A partir del 1973 és un habitual dels premis Sant Ramon de Penyafort que convoca el Museu de Vilafranca, premi per a un poema i per a diversos estudis sobre aspectes de demografia i història urbana de Vilafranca. Més enllà de les cròniques excursionistes de finals dels anys quaranta, els seus primers textos històrics són del 1972 en una sèrie sobre els carrers de Vilafranca que publica a les pàgines de la premsa local. El 1976 el Museu li publica l’estudi sobre la població vilafranquina al segle XVII i un any després el dedicat al segle XVIII. Des de gairebé el primer número, el 1977, és col·laborador habitual de les pàgines de la revista Olerdulae del Museu de Vilafranca i, tan bon punt l’Institut d’Estudis Penedesencs treu a la llum el 1978 el primer volum de la seva Miscel·lània Penedesenca, Massanell hi aporta un treball anual sobre aspectes històrics essencialment vilafranquins, constància que mantindrà fins a la seva mort. Fa la impressió que del treball portat a terme a l’Arxiu Parroquial, el de la Comunitat de Preveres i, quan obre les portes, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, disposa d’una ingent quantitat de dades i referències que aporta tot analitzant-les, sempre entre els temps medievals i els del barroc. En total vam comptabilitzar i catalogar prop de 150 treballs entre 1947 i 1993 més alguna aportació que va tenir caràcter pòstum. D’aquests prop d’una dotzena són llibres, o redactats per ell o dels que n’és col·laborador directe.
El seu joc amb el llenguatge era sempre en clau poètica i en aquest sentit no cal dir que el poema setmanal al setmanari El 3 de Vuit li va suposar un veritable repte. És cert que inicialment comptava amb un bon gruix de composicions a la carpeta, però les setmanes passen molt ràpides i un bon dia en va estirar el darrer, llavors va anar a la carpeta de poemes inacabats, en tenia molts perquè allí hi tenia apuntat el concepte i la seva exposició, però hi mancava alguna paraula. El recordem tot tallant fusta a la serra mentre parlàvem, tot d’una parava la màquina per anotar, amb el llapis de fuster que portava a l’orella i sobre qualsevol tros de paper o sobre el mateix tauló de fusta, una paraula que potser li podia servir per un poema que tenia a mig fer, o ens ve present la seva imatge quan el trobavem alleujat perquè ja havia enllestit el vers per publicar la setmana següent, els que finalment, com ja hem dit, van formar el 1985 el volum Del meu terrer.
Encetats els anys noranta es va trobar amb dos encàrrecs gairebé coetanis sobre la taula, primer el d’obrir amb un volum de la seva autoria una col·lecció de poesia de l’Institut d’Estudis Penedesencs, el que acabaria esdevenint la seva Antologia poètica, triada i revisada per ell però d’edició pòstuma. Hi va tenir molta feina perquè hi va voler posar versos –li agradava més dir-ne versos que no pas poemes- dels seus diversos llibres.
El problema va ser que quan s’hi va començar a posar li va venir al damunt la proposta d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, entitat a la que sempre va estar molt vinculat, i de l’editorial Vilatana de fer un volum de poemes de tots els balls de la Festa Major vilafranquina, amb els grallers i sant Fèlix de complement i amb il·lustracions de bona part dels artistes vilafranquins llavors en actiu. Com que el llibre s’havia de presentar el 28 d’agost -era l’any 1992- va haver d’aturar el primer projecte. Certament, aquí hi va pesar més la seva passió festamajorenca, a banda que l’antologia de l’IEP no tenia data d’edició prevista perquè havia de cercar alguna mena de suport econòmic. En la proposta festamajorenca hi tenia algunes dificultats tota vegada que hi havia balls dels que no n’havia escrit cap vers, mentre d’altres no sabia quin triar d’entre la potser mitja dotzena que n’havia fet i això, amb el seu caràcter, l’enutjava perquè era un treball de compromís i ell sempre havia sentit i entès la poesia com una expansió natural del seu pensament i dels seus sentiments, una expansió de les imatges que se li acudien en un moment determinat i no pas de les obligacions.
La temptació va ser, però, massa grossa per a un enamorat de les diades de sant Fèlix com era Massanell i el llibre es va enllestir a temps, com hem dit amb il·lustracions d’un bon grapat d’artistes vilafranquins. Pocs anys després aquests versos es va incorporar a la Novena de Sant Fèlix i ben aviat Vilafranca se’ls va fer seus com si formessin part del ritual litúrgic dels nou dies de pregària al màrtir romà. Així va néixer 30 d’agost. Palma, dansa, gralla i crit. Versos de Festa Major, per cert, gràcies al suport d’un vilafranquí que va avançar els diners que Òmnium s’havia compromès a posar-hi i que, evidentment, no tenia. Poques setmanes després de la seva presentació, com si fos un mal averany, li va ser diagnosticada la malaltia que se l’acabaria emportant.
El volum de l’Institut d’Estudis Penedesencs Antologia poètica va tenir caire pòstum, com hem dit, però va ser presentat amb tots els reconeixements al saló de sessions de la Casa de la Vila. També va tenir caire pòstum el treball Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès que vam encetar tot un equip sobre la base d’un ampli recull de dades i noms que havia fet un dels seus membres, però que calia ampliar, completar i redactar. Amb el Ton vam estar uns quants mesos discutint com volíem que fos el llibre, quin caràcter havia de tenir, què havia d’incloure i què no hi havia de ser. El mateix Ton va fer una prospecció sobre la possibilitat d’acollir-hi també la literatura que ha generat la Festa Major vilafranquina, a la propera reunió va venir esparverat, havia mirat la premsa local i la quantitat de material trobat ens feia pensar que si ho aplegàvem tot el volum doblava el gruix previst. A aquest llibre no hi va aportar gaires coses directament perquè aviat ja no va estar en condicions de treballar-hi, però els seus plantejaments i punts de vista van resultar essencials per estructurar la línia del que calia fer en un tema de la diversitat i vastitud d’aquest.
La serra de Betran i Massanell va tancar el 31 de desembre de 1991, Antoni Massanell hi havia treballat més de cinquanta anys i ara, alliberat de l’obligació laboral però amb la mateixa empenta de la primera joventut, l’esperaven carpetes plenes de projectes, pensava treballar sense aturador en feines de cerca i de creació poètica, havia comprat una casa gran amb unes golfes immenses on poder laborar amb comoditat perquè en el petit pis on vivien la Juliana i ell havien de fer equilibris per sopar i treballar a la taula del menjador, tot i que no era pas home d’àpats i solia afirmar que amb una llesca de pa i una truita a la francesa en tenia prou per a viure. L’amic i magnífic pintor Aureli Andrés li remarcava que era un panarra mentre el pujava amb un vehicle 4 per 4 a Selma o a les ermites de muntanya de l’entorn del Gaià que tan estimava quan la malaltia ja no permetia al pobre Ton donar més de quatre passes.
Voldríem pensar tot el que hauria fet en aquests vint anys, per posar una data fins a les dificultats físiques de la vellesa, si la malaltia no hagués estroncat la seva existència. Segur que va deixar feines a mitges, com va deixar molta poesia inèdita, sovint poesia reculada en el temps, feta per a una situació precisa, i que ell no considerava interessant recuperar. De les feines que tenia entre mans no en sabem gran cosa, més aviat hem cregut sempre que treballava amb la perspectiva d’un artesà: anava cercant i aplegant informació històrica i quan veia que una carpeta temàtica tenia prou gruix es posava a elaborar-ne un treball, si el gruix era molt evident el treball potser acabava esdevenint un llibre. Resulta també sorprenent pensar en la seva formació com a historiador, autodidacta certament, però amb un bagatge de coneixements que en alguns aspectes sorprendria fins i tot en un llicenciat universitari. La que l’interessava era la història petita, la de la vila, dels seus homes i dones, carrers i places, oficis i professions, la de les malalties i casoris, la de les confraries i celebracions religioses, la de la Festa Major i les diades festives en el curs de l’any. Se sentia hereu d’aquesta gent, de la seva gent, la nostra gent, els avantpassats. Hereu també dels treballs demogràfics de Josep Iglésies a qui tenia com a mestre en aquest àmbit i amb qui va mantenir una bona amistat fins a la mort del reusenc.
L’edició en un sol volum –Amb perfum de terra concreta- de tots els seus treballs poètics impresos en llibre, el 2013, als vint anys del seu traspàs, ens ha permès retrobar una paraula poètica d’una senzillesa i una simplicitat encisadora però, al mateix, temps, amb una singular capacitat per a crear imatges evocadores, per a reivindicar sensacions i sentiments si és el cas. Com hem dit una poètica de clara musicalitat, tan rítmica i ajustada que alguna de les seves composicions ha esdevingut no fa pas gaire una havanera. En els seus versos hi trobem el to de reivindicació del viure net i primari de l’excursionista que s’enamora de la més humil herba del camí, o del vilafranquí encisat pel moviment gentil i primari del ball de les Cotonines de la festivitat de sant Fèlix. Els seus són uns versos sovint enlluernadors, primigenis i vibrants, d’una agudesa feta de certeses; una poesia entenedora, a l’abast de tothom, feta per explicar la vida, les petites i a la vegada grans coses, pròpies o comunitàries, del viure de cada dia. En conjunt l’obra de Massanell constitueix una aportació que ha resultat imprescindible per a les noves fornades, les que el vam poder tenir com a mestre i com a amic i, amb ell, alguns altres de la seva generació entre els que no podem deixar d’esmentar el seu cosí Joan Tarrada, veritable ànima de la fundació de l’Institut d’Estudis Penedesencs el 1977.
Ells van mantenir una línia de continuïtat que semblava que la guerra i la feixuga postguerra havia trencat per sempre. La vida cultural vilafranquina i penedesenca d’ara mateix, amb tants defectes i mancances com vulgueu, és la que deriva en evolució de la vila noucentista i modernista de principis de segle, la de la revista Penedès del 1920, la de les Exposicions d’Art del Penedès, la de publicacions com helix o la Gaseta de Vilafranca, la de la Cultura de la Dona al Casal en els anys republicans... En aquests sentit, no hi valen sols les aportacions de Massanell al coneixement del passat vilafranquí i la seva tasca de creació poètica, també hi ha el seu paper com a ferma baula d’una cadena que passa per sobre de les dificultats que la història ens havia tirat al damunt i manté la constància d’una voluntat cultural especialment identitària. Ben segur que sense aquesta labor les coses no serien pas iguals i potser el perill de desdibuixar-nos en un entorn global seria molt més evident i perceptible a casa nostra.
La muntanya alliberadora
Entrem, però, en el tema que ens ocupa, en Antoni Massanell com a poeta excursionista enamorat de les muntanyes de l’entorn del Gaià. Estem davant una temàtica present des del primer moment en tota la seva obra, una temàtica que té com a base en convenciment que hi ha un valor evident en la natura i en l’esperit més pur, però aquest només és perceptible per al poeta si s’allunya de la plana penedesenca, muntanya amunt. El 1953 l’exposa ja d’entrada a la composició inicial del seu primer volum de versos:
Àvia!
Torno del lluny on les cimes són altes i esquerpes,
i on les valls són un regne de mates i flors de sentor salvatgina, [...]
on el cor de la gent és bategant d’amor patri... [...]1
De la lectura en conjunt de l’obra poètica de Massanell és possible fer-ne diverses deduccions, arguments que alguns companys de caminada ens han remarcat igualment. Així el poeta, tot i fer camí excursionista amb tota la colla, cerca amb preferència el silenci en la petjada, la reflexió silent en l’observació del paisatge des del cim, la valoració atenta dels elements més senzills que conformen la natura i acompanyen el seu camí, tal i com podem veure en una senzilla composició al to del romanço dedicada al te de roca:
A la font de Sant Llorenç
vaig conèixer una herba,
de toc aspre, apelagós,
i de flor groguenca.
No en busqueu de més humil:
viu a les esquerdes
de les roques. El bon sol
li diu amoretes. [...]2
Si la drecera s’acosta a un espai que recorda la petjada humana en altre temps el poeta se n’enamora, encisat pels referents nostàlgics de les velles runes i molt especialment pels cementiris, justament pel seu caire de transcendència tot convidant a la reflexió espiritual que tan li plau des de ben jove. Així ja trobem un cant als xiprers del fossar de Vilafranca en el seu primer llibre que veu la llum quan l’autor encara no ha arribat als trenta anys.
Quan amb el pas dels anys la joventut decau i amb ella s’apropen les obligacions tant com s’allunyen aquelles activitats excursionistes de la primera volada, Massanell recorda enyoradís els camins que li eren tan habituals.
Penso encara venir, valls i muntanyes,
com en el temps llunyà dels meus vint anys
que de bell nou, avui, rica d’afanys,
furga una veu antiga més entranyes. [...]3
Als anys setanta la dissortada mort infantil de la seva primera filla l’allunyarà de tota activitat d’esplai i el retorn a les muntanyes no es farà efectiu fins a la darrera dècada de la seva vida, en especial quan, malalt ja i dificultat per a caminar, un bon amic el porta amb un vehicle tot terreny i l’apropa als seus espais de referència. Allí retroba el silenci, s’allunya del company que l’ha menat fins aquell punt mercès a la tecnologia mecànica i cerca la solitud del moment, la imatge desitjada, els pensaments introspectius, el record dels temps de la seva primera joventut.
Malgrat la seva llum no em desempara,
malgrat la seva imatge és viva en mi,
voldria novament, pel vell camí,
trobar-me amb les muntanyes cara a cara. [...]4
1 Massanell. Poesies. 1953. p.25.
2 Massanell. Del meu terrer. Ed. El 3 de Vuit. Vilafranca 1985. p. 154.
3 Massanell. Crit. Vilafranca 1962. p.59.
4 Massanell. Antologia poètica. 1994. p.257.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada