i exposar.
.-Es
van inventariar un centenar de llibres i publicacions periòdiques.
J.
Solé Bordes/Vilafranca
Tot
i que aquest 2026 serà any d’aniversaris -entre altres 425 de la
canonització de sant Ramon de Penyafort i 250 del patronatge de sant
Fèlix- cap tan específic i destacat com el centenari de la I
Exposició d’Art del Penedès. Diverses entitats penedesenques
preparen activitats commemoratives per a recordar una celebració que
va marcar i definir no sols la identitat unitària de les tres
comarques penedesenques, sinó també les perspectives culturals que
encara ara continuen definint la identitat penedesenca. La creació
del Museu de Vilafranca -l’actual Vinseum- i del seu arxiu
bibliogràfic en va ser una de les conseqüències, com ho seria el
1977 la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
Els
primers precedents del tema se situen el 1919 en plena Mancomunitat
de Catalunya quan un jove sacerdot de 27 anys, Manuel Trens -mossèn
Trens per als vilafranquins, el doctor Trens per a tots els altres-
crea la revista mensual «Penedès» que treballa per promoure la
identitat comarcal, fins al punt que s’anuncia amb quatre
redaccions: a Vilafranca amb el poeta Roman de Saavedra al capdavant;
Vilanova, a mà de l’artista E. C. Ricart; el Vendrell amb els
Ramon de la impremta; i Sitges a càrrec del jove Josep Carbonell.
Publicació de cultura de primera línia, «Penedès» va reivindicar
i estudiar els aspectes d’identitat penedesenca, començant per la
grafia del topònim tal com l’escrivim ara, i tot i que comptava
amb una nòmina de col·laboradors de primera línia va deixar de
publicar-se el 1922.
Les
coses estaven canviant, el 1923 va arribar la dictadura de Primo de
Rivera i el 1925 va desaparèixer una Mancomunitat de Catalunya que
el general ja havia escapçat. Calia plantejar els temes propis des
d’altres àmbits i Francesc Cambó va insistir que l’estratègia
havia de ser promoure el treball i l’esforç cultural i no la
protesta ni la confrontació. Potser és aquest plantejament el que
explica la florida cultural d’ara fa cent anys.
Aquell 1926 un jove Pere Mas i Perera va fer possible la publicació
quinzenal «Gaseta de Vilafranca», de ben notable volada cultural,
el mateix any que mossèn Trens va fer possible els «Quaderns
Mensuals d’Acció», suplement del setmanari catòlic vilafranquí
«Acció».
La
Festa Major del 1926
Sobre
la base de l’empenta de Manuel Trens es promou l’anomenada I
Exposició d’Art del Penedès, celebrada durant els dies de la
Festa Major al palau del Marquès d’Alfarràs, llavors ja col·legi
de Sant Ramon. Els diversos espais del centre acullen tres
exposicions, una d’art antic que comissaria mossèn Trens, altra
d’art contemporani a càrrec del pintor Joaquim Mir i una mostra
bibliogràfica que prepara Pere Bohigas. El catàleg complet dona
bona perspectiva del pes específic de la mostra que en l’apartat
d’art modern constitueix un excel·lent retrat del moment creatiu
al Penedès: cinquanta artistes d’onze poblacions amb un total de
164 obres de pintura, escultura, orfebreria, projectes arquitectònics
i puntes de coixí, amb noms com Alfred Sisquella, Pere Jou, Mas i
Fondevila, Miquel Utrillo, Alexandre de Cabanyes, Enric C. Ricart,
Josep F. Ràfols, Martí Torrents o Josep Rovira, a més de
l’esmentat Joaquim Mir.
La
mostra d’art antic, però, és encara d’una rellevància més
significada, en especial si tenim en compte que algunes d’aquestes
obres desapareixerien definitivament durant la guerra civil (1936-
1939). Es tracta d’un veritable catàleg del patrimoni artístic
exclusivament de Vilafranca i el seu entorn, 227 peces que van de
destrals prehistòriques fins a un retaule gòtic, pintura,
escultura, orfebreria, joies bibliogràfiques, mobiliari i fins i tot
peces de roba; un patrimoni que en la seva pràctica totalitat era en
mans de particulars o institucions religioses. La voluntat d’aplegar
aquest conjunt era indirectament la de crear un museu de Vilafranca,
una iniciativa que finalment no quallaria fins al 1934. També anava
per aquest camí l’exposició bibliogràfica, va mostrar una
setantena de llibres i fulletons, tots ells de referència
vilafranquina, des de 1677 fins al 1915, a més de 34 capçaleres de
publicacions periòdiques vilafranquines, prop d’una trentena de
goigs i diversos gravats, així com els boixos de la impremta
Alagret, un patrimoni que seria la base de l’Arxiu Bibliogràfic
Pere Regull del Museu de Vilafranca, avui Centre de Documentació
Vinseum.
Conferències
i música
Hi
va haver concerts a càrrec de Francesca Bové i de Pau Casals-
Benvingut Socies i balls de l’esbart del Foment Sardanista
Vilafranquí, així com un àpat dedicat als expositors. A la vegada,
la biblioteca del col·legi va acollir diverses conferències, la
inaugural del doctor Josep Estalella va proposar la creació d’un
centre d’estudis penedesencs i va dibuixar el programa d’estudis;
la de Jaume Valero Ribas va definir la identitat geogràfica comarcal
penedesenca, una perspectiva que havia de reblar Francesc Pujols qui
defensava que el Penedès començava a Martorell, però el filòsof
martorellenc va patir un oblit i no es va presentar.
Mossèn
Trens va pronunciar una conferència sobre la producció artística
adreçada a promoure a Vilafranca una escola d’arts i oficis sota
la direcció de l’artista gironí Jaume Busquets, però va ser en
aquest punt on es va acabar enredant la troca. El suport econòmic de
la iniciativa sembla que va tenir com a pilars fonamentals Emili
Berger i el metge Ricard Fortuny, ambdós de famílies de l’entorn
vinícola vilafranquí, mentre per enlloc no aparegué l’Ajuntament
vilafranquí que llavors encapçalava Joan Álvarez de Sisternes, de
manera que en cap moment es va convidar a les autoritats municipals,
la inauguració no va tenir parlaments ni protocol, tampoc la cloenda
i no consta l’assistència de cap representant municipal. Va ser
l’inici d’una guerra soterrada que acabaria amb la clausura
silenciosa de l’Escola d’Arts i Oficis després de poc més d’un
any de vida.
Continuïtat
fins avui
Però
el plantejament exitós de la iniciativa a un Penedès que no havia
vist mai una mostra d’aquestes característiques va tenir
continuïtat amb la II Exposició al Vendrell el 1929 i una tercera a
Vilanova el 1929-1930 que va superar totes les anteriors fins i tot
en el dèficit econòmic que va deixar. Potser van ser aquest i els
canvis polítics del 1931 els que van impedir la IV exposició
anunciada a Sitges. La petjada de la iniciativa, però, va tenir
continuïtat, no sols amb la creació del Museu de Vilafranca sinó
també mig segle després, el 1977, la constitució d’aquell
Institut d’Estudis Penedesencs que el doctor Estalella ja havia
proposat en 1926.
Per
saber-ne més:
VV.AA.
Les Exposicions
d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell,
1927. Vilanova i la Geltrú, 1929.
IEP. 2012.
Comas
i Güell, Montserrat; Socias i Batet, Immaculada; i Solé i Bordes,
Joan. De les
Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El
Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929.
IEP. 2014.
.
