Per
les ribes del Gaia
Tot
i el caire marcadament penedesenc de las poètica d’Antoni
Massanell, sovint en versos descriptius que no defugen ni el paisatge
ni l’entorn, i entre els quals destacaran i esdevindran marcadament
populars els que dedica als diversos elements de la Festa Major
vilafranquina, una part important de la seva producció literària
insisteix una i altra vegada en aquests entorns muntanyencs i
esquerps que descriu amb referència directa en l’obra de joventut
i rememora després una i altra vegada, amb constància. Massanell
ens havia confessat el seu encís per Selma, poble en absolut abandó
al terme municipal d’Aiguamúrcia, a la comarca de l’Alt Camp.
Oh!
Com em tempta aquest dia tan clar,
com
m’invita a trescar per la muntanya.
Au,
doncs, pels seus camins qui m’acompanya?
Ningú
no gosa d’aixecar la mà?
Iríem
per les ribes del Gaià,
una
terra que no ens és pas estranya,
ni
temps de dir-ne el nom i ja s’afanya
a
dur-m’hi el pensament en un vol pla. [...]
El
1962, en el seu segon volum poètic, les referències comencen a ser
concretes i dedica uns versos a la capella muntanyenca romànica de
Sant Joan de Pontons, la troba de camí a Sant Miquel de Montclar,
situada al municipi de Pontils, comarca de la Conca de Barberà. Un
senzill quartet consonàntic amb pausa després de la setena
sintetitza el dibuix de la capella, entre l’oblit i les runes sota
l’acció del vent, ara personificat entre el color del cel i el
pas del temps:
Bastida
a frec d’un cingle –cobert d’oblit el mur-
t’emmiralla
la clara nuditat de l’atzur.
Prop
teu, uns vells vestigis, l’unglot del vent esgruna
mentre
lentes, les hores, s’abismen una a una.
Massanell
empra la mateixa forma estròfica per a la capella de Pontons. Són
versos que li plauen perquè, sense corregir-ne ni una lletra, els
amplia amb una tercera composició del mateix caire dedicada a la
capella de Sant Jaume del castell de Queralt, els publica a El
3 de Vuit i
els tria per obrir un nou volum.
L’ermita del castell de Queralt, entre Bellprat, a l’Anoia i
Santa Coloma de Queralt, a la Conca de Barberà, es dibuixa en un
quartet que presenta igualment una descripció amb comparança de la
senzillesa de l’espai, la seva solitud i el color de la natura:
De
solituds cenyida, en alt planell reposes
talment
aigua adormida –sense neguits ni noses-.
Quan
de bell nou l’acàcia sent que l’abril retorna,
les
teves solituds amb la flor blanca eixorna.
No
trobem més referències a aquest espai en els seus dos primers
volums, però les imatges havien de seguir ben presents en el poeta
tota vegada que el 1978, pocs anys després de la ja comentada
tragèdia familiar que el reclou, evoca l’entorn en el seu conjunt
amb versos decasíl·labs consonàntics:
Què
hi fa que em resteu lluny sense el conhort
d’un
nou retrobament si avui encara
la
vostra faç se’m fa present tan clara,
que
més que el dolç miratge d’un record
seguiu
sent per a mi, senyera i port!
Que
em cal tan sols dir un nom –Forès, Montclar,
Vellespinosa,
Montagut, Esblada...- [...]
Massanell
no en fa aquí la descripció sinó que evoca des del sentiment de la
llunyania i els indrets li serveixen per a dibuixar la melangia
mentre remarca la bellesa d’aquests entorns, camins, muntanyes i
poblets que qualifica de senyera i port, de terra nadiua arrelada a
les entranyes.
En
aquest mateix volum dedica un sonet consonàntic decasíl·lab a la
font d’Esblada, prop del poblet del municipi de Querol, on també
se situa el puig del Montagut, a l’Alt Camp. Datat el 27 de maig de
1968, es tracta d’una rememoració dels anys de caminant quan la
font oferia repòs, sense altres elements descriptius que el seu
caire de solitud i puresa i la promesa d’una nova visita, al darrer
tercer:
[...] Retornaré!
Mes ¿cal que hi faci via
si
entre tu i jo no hi ha ja llunyania
captiva
com et duc al cor i als ulls?
El poema li devia plaure perquè el va tornar a publicar a la premsa local i el va recollir en el volum que aplegava els poemes del setmanari.
La mateixa voluntat sobre aquest paisatge la fa extensiva a la seva filla en un altre sonet del mateix caire formal. Sense entrar en descripcions, la composició justifica el sentit que per a el poeta té la riba del Gaià per on ha fet camí tantes vegades, una via que voldria compartir amb ella tot esperant que amb el temps també en gaudeixi:
Jo
et portaré a la riba del Gaià
perquè
vegis què duc a la mirada:
la
imatge d’una terra venerada
per
les hores de goig que em va donar.
Del
meu ahir vull fer-ne el teu demà:
motxilla
al coll i oberta la mirada; [...]
En
aquests mateixos anys dedica al poblet de Vallespinosa, del municipi
de Pontils, a la Conca de Barberà, un mig sonet de versos
heptasíl·labs que, aquest cop si, té un caire descriptiu a
l’entorn dels seus carrerons, la plaça, la font i dos referents:
el castell i la labor del pagès. En arribar els tercets, però,
Massanell proposa una consideració moral:
[...] Els
fills, però, són distints
i
els absorbeixen camins
de
vida més remorosa.
Com
tot t’empeny a la mort!
Mes,
viuràs!, que en el record
tu
em somrius Vallespinosa.
Un
altre dels seus punts de referència és el cim del Castellar, a la
serra de la Plana d’Ancosa, a l’Alt Penedès encara, entre la
vall de la Llacuna i la capçalera del Foix. Li dedica una senzilla
composició de nou versos hexasíl·labs, datada el març del 1962,
sense rima i que recollirà idèntica a la premsa local i en dos
aplecs posteriors.
Sense altre element descriptiu que remarcar l’espai que des d’allí
s’albira, el poeta dóna al conjunt d’aquest espai un caire tan
genèric com simbòlic:
[...] no
puc sino deixar-hi
un
bes, que en tu hi concreto
tot
el meu àmbit, Pàtria!
Quan
és l’hora de preparar l’antologia poètica, Massanell decideix
aplegar en la primera part: D’unes terres els diversos
poemes dedicats a referents del paisatge, els del Penedès, el de
l’Alt Gaià i els de l’entorn d’Arbeca, població nadiua de la
seva esposa. Obre l’aplec dels poemes que ens ocupen amb set
apariats decasíl·labs alternant la rima consonàntica aguda i plana
tot proposant una crida genèrica a aquest entorn des dels records de
joventut :
[...] Montclar,
Vallespinosa, Montagut...
paradisos
nimbats de solitud,
encara
avui, de tant que m’han dat vida,
sé
d’una veu que dintre meu els crida.
Montclar,
Vallespinosa, Montagut...
senyeres
de la meva joventut!
Si
encara no queda clar tot l’entorn, un segon poema en base a
apariats amb la mateixa rima consonàntica alternada en fa la relació
completa tot remarcant que són noms que va aprendre de joventut,
fent camí i que no vol que s’oblidin, els enyora i els porta al
cor:
Diré
d’uns noms que, ben de cor, me’ls sé:
Pontils,
Santa Perpètua, Seguer,
Querol,
Pinyana, Esblada, Formigosa.
el
Montmell, Selma, Montagut, Ancosa...
[...]i
no m’és dat llavors de retornar-hi,
talment
la lletania del rosari
quan
hom la diu ric amb devoció,
me’ls
faig paraula viva o bé cançó:
Bellprat,
Queralt, el Castellar, Selmella,
Montclar,
Vallespinosa, Saburella...
Curiosament,
un dels espai més recurrents en la seva poesia, el poble de Selma,
sense pobladors ja el juny 1962 quan Massanell el descriu per primera
vegada, al municipi d’Aiguamúrcia, a l’Alt Camp. La nota
d’aquesta primera visita no veu la llum en vers fins als anys
vuitanta i en volum no el trobem fins el 1985, vint-i-tres anys
després d’haver estat escrit! La inclourà també en l’antologia
poètica.
Dos quartets sense mètrica però amb rima consonant li serveixen al
poeta per a descriure el cementiri de Selma en estat d’abandó, ben
just visitat per alguna passa escadussera en un entorn que presideix
l’esbarzer:
[...] Ja
el vell camí el mig colguen la garriga
i
el pedruscall, i als ulls els dóna bo
de
veure, vora teu, com s’hi mustiga
l’or
de la tarda, l’argelaga en flor.
En
el mateix volum antològic, com hem dit el darrer que va preparar,
publica dos poemes més sobre Selma, inèdits fins llavors en volum.
Li plau el tema: silenci, abandó, runes d’altre temps... temes i
detalls per a una reflexió. El primer, Record de Selma té
com a base el detall de la pluja que sorprèn els caminants, aquests
ben just poden arrecerar-se sota un sostre de canya i terra, entre
dos murs, record del que en deriva la descripció de les runes del
poble. El desenvolupa en cinc quartetes hexasíl·labes amb rima
asonantada aguda només als versos parells, gairebé en to de
romanço:
[...] Ben
poc ja ens oferies
dels
teus jorns d’esplendor:
castell,
carrers, església,
tot
era un enderroc.
Profanades
les tombes
del
vell casal i dels morts.
Amb
planys i plors llanguia
la
solitària flor.
Només
dempeus la flama
del
gràcil campanar.
I
una figuera vella,
de
brancs nus, descarnat.
Així
és com et veig sempre,
tal
i com et duc al cor. [...]
La
darrera estrofa marca el caire de la imatge recordada. Però la
intervenció del seu amic Aureli Andrés i Doroteo fa que hi pugui
tornar, ara amb tracció mecànica i no pas com a pinzellada de
record, i el retrobament genera una nova composició:
Al
meu davant –i avui no és somni- tu!,
que
altra vegada l’enyorança em du
a
fruir del teu cel i del teu aire. [...]
En
aquesta ocasió empra decasíl·labs apariats consonàntics,
alternant la rima aguda i plana. Els referents de Selma continuen
sent els mateixos que ha recordat en altre temps: els enderrocs, el
que fou castell que ben just s’endevina, el campanar i el vell
fossar on només hi plora la pluja. Però la composició no és
descriptiva sinó que té el caire d’un comiat, aquest cop
definitiu:
[...] Què
més podria jo ara desitjar
sinó
tenir poder per aturar
aquests
moments... Prou sé que en finir el dia
de
nou, entre tu i jo, la llunyania
haurà
estès vels. Què em fa!: sé del conhort
de
sentir els teus batecs dins el meu cor.
Dedica
una altra composició a la font de l’Arç, propera a l’església
de Montagut. Tres quartets i un quintet final descriuen en
decasíl·labs consonàntics alternats la senzillesa d’una font de
marge, ran del camí que el poeta situa fins acabar metaforitzant la
música del seu raig:
[...] Prou
sé el tresor que tens ben a la vora:
l’esvelta
església de Montagut,
com
ella, doncs, cenyit de solitud,
vull
deixar que em transcorri el pas de l’hora.
Al
teu davant, muntanyes i muntanyes
amb
uns camins que no he petjat anys ha.
Si
m’hi endinsés? La vall del riu Gaià
fora
el meu nord. Record, no m’hi acompanyes? [...]
Fa
aplec tot seguit del poema a la font d’Esblada que ja hem comentat
i un altre dedicat al poble de Santa Perpètua del Gaià, del
municipi de Pontils, a la Conca de Barberà, indret que ja hem trobat
esmentat en diverses ocasions. Empra per a fer-ho quatre quartets
decasíl·labs amb rima consonant alternada i en constitueix el
contingut tot rememorant les visites d’altre temps, amb l’enyoradís
caire líric habitual, però també amb elements descriptius:
Així
és tal com jo et sé: tota arraulida
al
l’ombra de les restes d’un castell
en
un entorn on dolçament la vida
s’ha
aturat en el seu moment més bell.
L’aigua
del riu, en ser als seus peus, poc corre:
li
plau d’entretenir-se, ser mirall
d’una
imatge que el pas del temps no esborra
dels
meus ulls ni el més petit detall.[...]
Encara
dedica dos quartets decasíl·labs a Pontils per a insistir en algun
dels seus trets:
Ara,
ja no és la plaça amb els seus bancs
ni
del castell el tros de mur que resta
ço
que m’atreu sinó el vestit de festa
de
què fan gala, esvelts, els teus pollancs.[...]
El
poema, no publicat amb anterioritat, sembla dels seus darrers anys i
no pas confegit des del record. El mateix succeeix amb la composició
sobre Selmella que dedica a l’amic que l’acompanya amb vehicle a
fer la visita; sis quartetes heptasíl·labes consonàntiques
alternades li permeten unes pinzellades descriptives de l’estat
d’abandó d’aquest poblet situat al municipi de Pont d’Armentera,
a l’Alt Camp:
[...] Avui,
però, ja no et resta
ni
un sol habitacle en peu
i
la volta de l’església,
construïda
amb bons carreus,
mostra
ja la gran ferida
on
la llum a dolls va entrant...
Només
enmig les ruïnes,
orb
i mut, el campanar. [...]
D’allò
que vas ser, Selmella,
els
ulls ja no veuen més
que
un aiguabarreig de pedres,
de
pedres i d’esbarzers.
En
definitiva, la producció poètica de Massanell en aquest àmbit -el
dels indrets muntanyencs, visitats primer, rememorats o tornats a
visitar després- deriva dels referents excursionistes, se situa en
bona part en el record dels temps més joves i es mostra enamoradissa
en el silenci, la solitud, els espais enrunats que serven encara els
referents d’un passat d’història i labor humana. Quan els anys,
els esdeveniments de la vida i finalment la malaltia l’impedeixen
retornar a trescar a peu pels vells camins, Massanell s’afanya a
refermar la fidelitat a allò que des de jove l’havia encisat, a
aquells indrets que té ben presents en el record.
El
poeta, malalt ja, a la porta de la capella de Sant Miquel del
Montclar. L’any 2004 els seus amics hi van posar una placa tot fent
memòria dels deu anys de la seva absència.
