Presentació del llibre "De la història vilafranquina"

Parlament de presentació del llibre "De la història vilafranquina", d'Antoni Massanell Esclassans, parlament compartit amb Jordi Vidal Pla com a curadors de l'edició. Sala de l'Escorxador. Vilafranca del Penedès, 21 de març del 2025.

1. Origen del Llibre

Quan es va esdevenir el centenari del naixement d'Antoni Massanell, el passat any 2014 vam trobar la justificació per dues coses que eren assignatures pendents: un record a l'indret on hi havia la serra-àgora vilafranquina i la recuperació de l'obra dispersa, no pas la poètica que ja ho ha estat, sinó la dels seus treballs d'història.

Per quin motiu hem estat nosaltres dos els autors?

Relació, personal quasi inexistent amb Antoni Massanell per part d’en Jordi, però si relació en podríem dir intel·lectual com a estudiosos dels segles XVI i XVII [si bé Antoni Massanell va estudiar també els segles XIV i XV].

Relació personal amb Antoni Massanell per part meva. Vaig conèixer el Ton a través del seu cosí germà, Joan Tarrada Massanell amb qui havíem engegat la revista Olerdulae del Museu de Vilafranca. A Massanell sempre el trobava a la serra en horari laboral, a cinc minuts del col·legi de Sant Elies d'on m'escapava, si era el cas, en alguna hora lliure.

2. Els records del treball d’Antoni Massanell

Com treballava en Massanell

El treball de Jordi Vidal a l'inici del llibre crec que dibuixa ben clarament els plantejaments metodològics del nostre personatge: àmbit local, rigor absolut i minuciositat. És la labor que Jordi Vidal ha qualificat dels "solitaris" que han donat valor a l'estudi local.

D’on sortien els temes? Podríem dir que hi havia dos tipus de temes, aquells que centraven l'interès de Massanell, especialment els de demografia, potser a partir del mment que Mn. Ventura li va mostrar les llibretes de comunió, i els que sorgien pel camí. Pel que fa a aquests darrers hi havia aquells que centraven la seva atenció i li permetien algun treball diguem-ne col·lateral, com alguns més o menys breus dels que va publicar a Olerdulae, a Gran Penedès, o a la Miscel·lània penedesenca, i finalment aquells treballs que podia derivar tot aportant-hi dades per tal que un altre els redactés.

El Ton sovint deia que no a propostes que li feien (fins i tot més d'una vegada a la de fer el pregó de Festa Major, però això entre altres motius potser va ser perquè no estava acostumat a parlar en públic, jo crec que fins i tot tenia un cert pànic escènic), però també deia que no perquè eren temes de compromís que li feien perdre temps i que no li aportaven res, així el 1985 em va encaminar els de la Coral El Raïm per tal que fes el pregó de caramelles de Sant Cugat Sesgarrigues que el Tonet Miret havia proposat a Massanell; Miret no em coneixia, però havia fet el servei militar a Vilafranca amb el Ton i el meu pare, aquesta oportunitat que Massanell em va regalar va donar-me bons fruits perquè amb l'Antoni Miret vam fer al llarg dels anys diversos treballs de recerca sobre Sant Cugat.

Al Ton els temes li sorgien sobre el camí, ja fos com a derivada d'un text que estava treballant i traient dades, o d'un tema que sortia sobre la marxa. Un exemple va ser el 1982 el volum de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya dedicat al Penedès, on l'Alt Penedès va ser redactat, com a mínim en el capítol dedicat a Vilafranca pel vilanoví Albert Virella, allí hi havia diverses errades, el Ton les va anotar, me les va donar i em va demanar que en redactés un article; després que el Ton l'esmenés i hi donés el vistiplau, va sortir publicat al Tothom signat "Uns vilafranquins", amb gran enuig per part del seu cosí, Joan Tarrada, que tenia por que es trenquessin els bons lligams que l'IEP tenia amb la intel·lectualitat vilanovina, de la que Virella n'era una de les figures principals. A més, poc abans Virella s'havia esbatussat per escrit amb Josep M. Masachs Bolet per uns detalls d'un article d'història, a les pàgines de la revista Casal que dirigia el germà del Ton, el Jaume, llavors president del Casal La Principal. Sortosament, el tema no va anar més enllà, picabaralles de campanar que diria Sabater Mill.

