Per les ribes del Gaia
Tot i el caire marcadament penedesenc de las poètica d’Antoni Massanell, sovint en versos descriptius que no defugen ni el paisatge ni l’entorn, i entre els quals destacaran i esdevindran marcadament populars els que dedica als diversos elements de la Festa Major vilafranquina, una part important de la seva producció literària insisteix una i altra vegada en aquests entorns muntanyencs i esquerps que descriu amb referència directa en l’obra de joventut i rememora després una i altra vegada, amb constància. Massanell ens havia confessat el seu encís per Selma, poble en absolut abandó al terme municipal d’Aiguamúrcia, a la comarca de l’Alt Camp.
Oh! Com em tempta aquest dia tan clar,
com m’invita a trescar per la muntanya.
Au, doncs, pels seus camins qui m’acompanya?
Ningú no gosa d’aixecar la mà?
Iríem per les ribes del Gaià,
una terra que no ens és pas estranya,
ni temps de dir-ne el nom i ja s’afanya
a dur-m’hi el pensament en un vol pla. [...]1
El 1962, en el seu segon volum poètic, les referències comencen a ser concretes i dedica uns versos a la capella muntanyenca romànica de Sant Joan de Pontons, la troba de camí a Sant Miquel de Montclar, situada al municipi de Pontils, comarca de la Conca de Barberà. Un senzill quartet consonàntic amb pausa després de la setena sintetitza el dibuix de la capella, entre l’oblit i les runes sota l’acció del vent, ara personificat entre el color del cel i el pas del temps:
Bastida a frec d’un cingle –cobert d’oblit el mur-
t’emmiralla la clara nuditat de l’atzur.
Prop teu, uns vells vestigis, l’unglot del vent esgruna
mentre lentes, les hores, s’abismen una a una.2
Massanell empra la mateixa forma estròfica per a la capella de Pontons. Són versos que li plauen perquè, sense corregir-ne ni una lletra, els amplia amb una tercera composició del mateix caire dedicada a la capella de Sant Jaume del castell de Queralt, els publica a El 3 de Vuit i els tria per obrir un nou volum.3 L’ermita del castell de Queralt, entre Bellprat, a l’Anoia i Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, es dibuixa en un quartet que presenta igualment una descripció amb comparança de la senzillesa de l’espai, la seva solitud i el color de la natura:
De solituds cenyida, en alt planell reposes
talment aigua adormida –sense neguits ni noses-.
Quan de bell nou l’acàcia sent que l’abril retorna,
les teves solituds amb la flor blanca eixorna.4
No trobem més referències a aquest espai en els seus dos primers volums, però les imatges havien de seguir ben presents en el poeta tota vegada que el 1978, pocs anys després de la ja comentada tragèdia familiar que el reclou, evoca l’entorn en el seu conjunt amb versos decasíl·labs consonàntics:
Què hi fa que em resteu lluny sense el conhort
d’un nou retrobament si avui encara
la vostra faç se’m fa present tan clara,
que més que el dolç miratge d’un record
seguiu sent per a mi, senyera i port!
Que em cal tan sols dir un nom –Forès, Montclar,
Vellespinosa, Montagut, Esblada...- [...]5
Massanell no en fa aquí la descripció sinó que evoca des del sentiment de la llunyania i els indrets li serveixen per a dibuixar la melangia mentre remarca la bellesa d’aquests entorns, camins, muntanyes i poblets que qualifica de senyera i port, de terra nadiua arrelada a les entranyes.
En aquest mateix volum dedica un sonet consonàntic decasíl·lab a la font d’Esblada, prop del poblet del municipi de Querol, on també se situa el puig del Montagut, a l’Alt Camp. Datat el 27 de maig de 1968, es tracta d’una rememoració dels anys de caminant quan la font oferia repòs, sense altres elements descriptius que el seu caire de solitud i puresa i la promesa d’una nova visita, al darrer tercer:
[...] Retornaré! Mes ¿cal que hi faci via
si entre tu i jo no hi ha ja llunyania
captiva com et duc al cor i als ulls?6
El poema li devia plaure perquè el va tornar a publicar a la premsa local i el va recollir en el volum que aplegava els poemes del setmanari.7
La mateixa voluntat sobre aquest paisatge la fa extensiva a la seva filla en un altre sonet del mateix caire formal. Sense entrar en descripcions, la composició justifica el sentit que per a el poeta té la riba del Gaià per on ha fet camí tantes vegades, una via que voldria compartir amb ella tot esperant que amb el temps també en gaudeixi:
Jo et portaré a la riba del Gaià
perquè vegis què duc a la mirada:
la imatge d’una terra venerada
per les hores de goig que em va donar.
Del meu ahir vull fer-ne el teu demà:
motxilla al coll i oberta la mirada; [...]8
En aquests mateixos anys dedica al poblet de Vallespinosa, del municipi de Pontils, a la Conca de Barberà, un mig sonet de versos heptasíl·labs que, aquest cop si, té un caire descriptiu a l’entorn dels seus carrerons, la plaça, la font i dos referents: el castell i la labor del pagès. En arribar els tercets, però, Massanell proposa una consideració moral:
[...] Els fills, però, són distints
i els absorbeixen camins
de vida més remorosa.
Com tot t’empeny a la mort!
Mes, viuràs!, que en el record
tu em somrius Vallespinosa.9
Un altre dels seus punts de referència és el cim del Castellar, a la serra de la Plana d’Ancosa, a l’Alt Penedès encara, entre la vall de la Llacuna i la capçalera del Foix. Li dedica una senzilla composició de nou versos hexasíl·labs, datada el març del 1962, sense rima i que recollirà idèntica a la premsa local i en dos aplecs posteriors.10 Sense altre element descriptiu que remarcar l’espai que des d’allí s’albira, el poeta dóna al conjunt d’aquest espai un caire tan genèric com simbòlic:
[...] no puc sino deixar-hi
un bes, que en tu hi concreto
tot el meu àmbit, Pàtria!11
Quan és l’hora de preparar l’antologia poètica, Massanell decideix aplegar en la primera part: D’unes terres els diversos poemes dedicats a referents del paisatge, els del Penedès, el de l’Alt Gaià i els de l’entorn d’Arbeca, població nadiua de la seva esposa. Obre l’aplec dels poemes que ens ocupen amb set apariats decasíl·labs alternant la rima consonàntica aguda i plana tot proposant una crida genèrica a aquest entorn des dels records de joventut :
[...] Montclar, Vallespinosa, Montagut...
paradisos nimbats de solitud,
encara avui, de tant que m’han dat vida,
sé d’una veu que dintre meu els crida.
Montclar, Vallespinosa, Montagut...
senyeres de la meva joventut!12
Si encara no queda clar tot l’entorn, un segon poema en base a apariats amb la mateixa rima consonàntica alternada en fa la relació completa tot remarcant que són noms que va aprendre de joventut, fent camí i que no vol que s’oblidin, els enyora i els porta al cor:
Diré d’uns noms que, ben de cor, me’ls sé:
Pontils, Santa Perpètua, Seguer,
Querol, Pinyana, Esblada, Formigosa.
el Montmell, Selma, Montagut, Ancosa...
[...]i no m’és dat llavors de retornar-hi,
talment la lletania del rosari
quan hom la diu ric amb devoció,
me’ls faig paraula viva o bé cançó:
Bellprat, Queralt, el Castellar, Selmella,
Montclar, Vallespinosa, Saburella...13
Curiosament, un dels espai més recurrents en la seva poesia, el poble de Selma, sense pobladors ja el juny 1962 quan Massanell el descriu per primera vegada, al municipi d’Aiguamúrcia, a l’Alt Camp. La nota d’aquesta primera visita no veu la llum en vers fins als anys vuitanta i en volum no el trobem fins el 1985, vint-i-tres anys després d’haver estat escrit! La inclourà també en l’antologia poètica.14 Dos quartets sense mètrica però amb rima consonant li serveixen al poeta per a descriure el cementiri de Selma en estat d’abandó, ben just visitat per alguna passa escadussera en un entorn que presideix l’esbarzer:
[...] Ja el vell camí el mig colguen la garriga
i el pedruscall, i als ulls els dóna bo
de veure, vora teu, com s’hi mustiga
l’or de la tarda, l’argelaga en flor.15
En el mateix volum antològic, com hem dit el darrer que va preparar, publica dos poemes més sobre Selma, inèdits fins llavors en volum. Li plau el tema: silenci, abandó, runes d’altre temps... temes i detalls per a una reflexió. El primer, Record de Selma té com a base el detall de la pluja que sorprèn els caminants, aquests ben just poden arrecerar-se sota un sostre de canya i terra, entre dos murs, record del que en deriva la descripció de les runes del poble. El desenvolupa en cinc quartetes hexasíl·labes amb rima asonantada aguda només als versos parells, gairebé en to de romanço:
[...] Ben poc ja ens oferies
dels teus jorns d’esplendor:
castell, carrers, església,
tot era un enderroc.
Profanades les tombes
del vell casal i dels morts.
Amb planys i plors llanguia
la solitària flor.
Només dempeus la flama
del gràcil campanar.
I una figuera vella,
de brancs nus, descarnat.
Així és com et veig sempre,
tal i com et duc al cor. [...]16
La darrera estrofa marca el caire de la imatge recordada. Però la intervenció del seu amic Aureli Andrés i Doroteo fa que hi pugui tornar, ara amb tracció mecànica i no pas com a pinzellada de record, i el retrobament genera una nova composició:
Al meu davant –i avui no és somni- tu!,
que altra vegada l’enyorança em du
a fruir del teu cel i del teu aire. [...]17
En aquesta ocasió empra decasíl·labs apariats consonàntics, alternant la rima aguda i plana. Els referents de Selma continuen sent els mateixos que ha recordat en altre temps: els enderrocs, el que fou castell que ben just s’endevina, el campanar i el vell fossar on només hi plora la pluja. Però la composició no és descriptiva sinó que té el caire d’un comiat, aquest cop definitiu:
[...] Què més podria jo ara desitjar
sinó tenir poder per aturar
aquests moments... Prou sé que en finir el dia
de nou, entre tu i jo, la llunyania
haurà estès vels. Què em fa!: sé del conhort
de sentir els teus batecs dins el meu cor.18
Dedica una altra composició a la font de l’Arç, propera a l’església de Montagut. Tres quartets i un quintet final descriuen en decasíl·labs consonàntics alternats la senzillesa d’una font de marge, ran del camí que el poeta situa fins acabar metaforitzant la música del seu raig:
[...] Prou sé el tresor que tens ben a la vora:
l’esvelta església de Montagut,
com ella, doncs, cenyit de solitud,
vull deixar que em transcorri el pas de l’hora.
Al teu davant, muntanyes i muntanyes
amb uns camins que no he petjat anys ha.
Si m’hi endinsés? La vall del riu Gaià
fora el meu nord. Record, no m’hi acompanyes? [...]19
Fa aplec tot seguit del poema a la font d’Esblada que ja hem comentat i un altre dedicat al poble de Santa Perpètua del Gaià, del municipi de Pontils, a la Conca de Barberà, indret que ja hem trobat esmentat en diverses ocasions. Empra per a fer-ho quatre quartets decasíl·labs amb rima consonant alternada i en constitueix el contingut tot rememorant les visites d’altre temps, amb l’enyoradís caire líric habitual, però també amb elements descriptius:
Així és tal com jo et sé: tota arraulida
al l’ombra de les restes d’un castell
en un entorn on dolçament la vida
s’ha aturat en el seu moment més bell.
L’aigua del riu, en ser als seus peus, poc corre:
li plau d’entretenir-se, ser mirall
d’una imatge que el pas del temps no esborra
dels meus ulls ni el més petit detall.[...]20
Encara dedica dos quartets decasíl·labs a Pontils per a insistir en algun dels seus trets:
Ara, ja no és la plaça amb els seus bancs
ni del castell el tros de mur que resta
ço que m’atreu sinó el vestit de festa
de què fan gala, esvelts, els teus pollancs.[...]21
El poema, no publicat amb anterioritat, sembla dels seus darrers anys i no pas confegit des del record. El mateix succeeix amb la composició sobre Selmella que dedica a l’amic que l’acompanya amb vehicle a fer la visita; sis quartetes heptasíl·labes consonàntiques alternades li permeten unes pinzellades descriptives de l’estat d’abandó d’aquest poblet situat al municipi de Pont d’Armentera, a l’Alt Camp:
[...] Avui, però, ja no et resta
ni un sol habitacle en peu
i la volta de l’església,
construïda amb bons carreus,
mostra ja la gran ferida
on la llum a dolls va entrant...
Només enmig les ruïnes,
orb i mut, el campanar. [...]
D’allò que vas ser, Selmella,
els ulls ja no veuen més
que un aiguabarreig de pedres,
de pedres i d’esbarzers.22
En definitiva, la producció poètica de Massanell en aquest àmbit -el dels indrets muntanyencs, visitats primer, rememorats o tornats a visitar després- deriva dels referents excursionistes, se situa en bona part en el record dels temps més joves i es mostra enamoradissa en el silenci, la solitud, els espais enrunats que serven encara els referents d’un passat d’història i labor humana. Quan els anys, els esdeveniments de la vida i finalment la malaltia l’impedeixen retornar a trescar a peu pels vells camins, Massanell s’afanya a refermar la fidelitat a allò que des de jove l’havia encisat, a aquells indrets que té ben presents en el record.
1 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 257.
2 Massanell. Crit. 1962. p. 66.
3 Massanell. Del meu terrer. 1985. p. 135.
4 Massanell. Del meu terrer. 1985. p. 135.
5 Massanell. Li diem món. 1978. p. 73.
6 Massanell. Li diem món. 1978. p. 78.
7 Massanell. Del meu terrer. 1985. p. 140.
8 Massanell. Li diem món. 1978. p. 78.
9 Massanell. Li diem món. 1978. p. 80.
10 Massanell. Del meu terrer. 1985. p. 136. També a Antologia poètica. 1994. p.261.
11 Massanell. Li diem món. 1978. p. 92.
12 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 260.
13 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 260-261.
14 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 261.
15 Massanell. Del meu terrer. 1985. p. 136.
16 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 262.
17 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 262.
18 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 262- 263.
19 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 263.
20 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 264.
21 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 265.
22 Massanell. Antologia poètica. 1994. p. 265.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada