Publicat al 3 de Vuit el 4 d'octubre del 2024.
Poques coses tan atractives pels que estimem la llengua com les paraules d'etimologia incerta, justament perquè aquesta característica esperona a cercar arguments que justifiquin la seva grafia. Cap exemple d'això tan nostre com el topònim "Penedès" que fa prop de dos segles que és objecte de discussió tot i la proposta ara oficial de Mas i Perera que fins ha derivat en denominacions d'ús públic com Pinnae o Corpinnat. En l'àmbit geogràfic de la Catalunya nova tenim el cas del mot "enxaneta", en va parlar en el 3d8 del passat 23 d'agost en Manel Cervera en un interessant conte que ve a proposar l'etimologia de la paraula a partir d'un antropònim, un determinant i un nom propi, i la recorda també Eloi Miralles en el darrer número d'"El figarot" (n. 52, agost 2024),
Un cas semblant és a "La parada" (Selecta, 1919) de Joaquim Ruyra que té com a un dels protagonistes "en Xaneta" i altres dos xicots de poc més de 10 anys. Ben eixerit, el nostre Xaneta és el fill de l'espardenyer i empra expressions populars, fins i tot vulgarismes en la seva parla: "...que no sépigu qui el gorda, es parany..." (p. 68). El xicot coneix rondalles, però també els ocells i amb els dos amics una matinada fan una parada dalt d'un turó i amb un arbret envescat agafen ocellets novells per engabiar els mascles.
Per allí transita i queda captiu en el vesc el verdum i el lluert, la cadernera, el passerell i fins el pinsà. El parany l'han fet al punt més alt d'un turó i fins s'enfilen sobre unes pedres per semblar més alts quan algú els observa de lluny. Tot i la referència al punt més elevat, no gosaríem afirmar que el personatge d'en Xaneta és l'origen etimològic de la paraula i més si pensem que l'autor, Joaquim Ruyra (1858- 1939), era fill de Girona, de la Catalunya vella, però entra dins del possible que hagués sentit la paraula en alguna diada castellera i, com tantes altres expressions populars, l'hagués aplicat a la seva narració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada