Parlament en la commemoració dels 50 anys de l'Associació de Viticultors del Penedès. Restaurant Cal Joanet, Vilafranca, 21 de novembre del 2024.
Benvolguts, amigues i amics viticultors.
D'entrada agrair-vos que m'hàgiu volgut convidar en aquesta celebració per tal de fer una mica de memòria d'allò que ja és història, mig segle de la vostra entitat. Quan m'ho vau dir em va venir al record les hores compartides amb Pere Mestre, mestre de nom i de coneixements, tot treballant en alguns dels temes que avui voldria recordar-vos, una labor que després quedava reflectida a les pàgines de la premsa, especialment a "El 3 de Vuit" i també a "La semana vitivinícola". Van ser temps de canvis, moments complicats pel sector, un àmbit que jo coneixia una mica ni que fos perquè la meva família era magatzemista de vi en unes naus a pocs metres d'on ens trobem.
Anem, però, a pams i, si us sembla bé, en parlem una mica. El 1974, situats encara en el franquisme, un grup de viticultors decideix que cal tirar endavant una entitat que sigui propera i resolgui els problemes que no es podien resoldre des de la "Hermandad de Labradores y Ganaderos" de la "Organización Sindical" que al Penedès representava en Joan Sangenís. Fins llavors els temes pagesos no tenien una organització representativa, només hi havia a Barcelona l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) gairebé inactiu en temes pràctics com ho era el Centre Agrícola del Penedès de Vilafranca que, a sobre, havia canviat el seu nom pel de "Centro Artístico del Panadés".
Després d'un seguit de trobades, el desembre de 1974 al saló d'actes de la Mútua del Penedès es va celebrar la primera assemblea presidida per Cristòfol Mitjans Vendrell i amb Josep Anton Bolet de secretari, en suposo que era una mesa d'edat amb el més gran i el més jove, hi van assistir 87 socis fundadors que van aprovar els estatuts i van elegir una junta directiva. Es tractava d'una associació legal -i no pas clandestina com alguna altra organització pagesa nascuda aquells anys- però que havia d'homologar els seus estatuts davant la citada "Organización Sindical". Sobre la taula hi havia dos temes, un que ara ens sona a anecdòtic que era el projecte de reformar el pantà de Castellet i convertir en inundables un conjunt de terres de l'entorn per tal de fer-hi una urbanització d'esbarjo i un port per a esports nàutics, o sigui somnis del desenrotllisme franquista. Però també hi havia un tema transcendent que durant bona part d'aquests cinquanta anys ha estat un dels pals de paller de la vostra Associació, la coneguda com a secció de mà d'obra, és a dir l'organització d'un sistema que permetés la contractació regular i efectiva de colles per a treballar les vinyes, especialment en el moment de la verema, un tema que en part ha acabat passant també a la història amb l'actual verema mecanitzada.
D'aquella assemblea fundacional en va sortir una primera junta amb Raimon Güell Fortuny de president, Pere Sadurní de vicepresident, Pere Vidal de tresorer, Joan Llopart de comptador, Josep Anton Bolet de secretari i com a vocals Pere Mestre, Salvador Planas i Gabriel Giró. Els estatuts van ser aprovats definitivament, encara per la "Organización Sindical" el maig del 1976 com a "asociación profesional sindical con personalidad jurídica plena", el contingut d'aquests estatuts és purament formal reconeixent com a primer objectiu de l'entitat la defensa dels interessos econòmics i professionals dels seus membres.
El 1976 Raimon Güell va haver de deixar la presidència i va exercir en funcions Pere Mestre, fins que l'agost del 1977 va encapçalar una nova junta que va comptar amb 85 vots dels presents a l'assemblea, que llavors ja se celebrava al Museu de Vilafranca. Remarquem que en aquesta junta ja portava la secció de mà d'obra Salvador Planas en la que s'insistia que tots els collidors havien d'estar assegurats i comptar amb la cartilla de desplaçats. L'Associació va crear també una comissió tècnica i una de relacions amb el Consell Regulador de la D.O. Penedès. Entre els temes que interessaven hi havia la necessitat de comptar amb més associats i que hi hagués un representant de l'Associació a cada poble.
Era una època de posar ordre en els aspectes formals d'organització del sector vitivinícola després de tants anys d'anar amb allò que en diem amb "una sabata i una espardenya", calia tenir les vinyes i els cellers inscrits i el registre de vinyes ben portat. Calia vetllar per la correcta aplicació de tots els aspectes del reglament de la D.O. Penedès perquè tots sabem que llavors el Consell Regulador no aconseguia regular-ho tot. Però, a més, sortien temes que en podríem dir transversals ,que sovint eren sols notícies a la premsa d'allò que -com el port esportiu del pantà del Foix que dèiem abans- sovint es tractava d'una mena de globus sonda que agradaven molt a la premsa que així tenia titulars, però que a l'hora de la veritat quedaven en fum: que si l'enològica podria desaparèixer per integrar-se a l'INDO, o el tema recurrent de notícies sobre importacions de partides de vi o d'alcohol, aspecte que, evidentment, afectava el preu de la producció autòctona. El 1981 es parlava de l'entrada de nous municipis a la D.O. Penedès potser per acostar-se una mica més al compliment del que preveia el reglament, però que també havien d'incidir sobre el preu del producte.
Després dels quatre anys de la junta encapçalada per Pere Mestre, el 1981 va ocupar la presidència Ramon Bosch de Noya elegit per 65 vots. En Ramon, a qui em va unir una bona amistat, era un personatge singular, un propietari pagès il·lustrat, un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Penedesencs, però que s'havia anat fent gran i va acabar malalt de manera que el 1987 va entomar el tema una nova junta altra vegada amb Pere Mestre com a president i, entre altres, Josep Camps Albareda i Joan Fortuny Fàbregas. Sobre la taula hi havia una colla de temes complexos, la representació al Consell Regulador de la D.O. Penedès pel cens C, o la llarga i polèmica exigència de compliment del reglament de la D.O., i preocupava també l'entrada de l'estat espanyol a la Comunitat Europea. En contrapartida altres temes havien millorat, s'havia creat l'INCAVI i el 1984 havia començat a funcionar el servei d'avisos anti-míldiu de l'Enològica.
Van començar a aparèixer també noves normatives legals, un nou reglament de plantació de la vinya, la possible aparició de la denominació "Vins de la Terra" a la que l'Associació es va oposar i especialment el tema de la creació i el reglament de la Denominació Cava i la seva regió del Cava un tema que, com tots recordareu, va aixecar veritable polseguera. Qui tingui interès pel tema i tot el seu detall li recomano la comunicació que amb el títol "Les reglamentacions del cava i la seva relació amb la Denominació d'Origen Penedès" vam presentar al III Col·loqui d'Història Agrària sobre mil anys de producció, comerç i consum de vins i begudes alcohòliques als Països Catalans, promogut pel catedràtic Emili Giralt i celebrat a Vilafranca el febrer de 1990. La comunicació, redactada per qui us parla sobre la base de l'allau d'informació i textos legals que m'anava facilitant Pere Mestre i signada per tots dos, ressegueix des dels primers antecedents amb les referències a vins escumosos a l'Estatut del Vi de 1932 fins a la baralla legal per la creació de la D.O. Cava i la regió corresponent i la sentència del Tribunal Suprem de 13 de març de 1989.
Molts recordareu que Francesc Suriol va passar a presidir l'Associació el març del 1991 amb Pere Mestre de sots-president, però que el novembre de 1992 la disparitat de criteris amb altres membres de la junta va fer que Suriol dimitís. Més enllà d'aquest episodi, que ara qualificaríem d'anecdòtic, el cert és que eren anys convulsos i que podeu trobar a la premsa local, especialment al "3 de Vuit" titulars i nombroses notícies i entrevistes, qui tingui curiositat per seguir-les estan tots els exemplars del setmanari penjats a internet a les pàgines de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.
El 1991 es començava a parlar dels acords interprofessionals un tema al qual tant l'Associació com Unió de Pagesos i Joves Agricultors hi van manifestar el seu suport.
El gran tema de debat seguia sent, però, la Denominació Cava i en concret el 1989 el seu reglament. Personalment, em consta que Pere Mestre era pessimista, coneixia perfectament per la seva experiència professional el funcionament de l'administració i el poder dels grans elaboradors, però estava convençut que eren temes que calia batallar fins al final, primer perquè era de lògica, l'esperit que havia guiat la creació de les denominacions d'origen ara es trencava perquè el cava, si no veia especificada la zona geogràfica de procedència, no recollia la voluntat de reconèixer les característiques d'una zona vitícola específica, però a Pere Mestre i a tota l'Associació també us enutjava perquè d'aquesta normativa podia dependre el futur del Penedès.
