Mor a 101 anys Josep Parera Ripoll

 .-President de Caixa Penedès i del Museu de Vilafranca

.-Impulsor i fundador dels Joves d'Acció Catòlica i de l'Institut d'Estudis Penedesencs.

El passat dia 7 de març moria a Vilafranca a 101 anys Josep Parera Ripoll després d'una ben llarga trajectòria personal i humana que, d'alguna manera, sintetitza també la història de la Vilafranca del segle XX. La Caixa d'Estalvis del Penedès, Càritas Interparroquial, el Museu de Vilafranca, Acció Catòlica o l'Institut d'Estudis Penedesencs són algunes de les fites -possiblement incompletes i ben difícils de sintetitzar en unes breus línies- d'aquesta història que Parera va impulsar de manera decidida i que queden reflectides en els tres volums que amb el títol "Una presidència, un testimoniatge" va publicar Caixa Penedès tot recollint els principals pròlegs, parlaments i intervencions dels que Parera n'era autor, textos de prosa precisa i acurada que sintetitzen el seu pensament social d'arrel cristiana.

Fill del poeta i impressor Parera Ràfols, els seus anys de joventut es van veure determinats pels esdeveniments del final de la Guerra Civil. Home de formació autodidàctica, amb un caràcter marcat també per un humor finíssim i un punt sorneguer, a més de jugador de futbol. Professionalment es va dedicar a la gestió empresarial de l'empresa familiar, però des dels anys de la primera postguerra va destacar per les seves inquietuds en els temes culturals i socials d'arrel cristiana sota el guiatge de Mn. Lluís Via i posteriorment Mn. Vergés i Mn. Batlles, així el 1941 Parera va ser un dels fundadors de la Joventut d'Acció Catòlica. Cap a les primeries de la dècada dels anys cinquanta va participar també de manera directa en la fundació de Càritas Interparroquial de Vilafranca des de la que, entre moltes altres iniciatives, el 1960 es va constituir el Foment de la Propietat Familiar que va fer possible la construcció d'un grup d'habitatges a Vilafranca davant les greus mancances que hi havia en aquest àmbit. D'aquests anys és també la seva relació estreta amb Montserrat forjada possiblement en les trobades anuals al monestir a partir del 1956.

Habitual del Museu de Vilafranca, el 1971 es va incorporar a la junta, sota la presidència d'Enric Llorach i el 1973 va passar a ocupar-ne la presidència fins el 1979. Aquesta va ser una de les etapes de desenvolupament de l'entitat amb la construcció del nou edifici de cal Paifigues que acolliria algunes de les col·leccions aconseguides per donació, com la d'art de Manuel Trens o la de ceràmica de Mn. Joan Bonet, incorporacions que es van gestionar gràcies a l'empenta coordinada del Museu i Caixa Penedès. Igualment, va promoure els premis Sant Ramon de Penyafort per a treballs de recerca local i comarcal, l'edició de bona part dels treballs premiats i a partir del 1976 la publicació de la revista "Olerdulae" des de la que es va promoure la constitució el 1977 de l'Institut d'Estudis Penedesencs, entitat de la qual Parera en va ser promotor directe i fundador al costat de Joan Tarrada Massanell.

Teresa Basora, presidenta de l'IEP i Josep Parera, president de Caixa Penedès que rep la medalla d'honor de l'IEP, al darrere Antoni Barceló i Pere Puignau, ambdós de la junta de l'IEP

