Record de Joan Bosch Planas

Reelaboració del text publicat al "3 de Vuit" el passat 23 de gener.

L’insospitat i dissortat traspàs de l’amic Joan —nascut a Vilafranca el 1951— el passat 15 de gener, m’ha portat records de dècades d’iniciatives i treballs compartits des d’un temps, a les darreries de la dècada dels vuitanta, que posàvem en solfa les mancances culturals de la nostra Vilafranca, sovint derivades de les institucions, en algun cas amb polítiques erràtiques o clarament esbiaixades, un paisatge que té ben poc a veure amb l’actual en especial des de la desaparició de Caixa Penedès i els profunds canvis que, entre altres, van acabar fent del Museu de Vilafranca l’actual Vinseum.

El Joan, sempre perfeccionista i exigent, havia passat per la música i era un pintor ben reconegut amb periòdiques exposicions de paisatge i també figura. El seu esperit lliure, però, volia cercar altres camins, de manera que va estudiar i catalogar les obres d’art de la Casa de la Vila en un volum que va costat de publicar. D’aquí va néixer la col·lecció Vilatana que, comptant amb algun mecenatge remarcable, va editar el seu estudi sobre el pintor Clausells, alguns clàssics vilafranquins —Manuel Trens, F. De P. Bové, P. Bohigas...— i treballs sobre cultura popular. Després de la reeixida recuperació de la Moixiganga, Bosch va intentar reincorporar el Ball de Moros i Cristians al seguici de la Festa Major i va escriure i publicar cròniques de la Vilafranca del nostre temps, fins a acabar en la col·lecció Cercavila de contes infantils. Tot plegat molta i bona feina de la que encara parlàvem sovint, moltes vegades per telèfon perquè la salut no li permetia sortir gaire.

En Joan va ser sempre home de neguits i va buscar nous camins en publicacions penedesenques, però també de l’àmbit llatinoamericà i col·laboracions amb institucions universitàries d’aquells espais, especialment peruans i de la República Dominicana, i encara volums de prosa, bàsicament contes, i finalment poesia amb creacions ben reeixides, i encara algun projecte més que espero que no acabi en l’oblit. No van ser iniciatives fàcils, la cultura no sempre té el reconeixement que potser es mereix, han passat els anys, el món ha canviat molt i les coses són ara molt més diverses, però el Joan continuava creient en la vida com un art al qual cal donar reconeixement si es vol que la cultura progressi. Descansi en pau.