Publicat a "Resclosa" revista del Centre d'Estudis del Gaià. n. 19. 2015.
Poeta i historiador de temes penedesencs, autodidacta en els difícils anys de postguerra, el vilafranquí Antoni Massanell i Esclassans dedica bona part de la seva obra literària a la lectura del paisatge muntanyenc d’un entorn limítrof amb el Penedès però potser més esquerp i poc accessible, així són seves les referències poètiques a l’entorn de diversos indrets de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Anoia que configuren la descripció d’un entorn que el poeta coneixia prou bé de la seva constant activitat excursionista en els anys de joventut. Membre molt actiu del Centre Excursionista Vilafranquí, entitat alegal que als anys quaranta s’aplegava a l’en torn del Museu de Vilafranca i que a la fi seria expressament represaliada per activitats catalanistes, Ton Massanell ho feia explícit molts anys després en un llarg poema narratiu:
I pujàvem els cims. Amb goig recordo
els seus noms: Montagut i Formigosa.
El Castellar, el Montmell i el puig de Selma.
Montclar i Queralt...[...]1
Més enllà de les ermites, les fonts i els cims penedesencs, indrets d’anada molt habitual en aquella època, en arribar els jorns festius el poeta cerca en l’espai muntanyenc prou més allunyat de la plana penedesenca aquell vell esperit de puresa que podríem dir que de forma ben habitual en la literatura catalana constitueix el mite de la “terra alta”. Certament la posició depèn sempre de l’indret de partença, si per als de vora mar, sovint en un entorn industrial, la “terra alta” pot ser la plana penedesenca pagesa i vitícola, Massanell des de la plana observa, trepitja i enyora les serralades de camí cap a l’Anoia, la Conca o l’Alt Camp.
L’autor
Nascut el 1924 a Vilafranca del Penedès -a la plaça de la Constitució per ser més exactes i per remarcar el simbolisme d’un espai que es pot considerar el rovell d’ou de la vila medieval- Antoni Massanell i Esclassans és el fill gran d’Antoni Massanell i Casas, patrici vilafranquí d’una reconeguda generació d’estudiosos en la seva major part autodidactes. El pare del nostre poeta és un reconegut col·leccionista de tot allò que pot tenir caire penedesenc i un dels fundadors del Museu de Vilafranca, entitat que presideix en els anys de postguerra. El noi Massanell fa estudis primaris al col·legi de Sant Ramon regentat per l’orde del pare Manyanet on fins el 1936 imparteix docència l’arqueòleg i religiós Martí Grivé. En acabar la guerra civil realitza estudis bàsics de comerç i entra a treballar al negoci familiar, la serra d’en Bertran i en Massanell, tasca que ocupa tota la seva vida professional fins que es jubila i tancar el negoci als 67 anys. Casat amb la mestra de minyons i també poetessa Juliana Messalles i Vilanova, filla d’Arbeca; el matrimoni té dues fills, la Maria de l’Alba i la Maria del Mar, la primera de les quals mor en els anys de la primera infantesa d’una malaltia incurable, fet que marca la vida familiar, personal i també la temàtica poètica del nostre autor. Massanell ens deixa el 1993 poc després d’haver-se jubilat, sense que la malaltia, inadvertida fins llavors, li permeti tirar endavant bona part dels projectes que ha reservat per als anys de lleure, camí de la vellesa.
Al costat d’aquesta biografia tan simple hi ha tota una altra dimensió en la trajectòria vital de Massanell com a ciutadà, poeta i historiador, sense que ens sigui possible destriar entre un i altre aspecte perquè només són notes d’una mateixa personalitat, o potser en comptes de ciutadà a ell li hauria agradat més ser recordat com a patriota. Recordat que no vol dir reconegut perquè en la seva personalitat destacava la senzillesa i la humilitat extrema, i defugia de forma sistemàtica tot el que fos protagonisme en qualsevol mena d’acte públic, fins al punt que mai va pronunciar ni una conferència, ni un parlament, i els diversos premis que va rebre –especialment en l’àmbit del Penedès- tant de creació poètica com d’estudis històrics els va acceptar perquè sabia que el guardó comportava l’edició del treball.
Antoni Massanell, per als seus amics el Ton, és un dels exemples més destacats d’una generació de vilafranquins, la nascuda a la segona meitat dels anys vint, que, com qui diu, van deixar la infantesa el mateix temps que va veure acabar la guerra i instituir un règim que, entre tantes altres coses, s’havia emportat els que havien de ser els seus mestres generacionals: Josep Estalella havia mort, i Pere Mas i Perera, Pere Grases i Rodolf Llorens havien emprès el camí de l’exili. Per a aquesta generació de penedesencs de postguerra, la del Ton, de la que en serà el més evident cap de brot l’historiador Emili Giralt i Raventós -l’únic que va aconseguir realitzar estudis universitaris en l’ambit de les humanitats- el punt de referència serà Manuel Trens, si de cas amb el suport de l’advocat Manuel Benach. Mn. Trens és l’únic que manté amb constància els lligams vilafranquins, mentre Pere Bohigas, Anna Maria de Saavedra, Josep Baltà Elias, el pare Martí Grivé o els germans Dolors i Ferran Calvet i Prat tenien prou feina a salvar els seus propis mobles.
L’impuls i paper de Manuel Trens en aquesta generació de postguerra és encara per acabar d’estudiar.2 En qualsevol cas, el cert és que rera les directrius de l’il·lustre sacerdot amb adreça a Barcelona i residència estiuenca a Sant Cugat Sesgarrigues, hi ha la generació del que potser n’hauríem de dir els grans patriarques museístics: Antoni Massanell i Casas, pare del poeta que estudiem; Manuel Benach i Torrents, Pere Giró i Romeu, Pere Regull i Pagès, i en la perspectiva científico- enològica Cristòfol Mestre Artigas. Però també és aquest grup generacional el que moltes vegades encamina els seus fills en una perspectiva clara: estudis primaris, una mica de tenidoria de llibres, servei militar com a voluntari a Vilafranca, i a casa a treballar que els temps no estan per fer invents. Per aquests joves el seu primer aprenentatge amb la cultura és el voluntariat: anant a picar els guixots de les parets del Museu els diumenges fins a retrobar les pedres gòtiques originals, amb l’alegal CEP (Centre d’Estudis Penedesencs) que encapçala Emili Giralt, o amb el grup excursionista i amb Acció Catòlica, tot i que aquest darrer no és el cas de Massanell, que ell no era home d’afecció al cristianisme institucional sinó d’una fe molt personal i íntima que en diversos moments trobarem a la seva poesia.
En molts aspectes la d’Antoni Massanell va ser una generació sinó del tot perduda, bastant malaguanyada i tot i això devem molt als homes d’aquesta perquè porten a terme una labor de voluntariat constant en els temps més difícils, una voluntat que és també la de mantenir la flama i servar les velles essències, sense aquesta no hagués tirat endavant el Museu de Vilafranca ni s’hagués reprès la iniciativa de 1926 de crear un Institut d’Estudis Penedesencs. Sense ells, les generacions que hem vingut al darrera no hauríem pogut comptar amb uns mestres que ens han resultar imprescindibles, encara que ben sovint no hàgim sabut fet honor al seu esforç.
Als anys quaranta Massanell aprèn català amb l’ajut del seu bon amic l’impressor Josep Santacana Tusquelles, d’edat gairebé vint anys més gran, i amb les trameses del Curs de Llengua Catalana per correspondència de Pompeu Fabra, amb exercicis que s’havien d’enviar i que s’encarregaven de corregir Josep Maria Corredor, Ferran Rahola, i Enric Roig i Querol. El curs el gestionava des de Paris la Generalitat de Catalunya a l’exili, just acabada la Segona Guerra Mundial, i va començar a funcionar l’abril del 1948 amb la tramesa a cada un dels 247 inscrits d’un exemplar de l’edició de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra en l’edició feta a París el 1946, així com els diversos exercicis3. En el cas d’Antoni Massanell i en base a una elemental precaució, aquestes cartes des de l’estranger arribaven a nom de la seva mare, Ramona Esclassans. El resultat del seguiment del curs donava opció a dos graus: el d’aptitud i el de professorat. Volem suposar que Massanell va aconseguir el grau docent, tota vegada que anys després en va exercir amb caire voluntari, tal i com era la intenció del curs de difondre el coneixement de la llengua d’una forma discreta i, evidentment, no oficial.
El 1950 Antoni Massanell fa possible amb el seu amic l’impressor Josep Santacana Tusquelles la revista local Quaderns de poesia, fet que li permet entrar en el coneixement dels més destacats poetes catalans del nostre segle entre els que hi ha Josep Carner, López- Picó, Joaquim Folguera, mossèn Melendres, Marià Manent i Tomàs Garcés. Són els anys també de les primeres composicions poètiques. Dels Quaderns de Poesia en sortiran cinc números entre el juny de 1950 i l'agost de 1952, quan deixa de publicar-se perquè Santacana
tanca la impremta i se'n va a treballar a Barcelona; entre els col·laboradors habituals de la publicació hi trobem Romà de Saavedra, Antoni Sabaté Mill, Jaume Mercader- Miret, Giménez Estebanell i també Juliana Messalles amb qui es casarà alguns anys després.
De tot plegat en vindrà el seu primer volum de versos: Poesia, el 1953, amb pròleg d’Albert Manent, a qui no coneixia personalment però al qual aviat va oferir alguna col·laboració a les pàgines dels primers números de la revista Serra d’Or, treballs de crònica cultural que no anaven signats i que caldria rastrejar. Són també aquests els anys de dedicació de Massanell al sardanisme i els de més intensitat excursionista, com veurem.
(Foto Eugeni Abella)
A la dècada dels seixanta Massanell ja és un dels puntals del catalanisme a Vilafranca, té contactes amb Jordi Pujol, amb Josep Espar Ticó, Albert Manent i poetes com el seu admirat Tomàs Garcés. D’Albert Manent en serà aviat el seu “informant” vilafranquí i de la comarca, perquè Manent sempre treballava amb corresponsals que arreu del territori el fornien de dades precises sobre el tema que estudiava a nivell de tota Catalunya. Tot i que mai hi va donar més importància, Massanell va participar en els fets del Palau de la Música de Barcelona el 19 de maig de 1960; poc després, amb el suport econòmic d’una colla de vilafranquins i, específicament, de Jordina Gallemí, va tirar endavant la llibreria Esquei especialitzada en llibres i discs catalans, cada vespre el Ton hi feia hores portant els comptes, després vindria la fundació d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès.
En aquests temps Massanell inicia una relació epistolar amb Pere Mas i Perera, exiliat a Buenos Aires, una relació que durarà molts anys i que l’esperona a participar en alguna de les convocatòries dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. Anys després la seva esposa, Juliana Messalles, aprofitarà aquest material i en cercarà molt més per a realitzar una biografia de Pere Mas que resta inèdita i sobre la que va donar un parell de conferències. Aquests anys Massanell col·labora també de forma esporàdica a les pàgines de la publicació local Acción Católica, després Acción, col·laboracions poètiques que s'incrementen quan als anys seixanta apareix el setmanari vilafranquí Tothom. El 1962 Torrell de Reus li publica Crit, un aplec de composicions en el que predominen els epigrames, amb poemes d'absència i algunes composicions esparses.
El 1967 obté un accèssit a la Flor Natural als Jocs Florals de Muntanya de l'Agrupació Excursionista Icària de Barcelona. El 1968 els Jocs Florals a l'exili celebrats a Zurich li concedeixen un accèssit a l'Englantina pel seu Tríptic de veus. També cap a finals dels anys seixanta guanya el premi Francesc Pujols als Jocs Florals de Martorell amb el seu sonet Record de Martorell, i un altre guardó a Sant Feliu de Llobregat amb motiu del II Certamen Literari de la Ciutat de les Roses.
El 1969 els Jocs Florals de l'exili se celebren a Guadalajara (Mèxic) i Antoni Massanell hi guanya el premi Pere Matalonga, guardó que repetirà el 1970 en el certamen celebrat a Tubingen, a Alemanya. El 1971 guanya el Premi President Macià als Jocs que se celebren aquell any a Bruxel·les; sense fer-s’hi present, és la seva manera simbòlica de col·laborar en el manteniment de la flama de la llengua; a més, sovint són versos -una paraula que li agradava molt més que no pas poemes o poesia- de temàtica política, que signa amb pseudònims com el de "Fèlix Poruc", però que en qualsevol cas formen part de la seva producció temàtica de reivindicació nacional, sovint amb una forta càrrega irònica, composicions que resten inèdites. L'abril d'aquest mateix any 1971 la revista El Pont li publica un dels seus primers treballs creatius en una sola síl·laba, els Diàlegs d'avui amb monosíl·labs.