Aquest conjunt d'iniciatives culturals i altres de caràcter social tenien la seva base en la definició d'una línia d'actuació en les finalitats de l'obra social de Caixa Penedès, fins llavors molt centrada en els aspectes de beneficència. Primer com a vicepresident i des del 1978 com a president de Caixa Penedès, labor en la qual va incidir amb constància durant vint-i-cinc anys. L'espectacular desenvolupament econòmic de l'entitat d'estalvi va anar acompanyat d'un plantejament coherent de què havia de ser l'obra social de l'entitat i la dedicació dels recursos econòmics que Caixa Penedès generava. Aquesta labor, que va comptar amb nombroses ramificacions com va ser l'empenta a l'escola familiar agrària Camp Joliu de l'Arboç, queda sintetitzada en els tres volums "Una presidència, un testimoniatge" publicats per Caixa Penedès entre 1991 i 2004 que apleguen un conjunt de textos diversos: parlaments, pròlegs i escrits esparsos que remarquen els trets ètics i les condicions d'una obra social de la qual n'és hereva directa l'actual fundació Pinnae. Aquests mateixos aspectes es van remarcar amb la creació per Caixa Penedès el 2005 del premi Josep Parera en reconeixement a la tasca social d'una persona o entitat. En la mateixa línia, el 2007 Josep Parera va rebre la Creu de l'Orde de Sant Raimon de Penyafort que concedeix el Ministeri de Justícia en reconeixement als mèrits contrets pels qui intervenen en el cultiu i aplicació de la justícia.

La vilafranca oblidada, 1977

Publicat a "Olerdulae" n. 1. Vilafranca, agost 1977.

Poques ciències tan contradictòries en la seva mateixa essencialitat com la historia. Per una banda, té com a constant aspiració poder assolir un alt grau d'exactitud i d'objectivitat, imprescindible per realitzar un estudi crític i seriós dels fets humans. Però, com objectivar una realitat sempre contradictòria i subjectiva? El problema ja ve d'antic. Ja Galdós, al segle passat, havia arribat a la conclusió que això era ben bé impossible, obrint una nova via a la novel·lística realista-naturalista amb La desheredada. Sigui com vulgui, la història no sols ha continuat treballant en aquesta línia de ciència objectiva, sinó que ha comprès la ineludible necessitat d'aliar-se amb les seves veïnes menors: la sociologia, l'economia, la demografia, etc., per tal de presentar un programa molt més ample i clarificador dels diferents moments de la nostra història, de tal manera que faci possible la comprensió global a nivells molt més elevats.

Aquesta evolució de la ciència històrica l'ha allunyada de camps molt més populars i que no ens atreviríem a qualificar pas com a científics, sinó com a fets artístics, producte de la creativitat popular. Ens estem referint, de manera concreta, al folklore, que recull part dels elements de la dimensió mítica que té la realitat a nivell popular. Es tracta d'un singular procés de creació autòctona que cada dia es troba més coartat per la societat tècnica que ens envaeix. És molt difícil deformar subjectivament un esdeveniment social si aquest és recollit més o menys fidelment pels mitjans de comunicació; aleshores només és possible pensar que ens estan enganyant de manera sistemàtica, que tot és sols part d'una immensa bombolla d'enganyifes, constantment ampliada.

Els esdeveniments socials, culturals o polítics del segle passat i de principis de l'actual, a la nostra vila, i per extensió i afinitat a tot el Penedès, tenen un caràcter singular, una inconfusible dimensió moltes vegades en aquesta línia del mite, que els americans han anomenat la realitat meravellosa, constituïda pels fets de cada dia, per la gent que podem trobar al carrer en qualsevol moment quotidià. Una sistemàtica vital singularíssima i a la vegada quasi desconeguda en molts aspectes, una Vilafranca oblidada que en Josep M. Masachs rememora en un extens treball sobre els tres Masriera del Museu. O el mateix fet casteller com a sistemàtica d'una alternativa cultural popular, que en Joan Solé estudia amb deteniment.

Ens atreviríem a dir, encara, que és possible aquesta deformació de la realitat, tot convertint-la en un vehicle d'expressió nou i subtilíssim des del moment de la seva aparició: els moviments d'avantguarda. Vinyet Pañella els analitza a través de dues publicacions penedesenques de rellevància singular: L'Amic de les Arts, de Sitges, i la vilafranquina helix, que van aplegar en aquell moment formidable per a la nostra cultura el bo i millor del moviment artístic i intel·lectual, no ja català. sinó fins i tot espanyol, amb un ample ressò més enllà dels Pirineus.

És per això que, ara que els homes de tot el Penedès han arribat a aquesta formidable avinença que és la constitució de l'Institut d'Estudis Penedesencs, no podem oblidar cap aspecte del nostre passat, ni tan sols aquesta dimensió mítica que ens ha donat tants fruits culturals de primer ordre.