Recordo que en Pere deia "i ara faran la D.O. Catalunya i ho acabaran d'ensorrar tot", jo penso que li sabia greu no sols pels interessos pagesos, que era el que defensava l'Associació, sinó també pel manteniment de la identitat del Penedès, recordem en Pere Mestre ornitòleg i la seva extraordinària col·lecció al Museu de Vilafranca, o com a membre fundador de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Qui us parla, fill i net de magatzemistes de vi que s'ocupaven de la distribució a bona part de Catalunya d'un producte a l'engròs on només comptaven dues condicions: el grau alcohòlic i el preu, té el convenciment que res ha fet tant per la identitat del Penedès, diversa de la zona metropolitana barcelonina, com la Denominació d'Origen Penedès, malgrat totes les batalles inicialment perdudes, però de bona part de les quals el temps sembla que ens està donant la raó. D'aquí a cent anys es podrà analitzar amb calma i molta més perspectiva.
Com que el 1989 el nou reglament del Cava no contemplava la distinció de zones, el que en diríem cava Penedès, va caldre presentar recurs davant els tribunals el 1991, recurs de reposició contra el reglament del Cava, recordo que fins i tot en aquell moment i per fer pressió davant dels polítics es va parlar de boicotejar les eleccions al Parlament Europeu del 1994 o presentar una candidatura a les eleccions municipals, en un temps que als ajuntaments no hi havia tantes formacions polítiques com ara. El 1995 es va conèixer la sentència desfavorable i es va desistir de portar el recurs al Suprem.
El 1995 Josep Olivella Galimany es va posar al capdavant de l'Associació, Salvador Planas per motius d'edat havia deixat la secció de mà d'obra que havia fet tan bona feina. Van ser els anys de lluita pel tema de D.O. Catalunya, a la vegada que es treballava en un nou reglament de la D.O. Penedès. Van ser temes que van portar moltes tensions i que van acabar provocant la dimissió de la junta directiva de l'Associació el 1998. Però l'oposició a aquests temes va seguir sota la presidència de Josep Anton Mallofré a l'Associació després d'un procés electoral entre els que acceptaven la D.O. Catalunya i els que s'hi mantenien contraris. Hi va haver recurs contra el decret de la D.O. Catalunya juntament amb l'Institut del Cava, L'IASCSI, la D.O. Priorat, els Viticultors de la Terra Alta i l'Associació de Viticultors del Penedès i tots sabeu que inicialment no va servir de res, però que a la llarga i després de molt patiment ha posat les coses al seu lloc, ara sabem que una ampolla de la D.O. Penedès realment fa justícia al seu nom.
Molts altres temes han anat posant-se sobre la taula, la interprofessional del sector, les negociacions pel preu del raïm, el treball amb la fundació Pro Penedès en defensa del territori o la lluita pel respecte a la integritat d'aquest, afectat per l'ocupació de polígons industrials, el pas del tren d'alta velocitat o els oleoductes, carreteres i autopistes. Es parlava també del Pla Sectorial Vitivinícola de Catalunya i del nou reglament de la D.O. Penedès sobre una realitat que feia que encara ara es vegi impedida a ser una D.O. Qualificada.
El 2007 Francesc Pascual va passar a la presidència de l'Associació i sobre la taula encara hi havia contenciosos contra la D.O. Catalunya i la de "Viñedos de España", però també les condicions que exigia la Comunitat Europea a les D.O., i temes nous, sovint marcadament burocràtics, com el de la traçabilitat, les inspeccions de treball durant la verema, la davallada de vendes de la D.O. Penedès i el pas d'empreses del Penedès a la denominació Catalunya. S'havia participat ja en diverses tractorades però el contenciós contra la D.O. Catalunya s'acabaria perdent definitivament el 2016. S'exigien i s'exigeixen millores en la qualitat, les parcel·les, la traçabilitat, l'ecologia, els rendiments per parcel·la, però el preu del raïm no puja. Sortosament, l'Associació ofereix un servei complet i pràctic als associats en tots aquests temes de gestió que han acabat amb l'encara recent protesta contra la burocràcia administrativa, protesta que va acabar ocupant els carrers de Barcelona. El 2019 es van aprovar les deu subzones del Penedès i el 2021 es va participar en la tractorada davant Codorniu, Freixenet i Torres, des d'aquest any teniu una nova junta amb Santiago Vallès al davant.
Han passat cinquanta anys, s'ha fet molt bona feina, enhorabona. S'han perdut moltes batalles, és cert, però també se n'han guanyat, sou més de tres-cents associats i no voldria imaginar-me un Penedès sense l'Associació de Viticultors. El Penedès hi ha guanyat que és l'important.
I la història continua.
Per molts anys!
