Joia i rauxa de la festa

 Pati del Gall publicat a "La Voz del Penedès" el 29 d'agost de 1980.

Quasi sense adonar-nos, d'un cap d'any a l'altre anem recollint notes, aspectes diversos que per una o altra banda ens parlen de les diades de Sant Fèlix, demostració evident que la temàtica tradicional és un pou sens fi, la seva mateixa vitalitat la porta per aquest camí infinit on d'una o altra manera es parla sempre de les notes joioses d'un poble que fa festa. Torrente Ballester (l) defineix aquesta tasca com la deis bons treballadors, grisos, ratolins de biblioteca, redactors de fitxes que ordenen una bona colla de conclusions evidents, les quals no són pas sinó judicis sintètics a l'entorn de moltes dades que poden proporcionar una visió mes àmplia de la realitat estudiada però no eixamplen realment els coneixements. Es possible, però, un veritable pas-salt gegantí agafant sota el braç els propis elements de raonament i concepció filosòfica de l'existència -qui oblidaria mai Nietzsche?- i cap a cercar els camins insòlits o desconeguts indrets rebutjats per la ciència o les suposicions lògiques.

Preguntar-se fins quin nivell aixó és possible en la concepció de la nostra festa és no veure tot el seu caire irracional o subvertidor de valors. No tinc pas cap dubte en afirmar que cada any fem aquest tomb tots junts al so de les gralles, com diu Sánchez Dragó: «El pueblo realmente es la anarquía , el folklore es también el mejor razonamiento, el mejor argumento en favor de la anarquía, porque hunde sus raices en la parte más indisoluble y más imposible de alejar del ser humano. Proviene de la noche de los tiempos. Es la que nos une directamente a la naturaleza. Es la que nos mantiene vivos y precisamente, su oposición a la ley, a la tentativa de enca uzarlo todo, es lo que el folklore violenta siempre y se salta a la torera. La fiesta es, siempre, la subversión del orden». (2). Cal agafar-nos de la mà amb el Drac i els seus amics i reprendre les notes dels ritus ancestrals que ens acosten a la fosca dels temps, als més remots orígens que ens identifiquen com a poble. Aquest és el nostre salt estiuenc cap a indrets insòlits, no es pot anar més enllà, per això la resta de l'any realitzem les grisoses tasques de ratolins de biblioteca, recercant en la festa les nostres pròpies petjades.

Hi ha un aspecte del tema que s'ha convertit en element comú de tots els comentaris, l'extraordinària gentada d'arreu que aquests dies omple la vila. Es comenta l'extraordinària lentitud de les processons la qual preocupa als administradors d'enguany tota vegada que dos nous balls encara l'allargaran -personalment ja he dit en diverses ocasions que considero el problema irresoluble, com qui diu un mal necessari que cal acceptar, i també tenir consciencia que retallar l'itinerari és una mesura que sols retarda el problema, però no l'elimina-, és un exemple ciar de com tot el poble s'aboca a la festa sense distincions. Aquest caire obert i popular és fruit d'un canvi de mentalitat paral·lel a l'evolució social catalana, a meitats del segle passat els elements de la burgesia comercial barcelonina esbrinaven encara aquest caire anàrquic i de disbauxa que assenyala Sánchez Dragó,impossible de comprendre ara amb tot un altre codi de costums. Santiago Russinyol ens oferia els menuts pecats dels senyors d'aquella botiga de «betes i fils» "...ja hi havien tingut querència a no moure's de l'obligació, però havien tingut els seus trencacolls, quan tenien la seva edat: una vegada, el senyor Esteve, a quinze anys, va passar dugues nits a Vilafranca perquè era festa major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la temptació de comprar-se una boquilla, que se n'havia fet catorze pessetes, que encara la tenia guardada.» (3)

No podem passar tampoc sense parar esment en algunes dades noves del nostre Drac capdavanter, malgrat que ben poc de nou aporten a tot el que s' ha escrit no volem deixar l'oportunitat de recollir la magistral prosa de Borges el qual en parlar dels éssers imaginaris estudia els dracs xinesos i els occidentals; «Una gruesa y alta serpiente con garras y alas es quizá la descripción más fiel de! Dragón. Puede ser negro, pero conviene que también sea resplandeciente; asimismo suele exigirse que exhale bocanadas de fuego y de humo... El tiempo ha desgastado notablemente el prestigio de los Dragones. Creemos en el león como realidad y como símbolo; creemos en e! minotauro como símbolo, ya que no como realidad; el Dragón es acaso el más conocído, pero también el menos afortunado de los animales fantásticos. Nos parece_pueril y suele contaminar de puerilidad las historias en que figura .» (4)

Però, un cop més, la figura xiroia del nostre Drac vilatà de singularíssim tarannà tornara a obrir pas a l'alegria i la gatzara amb la seva boca foguera, que sigui per molts anys!

(1) Gonzalo Torrente Ballester, Pròleg al Vol. I de l'obra "Gárgoris y Habidis", de Fernando Sánchez Drago,Ed. Hiperión, Madrid 1979. p.10.

(2) Ajoblanco N° 44. Maig 1979. p. 18.

(3) Santiago Rusiñol, "L'Auca del Sr. Esteve". Ed. Selecta. Barcelona 1956.

(4) Jorge Luís Borges, "El libro de los Seres Imaginarios". Ed. Bruguera -Alfaguara, Barcelona 1979. p. 95-97.

La realitat meravellosa. Imatge primera del Drac

 Publicat a “La voz del Penedès” el 27 d’agost de 1977.

“..Cosa primera / viu que venia / de companyia / ab avalots / cinch diablots / un bell dracás / de boca y nas / llansaba foch / ballant un poch / tots sis plegats / ben enramats / tots de cuets ... » ("Llibre Verd de Vilafranca")

Si haguéssim d’analitzar el caràcter dels personatges de la nostra Festa Major no en trobaríem cap de tan singular com el nostre Drac. Cap com ell -llevat dels Castellers, als que difícilment podem considerar només com a folklore- sap aixecar onades d'expectació, en certa manera és el capdavanter de la nostra festa, i té ben guanyat el lloc primer per la tradició, obrint amb esclats de joia la cercavila. Caldrà que parem esment en la seva imatge singular: és l’únic que va sol d’entre els personatges dels nostres balls, car no crec que sigui gaire encertat emparellar-lo amb l’Àliga que sempre va més endarrerida, eternament obsessionada amb l’au que acaba de caçar i que porta al bec. Al cap i a la fi, el Drac és una singularíssima personalitat de la tradició; en la recerca constant de la nostra veritable identitat com a poble que esmicola i deforma la realitat en els mites de la Festa Major, en aquesta via ve el Drac, amb el seu ball misteriós, de la fosca de les nostres arrels històriques.

Assagem una descripció física: no se li amaga a ningú que el nostre Drac és presumit, però no té pas necessitat de grans draperies com els Gegants, la negra pell lluenta és el seu millor atribut. Els ulls grossos, espavilats, magistralment emmarcats per espaioses celles, ens retornen cada any al sentit de responsabilitat de qui fa segles que la fa petar, de qui coneix la vila i els seus homes millor que ningú. El nas ample per a poder esbufegar amb ganes, els llavis gruixuts, la boca foguera enquadrant els esclats de la pólvora amb el somriure clar de les seves dents blanquíssimes. La cua recargolada, amb notes barroques, les ales no pas massa grosses, amb la mida justa de qui sap volar però prefereix quedar-se a terra capitanejant la nostra festa gran.

Una descripció psicològica: primerament airós, amb un no se què de distingit i aristocràtic, el caràcter ben clar de qui sap el que vol i com ho vol. Ja és ben conegut que el Drac era propietat de la vilafranquina Confraria de Sant Miquel « ...debido a algunas averías que sufrió. se restauró, pero con tan .mala sombra, que recargándolo de hierro en su interior pesaba 107 kilos y era poco menos que impossible moverlo y hacerlo voltear. Como la Cofradía estaba exhausta de fondos por haberse perdido sus múltiples rentas y censales, según varios pergaminos que hemos tenido ocasión de examinar; aceptaron los representantes de dicha Cofradía el generoso ofrecimiento de D. José Baltá de Cela que se obligaba a restaurarlo en la forma y volumen primitivo...» (Mn. Coy «Vilafranca del Penadés su historia y monumentos» Barcelona 1909. Pàg. 213). D'aquesta manera la família Baltà es va convertir en dipositària del Drac, era el 26 de novembre de 1893. Ell mateix reconeix que hi va sortir guanyant, no sols pel que respecta a recobrar l’airositat i lleugeresa, tant d’ànima com de cos, del seu pes primitiu, sinó que també ens diu: « ...la temporada que em tingueren hostatjat a 1’antic palau dels reis d’Aragó... el senyor Baltà em distingí amb totes les atencions degudes al meu rang...» (Pere Alegret i Vilaró «Carta del Drac a la Petera d’Igualada» a «El Labiego» 15 d’agost de 1893). La sensibilitat del nostre personatge queda ben 'demostrada quan va fer sentir el seu disgust pel tipus de pólvora que aquell any es feia servir. Aquesta dada la recull el Dr. Josep Estalella: « ... olvidé de señalar, y no quiero dejar de hacerlo, el error de creer que lo típico de la Fiesta Mayor de Vilafranca. era sólo lo visual y no lo objetivo y lo auditivo. Así el campanero actual ha echado a perder los más clásicos repiques. y para el Drac destinaron este año pasado unos cohetes de pólvora blanca o yo que sé que daban un ruido desagradable. metálico y un olor infecto en vez del suave olor de pólvora negra. Lo mismo ocurría con los diablos. Todo esto es poca sensibilidad .» (Dr . Josep Estalella «Apunts inèdits». 23 de febrer de 1927, recollits i conservats pel Sr , Pere Giró i Romeu).

Hem de trobar en el Drac la plena consciència d’ésser la figura cabdal de la festa, especialment per a la. Quitxalla, a la que estima amb delit, ja ho deia en Galeta Vidal I Valenciano: « .. . tant bon punt el Drac havia complert el fi per al qual havia comparegut, se n’anava tot xiroi cap a cal Not, amb gran plaer i satisfacció de les criatures que contemplaven la festa des dels balcons de les cases veïnes a la de la Vila...«(Gaietà Vidal i Valenciano. «Apunt al natural» a «Selecció de textos sobre els Castells de la Festa Major» Separata del programa de la Festa Major 1970, Edició d’A. Sabaté i Mill).

Però el Drac és molt més que tot això, és una profundíssima figura abrandada de vilafranquer. ell sap estar present i fer -se sentir tal com Déu mana en les jornades realment grans del nostre poble: les diades de sant Fèlix, o quan un esdeveniment especial omple de joia tota la vila, en ocasions històriques pel nostre poble, con aquella nit del 14 de maig de 1861 que els espetecs de l’estimat monstre casolà i els repics de les campanes de Santa Maria anunciaven als vilafranquins que s’havia aconseguit que el ferrocarril passés per Vilafranca i no pas per Vilanova .

Es el Drac qui coneix més bé que ningú el sentit últim de la nostra joia i de les nostres festes quan entra victoriós a la placa -ampla com mai per la gentada que l’omple en aquestes diades singulars- entre bafarades de fum: o quan acompanya sant Fèlix per la vila i en la seva entrada a la basílica, perquè ell és des de sempre el senyaler de la nostra millor tradició.