22 anys de la revista "del Penedès"

Paraules de presentació revista "del Penedès" n. 39-40. 23 de gener del 2025, sala d'actes del Consell Comarcal de l'Alt Penedès.

Bona tarda.

Em plau aprofitar aquest acte de presentació d'aquest número 39-40, número doble, corresponent als anys 2023 i 2024 de la revista "del Penedès" d'un gruix més que considerable, de més de 400 pàgines i que acull una vintena de treballs. Aprofito aquesta oportunitat per comentar alguns aspectes de la història d'una publicació que va veure la llum per primera vegada l'any 2002, és a dir fa 22 anys. Les matemàtiques ja les tenen aquestes coses, en aquests quaranta números s'han publicat més de 300 treballs de recerca, a més del llistat de toponímia de la secció de l'IEP, referències d'altres seccions, cròniques, i ressenyes de bona part dels llibres de temàtica penedesenca que han vist la llum en aquests vint anys, amb una excepció que el consell de redacció va tenir clara des del primer dia, cap ressenya no fa referència a les publicacions del mateix IEP, excepte per anunciar l'aparició d'un determinat llibre. És un criteri com en podríem tenir un altre, perquè, al cap i a la fi, les ressenyes van signades i el que allí es diu és l'opinió d'una persona concreta.

La revista "del Penedès" és dedicada, com es diu en la mateixa publicació, a les ciències socials, ciències naturals i a les humanitats, sempre de l'àmbit de la vegueria del Penedès. Per cert, que aquesta -la vegueria del Penedès- és una referència que l'any 2002 quan va sortir el primer número encara no teníem clara, ni tan sols havíem pensat en aquell "Manifest pel Penedès" que l'Institut va fer públic l'any 2004 i que des de llavors ha tingut una ben llarga i profitosa trajectòria, inconclusa encara. D'aquí que en aquests vint anys -del 2004 fins ara- bona part dels textos d'entrada de la publicació, una mena d'editorial que anomenem "Portalada", hagin tingut com a tema la reivindicació de la vegueria i que dediquéssim un número extraordinari, el número 12, l'any 2005, amb un format diferent i 200 pàgines, a un monogràfic sobre la vegueria Penedès a càrrec de la Plataforma per una vegueria pròpia.

Quan el 1977 va iniciar les seves activitats l'IEP a més de les sortides "Coneguem el Penedès", les conferències i altres activitats presencials, es va decidir publicar un volum que aplegués treballs de recerca diversos, era la "Miscel·lània penedesenca" que, com el seu nom indica, recollia recerques de temàtiques molt diverses. Cap als anys 90 l'IEP va decidir convocar, gairebé de forma anual, les Jornades d'estudis penedesencs i a partir d'aquell moment la "Miscel·lània penedesenca" va començar a acollir els treballs presentats a aquestes Jornades.

El primer volum de la "Miscel·lània" és de l'any 1978 i el darrer del 2001, és a dir 23 anys i 26 volums perquè alguns anys eren dobles. Més de tres-cents estudis, tots penjats al web i fàcilment accessibles.

En aquells primers anys l'IEP no comptava amb una publicació periòdica pròpia i s'acollia a les pàgines d'"Olerdulae", revista trimestral del Museu de Vilafranca que s'havia començat a publicar el 1976 amb la voluntat, entre altres aspectes, de promoure la fundació de l'Institut. Una dècada després es va decidir a crear una publicació pròpia de l'Institut i el 1986 va veure la llum amb la capçalera "Gran Penedès", es va publicar durant 16 anys, amb caràcter trimestral i fins al 2001, en van sortir 73 números. De manera habitual, però, acollia únicament un treball de recerca i dedicava gairebé tot l'espai, molt més breu que aquesta revista que ara presentem, a informar de les activitats programades per l'Institut i una crònica de les que ja s'havien portat a terme. Aquesta fou la gran obra del secretari de la nostra entitat, Francesc Xavier Virella Torras, que Déu hagi ben perdonat, i cal reconèixer que el dia que algú vulgui fer la història de l'IEP i la seva labor una setmana rere l'altra té a "Gran Penedès" una font d'informació extraordinària.

El 2002, però, el canvi de junta de l'IEP va venir acompanyat de replantejaments. D'alguna manera es va decidir refondre el volum anual de la "Miscel·lània penedesenca" i la revista "Gran Penedès", que havia aixecat alguna polèmica en el seu nom que algú interpretava equivocadament com si es tractés d'una mena de deliri de grandesa. Qui hagi conegut en Xavier Virella sap que això era absolutament impossible.

El resultat de tot plegat va ser el 2002 "del Penedès" que en aquella primera etapa acollia treballs de recerca, alguns d'ells presentats a les Jornades i que formaven part d'un apartat anomenat encara "Miscel·lània penedesenca". També hi havia una crònica detallada de totes les activitats portades a terme per la nostra entitat, així com ressenyes de llibres i apartats d'algunes seccions com el de toponímia penedesenca. Impresa a un color, l'any 2007 es va decidir suprimir la crònica de les activitats de l'entitat tenint en compte que es comptava ja amb la pàgina web i el correu electrònic des del qual s'informava a tots els associats.

Un altre aspecte que va canviar va ser el de la seva difusió, durant anys la revista es va enviar per correu a tots els socis, però els costos d'aquesta operació van acabar resultant prohibitius i el fet de disposar de mitjans electrònics va acabar determinant que la revista en paper restés a disposició a les seus de l'IEP igual com els llibres mentre que tots els números resten disponibles al web "iepenedesencs.cat".

L'any 2010 es van acabar de publicar els treballs presentats a les Jornades que conformaven la "Miscel·lània penedesenca" per tal com ja feia alguns anys que els estudis s'acollien en un volum específic dedicat a la temàtica de les Jornades. L'últim canvi significat va ser el 2017 quan de la mida quart es va passar a la d'octau i es va introduir el color completament.

Potser algun dia un o una jove universitaris es decidirà a estudiar a fons el contingut d'aquesta publicació, el pes d'unes i altres temàtiques i la importància de les signatures que s'hi han acollit. No seré pas jo qui entri en aquesta valoració, però sí que m'enorgulleix dir que en aquests 40 números hi podeu trobar treballs signats per mestres en diferents àmbits de la cultura catalana com Josep Fontana, el pare Josep Massot, Mn. Joan Bonet o Albert Manent, a més d'entrevistes a personatges com Pere Bohigas o Pere Grases, textos inèdits recuperats com cartes de Pere Mas i Perera o una crònica de Vidal i Verdaguer, pare dels Vidal i Valenciano. I igualment signatures actuals de professors de primera línia com Manuel Jorba o Joan Santacana per no esmentar Ramon Arnabat que és al meu costat. Per cert, que, per si algú hi té interès, totes aquestes entrevistes, fetes llavors amb un senzill aparell de periodista, i moltes altres coses es van donar a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès que, abans que les cintes es malmetessin, les ha digitalitzat i netejat de sorolls i resten disponibles per a qui hi tingui interès perquè, com és ben sabut, no tot el que s'enregistra després esdevé lletra d'impremta.

No cal que digui que ens sentim orgullosos d'aquesta trajectòria i que desitgem una llarga vida a la nostra publicació i que, pas a pas, vagi assolint el necessari relleu generacional, ara ja en bona part a mans de Carlos Moruno en la direcció de qui ens sap greu que per motius professionals avui no hagi pogut ser aquí. Tenim la certesa que, amb la seva direcció i el suport de l'equip del consell de redacció, la publicació té una llarga projecció de futur com la tenen les temàtiques de ciències socials, naturals i humanitats del nostre Penedès que són encara per estudiar. El 2027, d'aquí a dos anys, l'Institut commemorarà els 50 anys de la seva fundació, el món ha canviat molt i la tecnologia encara més, crec que és de justícia reconèixer que l'Institut ha sabut adaptar-se als nous temps i els nous reptes, i justament tota la feina feta en aquest mig segle ens permetrà dir que hem arribat dalt d'una carena, un cim que ens permet albirar tota la muntanya que hi ha al darrere i que encara espera el nostre pas, de mica en mica i amb constància.

Moltes gràcies.

Mor a 101 anys Josep Parera Ripoll

 .-President de Caixa Penedès i del Museu de Vilafranca

.-Impulsor i fundador dels Joves d'Acció Catòlica i de l'Institut d'Estudis Penedesencs.

El passat dia 7 de març moria a Vilafranca a 101 anys Josep Parera Ripoll després d'una ben llarga trajectòria personal i humana que, d'alguna manera, sintetitza també la història de la Vilafranca del segle XX. La Caixa d'Estalvis del Penedès, Càritas Interparroquial, el Museu de Vilafranca, Acció Catòlica o l'Institut d'Estudis Penedesencs són algunes de les fites -possiblement incompletes i ben difícils de sintetitzar en unes breus línies- d'aquesta història que Parera va impulsar de manera decidida i que queden reflectides en els tres volums que amb el títol "Una presidència, un testimoniatge" va publicar Caixa Penedès tot recollint els principals pròlegs, parlaments i intervencions dels que Parera n'era autor, textos de prosa precisa i acurada que sintetitzen el seu pensament social d'arrel cristiana.

Fill del poeta i impressor Parera Ràfols, els seus anys de joventut es van veure determinats pels esdeveniments del final de la Guerra Civil. Home de formació autodidàctica, amb un caràcter marcat també per un humor finíssim i un punt sorneguer, a més de jugador de futbol. Professionalment es va dedicar a la gestió empresarial de l'empresa familiar, però des dels anys de la primera postguerra va destacar per les seves inquietuds en els temes culturals i socials d'arrel cristiana sota el guiatge de Mn. Lluís Via i posteriorment Mn. Vergés i Mn. Batlles, així el 1941 Parera va ser un dels fundadors de la Joventut d'Acció Catòlica. Cap a les primeries de la dècada dels anys cinquanta va participar també de manera directa en la fundació de Càritas Interparroquial de Vilafranca des de la que, entre moltes altres iniciatives, el 1960 es va constituir el Foment de la Propietat Familiar que va fer possible la construcció d'un grup d'habitatges a Vilafranca davant les greus mancances que hi havia en aquest àmbit. D'aquests anys és també la seva relació estreta amb Montserrat forjada possiblement en les trobades anuals al monestir a partir del 1956.

Habitual del Museu de Vilafranca, el 1971 es va incorporar a la junta, sota la presidència d'Enric Llorach i el 1973 va passar a ocupar-ne la presidència fins el 1979. Aquesta va ser una de les etapes de desenvolupament de l'entitat amb la construcció del nou edifici de cal Paifigues que acolliria algunes de les col·leccions aconseguides per donació, com la d'art de Manuel Trens o la de ceràmica de Mn. Joan Bonet, incorporacions que es van gestionar gràcies a l'empenta coordinada del Museu i Caixa Penedès. Igualment, va promoure els premis Sant Ramon de Penyafort per a treballs de recerca local i comarcal, l'edició de bona part dels treballs premiats i a partir del 1976 la publicació de la revista "Olerdulae" des de la que es va promoure la constitució el 1977 de l'Institut d'Estudis Penedesencs, entitat de la qual Parera en va ser promotor directe i fundador al costat de Joan Tarrada Massanell.

Teresa Basora, presidenta de l'IEP i Josep Parera, president de Caixa Penedès que rep la medalla d'honor de l'IEP, al darrere Antoni Barceló i Pere Puignau, ambdós de la junta de l'IEP

Aquest conjunt d'iniciatives culturals i altres de caràcter social tenien la seva base en la definició d'una línia d'actuació en les finalitats de l'obra social de Caixa Penedès, fins llavors molt centrada en els aspectes de beneficència. Primer com a vicepresident i des del 1978 com a president de Caixa Penedès, labor en la qual va incidir amb constància durant vint-i-cinc anys. L'espectacular desenvolupament econòmic de l'entitat d'estalvi va anar acompanyat d'un plantejament coherent de què havia de ser l'obra social de l'entitat i la dedicació dels recursos econòmics que Caixa Penedès generava. Aquesta labor, que va comptar amb nombroses ramificacions com va ser l'empenta a l'escola familiar agrària Camp Joliu de l'Arboç, queda sintetitzada en els tres volums "Una presidència, un testimoniatge" publicats per Caixa Penedès entre 1991 i 2004 que apleguen un conjunt de textos diversos: parlaments, pròlegs i escrits esparsos que remarquen els trets ètics i les condicions d'una obra social de la qual n'és hereva directa l'actual fundació Pinnae. Aquests mateixos aspectes es van remarcar amb la creació per Caixa Penedès el 2005 del premi Josep Parera en reconeixement a la tasca social d'una persona o entitat. En la mateixa línia, el 2007 Josep Parera va rebre la Creu de l'Orde de Sant Raimon de Penyafort que concedeix el Ministeri de Justícia en reconeixement als mèrits contrets pels qui intervenen en el cultiu i aplicació de la justícia.

Presentació del llibre Agenda perpètua.

 Presentació del llibre Agenda perpètua. Anàlisi històrica del diari d’Albert Virella i Bloda a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola (gener- desembre 1939) de Sarah Bickel Virella

Vilanova i la Geltrú, A. E. Talaia. 4 de febrer del 2023.

Bona tarda.

En nom de l'Institut d'Estudis Penedesencs em plau ser aquí per presentar un llibre singular, aquesta Agenda perpètua. Anàlisi històrica del diari d’Albert Virella i Bloda a les acaballes de la Guerra Civil Espanyola (gener- desembre 1939) de la que n'és autora la jove Sarah Bickel Virella que porta el cognom del seu besavi, l'autor de les notes en una petita agenda dels dies finals de la guerra civil i els primers mesos de la postguerra.

L'any 2001, poc després de la mort d'Albert Virella Bloda (1915 -2000), l'IEP va publicar amb caràcter pòstum, el volum La revolució d'octubre a Vilanova. Visions d'un espectador text de la seva autoria en edició de Xavier Virella Torras i, crec que també gràcies a la labor del seu fill Xavier, el treball Imatges de la pau “honrosa” (1939-1942), va veure la llum a les vilanovines edicions del Cep i la Nansa, un volum i altre cròniques d'aquells anys tan complexos que en el cas d'Imatges de la pau “honrosa” (1939-1942) tenien com a base les notes d'un petit dietari en els fulls d'allò que se'n deia una "agenda perpètua".

Aquesta documentació, conservada per la família, ha estat estudiada per l'autora d'aquest llibre que ara tenim a les mans, besneta d'Albert Virella, que es va interessar per conèixer els diversos aspectes del final de la guerra civil a casa nostra per als que, com el seu besavi, eren al bàndol dels perdedors i van veure com els queien a sobre els àmbits tan dramàtics del que coneixem com a repressió franquista. I és aquest aspecte, l'interès d'una noia nascuda el 2003, resident fora de Catalunya, que no va poder conèixer de manera directa el seu besavi, el que voldria destacar com un dels aspectes més interessants d'aquest llibre que avui tenim el goig de presentar.

Tot i que aquest no és sinó un estudi de final de batxillerat, cal destacar que uneix al seu caire acurat -tot i haver estat redactat inicialment en llengua alemanya i sense coneixements específics de català- uneix, deia, la visió neta i inquieta d'una persona jove que tres quarts de segle més tard es pregunta sobre la incidència i justificació d'aquells fets històrics i de les persones que els van haver de viure. La necessitat de contextualitzar els esdeveniments fa que el llibre adquireixi, a banda del valor documental, un caire divulgatiu prou remarcable.

No és sols aquest aspecte que fa interessant la labor de la Sarah, sinó també el treball sobre allò que anomenem una font primària, amb la transcripció textual de les notes d'Albert Virella, a diferència d'Imatges de la pau “honrosa” (1939-1942) on en va fer una reelaboració històrica. És per això que ara l'autora ha treballat comparant el text original d'Albert Virella amb la glossa de l'edició esmentada, una metodologia que li ha permès afegir constants notes al peu amb referències al llibre publicat el 2001.

Redactat inicialment en llengua germànica per a l'escola suïssa on Sara va realitzar els estudis secundaris, n'hem fet la traducció al català i hem revisat, i en algun cas suprimit, les notes de contextualització per tal com algunes, imprescindibles per a un lector centreeuropeu, haurien de ser de coneixement general a casa nostra.

Els que ens hem dedicat a l'ensenyament secundari sabem de la importància, i la dificultat, de desvetllar en els adolescents allò que en general en diem "esperit crític", és a dir la capacitat de fer-se preguntes sobre el seu entorn físic, geogràfic, familiar, sobre el com i el perquè del món que els envolta. Ens consta que això no acostuma a ser un dels principals centres d'interès dels joves, tantes vegades mig perduts entre tants estímuls audiovisuals i interessos personals més propers de la gresca, l'amistat i les xarxes socials que no pas a la disposició a fer-se preguntes sobre l'entorn més proper que els envolta, talment com si haguessin caigut en aquest món i tot ho haguessin d'acceptar sense ni un com ni un perquè.

Sortosament, no és aquest el cas de la Sara, com ho sap prou bé la seva supervisora, la Sra. Baumann, quan tot d'una, a la vista de la lectura de les notes del seu besavi es pregunta: què succeeix en un país quan els militars es rebel·len? Què ocorre si els que han de garantir la seguretat dirigeixen les armes contra aquells que han de ser garantits?

Per respondre aquesta pregunta, ens diu el llibre, només cal mirar a Espanya. La Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939 va deixar com a víctimes 300.000 republicans que havien lluitat contra els rebels. 200.000 persones van caure al front. Després de la victòria militar franquista, 20.000 republicans van ser executats. Molts més van morir de fam, de malaltia o en presons, batallons de treballadors, camps de concentració o a causa de les males condicions higièniques o alimentàries.

En aquest treball Sara Bickel Virella analitza i contesta en profunditat a la qüestió: “A quins aspectes de la repressió es va enfrontar el meu besavi Albert Virella i Bloda?” I decideix, per tant, centrar-se en la repressió a la qual es va enfrontar un republicà català el 1939, després del final de la guerra.

Per respondre a la pregunta, l'autora ha procedit a estudiar històricament el diari de guerra i de presó d'Albert Virella amb l’ajut, ja ho hem dit, del llibre Imatges de la pau "honrosa", les notes d'aquell jove, el seu besavi, que tenia vint anys al començament de la Guerra Civil i treballava com a assistent de laboratori d'una fàbrica de ciment, que seguia estudis tècnics i que, a més del seu treball, escrivia per al periòdic del partit Esquerra Republicana de Catalunya de Vilanova i la Geltrú.

El 1936 Albert Virella Bloda, ens recorda el llibre, va interrompre els seus estudis d’enginyer tècnic i va anar a l’Escola Popular de Guerra de Barcelona per a formar-se com a soldat republicà. Dos anys més tard va ascendir al rang de tinent i se les va enginyar per no haver de disparar contra ningú durant tota la guerra. Va ser empresonat i traslladat al camp de concentració d’Horta a la fi de l'estiu de 1939. Afortunadament, va sobreviure a la seva detenció i va escriure el seu diari durant tot aquest temps. Més tard, es va traslladar a Portugal per motius de treball i va escriure llibres d’història sobre la seva ciutat natal, sobre Vilanova i la Geltrú.

En aquest treball Sara Bickel Virella estudia la repressió psicològica i física, així com la repressió exercida mitjançant l’arbitrarietat jurídica i la repressió cultural contra Catalunya, i emmarca el cas en un context més ampli, comparant les descripcions que fa el seu besavi amb el cas de “les Tretze Roses”, amb referència a les diferències de repressió entre homes i dones, així com a les variants entre els territoris republicans ocupats de Madrid i Catalunya. De tot plegat en treu conclusions sobre l’abast i la percepció de la repressió entre la població en general.

En el context d'aquest treball, transcriu el dietari en el llibre, hi afegeix notes a peu de pàgina, entrevista persones com Miquel Altadill que l'han ajudat a contextualitzar la Vilanova d'aquells anys, també cerca la identitat de persones que s'esmenten en el dietari i sobretot, a la vista dels resultats, completa el llibre amb unes conclusions i un conjunt de preguntes que esperen resposta, preguntes com:

• Fins a quin punt la repressió va ser una eina estratègica de Franco?

• Com s’afronta el llegat de la repressió?

• Com s’ensenya als i les alumnes la Guerra Civil Espanyola a les escoles? Hi ha diferències regionals?

• En quina mesura la repressió i les seves consequències es continuen sentint avui dia?

• La repressió a Catalunya va ser més forta que en altres parts

d’Espanya?

• Es pot comparar la repressió catalana amb la del Pais Basc?

• Va ser la repressió típica d’una dictadura de postguerra?

• Va ser la dictadura de Franco típicament feixista?

• Quina influència van tenir els països estrangers en la victòria

dels militars?

• Es podria haver evitat la Guerra Civil?

• Com haurien tractat els republicans als rebels si haguessin guanyat?

Que una noia de divuit anys es faci preguntes com aquestes i s'interrogui sobre la seva identitat, personal però també d'una col·lectivitat humana de la qual ella en forma part en la mateixa mesura que és besneta d'Albert Virella Bloda, aquest és el veritable "miracle" d'aquest llibre. Mentre miracles així siguin possibles entre els joves la nostra identitat històrica com a poble i com a col·lectivitat humana no desapareixerà sota el pes de l'anodina cultura del consumisme i la uniformització massificada i absurda de molts mitjans de comunicació i xarxes socials..

L'edició ha estat possible i cal fer-ne esment, gràcies a la família Bickel- Virella, als Amics de la Biblioteca- Museu Balaguer, a l'Ajuntament de Vilanova, al Consell Comarcal del Garraf, a més de l'IEP. I encara voldria remarcar la labor d'Anna Albors de Linguavox que en va fer la versió de l'alemany al català, i molt especialment de Llopart Impressions que va portar a terme una revisió lingüística, però també pel que fa al contingut en aquells aspectes que, com hem comentat, eren marcadament redundants o obvis quan es tractava d'una edició a casa nostra.

Sara, gràcies per aquest treball, gràcies per l'esperit crític que et va portar a acostar-te a la personalitat i la trajectòria humana dels teus besavis -l'Albert i l'Araceli- en els moments possiblement més difícils de la seva vida, gràcies per, més de vint anys després de la seva mort, continuar reivindicant i posant d'actualitat la personalitat i la trajectòria intel·lectual i humana d'aquest vilanoví i penedesenc excepcional que va ser Albert Virella Bloda, el teu besavi, i l'agraïment més sincer per haver permès compartir-ho amb tots nosaltres i amb tots els que ho vulguin llegir a les pàgines d'aquest llibre.

Record de Teresa Basora i Sugranyes

Ara que celebrarem els 45 anys de la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs recupero aquest text publicat a la revista del Penedès n. 18 de la primavers-estiu del 2008.

Em diuen que fa deu anys del traspàs de la que va ser primera presidenta del nostre Institut, de la “senyoreta Basora” que així era com l’anomenàvem tots fora del protocol oficial. El nom diria que li esqueia a aquella dona més aviat menuda, estadant de la casa de Santa Teresa, al costat mateix de la seva Biblioteca- Museu Balaguer, seriosa sempre, acostumada a anar per feina i a mantenir una correcció sempre discreta i decidida, prou necessària per endegar una entitat com l’IEP en aquells anys setanta inestables i incerts en tants aspectes.

La vam conèixer el 1976 a les primeres reunions per constituir l’Institut i la imatge que ens n’ha quedat no és pas la de la persona capdavantera en el debat sobre el model d’entitat que volíem, més aviat la recordo pel seu caràcter conciliador, sempre disposada a posar seny i lògica a un projecte en el que sovint uns o altres ens engrescàvem en impossibles somnis d’estructures culturals. Hi havia també el tema del seu prestigi intel·lectual, en aquells moments inicials al costat de penedesencs com Albert Virella o Ramon Planas, per esmentar sols dues personalitats també ja absents, però em fa l’efecte que va ser el tarannà assenyat i conciliador de Teresa Basora, i potser també el seu eclecticisme en temes propers a postures polítiques, el que va fer veure a uns i altres que era la persona ideal per ocupar la presidència de l’entitat.

Després, durant bona part dels catorze anys que va estar al capdavant de diverses juntes directives de l’IEP vam tenir ocasió de compartir feines i activitats, alegries i maltempsades que sovint derivaven cap a notes de caire gairebé familiar, d’estar per casa. Tot plegat, mentre anàvem cap a una o altra banda i emergia en Teresa Basora un esperit com d’àvia bondadosa amb la gent de la meva generació. La recordo però, especialment a les reunions de juntes directives intentant conciliar esperits irats o projectes que amenaçaven amb fer naufragar la inestable barca econòmica de la nostra entitat.

Mica a mica, en aquests anys també van poder reconèixer, sense que ella ens ho digués mai, alguns dels trets que quedaven d’una biografia de treball i erudició, vam identificar l’esperit d’aquella jove que ens els temps de postguerra s’encarava amb el projecte de fer viable una institució com la vilanovina, carregada de patrimoni i desproveïda de pressupost, o l’entusiasta que el 1950 presentava un treball a la mítica I Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos celebrada a Martorell.

Cap a les darreries dels anys vuitanta l’edat va acomiadar la senyoreta Basora de la labor professional i de la directiva de l’IEP. Els temps havien canviat i l’aventura de fundació de la nostra entitat havia reeixit amb una certa plenitud mai totalment allunyada d’ensurts, de forma i manera que els darrers anys de Teresa Basora, fins el seu traspàs el 1998, van estar marcats igualment per la discreció i senzillesa de sempre, tot i mantenir contactes amb la vida de les entitats en les que havia treballat i amb tots els que –com deia David Jou en el seu poema dels trenta anys de l’IEP- havíem tingut la sort de compartir amb ella un camí de cultura i una relació d’amistat intensa.

30 anys de l'Institut d'Estudis Penedesencs

 Publicat a "del Penedès", n. 16. Tardor 2007.

Celebració dels 30 anys de l’Institut d’Estudis Penedesencs

Amb una nombrosíssima assistència l’Institut d’Estudis Penedesencs va celebrar el divendres 5 d’octubre, a l’espai Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, l’acte central commemoratiu dels trenta anys de la seva fundació (tot i que el dia exacte va ser el 15 de maig del 1977). Hi van ser presents, entre altres, el delegat territorial del Departament de Cultura de la Generalitat, Jordi Roca; l’alcalde de Vilanova, Joan Ignasi Elena; la regidora de Cultura vilanovina, Isabel Pla; el diputat tarragoní Joaquim Nin, Xavier Ramos, conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, així com representants del Consell Comarcal del Garraf, de l’Ajuntament del Vendrell i d’altres ajuntaments i entitats penedesenques i dels centres d’estudis de Catalunya, entre aquests el vice-president de l’Institut Ramon Muntaner de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Carles Riba.

En una primera part, celebrada a la sala d’actes del museu la rapsoda Montserrat Lago va llegir una composició del poeta sitgetà David Jou especialment dedicada a l’efemèride i tot seguit Pilar Garcia, directora del Museu, va donar la benvinguda als assistents. Joan Solé i Bordes, president de l’IEP, va remarcar en el seu parlament que hi havia una voluntat explícita de celebrar els trenta anys a Vilanova i va recordar la línia que ha mogut l’entitat en aquestes tres dècades, amb una perspectiva de futur que passa per refermar els vincles de la cultura al Penedès, incorporar noves generacions i nouvinguts i esdevenir un centre de referència. Al mateix temps, va agrair la col·laboració de totes les persones i entitats que han fet possible aquests trenta anys de labor i va presentar la nova imatge i web de l’entitat.

Tot seguit, en nom dels fundadors de l’entitat va prendre la paraula l’arbocenc Esteve Cruanyes, segon president de l’IEP, qui va recordar la fundació i la voluntat inicial de l’entitat i va esmentar el nom de nombroses persones ja desaparegudes que van contribuir a aquesta empenta dels primers moments. Tot seguit Jordi Roca, del Departament de Cultura de la Generalitat, es va referir al procés històric de formació d’entitats com aquesta, nascudes a les acaballes del franquisme però que, amb constància i voluntat han portat a terme una labor ben remarcable. Va cloure l’acte l’alcalde Joan Ignasi Elena, qui va agrair que l’IEP hagués volgut celebrar les tres dècades d’activitat a Vilanova i la Geltrú, a la vegada que va fer esment de l’Institut com a punt de referència en la identitat del territori i de reconeixement dels seus trets a través de la labor d’estudi i recerca.

En una segona part de l’acte, celebrada a les cotxeres de la rotonda del museu, les més de dues-centes persones assistents poder gaudir de la música popular del grup vendrellenc Ço de Botafoc, tot d’una es van enlairar trenta coets que volien fer referència als anys de l’IEP, un detall deferència d’Isidre Penyella de la sitgetana Pirotècnia Igual. L’acte es va cloure amb un aperitiu multitudinari i una copa de cava, oferts per l’ajuntament vilanoví a l’espai segle XXI del Museu. Allí es va projectar el documental sobre el ferrocarril al Penedès, i una filmació fins ara inèdita de l’acte fundacional realitzada en aquell 15 de maig de 1977 pel consoci fundador Marcel·lí Forcada i Domingo, el 15 de maig de 1977 a Sant Martí Sarroca. La vetllada es va cloure amb un brindis de l’actual junta directiva i l’actuació del reconegut grup d’havaneres de Calafell “Veles e vents”.

*    *    *    *    *    

Parlament de Joan Solé i Bordes, president de l’IEP.

Bon vespre.

L'Institut celebra tres dècades de vida i activitats i expressament venim a celebrar-ho a Vilanova i la Geltrú, la que considerem des de sempre -i amb tots els permisos que calgui- la gran capital del Penedès, d'un Penedès ampli, amb profundes arrels històriques en tres comarques. Personalment, jo sempre m’he volgut mirar Vilanova com la gran capital d'aquesta terra i no pas la de la darrera anella de l'àrea metropolitana barcelonina.

Ens plau a més celebrar-ho en aquest Museu del Ferrocarril que tots somiem en un futur ben proper com el Museu del Ferrocarril dels Països Catalans. la imatge ens serveix perquè el ferrocarril és una eina de la tecnologia que ens ve del passat, que ens fa referència a la història però que mira al futur amb decisió. Així és com volem el nostre Penedès i en això fa trenta anys que treballem, com escriu un company de junta avui mateix en un mitjà penedesenc els reptes de futur del nostre Institut passen per refermar els vincles de la cultura al Penedès, incorporar noves generacions i nouvinguts i esdevenir un centre de referència.

Jo voldria recordar aquí com en l'empenta inicial de l'Institut d'Estudis Penedesencs hi havia un nombre destacat de vilanovins i d'altres poblacions del Garraf, dones i homes de primera línia en el món de la cultura, alguns dels quals aquest vespre són entre nosaltres, i altres com Albert Virella o Teresa Basora ja ens han deixat, però el seu treball i l'ideal penedesenc perdura entre nosaltres.

Quan el 1877 van constituir l'Institut d'Estudis penedesencs ens movia únicament un objectiu d'estudi i coneixement d'una terra que consideràvem i seguim considerant comarca natural i patrimoni comú de tots els que l'estimen. És cert que ha canviat molt en trenta anys, però l'ideal segueix igual que el primer dia. Podria reduir a xifres la feina feta en aquestes tres dècades, a parlar de nombre de socis i de comparar-nos amb altres centres d'estudis, però el resum és que tots hi hem treballat en la mesura que ens ha estat possible, -amb alts i baixos, no cal dir-ho, i amb moments especialment difícils- des de treballs de doctors universitaris fins a petites aportacions al coneixement del patrimoni d'algun indret gairebé inaccessible, i tot això en publicacions, en exposicions, a través de visites i en les activitats de les diverses seccions.

Ara coneixem molt més la nostra terra i és aquest coneixement el que referma la nostra unitat i l'ideal que ens mou des del primer dia, no ens enorgulleix la feina feta ni volem cap reconeixement, ens esperona tota la tasca que queda per fer i tots els que hi donen suport, des de fa anys ja amb la col·laboració de tota una colla de centres locals de recerca que sabem ens considereu una mica com el germà gran, no el que mana sinó aquell que sempre teniu a disposar.

Avui mirem al futur, un nou anagrama que veieu aquí n'és la referència, continuïtat i renovació que podeu apreciar també en el nou web de l'Institut que veieu projectat rera meu i que pràcticament gairebé ja podeu trobar a la xarxa global, com hi podeu trobar les 10.000 pàgines digitalitzades de la nostra Miscel·lània Penedesenca.

A l'hora de donar les gràcies esmentaré sols el Museu del Ferrocarril que ens acull a casa seva i l'Ajuntament de Vilanova que ens convida, i amb ells a tots els que han col·laborat a fer possible aquest vespre de celebració. No diré altres noms, però donaré les gràcies a totes les institucions, entitats, ajuntaments, consells comarcals, diputacions i empreses que, en la mesura de les seves possibilitats, ens han donat suport i ens el continuen donant després de trenta anys. I sobretot us donaré les gràcies a tots vosaltres que representeu les dones i homes de l'Institut, el capital humà que l'ha fet possible, que sovint hi heu treballat en moments difícils, en situacions problemàtiques o amb dificultats organitzatives considerables, i que sempre ho heu fet única i exclusivament per l'amor a la terra.

Mireu, quan l'11 de setembre del 2004, després de veure com es començava a parlar de plantejaments evidents en la divisió territorial de Catalunya, la junta de l'Institut vam decidir donar a conèixer un "Manifest del Penedès" ho vam fer amb al imatge de dir: tirem quatre coets a veure si n’hi ha molts que venen a la plaça a veure que passa, perquè no podem negar que la labor de recerca sol ser una tasca en la que sovint no tens el convenciment del reconeixement genèric, com tampoc podem negar que el Penedès d'ara i la seva gent no ha de ser necessàriament el mateix de fa trenta anys.

Ja ho heu vist el que ha passat, oi? Sens ha omplert la plaça com mai no hauríem imaginat, i han baixat també els de l'Anoia, i cada dia hi tenim gent, i tothom treballa per la Vegueria del Penedès amb un esperit i una il·lusió que és exactament aquell mateix que vam viure a Sant Martí Sarroca el 15 de maig de 1977 quan constituíem l'Institut d'Estudis Penedesencs, al mateix temps que reclamàvem l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Segur que ara tots els que van protagonitzar aquella primera empenta i que ja no hi són, ens veuen des d'algun racó del cel dels penedesencs i se senten orgullosos del patrimoni cultural i humà que perdura i que ens identifica.

Que sigui doncs a la memòria de tots els que han fet possible aquests trenta anys i a la salut de tots els que heu de fer possible els trenta propers. Moltes i moltes gràcies penedesenques.

*    *    *    *    *    *    *

Parlament d’Esteve Cruanyes i Oliver, ex-president de l’IEP

Molt bona nit.

Per una banda se’m va convidar a dir unes paraules, però per altra en la convocatòria d’aquest acte es diu que els parlaments seran pocs i curts. Trobo molt bé aquest advertiment ja que d’aquesta forma ens obligueu a ser concisos i resumir en paraules molt concretes el que tenia pensat dir. Estigueu tranquils, la meva “llauna” d’orador de vuitanta-dos anys sols durarà set minuts.

N’han passat ja trenta de la constitució del nostre Institut, i és bo que ho rememorem, però en primer lloc voldria tenir un record pels cinc companys que formaren la comissió promotora, i que van ser els “culpables” de la nostra creació. Em refereixo a Mn. Aragonès, Lluís Jou, Francesc X. Puig-Rovira, Joan Tarrada i Miquel Castellví (aquests dos últims ja traspassats). Ells van ser els responsables de la crida feta als estudiosos penedesencs a través de cartes personals, dels setmanaris del Penedès i de les entitats culturals de les tres subcomarques, i dirigida a totes les persones que se sentien identificades amb la motivació que ells exposaven. Al mateix temps, ja ens fixaven la data del 15 de maig de 1977 per reunir-nos al castell de Sant Martí Sarroca i celebrar l’acte fundacional.

En tal dia es reuniren una bona part dels 257 socis ja inscrits i, després de diversos parlaments, la Comissió promotora ens presentà una Junta Directiva provisional formada en un principi per Teresa Basora (presidenta), Ramon Planas (sots-president), Pere Puignau (tresorer), Joan Tarrada (secretari), i com a vocals: Mn. Josep M. Aragonès, Antoni Barceló, Miquel Castelví, Lluís Jou, Josep M. Masachs i Xavier Virella; una directiva que va quedar ampliada amb Josep Giralt, Josep M. Inglès, Joan Solé (l’actual president), Vinyet Panyella i Esteve Cruanyes que foren oficialment acceptats en l’assemblea del 13 d’abril de 1980.

Han passat trenta anys de la fundació de l’Institut, i avui ho celebrem amb el goig de poder presentar una tasca molt plena amb les activitats que s’han pogut portar a terme durant aquest temps. La casa s’ha fet gran, ja que avui crec que sumen més de 1.200 socis i veig que l’esperit de l’entitat es conserva plenament en les paraules que va dir el dia de la fundació la primera presidenta, la senyoreta Teresa Basora: El nostre paisatge està fet a la mida humana i per això caldria explicar que el nostre sentit de comarca és ampli; és el natural, fonamentat en la geografia que ha donat forma a les nostres terres, en un passat històric comú i en una tradició de relacions humanes mai no rompudes. El nostre sentit de comarca correspon al Penedès històric, al Penedès gran, tot reconeixent i respectant la diferenciada personalitat de les tres sub-comarques.

Com veieu, una de les primers il·lusions de l’Institut era reconèixer el Penedès Gran i si recordeu aquest era el nom del primer butlletí –“Gran Penedès”- del que se’n van publicar més de setanta números. La idea de Vegueria ja era reivindicada fa trenta anys i encara no s’ha pogut aconseguir.

La senyoreta Basora continuava dient: L’Institut ha de ser obra de tots plegats; necessita de tothom: del que hi puguin treballar en els programes de les seccions i dels qui vulguin ajudar amb l’adhesió moral. Aquesta junta fa públic el compromís de treballar per promoure i intensificar el coneixement de les nostres terres, els nostres homes i les nostres institucions.

Va tenir tota la raó. Abans de la nostra fundació, a l’ample del Penedès i cada un en el seu poble, hi havia molta gent que treballava en l’anonimat en tasques de recerca històrica, literària, costumista, etc., i que no es coneixien entre ells. Eren els que el nostre company de junta Ramon Planes, en un article que va escriure a El Correo Catalán, anomenava “el soldat desconegut”. La nostra entitat els va donar a conèixer i possibilità que es relacionessin entre si. La prova la vàrem tenir en la convocatòria de la Miscel·lània del 1978 per recollir el primer grup de monografies o comunicacions inèdites, que fou un èxit tal que es van haver de seleccionar els treballs, ja que no cabien en un volum. I en aquest apartat és importantíssim el nombre de publicacions, llibres i revistes que s’han tret a la llum. No fa gaires dies es publicà el volum número 154, que precisament és un treball sobre el ferrocarril al Penedès.

la tasca que durant aquests anys ha portat a terme l’Institut ha estat llarga i molt fructífera. Voldria recordar breument les sortides per donar a conèixer el Penedès, les sortides fora comarca per relacionar-nos amb altres institucions semblants a la nostra, els viatges de turisme cultural a diferents llocs d’Espanya, les sortides a peu per la comarca, les Jornades d’Estudi, les festes literàries de Sant Jordi, les múltiples conferències, les variades exposicions, els molts treballs de les seccions, etc. etc.

El conjunt o potser la tipologia de les persones que al llarg d’aquests trenta anys han treballat per l’Institut jo diria que ha canviat. Els primers anys érem d’un tipus més populista, autodidactes, érem pocs els universitaris. Avui el vostre conjunt és més científic, sou gent que heu sabut donar un altre caire a la forma de treballar. Amb els anys heu millorat el nostre nivell cultural i això és bo.

Malgrat tot, estic content d’haver contribuït a la llarga tasca de treballs d’aquests anys i em sento orgullós perquè amb dotze anys de membre de junta i cinc de president amb la col·laboració del secretari Xavier Virella, a més de treballar intensament per l’Institut, lloc on haig de dir que m’ho he passat molt bé, també aquest m’ha permès relacionar-me i fer amistat amb moltíssima gent de la nostra comarca.

Abans d’acabar aquestes paraules deixeu-me tenir un record de gratitud per unes persones que van treballar sense cap interès pel bé del nostre Institut, i que malauradament ens han anat deixant. Segur que m’oblidaré algú, però malgrat aquest risc vull mencionar la Teresa Basora, Josep M. Masachs, Jacint Picas, Ramon Planes, Antoni Barceló, Antoni Vigó, Joan i Albert Virella, Miquel Castellví, Josep Giralt, Josep M. Rovirosa, Ramon Bosch de Noia, Mn. Joan Bonet, Mn. Lluís Via, Jordi Llopart, Antoni Massanell, Salvador Olivella, Ramon Puigcorvé, Pere Ribé, Fèlix Senabre, Pere Mestre, Pere Casanovas i darrerament el nostre primer secretari, en Joan Tarrada. Que tots ells puguin descansar en pau.

Per tancar les meves paraules ja només em queda felicitar a tota l’actual Junta per la feina que esteu fent, demanar-vos que no defalliu, que Caixa Penedès continuï col·laborant com ho ha fet durant aquests anys, i esperar que tots plegats puguem celebrar forces aniversaris més, malgrat que jo ja no pugui esperar-ne gaires.

Gràcies per al vostra atenció.