El recent traspàs dels bons amics Joan Bosch Planas i Armand Beneyto Albero ens ha portat el record d’aquella iniciativa singular que va ser l’«Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès», un llibre que finalment es publicaria el 1997 a la col·lecció Vilatana però que es va començar a gestar el 1991 o 1992 quan el Ton Massanell gairebé ja coneixia els símptomes de la malaltia que se l’emportaria a finals del 1993. Dels sis autors ara només som a la Festa Major Xavier Bayer, Josep Anton Esteva i qui això signa, és la marca inexorable del pas del temps.
L’Armand, el Joan, el Ton
Tota la seva llarga vida Armand Beneyto va ser una persona marcada per les inquietuds en l’entorn social i cultural. No és objecte d’aquestes línies repassar la seva trajectòria biogràfica però, posats en Festa Major, no podem deixar d’esmentar que el 1981 en va ser administrador després d’haver participat un grapat d’anys en el Ball de Bastons. Com que sempre li bullia el tupí, d’iniciativa pròpia va començar a recollir dades i noms de personatges relacionats amb les diades de Sant Fèlix, com ho va fer també durant molts anys amb altres aspectes de la realitat penedesenca. Alguns d’aquests aplecs resten encara inèdits mentre que el treball “Algunes locucions i frases fetes del Penedès”, compartit amb qui això escriu, es va publicar al volum «La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura», editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs el 2019. El mateix Armand va ser qui va plantejar als editors de la col·lecció Vilatana la possibilitat de fer alguna cosa amb el seu aplec per acabar publicant-lo tot i que, bon coneixedor de la Festa Major, era del tot conscient que l’aplec era incomplet i calia treballar-hi més.
Apareix aquí el nostre segon personatge, l’igualment enyorat Joan Bosch, amb qui, després d’algunes experiències, el 1990 havíem encetat l’edició d’estudis de temàtica vilafranquina —d’aquí en nom de Vilatana— i penedesenca. Bosch era igualment un esperit inquiet, es movia especialment en el món de l’art i durant dècades s’havia dedicat a la pintura, però la temàtica local l’enardia en tots els seus aspectes. Membre promotor de la recuperada Moixiganga de Vilafranca i actiu casteller dels Verds vilfranquins, havia publicat alguns estudis sobre artistes i col·leccions locals d’art.
Amb aquell primer treball de l’Armand a les mans, el vam anar a ensenyar a Antoni Massanell Esclassans, mestre i mentor en tants aspectes de la cultura vilafranquina i especialment festamajorenca. El punt de trobada era la serra on ell treballava, el negoci familiar al carrer de la Beneficència on encara havíem vist el seu pare, Antoni Massanell Casas, fent els seus «difuminos» (ell en deia «difumillos») per a ús dels artistes. El Ton era sempre a la serra i mai no li faltava temps per a atendre a qui s’hi adreçava. Per a alguns vilafranquins de diverses generacions, la meva possiblement l'última, la serra va ser una veritable àgora de diàleg i debat, una escola sense llibres ni pupitres, sense pissarra ni horaris, tal com recorda una placa de reconeixement situada a l’entrada de l’espai d’aparcament de vehicles que ara ocupa aquest indret.
A la serra el Ton orientava i engrescava, promovia iniciatives de recerca i estudi, revisava allò que li fèiem a mans i oferia indicacions o, si era el cas, desaconsellava i desenganyava de tirar endavant algun tema. Mai no se l’havia vist pontificar, ben al contrari amb la seva característica senzillesa jovial orientava i quan convenia ens desdeia de cabòries inútils. Com si el veiés ara mateix reconvenint-me amb amical estimació sobre una transcripció d’uns versos del Ball d’en Serrallonga: «Això no està bé, segur que alguna síl·laba no hi quadra. Es veu d’una hora lluny, però tu tens orelles de tap de suro!». A la serra també es feia tertúlia, es parlava de la vida de la vila, de les inquietuds socials i polítiques del moment, es comentava l’actualitat castellera, i quan calia es feia broma.
Antoni Massanell s’havia compromès a resseguir les dades i indicacions històriques, sobretot en l’àmbit casteller, més enllà dels aspectes literaris que van quedar descartats potser a l’espera d’una nova publicació que finalment no s’ha portat a terme ni s’ha desenvolupat com a projecte, però de la que, d’alguna manera, en pot ser mostra i referent el volum «Nostre empar i guia sant Fèlix màrtir», antologia de textos d’autors diversos al voltant del patró vilafranquí, publicada per les parròquies de Vilafranca el 2025 amb motiu dels 325 anys de l’arribada de les relíquies del màrtir romà.
Pocs mesos després, però, Massanell va manifestar els primers símptomes de la malaltia que en poc més d’un any ens l’arrabassaria quan, justament, tenia sobre la taula tants projectes endegats, especialment en l’àmbit de la investigació històrica i la demografia vilafranquina. Una intervenció quirúrgica va apaivagar inicialment l’evolució de la malura i això li va permetre treballar en el nostre llibre i altres temes alguns mesos.
Recordaré sempre aquell diumenge de maig del 1993 que vaig demanar a Josep M. Mercader si em deixaria pujar el Ton al balcó de sobre la seva botiga per tal que pogués veure els Castellers de Vilafranca a la plaça en la diada de Fires. Tot i que ja estava malalt i mancat de forces, el vaig portar amb cotxe fins davant del Museu i des de cal Mercader va gaudir de la diada. Alguns amics que el van veure, entre ells en Lluís Giménez que havia estat cap de colla i el mateix Mercader, van pujar a saludar-lo. Tots ells ja fa anys que ens han deixat.
El seu bon amic Aureli Andrés —també traspassat, el sant Fèlix del qual fou la imatge dels 325 anys de l’arribada de les relíquies—, el prenia alguns diumenges en el seu vehicle tot terreny fins a alguna de les ermites romàniques de la muntanya penedesenca, indrets que el Ton excursionista havia fet a peu moltes vegades i havia cantat en els seus poemes. Però finalment l’evolució va esdevenir irreversible, Massanell va començar a manifestar dificultats per a la lectura i les malaltisses forces van negar-se definitivament a acompanyar aquell esperit sempre jove que l’havia caracteritzat.
El mestre Ton Massanell ens va deixar el novembre de 1993, però ens havia encomanat el seu entusiasme, exigència i il·lusió per l’«Abecedari» el seu darrer gran projecte vilafranquí. El recordem encara, dèbil ja de forces, tot remarcant-nos que no féssim mai confiança als anys de jubilació, ens deia que aquesta era una gran enganyifa i que calia treballar per tirar endavant els projectes de cultura mentre la salut ens acompanyés, sense esperar a tenir tot el temps que proporciona la jubilació. D’alguna manera ell, que havia continuat treballant a la serra fins als seixanta-set anys quan van tancar aquest negoci familiar, ara se sentia decebut per haver hagut d’enfrontar-se a una insospitada malaltia que no li permetria tirar endavant tants i tants projectes mig endegats, atès que el seu camp d’investigació històrica —la demografia— exigia un ingent treball d’aplec de dades abans d’estudiar-les i redactar les conclusions de tot plegat.
Un projecte engrescador
La proposta de fer un llibre amb un aplec sobre la Festa Major ens havia encisat a tots des del primer moment. Teníem, però, dubtes de tota mena. Com calia enfocar la tria? Era raonable fer-hi constar persones vives? Com calia abastar la immensitat de la temàtica? Fins i tot Massanell no tenia clar si les formes antigues de determinats personatges —el «Drach» o «el Dragón»—, que trobàvem esmentades en documentació o publicacions d’altre temps, havien de tenir entrada pròpia, tot i que aquesta remetés a la forma ortogràfica ara acceptada.
El fet és que no coneixíem ni teníem a l’abast altres obres d’aquestes característiques dedicades a l’entorn festiu català i, d’alguna manera, tots plegats anàvem una mica a les palpentes. Davant d’aquesta situació es va convocar una primera reunió a la qual Antoni Massanell hi va assistir havent donat un cop d’ull al recull de l’Armand, també vam convidar-hi Xavier Bayer, en especial pels seus coneixements en l’àmbit del folklore i la música popular i Josep Anton Esteve col·leccionista de publicacions de Festa Major i autor d’un extraordinari arxiu fotogràfic festiu per tal que treballés els referents de la geografia urbana tradicional de la Festa Major.
Ben aviat es va veure que el tema era complex, tenint en compte el caràcter polièdric i inabastable de les celebracions al voltant de sant Fèlix. Si es tractava d’un diccionari potser no havia d’incloure entrades referides a noms propis, si el volíem fer enciclopèdic potser s’havia d’entrar en el tema de la literatura de Festa Major. Sobre aquest darrer aspecte —allò que s’ha escrit sobre un àmbit o altre de la festa de Sant Fèlix— el Ton Massanell va fer un primer tast d’arqueologia literària i a la següent reunió ens va portar un llistat enorme de tot el que havia trobat en una senzilla prospecció, vam quedar convençuts que entrar en l’espai literari era una tasca que superava les possibilitats de l’equip.
Finalment, vam decidir que es tractava sols de fer un aplec de dades i referències, de noms comuns i propis per ordre alfabètic i d’aquí que en diríem «abecedari». La intenció no era fer una publicació erudita, de manera que es va decidir no posar referències bibliogràfiques ni notes a peu de pàgina i tan sols una breu bibliografia final. Per contrapartida, com que volia ser una obra de consulta, es va decidir optar per les citacions creuades, tot incorporant crides en cursiva quan es feia referència a un mot que tenia entrada pròpia al llibre. Al mateix temps es va decidir especificar en una nota introductòria la gènesi del llibre, la mateixa que ara expliquem, i la metodologia de treball tot remarcant que no s’entrava en l’ús de sigles —més enllà de la de F.M. per fer referència a la festa— per tal que el volum fos de lectura més agradosa.
Ton Massanell
La veritat és que quan el Ton ens va deixar el treball —que finalment li vam dedicar a tall homenatge a la seva memòria— ja estava prou orientat per tirar-lo endavant amb uns criteris i una metodologia determinada, tot i que condicionats sempre per l’absència del seu mestratge. Es van decidir uns criteris —com tantes coses, prou discutibles— i es va optar per incloure alguns noms propis de vilafranquins vivents i, entre altres aspectes, esmentar a l’inici de l’entrada si l’element en qüestió havia estat conegut amb altres noms o variants ortogràfiques.
El redactat definitiu
El 1995 el gruix del contingut del llibre ja estava aplegat i s’havia treballat per donar-hi coherència de manera, per exemple, que un ball no tingués una entrada molt més àmplia que un altre, si realment no es creia que ho mereixia. Per altra banda, les dimensions del que esdevindria un volum de més de dues-centes pàgines semblaven a l’abast de les possibilitats econòmiques de la modesta empresa editorial que era Vilatana, tenint en compte que s’havia optat per no fer servir el color en les il·lustracions.
Armand Beneyto (Foto Ajuntament de Vilafranca)
El treball de redactat final, seguint una metodologia expositiva unitària i coherent, era, però, encara per fer i no va ser fins al 1995 que ens hi vam posar. D’aquest redactat els cinc autors presents en van fer la revisió i esmenes i Joan Bosch, que havia coordinat les tasques de tot l’equip, es va aplicar a la realització gràfica, així com el recull d’il·lustracions i el control de la coherència tipogràfica, ja que, com hem esmentat, empràvem els tipus en itàlica o cursiva per fer esment a altres entrades del llibre, de forma i manera que ens va caldre ser molt curosos en aquest punt per no fer crides inexistents o oblidar-nos de remarcar-les en el text. En aquest sentit, la labor del malaguanyat Joan Bosch va ser certament modèlica i molt acurada.
Mirat des de la perspectiva d’ara, el resultat encara ens sembla, com a mínim a mi, prou satisfactori, sense errades notables i, això sí, amb petites mancances que s’haurien d’afegir si es tirés endavant una nova edició. La pregunta hauria de ser si el llibre va fer alguna aportació nova al coneixement de la nostra celebració festiva. El cas és que, a més de posar a l’abast una eina de consulta, vam donar a conèixer algunes, no moltes, dades i referències fins llavors potser més que desconegudes oblidades entre la muntanya de paperassa i d’indicacions de tota mena que la Festa Major de Vilafranca ha generat. I encara algunes aportacions a l’anecdotari festiu, un àmbit que podria donar també per a un llibre. De tot plegat en dona fe el fet que encara ara el trobem esmentat a la bibliografia d’estudis i articles sobre la nostra celebració festiva.
Certament, el volum es va cloure el 1997 i ara per ara hauria de ser posat al dia pel que fa a dades concretes, però sembla una actualització mínima si tenim en compte que en els darrers trenta anys la nostra festa de Sant Fèlix no ha canviat sigificativament, amb l’excepció de les noves realitzacions castelleres i els noms de tots aquells —administradors, estampers, pregoners, dissenyadors...— que hi han deixat empremta.
Joan Bosch
I després...
El volum va veure la llum per Sant Jordi del 1997 i el 16 de maig, dins el programa d’actes de les Fires de Maig, es va presentar amb una conferència a l’auditori del Museu a càrrec de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’etnologia a la Universitat de Barcelona i estudiós de les realitats festives de casa nostra. La crònica de l’acte a la premsa local recorda que Delgado es va preguntar quin paper jugaven festes com la de Vilafranca en la societat catalana del nostre temps i va remarcar el seu sentit simbòlic, un aspecte en què els continguts ultrapassen els caires pintorescos, lúdics o espectaculars. Per altra banda, les seves anàlisis qüestionaven temes com la definició de la tradicionalitat d'una festa, o la inutilitat de diferenciar festes religioses i profanes. També va parlar del caràcter públic, ritual, col·lectiu, cohesionador i estructurant que les festes tenen i del qual la Festa Major de Vilafranca pot ser un exemple especialment destacat, tal com s’anava resseguint amb especial deteniment en tots els seus aspectes en el volum que es presentava.
El llibre, però, va portar cua, especialment pel fet que unes persones figuressin en el volum i altres no s’esmentessin de manera específica. Un dels autors va demanar no tenir entrada pròpia al llibre. Les crítiques van ploure, especialment a través de la premsa local, i van merèixer un dels versots dels Diables del 31 d’agost del 1997. Tot plegat, observat des de la perspectiva d’ara, no depassa el nivell de l’anècdota mentre que el llibre ha quedat com una aportació, si fa no fa una mica important, al coneixement de la festa i la seva divulgació. Han passat gairebé tres dècades i el volum no s’ha posat al dia, però potser ha servit de referència per a altres treballs d’aquest caire com els publicats a Tarragona i a Menorca, tot i que amb un caràcter més restringit, reculls que es poden consultar a internet, al Termcat, així «Terminologia de les festes de Menorca» del Consell Insular de Menorca (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/166), o el tarragoní «Paraula de Tecla» d’Enric Garriga, Mariona Savall i Marina Massaguer (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/131).