Una dècada després quan Mn. Antoni Pladevall portava la direcció dels volums de la Catalunya Romànica va tenir clar que qui havia de redactar l'entrada Vilafranca era Antoni Massanell. El tema li va caure com un compromís d'aquells que no volia entomar, de forma i manera que em va venir amb un extens conjunt de referències bibliogràfiques i em va demanar que fos jo qui redactés l'entrada, el vaig veure amoÏnat i no vaig saber dir-li que no, tot i que res quedava més lluny dels meus pobres coneixements que la Vilafranca romànica. Ho vaig fer amb el compromís per part seva que em revisaria el text i li donaria el seu vistiplau, i així va ser.

Potser el tema col·lateral -aquests que diem que no tenia previst- que més el va enutjar va ser el dels mil boters de Vilafranca, una anècdota que ens ha servit moltes vegades com exemple de la metodologia de treball que cal emprar per fer les obres amb rigor, ja que no es tracta de copiar estrictament el que un autor anterior ha dit i beneir la dada com a bona sense aplicar-hi abans la lògica raonada. Ho va exposar el 1984 a Notícia sobre els boters vilafranquins, publicada a la Miscel·lània Penedesenca. Allí va escriure:

Antoni Martorell va dir textualment, que «per allí a I'any 1880 vivien a Vilafranca més de mil boters», Pere Mas i Perera va recollir també aquesta dada i la Gran enciclopèdia catalana,a I'article Boter, posa, entre altres coses, que «el 1880, [...] es constituí a Vilafranca del Penedès una societat de boters que assolí el miler d'associats el 1883, la més important dels Països Catalans».

A simple vista ja és lògic pensar que era impossible que Vilafranca tingués mil boters, però Massanell va aprofitar per aportar a l'estudi totes les dades que tenia sobre els boters des del Llibre de la Cort del Batlle del 1325 fins a referències del mateix any 1984. Amb xifres i noms objectius va parlar de la Vilafranca del darrer quart del segle XIX que comptava amb 6.656 habitants de dret, dels quals 3.199 pertanyien al sexe masculí i 3.457 al femení, inclosos els infants, una tercera part de la població encara estava dedicada a treballs agrícoles, i a més la gran diversitat d'altres professions que existien, fa del tot impossible d'admetre que poguessin ser, ni de bon tros, un miler els boters que vivien a Vilafranca.

També pel que fa als temes, en altres ocasions érem els seus diguem-ne deixeble o col·laboradors, els que li fèiem saber que estàvem treballant algun tema i ell no sols ens feia indicacions sobre algun aspecte o sobre el mètode de treball, sinó que l'endemà ja t'havia buscat coses (per exemple genealogia als llibres sacramentals de les parròquies) o et passava una nota tot recordant-te que era imprescindible incidir en un aspecte o altre. Si el tema era llarg i complex Massanell aportava noves dades si li era possible, en revisava el redactat final i el signàvem de manera conjunta.

No cal dir que en aquest procés hi havia tota una metodologia que s'aprenia a base d'equivocacions i d'alguna esbroncada amable; en recordo especialment alguna relacionada amb una transcripció que estava fent dels versos del Ball de Serrallonga del manuscrit del Vell Saquetes -Martí Figueres de la Rovira Roja- on ell, a simple vista, ja veia si en aquell vers sobrava o faltava una síl·laba, llavors em deia que sempre tindria l'oïda de tap de suro i no pas musical. Les referències sovint el feien dubtar i llavors en volia trobar més, més informacions que corroboressin el tema. Això el va portar a atzucacs curiosos quan contrastava referències notarials medievals -i l'amic Josep Maria Masachs, llavors director de l'arxiu, ho ha de recordar bé- i es trobava que les referències sobre un carrer -el carrer de Canyamars i el de Serraülls, recordo- no coincidien entre un i altre i no podia determinar el punt concret on calia situar-lo, dubtes que sovint exposava en el mateix text de l'estudi. Va ser llavors que vam entendre que els protocols notarials, especialment els medievals, no sempre s'han d'interpretar al peu de la lletra, el notari el que feia era prendre nota del que li deien i les paraules no sempre tenien la precisió que es dona ara, per exemple, en un detall prou ben fixat en el plànol urbà d'una vila com la nostra. En aquest sentit, jo diria que la interpretació de les referències documentals, i especialment les notarials, va ser un aprenentatge conjunt que vam fer tots plegats.

Sobre el tema dels noms dels espais públics Massanell té una llarga trajectòria de treball que es concreta en 78 articles a les pàgines del setmanari Tothom que després va aplegar en el treball Denominacions vials vilafranquines dels segles XIV i XV que no es va decidir a donar a la llum perquè cada dos per tres trobava alguna referència nova que el feia reinterpretar-ne alguna d'anterior fins que es va decidir a acotar les referències a l'interior de la muralla i el 1985 va publicar Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla, amb dibuixos de Josep Ruiz i Oliva.

Quins aspectes centraven el seu interès?

Sempre vaig tenir la sensació que tenia molts fronts oberts, que sovint li va fer por no poder atendre tot el que s'oferia al seu davant perquè no disposava d'hores, d'aquí que esperava jubilar-se, en especial per poder dedicar temps a la recerca, tot i que tenia una dificultat afegida que era que els seus coneixements de paleografia eren reduïts i no sempre podia interpretar amb l'acurada certesa que el caracteritzava textos de temps reculats, en aquest sentit hi va valdre la col·laboració de Josep Maria Masachs i en alguna etapa del sitgetà Jacint Sastre i Tutusaus que estudiava documents de la Comunitat de Preveres. A aquest fons, situat al Museu i del que Massanell n'era curador, a l'arxiu comarcal i al parroquial esperava poder dedicar-hi bona part del seu temps tan aviat com enllestís definitivament les obligacions laborals, però ben aviat la malaltia li va arrabassar un temps que l'encisava i llavors en deia que no em deixés enredar, que la jubilació era una enganyifa.

A més Massanell sabia veure temes que podien ser interessants i als que no podia o no l'interessava dedicar-se. Era la constatació que en aquests arxius hi havia una feinada encara per fer, una constatació que avui en dia mantenim -i que el Jordi em corregeixi si no és així- en especial pel que fa al conjunt documental, ara servat a l'Arxiu Comarcal. D'aquí que Massanell coneixia les possibilitats dels que érem col·laboradors seus i en alguna ocasió ens havia proposat l'estudi de fons documentals que es conservaven a l'Arxiu de la Comunitat de Preveres, com era el cas de la correspondència del degà del Penedès d'algunes etapes de les primeres dècades del segle XIX, un fons sobre una part del qual vaig treballar i en vaig fer regest detallat, amb el suport de la malaguanyada Maria Rosa Senabre, la Titina.

Hi ha un aspecte de l'exigència i rigor de Massanell en el treball intel·lectual que no voldria deixar d'esmentar. En els primers anys de l'IEP va ser ell qui es va encarregar de la correcció dels originals i les galerades de tots els treballs que constituïen un volum de la Miscel·lània penedesenca de l'Institut d'Estudis Penedesencs, al voltant de tres-centes pàgines cada un. És sabut que Massanell era autodidacta en l'aprenentatge del català a través de les famoses "trameses" de Pompeu Fabra, però el seu coneixement de la llengua i l'atenció que hi posava feien una feina magnífica, entre altres aspectes perquè la correcció demanda no sols coneixement sinó també una capacitat d'atenció que no totes les persones tenim en igual mesura. El problema era que el volum es publicava als tallers de cal Llopart on un jove filòleg hi donava una darrera ullada i li feia algunes correccions, potser per allò d'una mirada fresca sobre un text nou (recordem que Massanell l'havia de llegir dues vegades, atès que corregia l'original i després les proves d'impremta o galerades). Massanell s'enutjava amb ell mateix per haver-se-li escapat una errada o altra i es preguntava com era possible que no l'hagués vist.

El títol del llibre que presentem.

Hem volgut emprar el complement preposicional com a títol en reconeixement a una fórmula que era molt del gust de Massanell. Ja la va utilitzar el 1972 en iniciar una secció al Tothom titulada "Dels carrers de Vilafranca" o el 1986 quan vam tirar endavant el llibre Dels Gegants de Vilafranca (explicar la gènesi d'aquesta edició), fórmula que es va repetir en el llibre de les Cotonines i que després es va mantenir en altres d'aquesta sèrie. Va mantenir el preposicional en el títol fins a un dels seus darrers treballs: De les primeres fonts, espiralls i pous a Vilafranca. En altres ocasions, com es pot veure en aquesta edició i en la bibliografia final, afegia un substantiu davant el preposicional, així "Notes de..." o "Notes sobre..." o "Dades sobre..." o "Notícies sobre..." o "Aportacions a..."

D'alguna manera es tracta d'una reivindicació de la senzillesa que el caracteritzava i que ja es pot veure en la seva primera prosa publicada al butlletí del Centre Excursionista. El títol, fins i tot en treballs editats en volum "De la Vilafranca de...", només volia indicar que no es tractava de pontificar sobre res i només aportar dades que ell potser considerava com a complementàries, recordem que en la nostra llengua la preposició sol introduir un complement circumstancial.

* * * * *

        Ramon Arnabat Mata, president de l'IEP, Jordi Vidal Pla i Joan Solé Bordes

La conclusió no pot ser altra que la reflexió amb el llibre que tenim a les mans: com ja s'ha dit, catorze estudis de Massanell sobre aspectes prou diversos de la història vilafranquina de temps pretèrits, un estudi de Jordi Vidal sobre la metodologia de treball de Massanell i els seus condicionants i una bibliografia completa amb els links que permeten accedir per internet a gairebé 120 estudis o articles que hi són penjats, llargs uns, curts altres, d'entre els més de 130, articles o llibres, que van veure la llum amb la seva signatura.

Antoni Massanell i Esclassans va néixer demà passat en farà 101 anys. però continua present entre nosaltres: té una plaça dedicada, amb un poema seu; té una placa que recorda on hi havia la serra i on s'havien treballat tants aspectes de la vida i la història vilafranquina i penedesenca. i ens deixa més de mitja dotzena de llibres publicats, tots ells dedicats a la història de casa nostra, a banda de la seva obra poètica i, per tant, una notabilíssima aportació al coneixement del passat penedesenc. És un ben destacable patrimoni si, com es remarca en el treball de Jordi Vidal sobre "solitaris" com ell i també en els dos textos de pròleg, de FranCisco Romero i Ramon Arnabat, tenim en compte que Massanell va haver de treballar mancat del mestratge directe de figures com Pere Mas i Perera o Josep Estalella Graells, entre altres. Tot plegat un patrimoni del qual ens en sentim hereus i continuadors, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, de manera que sempre que hi hagi una nota a peu de pàgina amb una referència a un estudi de Massanell la seva petjada es mantindrà viva entre nosaltres.

Només em resta, en nom del Jordi i meu, donar les gràcies a tots els que han fet possible aquesta iniciativa de publicació: a la seva filla Maria del Mar i a tota la família per haver donat suport a aquesta iniciativa, a l'Institut d'Estudis Penedesencs per haver-la acollit, a Assumpta Marimon i a Gràfiques Voisin- Mateu per la seva pacient cura en el procés de realització del llibre, a l'Ajuntament de Vilafranca i la Fundació Mútua Catalana per haver acceptat des del primer moment a donar-hi el seu suport econòmic, i a tots vostès per la seva assistència. Tots els socis de l'IEP tenen un exemplar a la seva disposició.

Moltes gràcies.

Presentació del llibre "Catalunya ocupada"

 Presentació del llibre “Catalunya ocupada. Crònica de segles d’espoli i usurpació”, d’Antoni Renyer-Bordes. Sala Muriel Casals, Òmnium Alt Penedès, Vilafranca, 14 de maig del 2021.

Bon vespre.

No amagaré que amb el senyor Antoni Renyer-Bordes m’uneix una relació familiar, com es pot deduir del segon cognom que compartim, una relació que passa per Montserrat on el seu cosí, el benedictí Dom Paulí Bellet, va casar els meus pares, acte sense el qual ni el meu germà no jo ara seríem aquí. De sempre que en les ocasions que amb l’Antoni ens veiem –que no eren moltes ja que ell residia a Barcelona- havíem comentat aspectes d’història de Catalunya i havíem intercanviat llibres que consideràvem interessants, en especial jo li passava els que sobre la història contemporània del Penedès havia publicat l’Institut d’Estudis Penedesencs. Jo sabia, per tant, que la història de Catalunya era la seva gran passió, més enllà de les seves activitats professionals en el sector tèxtil. D’aquí que no em va sorprendre del tot el dia que em va dir que tenia un llibre per publicar. Tot i que la pandèmia va endarrerir el tema, vam trobar la bona labor professional del Quicu Mestre, la seva filla i tot l’equip del Cep i la Nansa que es van interessar per tirar endavant la publicació que des de fa algunes setmanes és a les llibreries de tota Catalunya, tal i com desitjava el seu autor, una labor, per tant, que cal destacar i agrair.

Els que durant anys hem exercit de professor d’història moderna i contemporània a l’ensenyament secundari ens ha preocupat –com a mínim així era al petit equip que exercíem aquesta docència al col·legi de Sant Elies- no tant que els alumnes retinguessin dates i referències –certament necessàries per situar els esdeveniments en el seu moment- sinó sobretot que es preguntessin el com i el perquè de les situacions de cada moment que ens permeten entendre la realitat actual. Per exemple, jo intentava explicar el pas del sistema de monarquia absolutista al constitucional fent preguntes a la classe sobre coses que semblaven injustes fins que algú exclamava: “No hi ha dret!” i aquí era on volia arribar, com es va passar del poder absolut del monarca en el que no hi havia dret, a una situació en la que podem dir que no hi ha dret si les lleis no són justes, tal i com ho veiem ara mateix amb els presos polítics i els exiliats de casa nostra. Comprendre els fets històrics –no aprendre’ls de memòria per fer un examen avui i oblidar-los demà- ens permet entendre moltes coses. La primers república espanyola, amb quatre presidents en poc més d’un any: Salmeron i Castelar amb una idea de l’Espanya centralista i dos catalans: Pi Margall i Estanislau Figueras d’idees federalistes, ens permet entendre un debat sobre el model d’estat que encara ara és ben viu. Potser és per això que em sap greu que una i altra vegada hi hagi qui proposi que la vilafranquina plaça de la Constitució s’ha de dir de la República (nom que se li havia donat a la plaça de l’Estació, en algun es èpoques plaça del Sagrat Cor de Jesús), quan és parla de Constitució en aquesta denominació vial no es fa referència a l’actual text sinó a aquell que es va aprovar a Càdis el 1812 (de nom popular “La Pepa” per haver estat aprovada el dia de sant Josep) que establia una llei suprema acceptada per tots per organitzar un estat que fins llavors havia estat sota la sobirania absoluta del rei, d’aquí que aquell espai havia estat la plaça del Rei.

 

De manera semblant, durant anys Antoni Renyer es va fer preguntes i va intentar fixar un criteri sobre Catalunya llegint, prenent notes i fins copiant fragments de libres i llibres que parlaven de la història del nostre país, fins que va arribar un moment que es va plantejar posar totes aquestes notes per escrit. El resultat no és un llibre d’història en el sentit estricte d’estudi d’uns fets, sinó, com diu el títol, una crònica de com durant segles Catalunya ha estat i segueix sotmesa a l’espoli –entès com diu el diccionari com “l’acte de desposseir a algú d’una cosa que li pertany”- i en aquest sentit el primer espoli és la sobirania sobre el propi territori, i usurpació –d’acord amb el diccionari: “l’acte d’apropiar-se sense tenir-hi dret”.

Jo ho vaig entendre molt bé fa ja un grapat d’anys, devia ser cap a finals dels vuitanta, quan en una de les trobades de joves dels Països Catalans en la campanya “El país a l’escola” que capitanejava Josep Espar Ticó, en van venir una colla d’Occitània i amb ells el lingüista, historiador, escriptor i promotor cultural Robert Lafont, ja traspassat. Els nois i les noies, entre els que hi havia els de Sant Elies que la Montserrat Gillué, al cel sigui, i jo portàvem, li van preguntar pel centralisme gal i el seu rebuig a les llengües que no fossin el francès, ell els va explicar que era molt fàcil d’entendre, era el resultat d’aquella revolució francesa que havien fet entre tots i que havia conformat l’estat jacobí, centralista i uniformador, i no pas el girondí, federalista. El poble havia decidit fer un estat central i fort, un estat que encara ara té problemes per reconèixer una escola que per impartir tota mena de coneixements no empri de forma absoluta la “langue d’oil” o francès.

L’origen de l’Espanya dels darrers segles no es troba en l’obra comuna de tots els pobles peninsulars sinó en la imposició dels plantejaments castellans en el que ha estat de sempre un procés d’ocupació, d’espoli i usurpació que diu el títol del llibre, que evidentment no ha fet possible l’assimilació, com a mínim al Principat de Catalunya, de manera que ha acabat semblant més una imposició colonial en base a aquells exèrcits d’ocupació que –com en la darrera guerra civil- van imposar l’argument de les armes per dedicar-se a espoliar la nostra terra.

Evidentment, aquesta dinàmica no ha facilitat ni facilita la convivència –en tenim un grapat d’exemples ara mateix- i ni en més de quaranta anys d’una democràcia que voldríem plena no hem aconseguit dibuixar un model d’estat en el que tots ens hi sentim còmodes, de manera que no ha d’estranyar que, emprenyats de l’enganyifa del peix al cove que ha resultat ser el joc de la puta i la Ramoneta, un sector majoritari del país hagi deixat ben clar que vol decidir lliurement el seu futur.

El tema de la llibertat no és gens nou, a casa nostra hi ha una placa a la façana del palau reial (ara Vinseum) que diu en paraules del bisbe Josep Torras i Bages que Pere el Gran, que va morir allí, “assentà la llibertat en la terra catalana”, una placa que es va posar a principis del segle XX, Torras va morir el 1916, i la placa no s’ha tocat fins el dia d’avui. I posats a fer no puc deixar d’esmentar el nostre Mn. Trens que el 1921, ara fa cent anys, escrivia:

...el Penedès, terra de llibertat, terra de patriotes, d’on han sortit grans homes del ressorgiment de la nostra Nació [amb majúscula], té l’evidentíssim dret i l’orgull sincer, no d’igualar-se sinó de passar al davant de totes les seves comarques germanes, en fer ofrena de tots els seus valors i ideals, morals i materials, a la causa justa i santa de la nostra llibertat col·lectiva.[1]

Comptat i debatut, que les paraules són molt boniques però a l’hora de la veritat, com diu el sainet del nostre Ball de Diables: “Si no hi val la raó, hi val el bastó”.

El volum podia haver començat un moment o altre, però l’autor va decidir encetar-lo amb el casament de Ferran i Isabel, un d’aquells enganys dels que n’està plena la història, recordeu que pocs anys abans d’aquest casament, el 21 de juny de 1461, a pocs metres d’on som ara, el rei d’Aragó Joan II, o Joan sense fe, va signar la Concòrdia de Vilafranca amb la Generalitat de Catalunya per la qual reconeixia els drets que tenia el seu fill Carles de Viana i es comprometia a no entrar a Catalunya. Com sabeu el rei no va respectar la Concòrdia, va passar per Catalunya i el príncep de Viana va morir en estranyes circumstàncies, per dir-ho d’una manera suau.

El tema dels Reis Catòlics té una extensió notable en el llibre perquè inclou tot el tema de la descoberta d’Amèrica i també parla del testament de la Isabel (filla de Joana la boja) i del que va deixar al seu home, en el que qualifica d’un acomiadament amb indemnització. Aquesta mena de comentaris que trobareu a les pàgines del llibre són, evidentment, resultat d’aquella reflexió que dèiem abans i el fan més entenedor, o quan diu:

Ferran va decidir que havia de prescindir de les Corts ja que, autoritari com era, aquestes el frenaven. Convocà a Saragossa unes deu personalitats catalanes per parlar de la recuperació política i governamental de Catalunya. Eren personalitats totalment addictes a ell; avui diríem que eren “botiflers”, o “col·laboracionistes”...

I sovint intercala explicacions sobre càrrecs o situacions concretes per tal que resultin més entenedores que aquest no és un llibre per a historiadors sinó per a persones que volen conèixer la història i com pel camí d’aquesta hem arribat on som ara.

Ve després l’apartat dedicat a Carles, aquell emperador tan especial, mig frare al monestir de Yuste, que es va voler fer l’enterro en vida, prodigi singular que va donar motiu a la coneguda òpera de Verdi, de manera que com a mínim va servir per alguna cosa bona. I així ressegueix els regnats indicant sempre al títol del capítol la numeració catalana i la castellana o oficial, és a dir Felip I (Felipe Segundo pels castellans), Felip II, que com el seu pare Felip I havia convocat poques Corts catalanes. La mentalitat castellana no acceptava diferències, preferien unificar i aquesta manera de pensar encara es pot veure en molts governants d’avui dia.  Carles II i Felip IV, el de la Guerra de Successió, de manera que per a Catalunya el que cobra ara per seure al tron és Felip V. De la Guerra de Successió destaca el paper de patriota de Pau Claris.

En aquestes pàgines hi trobem aspectes ben coneguts actualment, monarques que pateixen el complex d’Electra, un episodi que l’autor qualifica com “el gran robatori del segle”, com si fos el títol d’una pel·lícula, o com a partir d’un determinat moment el poble català ja no veié mai més els seus governants com a exemplars i des d’aleshores Catalunya plantà cara en moltes ocasions als desitjos dels qui els manaven. Els segles posteriors –escriu Antoni Renyer- ho han demostrat, com es pot veure encara avui dia, i el llibre ens recorda que quan els governants de Castella anaven a Catalunya, consideraven que el Principat era molt ric i que, per tant, havia de ser “solidari” amb Castella. A dia d’avui, en ple segle XXI, encara pensen igual. Pel que fa als governants de Madrid, tot i que anaven rebent plata d’Amèrica i diners procedents de Catalunya, continuaven amb una hisenda que sempre estava en crisi; patien un mal que feia segles que durava: desprendre més del que s’ingressa. Una mena de pandèmia incurable que encara es manté ben activa en els moments actuals.

El llibre hauria acabat el 11 de setembre de 1714, però l’autor va decidir adjuntar-hi una segona part d’una seixantena de pàgines que ell anomena  “repercussions”, talment com allò tan valencià que diu “quan el mal ve d’Almansa a tot el món alcansa”, referència evident a la batalla d’Almansa perduda el 1707 per les tropes de l’arxiduc Carles davant els exèrcits borbònics. És a dir les conseqüències –sobretot dolentes diu l’autor- que es van anar succeint per a Catalunya. Intents de revoltes, escamots, aixecaments, reis poc “normals”, alguns borbons molt amics de la sexualitat exacerbada, vaja que encara avui d’alguns monarques podem dir allò de “els testos s’assemblen a les olles, si no pel mig, per les vores”. I mentre, a Catalunya vam haver de carregar amb el Decret de Nova Planta i el cadastre (que ve del grec i vol dir llibre de notes, però la gent creia que la seva etimologia venia de desastre) que tampoc va acabar de funcionar perquè hi havia abusos i corrupció.

Com podeu entendre per aquesta part més recent de la nostra història, quan els catalans ja havíem perdut bous i esquelles, l’autor hi passa més per sobre perquè ens és més coneguda, però no per això deixa de ser interessant: els memorials de greuges presentats al rei, els intents d’imposició del castellà una i altra vegada, però també la normalització del comerç amb Amèrica, que donarà l’aparició de la figura de l’indià –que al Penedès anomenem “mericano”- i l’enriquiment dels espavilats que van saber fer negoci, i en aquest punt hi entraria el Penedès amb l’aiguardent i el vi. I d’aquí a aquell segle XIX que sembla fet expressament per torturar l’alumnat de secundària amb absolutistes i constitucions, guerres, revoltes, carlinades i militars fent de les seves a una i altra banda (general Puigmoltó).

Després venen les primeres quatre dècades del segle XX a les que el llibre dedica igualment unes pinzellades, l’arribada de la Segona República, l’autonomia de Catalunya, els enfrontaments amb els poders fàctics, el conflicte rabassaire, el 6 d’octubre i els fets que van portar a la guerra civil, un conflicte que l’autor, nen encara, va viure de manera directa a Barcelona. Jo diria que aquesta part és breu però molt ben sintetitzada, clara i precisa i remarcant sempre que sobre la guerra civil s’han escrit molts llibres, fins i tot –diu l’autor- potser més que sobre la segona guerra mundial. També precisa és la síntesi que fa de la postguerra i de la repressió que l’exercit d’ocupació va exercir sobre els catalans i sobre tot allò que hi tenia a veure, així fins el dia d’avui, dic malament, fins els anys seixanta quan es crea Òmnium i el catalanisme va reprenent, i que és fins on arriba aquesta obra.

En definitiva, el llibre que avui presentem és una crònica de bastonades i enganyifes, d’imposicions i robatoris, però és la nostra, no la podem defugir, perquè la història ha estat la que ha estat i no sempre la que ens hauria agradat que fos. El que ens convé és aprendre d’ella per, com a mínim, saber interpretar de forma crítica el que ens passa. Jo entenc perfectament que Antoni Renyer, després d’anar descobrint que la història real no era pas aquella que ens explicaven a l’escola franquista i que ens parlava d’un estat que tenia somnis imperials –deia un dels germans Goitisolo que ell va estudiar la llegua anglesa perquè li van dir que havia d’aprendre “la llengua del imperio” i ell l’únic que coneixia era l’imperi britànic. El seu autor, deia, va acabar decidint que la crònica de tots aquests segles s’havia de posar per escrit en un llibre que fos de lectura agradosa i entenedora.

Aquí el teniu.

Moltes gràcies, Antoni, per aquesta bona labor resultat de tants anys de lectura i estudi.

 [1] [Manuel Trens]. 1921. “Millorem l’obra”, a Penedès. any III. n. 2. Febrer.

Sense referències víriques en la història casalista

 Publicat a la revista "Casal", cinquena època, n.2. Agost 1920

.-Ni tan sols la “grip espanyola” del 1918 no va aturar les activitats de La Principal

 La suspensió de tota mena d’activitats que ha comportat la pandèmia del Covid-19 no té precedents en la vida casalista ni gairebé en la penedesenca, possiblement pel fet que les prevencions sanitàries són ara molt més específiques i tenen en la seva base coneixements científics inexistents fa poques dècades i, en contrapartida, es veuen afectades per una mobilitat humana com no s’havia donat mai. Ni tan sols la tristament famosa “grip espanyola” de finals del 1918 i principis del 1919, la darrera pandèmia mundial coneguda anterior a l’actual, es va poder combatre amb efectivitat en un temps que els virus i la seva activitat encara eren desconeguts.

 Aquella Vilafranca que el 1904 va veure la fundació de la Societat La Principal venia d’un llarg historial de passes de malalties greus, en especial el còlera, del que en consten a Vilafranca incidències greus sobretot el 1854 amb més de 350 morts, però també el 1865 i la passa del 1885 que va resultar especialment greu al Vendrell, on es va tornar a repetir el 1911. I encara podem apuntar la febre groga que va arribar de Barcelona el 1870. En algunes ocasions, com el 1885, la passa colèrica no va ser considerada prou greu com per que algunes entitats de la vila deixessin de celebrar balls de societat en els dies de Festa Major, tot i que els principals actes es van traslladar al novembre.

 El novembre del 1914 el tifus (febre tifoidea) es va donar a Barcelona i va acabar arribant a la nostra vila, però ni aquest ni la “grip espanyola” van aturar les activitats d’esbarjo. El gripós any 1918 és justament el que determina a La Principal la necessitat de construir un local propi, un casal. La nostra societat, que des de feia anys tenia en lloguer la sala del Centre Agrícola, a l’actual passatge Alcover, va veure com no se li renovava el contracte tota vegada que una nova junta de l’Agrícol volia reprendre activitats d’esbarjo pròpies. Va ser així que els de La Principal van haver de tornar al teatre del Tívoli, que no els era gaire plaent ja que no n’eren llogaters directes sinó en subarrendament..

 El novembre del 1918, quan la grip ja treia el cap, La Principal va celebrar el final de la Guerra Mundial amb un ball amb orquestra. Diuen les cròniques que durant l’any 1919 La Principal va celebrar set balls amb banda, 89 amb quintet, un amb piano i quinze fun­cions de teatre, potser la grip feia estralls però als principalistes no hi havia qui els aturés i la prova més evident va ser el saló propi que pocs mesos més tard va començar a enlairar-se.

 

 Les malalties encomanadisses van continuar: la grip del febrer de 1931 va aturar el servei de correus a Vilafranca, amb l’excepció de l’avi Girona, el carter més vell, que va continuar repartint com si res. Les cròniques ens parlen de la grip de gener del 1936, de la del novembre de 1969 que va obligar a parar algunes fàbriques a la vila i fins de la del novembre del  1971 que va deixar sota mínims la plantilla de jugadors de la Secció Esportiva Casal tot i que, fins i tot amb la plantilla sota mínims, va continuar guanyant els partits. Hi va haver grip el gener del 1973, la del gener del 1975 va obliga a tancar alguns establiments de la vila i l’octubre del 1980 els participants en la romeria a Montserrat van tornar amb una passa d’estómac que es va atribuir a la grip.

 L’esbarjo i la cultura, però, van seguir ben vius al Casal i així esperem que continuï sent, amb la millor salut, des de ben aviat i per molts anys.