Parlament de presentació del llibre "De la història vilafranquina", d'Antoni Massanell Esclassans, parlament compartit amb Jordi Vidal Pla com a curadors de l'edició. Sala de l'Escorxador. Vilafranca del Penedès, 21 de març del 2025.
1. Origen del Llibre
Quan es va esdevenir el centenari del naixement d'Antoni Massanell, el passat any 2014 vam trobar la justificació per dues coses que eren assignatures pendents: un record a l'indret on hi havia la serra-àgora vilafranquina i la recuperació de l'obra dispersa, no pas la poètica que ja ho ha estat, sinó la dels seus treballs d'història.
Per quin motiu hem estat nosaltres dos els autors?
Relació, personal quasi inexistent amb Antoni Massanell per part d’en Jordi, però si relació en podríem dir intel·lectual com a estudiosos dels segles XVI i XVII [si bé Antoni Massanell va estudiar també els segles XIV i XV].
Relació personal amb Antoni Massanell per part meva. Vaig conèixer el Ton a través del seu cosí germà, Joan Tarrada Massanell amb qui havíem engegat la revista Olerdulae del Museu de Vilafranca. A Massanell sempre el trobava a la serra en horari laboral, a cinc minuts del col·legi de Sant Elies d'on m'escapava, si era el cas, en alguna hora lliure.
2. Els records del treball d’Antoni Massanell
Com treballava en Massanell
El treball de Jordi Vidal a l'inici del llibre crec que dibuixa ben clarament els plantejaments metodològics del nostre personatge: àmbit local, rigor absolut i minuciositat. És la labor que Jordi Vidal ha qualificat dels "solitaris" que han donat valor a l'estudi local.
D’on sortien els temes? Podríem dir que hi havia dos tipus de temes, aquells que centraven l'interès de Massanell, especialment els de demografia, potser a partir del mment que Mn. Ventura li va mostrar les llibretes de comunió, i els que sorgien pel camí. Pel que fa a aquests darrers hi havia aquells que centraven la seva atenció i li permetien algun treball diguem-ne col·lateral, com alguns més o menys breus dels que va publicar a Olerdulae, a Gran Penedès, o a la Miscel·lània penedesenca, i finalment aquells treballs que podia derivar tot aportant-hi dades per tal que un altre els redactés.
El Ton sovint deia que no a propostes que li feien (fins i tot més d'una vegada a la de fer el pregó de Festa Major, però això entre altres motius potser va ser perquè no estava acostumat a parlar en públic, jo crec que fins i tot tenia un cert pànic escènic), però també deia que no perquè eren temes de compromís que li feien perdre temps i que no li aportaven res, així el 1985 em va encaminar els de la Coral El Raïm per tal que fes el pregó de caramelles de Sant Cugat Sesgarrigues que el Tonet Miret havia proposat a Massanell; Miret no em coneixia, però havia fet el servei militar a Vilafranca amb el Ton i el meu pare, aquesta oportunitat que Massanell em va regalar va donar-me bons fruits perquè amb l'Antoni Miret vam fer al llarg dels anys diversos treballs de recerca sobre Sant Cugat.
Al Ton els temes li sorgien sobre el camí, ja fos com a derivada d'un text que estava treballant i traient dades, o d'un tema que sortia sobre la marxa. Un exemple va ser el 1982 el volum de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya dedicat al Penedès, on l'Alt Penedès va ser redactat, com a mínim en el capítol dedicat a Vilafranca pel vilanoví Albert Virella, allí hi havia diverses errades, el Ton les va anotar, me les va donar i em va demanar que en redactés un article; després que el Ton l'esmenés i hi donés el vistiplau, va sortir publicat al Tothom signat "Uns vilafranquins", amb gran enuig per part del seu cosí, Joan Tarrada, que tenia por que es trenquessin els bons lligams que l'IEP tenia amb la intel·lectualitat vilanovina, de la que Virella n'era una de les figures principals. A més, poc abans Virella s'havia esbatussat per escrit amb Josep M. Masachs Bolet per uns detalls d'un article d'història, a les pàgines de la revista Casal que dirigia el germà del Ton, el Jaume, llavors president del Casal La Principal. Sortosament, el tema no va anar més enllà, picabaralles de campanar que diria Sabater Mill.
Una dècada després quan Mn. Antoni Pladevall portava la direcció dels volums de la Catalunya Romànica va tenir clar que qui havia de redactar l'entrada Vilafranca era Antoni Massanell. El tema li va caure com un compromís d'aquells que no volia entomar, de forma i manera que em va venir amb un extens conjunt de referències bibliogràfiques i em va demanar que fos jo qui redactés l'entrada, el vaig veure amoÏnat i no vaig saber dir-li que no, tot i que res quedava més lluny dels meus pobres coneixements que la Vilafranca romànica. Ho vaig fer amb el compromís per part seva que em revisaria el text i li donaria el seu vistiplau, i així va ser.
Potser el tema col·lateral -aquests que diem que no tenia previst- que més el va enutjar va ser el dels mil boters de Vilafranca, una anècdota que ens ha servit moltes vegades com exemple de la metodologia de treball que cal emprar per fer les obres amb rigor, ja que no es tracta de copiar estrictament el que un autor anterior ha dit i beneir la dada com a bona sense aplicar-hi abans la lògica raonada. Ho va exposar el 1984 a Notícia sobre els boters vilafranquins, publicada a la Miscel·lània Penedesenca. Allí va escriure:
Antoni Martorell va dir textualment, que «per allí a I'any 1880 vivien a Vilafranca més de mil boters», Pere Mas i Perera va recollir també aquesta dada i la Gran enciclopèdia catalana,a I'article Boter, posa, entre altres coses, que «el 1880, [...] es constituí a Vilafranca del Penedès una societat de boters que assolí el miler d'associats el 1883, la més important dels Països Catalans».
A simple vista ja és lògic pensar que era impossible que Vilafranca tingués mil boters, però Massanell va aprofitar per aportar a l'estudi totes les dades que tenia sobre els boters des del Llibre de la Cort del Batlle del 1325 fins a referències del mateix any 1984. Amb xifres i noms objectius va parlar de la Vilafranca del darrer quart del segle XIX que comptava amb 6.656 habitants de dret, dels quals 3.199 pertanyien al sexe masculí i 3.457 al femení, inclosos els infants, una tercera part de la població encara estava dedicada a treballs agrícoles, i a més la gran diversitat d'altres professions que existien, fa del tot impossible d'admetre que poguessin ser, ni de bon tros, un miler els boters que vivien a Vilafranca.
També pel que fa als temes, en altres ocasions érem els seus diguem-ne deixeble o col·laboradors, els que li fèiem saber que estàvem treballant algun tema i ell no sols ens feia indicacions sobre algun aspecte o sobre el mètode de treball, sinó que l'endemà ja t'havia buscat coses (per exemple genealogia als llibres sacramentals de les parròquies) o et passava una nota tot recordant-te que era imprescindible incidir en un aspecte o altre. Si el tema era llarg i complex Massanell aportava noves dades si li era possible, en revisava el redactat final i el signàvem de manera conjunta.
No cal dir que en aquest procés hi havia tota una metodologia que s'aprenia a base d'equivocacions i d'alguna esbroncada amable; en recordo especialment alguna relacionada amb una transcripció que estava fent dels versos del Ball de Serrallonga del manuscrit del Vell Saquetes -Martí Figueres de la Rovira Roja- on ell, a simple vista, ja veia si en aquell vers sobrava o faltava una síl·laba, llavors em deia que sempre tindria l'oïda de tap de suro i no pas musical. Les referències sovint el feien dubtar i llavors en volia trobar més, més informacions que corroboressin el tema. Això el va portar a atzucacs curiosos quan contrastava referències notarials medievals -i l'amic Josep Maria Masachs, llavors director de l'arxiu, ho ha de recordar bé- i es trobava que les referències sobre un carrer -el carrer de Canyamars i el de Serraülls, recordo- no coincidien entre un i altre i no podia determinar el punt concret on calia situar-lo, dubtes que sovint exposava en el mateix text de l'estudi. Va ser llavors que vam entendre que els protocols notarials, especialment els medievals, no sempre s'han d'interpretar al peu de la lletra, el notari el que feia era prendre nota del que li deien i les paraules no sempre tenien la precisió que es dona ara, per exemple, en un detall prou ben fixat en el plànol urbà d'una vila com la nostra. En aquest sentit, jo diria que la interpretació de les referències documentals, i especialment les notarials, va ser un aprenentatge conjunt que vam fer tots plegats.
Sobre el tema dels noms dels espais públics Massanell té una llarga trajectòria de treball que es concreta en 78 articles a les pàgines del setmanari Tothom que després va aplegar en el treball Denominacions vials vilafranquines dels segles XIV i XV que no es va decidir a donar a la llum perquè cada dos per tres trobava alguna referència nova que el feia reinterpretar-ne alguna d'anterior fins que es va decidir a acotar les referències a l'interior de la muralla i el 1985 va publicar Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla, amb dibuixos de Josep Ruiz i Oliva.
Quins aspectes centraven el seu interès?
Sempre vaig tenir la sensació que tenia molts fronts oberts, que sovint li va fer por no poder atendre tot el que s'oferia al seu davant perquè no disposava d'hores, d'aquí que esperava jubilar-se, en especial per poder dedicar temps a la recerca, tot i que tenia una dificultat afegida que era que els seus coneixements de paleografia eren reduïts i no sempre podia interpretar amb l'acurada certesa que el caracteritzava textos de temps reculats, en aquest sentit hi va valdre la col·laboració de Josep Maria Masachs i en alguna etapa del sitgetà Jacint Sastre i Tutusaus que estudiava documents de la Comunitat de Preveres. A aquest fons, situat al Museu i del que Massanell n'era curador, a l'arxiu comarcal i al parroquial esperava poder dedicar-hi bona part del seu temps tan aviat com enllestís definitivament les obligacions laborals, però ben aviat la malaltia li va arrabassar un temps que l'encisava i llavors en deia que no em deixés enredar, que la jubilació era una enganyifa.
A més Massanell sabia veure temes que podien ser interessants i als que no podia o no l'interessava dedicar-se. Era la constatació que en aquests arxius hi havia una feinada encara per fer, una constatació que avui en dia mantenim -i que el Jordi em corregeixi si no és així- en especial pel que fa al conjunt documental, ara servat a l'Arxiu Comarcal. D'aquí que Massanell coneixia les possibilitats dels que érem col·laboradors seus i en alguna ocasió ens havia proposat l'estudi de fons documentals que es conservaven a l'Arxiu de la Comunitat de Preveres, com era el cas de la correspondència del degà del Penedès d'algunes etapes de les primeres dècades del segle XIX, un fons sobre una part del qual vaig treballar i en vaig fer regest detallat, amb el suport de la malaguanyada Maria Rosa Senabre, la Titina.
Hi ha un aspecte de l'exigència i rigor de Massanell en el treball intel·lectual que no voldria deixar d'esmentar. En els primers anys de l'IEP va ser ell qui es va encarregar de la correcció dels originals i les galerades de tots els treballs que constituïen un volum de la Miscel·lània penedesenca de l'Institut d'Estudis Penedesencs, al voltant de tres-centes pàgines cada un. És sabut que Massanell era autodidacta en l'aprenentatge del català a través de les famoses "trameses" de Pompeu Fabra, però el seu coneixement de la llengua i l'atenció que hi posava feien una feina magnífica, entre altres aspectes perquè la correcció demanda no sols coneixement sinó també una capacitat d'atenció que no totes les persones tenim en igual mesura. El problema era que el volum es publicava als tallers de cal Llopart on un jove filòleg hi donava una darrera ullada i li feia algunes correccions, potser per allò d'una mirada fresca sobre un text nou (recordem que Massanell l'havia de llegir dues vegades, atès que corregia l'original i després les proves d'impremta o galerades). Massanell s'enutjava amb ell mateix per haver-se-li escapat una errada o altra i es preguntava com era possible que no l'hagués vist.
El títol del llibre que presentem.
Hem volgut emprar el complement preposicional com a títol en reconeixement a una fórmula que era molt del gust de Massanell. Ja la va utilitzar el 1972 en iniciar una secció al Tothom titulada "Dels carrers de Vilafranca" o el 1986 quan vam tirar endavant el llibre Dels Gegants de Vilafranca (explicar la gènesi d'aquesta edició), fórmula que es va repetir en el llibre de les Cotonines i que després es va mantenir en altres d'aquesta sèrie. Va mantenir el preposicional en el títol fins a un dels seus darrers treballs: De les primeres fonts, espiralls i pous a Vilafranca. En altres ocasions, com es pot veure en aquesta edició i en la bibliografia final, afegia un substantiu davant el preposicional, així "Notes de..." o "Notes sobre..." o "Dades sobre..." o "Notícies sobre..." o "Aportacions a..."
D'alguna manera es tracta d'una reivindicació de la senzillesa que el caracteritzava i que ja es pot veure en la seva primera prosa publicada al butlletí del Centre Excursionista. El títol, fins i tot en treballs editats en volum "De la Vilafranca de...", només volia indicar que no es tractava de pontificar sobre res i només aportar dades que ell potser considerava com a complementàries, recordem que en la nostra llengua la preposició sol introduir un complement circumstancial.
* * * * *
Ramon Arnabat Mata, president de l'IEP, Jordi Vidal Pla i Joan Solé Bordes
La conclusió no pot ser altra que la reflexió amb el llibre que tenim a les mans: com ja s'ha dit, catorze estudis de Massanell sobre aspectes prou diversos de la història vilafranquina de temps pretèrits, un estudi de Jordi Vidal sobre la metodologia de treball de Massanell i els seus condicionants i una bibliografia completa amb els links que permeten accedir per internet a gairebé 120 estudis o articles que hi són penjats, llargs uns, curts altres, d'entre els més de 130, articles o llibres, que van veure la llum amb la seva signatura.
Antoni Massanell i Esclassans va néixer demà passat en farà 101 anys. però continua present entre nosaltres: té una plaça dedicada, amb un poema seu; té una placa que recorda on hi havia la serra i on s'havien treballat tants aspectes de la vida i la història vilafranquina i penedesenca. i ens deixa més de mitja dotzena de llibres publicats, tots ells dedicats a la història de casa nostra, a banda de la seva obra poètica i, per tant, una notabilíssima aportació al coneixement del passat penedesenc. És un ben destacable patrimoni si, com es remarca en el treball de Jordi Vidal sobre "solitaris" com ell i també en els dos textos de pròleg, de FranCisco Romero i Ramon Arnabat, tenim en compte que Massanell va haver de treballar mancat del mestratge directe de figures com Pere Mas i Perera o Josep Estalella Graells, entre altres. Tot plegat un patrimoni del qual ens en sentim hereus i continuadors, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, de manera que sempre que hi hagi una nota a peu de pàgina amb una referència a un estudi de Massanell la seva petjada es mantindrà viva entre nosaltres.
Només em resta, en nom del Jordi i meu, donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa de publicació: a la seva filla Maria del Mar i a tota la família per haver donat suport a aquesta iniciativa, a l'Institut d'Estudis Penedesencs per haver-la acollit, a Assumpta Marimon i a Gràfiques Voisin- Mateu per la seva pacient cura en el procés de realització del llibre, a l'Ajuntament de Vilafranca i la Fundació Mútua Catalana per haver acceptat des del primer moment a donar-hi el seu suport econòmic, i a tots vostès per la seva assistència. Tots els socis de l'IEP tenen un exemplar a la seva disposició.
Moltes gràcies.