En aquesta dècada ve la seva definitiva orientació familiar al costat de Juliana Messalles. Amb tot això, com que no ha deixat mai la vinculació amb el Museu de Vilafranca, n’esdevé el responsable de l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de Santa Maria que allí es custodiava i, mica a mica, s’endinsa en el cuc de la història local, igualment de forma autodidàctica, però amb una capacitat d’aprenentatge que fa que aviat llegeix amb facilitat documents medievals de grafia i abreviatures, com és sabut, sovint prou dificultoses.
A les primeries dels anys setanta dóna classes de català, alegals, als vespres. Vist des d’avui en dia, la seva capacitat d’estudi i aprenentatge resulta certament fascinant, llegia, com hem dit, els documents medievals i era un excel·lent corrector de català, no sols pel seu coneixement de la llengua sinó també per la gran capacitat d’atenció i concentració que, com el do de la musicalitat tan present en la seva poesia, li eren inherents; possiblement el va ajudar, tot i no saber de solfa, la seva afecció a ballar sardanes.
El canvi que es marca amb la mort de la seva primera filla es fa evident el 1973 quan guanya el primer premi de Poesia del Concurs Sant Ramon de Penyafort amb la seva composició Fossar de Vilafranca. Són també els anys en els que emprèn amb més intensitat la investigació històrica, talment com una via de sortida a un esdeveniment tan desesperant. El 1978 col·labora a l'aplec col·lectiu Li diem món amb un recull de sonets i altres composicions. És el mateix moment de la seva participació i assessorament a Cartipàs, els quaderns literaris penedesencs que publica l'Institut d'Estudis Penedesencs entre 1980 i 1983. Són anys en els que treballa amb intensitat els monosíl·labs, els que conformen també el seu volum Bestiari publicat el 1981, amb dibuixos de Rosselló.
Amb l'aparició del setmanari El Tres de Vuit s'inicià també una de les etapes més fecundes de la producció poètica d'Antoni Massanell i Esclassans, hi ofereix un poema setmanal en un apartat que esdevindrà molt popular, és l’exigència del vers setmanal, que es posava gairebé a ell mateix com a obligació de rigor de treball i que va saber mantenir durant deu anys, una setmana rera l'altra, fins que la malaltia li va impedir continuar aquesta col·laboració. En aquesta línia de treball va recuperar poesies que mantenia obertes, algunes de les quals feia anys que havia iniciat. Un primer resultat d'aquesta tasca intensa va ser el volum Del meu terrer publicat per El 3 de Vuit i que va aplegar el 1985 el conjunt dels treballs poètics apareguts fins llavors en aquest setmanari.
Va ser aital labor la que va centrar les seves expectatives de creació poètica durant els que serien els seus últims deu anys de vida. Tot i això, cal recordar que el 1984 i per encàrrec dels administradors de la Festa Major escriu una Auca de Sant Fèlix que s'incorpora al volum Jo Fèlix, amb dibuixos d'en Joan Esteva, en aquesta línia hagiogràfica Massanell havia escrit anteriorment uns goigs a Sant Fèlix, publicats pel vilanoví Ricard Vives i Sabaté i uns altres a Sant Isidre. El 1992, per iniciativa d'Òmnium Cultural i amb caràcter d'homenatge, es publica el volum 30 d'agost, Palma, gralla, dansa, crit. Versos de Festa Major on els seus poemes dedicats a tots i cada un dels diversos elements folklòrics i tradicionals de la Festa Major s'acompanyen amb il·lustracions d'artistes vilafranquins.
1 Massanell Esclassans, Antoni. Antologia poètica. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca. 1994. Esmentem sempre la versió i paginació de l’edició conjunta de la seva obra poètica Amb perfum de terra concreta. Ed. Andana. Vilafranca 2014. p. 284.
2 En els darrers anys ens hem acostat a la personalitat doctor Trens, així podeu veure Solé i Bordes, Joan “Mossèn Manuel Trens, orientador cultural al Penedès”, a VV.AA. Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Ed. Universitat Ramon Llull 2010. I també Comas i Güell, Montserrat; Socias i Batet, Immaculada; i Solé i Bordes, Joan. De les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. Ed. Institut d’Estudis Penedesencs 2012 [2014].
3 Aquests exercicis de català de Pompeu Fabra han estat recentment editats al volum vuitè de les seves Obres completes Ed. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada