Publicat a La voz del Penedès a la columna setmanal "Pati del gall", signat J.S. l'1 d'octubre de 1983 en els anys que -ara sembla impossible- la colla dels Verds tenia dificultats amb el Quatre de Vuit, el "Carro gros".
Nosaltres, vilafranquins de terra penedesenca, anem sempre una mica a empentes i rodolons. Assenyats a estones, arrauxats altres, tan aviat ens afanyem a tota classe de dèries concretes com ens ensopim en la migrada monotonia de les coses de cada dia. Com ens agradaria poder dir sempre, una setmana i l'altra: això es belluga!, i abusar de la forma cacofònica per cridar: Renoi, quin enrenou! Al cap i a la fi, el senzill redactor de premsa local viu també de les petites satisfaccions d'anar d'aquí cap allà, a estones perdudes, si realment hi ha actes dels quals en pot donar una referència ben complida, assedegant una mica aquella intima i tan menuda satisfacció de la informació.
Però ben poques vegades és així. Cada 30 d'agost ens posem el mocador casteller al coll i ens revestim simbòlicament dels atributs d'arrel popular del nostre folklore, al bell mig de la plaça vibrem com els primers en el neguit de tantes i clamoroses gestes castelleres. Un dia després guardem a sant Félix, amaguem el mocador entre els llençols de la calaixera... i tal dia com avui en farà un any, i quelcom del nostre esperit resta també ben conservat. Quants aspectes de la nostra engrescada voluntat col·lectiva resten amagats al fons d'un armari, potser un xic menjats per les arnes! Ens en queda un record ben minso, tot just el necessari per fer petar una mica la xerrada en alguna nafrada tertúlia de cafè.
És un exemple com n'hi podrien haver-tants altres. Els vilafranquins hauríem de portar en nosaltres mateixos la voluntat engrescadora que traspuen tants aspectes d'allò que és més nostre i més sentit.
Per a mi que és joiós poder-se dir convilatà amb una colla de castellers de debò, vilafranquins entre els millors d'aquest noble art des dels temps antics. Potser no éreu dissabte passat a Barcelona? La noblesa de la torre de vuit, altra volta carregada, ens parla de la seva autèntica vàlua, si no s'assoleix el quatre de vuit és ben just per una mínima malastrugança moral, que de ganes i homes no en manquen. És clar que la labor de la colla de Castellers de Vilafranca s'ha de fer algunes vegades a contracor entre l'ensopiment de tots nosaltres, els mateixos que creiem que la colla és part identificativa de la nostra manera de ser i ben just anem dos o tres cops l'any a la plaça a deixar sentir la nostra estàtica admiració i a fer-ne crítica si les coses no van prou bé.
No és pas així com s'han de fer les coses, hi ha suports que no poden quedar exclusivament per a les diades assenyalades, hi ha una admiració que és crítica i és positiva, que veu sempre la manera de fer les coses millor però amb la participació de tots i la constància de tots els dies.
Potser la Fira de la Vinya i el Vi, tan propera ja a obrir les portes, ens hauria de servir de data motivadora per «fer dissabte» que diuen les mestresses i enllestir definitivament molts aspectes i conceptes que empetiteixen la nostra manera de veure les coses. Heus ací l'ideal que enforteix, el d'una vila oberta, noble, sincera i culta, ben lluny de posicions mesquines i insolidàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada