El Tres de Nou, més enllà de la gesta

 Publicat a El Figarot, Butlletí dels Castellers de Vilafranca, 1 d'octubre de 1987.

Després del primer esclat de notes eufòriques per la consecució vilafranquina del Tres de Nou són diversos els punts de reflexió que potser caldria remarcar, notes que vénen de lluny perquè · tenen referències centenàries, o que es queden en els temps presents, en aquesta nova època d'or castellera que ens ha tocat l'immens goig de viure i, si m'és permès dir-ho, de protagonitzar, fins i tot pels qui sols exterioritzem el nostre neguit casteller a la plaça, a peu dret.

Era precisament al segle passat, quan els diversos grups socials mantenien unes delimitacions molt marcades, que podríem parlar del fet casteller com a element integrador, i els estudiosos de la història castellera ens han deixat referències diverses de personatges que no pertanyien a les classes populars, però que per Sant Fèlix compartien la mateixa passió dels homes de les terres vallenques i els eren peces insubstituïbles en els castells que plantaven a la nostra vila. En aquest temps d'ara les colles castelleres han jugat igualment ben sovint un paper d'integració, pinya conjunta amb els nouvinguts. Però l'intent i consecució de castells de nou presenta una nova línia de conjunció i neguit compartit.

Potser mai com ara ha existit entre tots els homes del món casteller una perspectiva tan clara, em refereixo al que suposa un plantejament seriós d'enlairar castells de nou. Si s'apunta la possibilitat d'una gesta d'aquestes dimensions, la magnitud de la proesa esdevé tan singular que és llavors quan podem parlar de la voluntat encomanadissa de tot un poble, de tots aquells que comparteixen l'hora a la plaça, amb el més sincer suport dels companys de les altres colles que hi són presents. Són instants de clarividència absoluta, potser perquè hi ha consciència que s'està escrivint una pàgina d'història.

Són impressions d'aquell 31 d'agost que l'eufòria del moment no ens permeté sintetitzar, però que, al pas dels dies, s'han anat manifestant com a certes. La història que els Castellers de Vilafranca van escriure aquell dia fou també encesa de clarividència absoluta perquè en el fet casteller s'obria un nou camí i es deixava per al museu el més vell dels mites d'aquest àmbit, el dels castells de nou com a exclusivitat vallenca. Ara ens queda el record joiós d'aquell migdia i el sincer reconeixement a tots els qui varen fer possible una gesta que no en té prou amb notes agraïdes i d'aquí a molts anys, si Déu vol, la que ara és la menuda de casa potser trobarà un petit espai en els seus records d'infantesa, el d'aquell dia que, al coll del pare, veié com una de les més gegantines formacions humanes s'enlairava en un espai tenyit d'un verd de prodigiosa esperança.