Malediccions de Gitano (I)

 Una llibreta del 1915

Continuem la transcripció d’una llibreteta de petites dimensions 10’5 x 15’5 cm. 48 pàgines escrites amb ploma per una banda i 19 pàgines a l’altra banda. Amb la data 27 de gener del 1915 a la coberta, una família penedesenca ens l’ ha fet a mans, l’ atribueixen a la generació dels seus avis. Es tracta d’un recull de dites de caire popular sobre la temàtica escatològica i altres transcripcions de dites populars que considerem prou interessant per donar a conèixer i de les que no n’hem trobat referència publicada. Així les coses hem de creure que no es tracta d’una còpia sinó un recull original i el mateix pel que fa als altres textos. Tota vegada que la llengua emprada, tot i que no ajustada a la normativa, és prou correcta en fem la transcripció literal. Agrairem qualsevol informació o comentari sobre aquest material.

(1) Mala presó’t guardi ple de ronya, pollós-!

(2) Aixis pixessis vuit dies sal y vinagre y caguesis bitxus!

(3) Tant debó que l’hora de la mort els teus fills t’escanyin!

(4) Pregaré á Deu perquè t’agafi un mal de ventre que no’t deixi el dia qu’et casis

(5) Aixis te fesin anar al polo Nord en calsotets

(6)Aixis fecis la fi del ventall, paio meu, y una bruixa te ventes les cendres

(7) Permeti Deu te trobesis com un aucell en mans d’una criatura

(8) Mal carric carrac te facin les canyelles de les cames despres de veure’t penjat d’una figuera borda

(9) Aixís te pogues veura com els quinqués, penjat i encés.

(10) Aixís te morissis de riure llegint el “Papitu”

(11) Aixis te caiguessin tots els queixals it fecin menjar torrons d’Agramunt

(12) Deu fés que se’t desviés l’espinada y no trobessis mai á casa teva

(13) Aixís te passes una conductora per sobre perquè t’haguesis de mudar de domicili

(14) Aixis tinguessis l’oido mes fi quin tisic y un vei que aprengues a tocar l’acordeón

(15) Aixís te posessin una botiga de grans y tots té sortissin prop del coccis

(16) Tomáquet, nas de pebrot, semblas un bacallà: t’esquinsaria la penca y faria de tu una esqueixada

(17) Arri allà, cotxina, que t’entens amb un tucinaire que posa mastic a la botifarra blanca.

(18) Si’t clavo un mastic t’enganxaré els vidres de les ulleres al clatell

(19) Mala desgracia tinguis pel devant i derrera i una pedregada te caigui al mitx dels ronyons

(20) Maleida sigui la cangranada del tel de la cetvellada de tos morts

Any 1914 després del tifus

Una llibreta del 1915

Continuem la transcripció d’una llibreteta de petites dimensions 10’5 x 15’5 cm. 48 pàgines escrites amb ploma per una banda i 19 pàgines a l’altra banda. Amb la data 27 de gener del 1915 a la coberta, una família penedesenca ens l’ ha fet a mans, l’ atribueixen a la generació dels seus avis. Es tracta d’un recull de dites de caire popular sobre la temàtica escatològica i altres transcripcions de dites populars que considerem prou interessant per donar a conèixer i de les que no n’hem trobat referència publicada. Així les coses hem de creure que no es tracta d’una còpia sinó un recull original i el mateix pel que fa als altres textos. Tota vegada que la llengua emprada, tot i que no ajustada a la normativa, és prou correcta en fem la transcripció literal. Agrairem qualsevol informació o comentari sobre aquest material.

Any 1914 despres dels tifus

Lo que han dut els Reis

Als metges= Feina

Als apotecaris= Cuartos

A Barcelona= Salud, que prou falta feia

Als jugados= Un compás d’espera

Als qui paseigen per les Rambles= Bruticia

Als empresaris dels teatres= Mals de CapdevilaAls capellans= Enterros

A «la Vanguardia»= Esqueles

Als tintorers= Roba de color per á tenyir en negre, qu’es el color de moda

Als corresponsals del Teatre de la Guerra= Boles, moltes boles

Qu’es el comble d’un banc

Instalarse al «Passatge del Credit»

Fenómeno visual

Passava el dia de Santa Llúcia pel carrer del nom d’aquesta santa on hi avia un pobre que demanava caritat aixis.

Una gracia de caritat per aquest pobret? Santa llucia gloriosa ens conservi l’ull del c... que’ls de la vista ja’ls tenim perduts?...

Acudit.

Entre el riure i el plorar que hi ha. El nas.

Lliço de doctrina

Les derreries del home sont cuatre: clatell, esquena, cul y anques

Del Pau a la Dolors

En el decurs de la jornada sobre Pau Boada, celebrada el 16 de maig als claustres de Sant Francesc es va remarcar, entre molts altres aspectes, com l’obra pictòrica de l’artista, el que n’hauríem de dir el seu univers, ja no li pertany, la identifiquem però ha passat a formar part del que potser en podríem dir l’imaginari col·lectiu vilafranquí. Les noves generacions, les que no hi eren quan Boada va morir, fa cinquanta anys, potser ni tan sols n’identifiquen l’autor, tot i tenir una escola amb el seu nom. L’obra de Boada ha passat a formar part de la identitat d’una Vilafranca que possiblement ja no és la d’ara, però que amb certesa correspon a la de bona part del segle XX.

La fascinació per l’univers de Pau Boada és encara ara ben tangible, i així ho va remarcar més d’un ponent en l'esmentada jornada. De manera que no ens pot estranyar que la vitalitat tangible de les línies dels seus dibuixos i colors hagi esdevingut encomanadissa i, en una joiosa disposició predilecta, hagi fet reacció inspirada en Dolors Rovira qui des de fa anys estudia i analitza com els elements de l’univers de Boada esdevenen propostes simbòliques d’un temps universal i, al mateix temps localista, qui sap si el d’aquella «senyora vila» de fa més de mig segle.

La producció plàstica de Dolors Rovira, de la que vam poder gaudir fins la passada setmana a l’espai del Berger Balaguer, és el resultat esplèndit d’una fascinació. No sols això, admirar l’obra de Boada -la Dolors ens ho ha permès comprovar- obre nous camins d’expressivitat cromàtica, desvetlla propostes -també en l'àmbit pedagògic infantil- i allibera tot un univers igualment fascinant de formes d'intuició. El joc no és sols interpretar i reinterpretar, sinó un pas més , en l’univers de Boada hi troba camins nous i insòlits, propostes encisadores marcades també per un vitalisme que ens aporta el millor goig de la felicitat senzilla.

Tinc la sensació que el que Dolors Rovira ha fet és excepcional, no sols pel resultat de tot plegat sinó també per la capacitat de deixar-se seduir que s’ha demostrat. Ves qui havia dir dir que el Pau, solter de tota la vida, deixaria de fer la viu-viu per festejar amb la seva obra la més atenta i acurada de les sensibilitats femenines.

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit", a la columna "Inversament proporcional", el 29 de maig del 2026.

Solidaritat amb Veneçuela a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament

Davant les dificultats bancàries per fer transferències al compte del Centre Català de Caraques, hem decidit donar suport a la campanya del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Adjuntem cartell amb totes les indicacions, trobareu més informació a internet (www.fonscatala.org).

Solidaritat amb Veneçuela a través del Centre Català de Caraques

 Feu-ho córrer!