Publicat a la revista "Casal" n. 173. Primavera 1999.
Ara fa poc més d'un any ens deixava l'artista
vilafranquí Carles Munts i Milà. Artista de formació autodidacta, el 1950 va
formar part del grup de vilafranquins que van crear la Secció de Belles Arts
dins l'estructura de la Societat La Principal i amb la finalitat de promoure la
pràctica i la divulgació de la pintura. En aquest record de referents al cinema
casalista volem esmentar però alguns aspectes de qui va ser durant molts anys l'artista
que va fer possible les cartelleres setmanals als cinemes vilafranquins, un
aspecte, al costat d'altres de la seva biografia que rememorem en base a les
notes inèdites que conservem d'una colla de converses mantingudes a la dècada
dels anys vuitanta al seu estudi del vilafranquí carrer Montblanc.
Munts ens recordava el seu naixement el 1914 i com el
pare feia de barber. «Jo no volia continuar l'ofici de barber però havia
d'ajudar a casa, netejava la barberia i el diumenge veia amb enveja com els
altres nens jugaven al carrer mentre jo ja començava a afaitar. Tot i que en
comptes d'afaitar jo crec que el que feia era assassinar... A la barberia de
casa hi havia les revistes de l'època, el «Papitu» i «La campana de Gràcia», de
manera que quan podia m'entretenia i
copiava els dibuixos d'aquelles pàgines. Anava a escola a cal Sabaté però allí
féiem un dibuix molt escolar, amb el compàs i a base de prendre mides...»
Cartells i enginy
«El 1933 vaig començar a fer els cartells de cal
Bolet, que eren situats a la Rambla -recordava Carles Munts-, ja que llavors
aquesta era la forma d'anunciar el cinema i la gent hi estava tan acostumada
que n'hi havia que tombaven les cartelleres vilafranquines cada setmana més per
veure com s'hi lluïa l'artista que no pas per saber la pel.lícula que feien.
Era un treball efectista, de manera que hi posava escates per tal que a la nit
brillés amb la llum del fanal qui hi havia al davant. Treballava sobre una
pissarra d'hule negre i el material era poc més que pols aigua i terres de
colors, a la vegada que aprofitava unes lletres foradades que hi havia
llavors».
Aquesta era una feina dels vespres i sense cobrar, ens
havia comentat l'artista vilafranquí, però en contrapartida entrava de franc a
totes les sessions, en especial a les de teatre i revista per anar a veure els
decorats que portaven. Allí hauríeu vist aquell jove aprenent que observava amb
deteniment el que portaven les companyies barcelonines mentre somniava amb ser
escenògraf. Finalment va aconseguir que el seu pare el deixés anar tres mesos a
l'estudi d'escenografia de can Castells, al barceloní carrer de les Tàpies, van
ser tres mesos d'estiu, en tornar va entrar a treballar a cal Senabre. «Vaig
aconseguir no haver de fer de barber, però va ser amb la condició -recordava-
que els vespres i els dissabtes i diumenges continués ajudant el pare a la
barberia... a cal Senabre vaig aprendre a fer cartells, va ser un aprenentatge
que anys més tard em va permetre plantar-me pel meu compte i treballar fent
cartells, anuncis, rètols sobre vidre o fusta, i tot el que sortís».
Primeres escenografies
En aquells anys comença a treballar en elements
d'escenografia i amb en Alarma, escenògraf del Liceu produeix algunes carrosses
per la rua del Carnaval. El 1935 es va encarregar per primera vegada de la
decoració del Casal pels balls de Carnaval, activitat que va continuar
realitzant, tot i que a la postguerra ja es comprava la decoració feta, a
Barcelona, i la labor d'en Munts consistia tan sols en adaptar-la a l'espai del
saló de la Principal.
«Abans de la guerra -ens comentava- decorava entitats
com el Niu d'Art, el Centre Agrícol o l'Ateneu Obrer, aquest últim el recordo
perquè sempre em convidaven a una mica de ressopó amb els músics, era un
ressopó que féiem a la taverna de cal Noi-Noi. També vaig pintar decorats per
representacions a l'escenari d'Acció Catòlica i al de Sant Ramon».
Sobre paper i al mateix terra de l'escenari casalista,
Munts havia realitzat nombrosos decorats per a representacions, d'aquell anys;
recordava així els preparats per a obres com «El pati blau» de Rusiñol, «La
mare eterna» de Josep Iglésias, «Les joies de la Roser» de Frederic Soler o
«Terra Baixa» de Guimerà, entre molts altres. No oblidava tampoc la seva
afecció al ball, quan sovint seguia la música darrera el decorat o ensenyava a
ballar el xarleston en algun racó del Casal. «Quan vaig començar a fer la cartellera
de La Principal -ens indicava- em vaig trobar que havia de treballar sobre una
fusta a la que hi ajustava un paper de sis metres que era la base de les
creacions publicitàries referides a un o altre espectacle».
La guerra, però, el va sorprendre el 1936 a Maó quan
era a punt d'acabar el servei militar. Destinat al departament de plànols
assegurava que havia hagut de dibuixar l'illa de Menorca tantes vegades que la
sabia a ulls clucs i podia indicar amb precisió tots els punts on hi havia nius
d'ametralladores o canons d'artilleria. «la guerra em va trencar la trajectòria
que m'havia fixat, com els va passar a moltes altres persones, de forma que
quan va acabar vaig tornar i em vaig posar a pintar el que fos, i no sols
dibuix publicitari o artístic, la qüestió era solventar la gana, vaig tornat a
cal Senabre fins el 1943».
El cinema
«El cinema m'ha apassionat sempre -ens assegurava
l'artista- i de petit ja col.leccionava tot el que era al meu abast, imatges de
Walt Disney, o dels noticiaris de la UFA, cromos o cartells. A més, a la
barberia de casa seguia amb atenció tot el que sentia comentar d'espectacles,
per exemple aquella anècdota de l'any 1913 quan va venir la Raquel Meller a
Vilafranca. la famosa cupletista va cantar el cèlebre «Ven i ven» a l'escenari
del Tívoli, i justament va ser un dia que feia una ventada que semblava que
s'ho volgués emportar tot, de manera que allò del "vent i vent" va
ser real».
Amb els anys Carles Munts va compaginar la seva
dedicació com a cartellista amb la creació artística, exposicions, dibuixos,
sense oblidar que l'any 1980 en va celebrar cinquanta que de manera continuada
realitzava el treball de condicionar i repintar el Drac i altres elements de la
Festa Major, celebració de la que també en va realitzar el cartell en diverses
oportunitats i la portada del programa. Cap els anys setanta Munts es va anar
especialitzant en la creació de ceràmica amb temes vilafranquins i penedesencs,
en especial els de la Festa Major.
Tot i això, però, fins ben entrats els anys vuitanta
Carles Munts va ser el cartellista del Casal i es pot ben assegurar que les
seves lletres han anunciat durant dècades els balls de societat de la
Principal. Ara el seu record roman entre nosaltres, viu i intens com el seu
caràcter, com la seva obra.
