1926, l’any que va definir la cultura del Penedès

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit" el 2 de gener del 2026.

.-La I Exposició d’Art del Penedès fou la base del Museu de Vilafranca.

.-50 artistes del moment hi van presentar pintura, escultura i orfebreria.

.-227 peces d’art antic es van catalogar i exposar.

.-Es van inventariar un centenar de llibres i publicacions periòdiques.

J. Solé Bordes/Vilafranca

Tot i que aquest 2026 serà any d’aniversaris -entre altres 425 de la canonització de sant Ramon de Penyafort i 250 del patronatge de sant Fèlix- cap tan específic i destacat com el centenari de la I Exposició d’Art del Penedès. Diverses entitats penedesenques preparen activitats commemoratives per a recordar una celebració que va marcar i definir no sols la identitat unitària de les tres comarques penedesenques, sinó també les perspectives culturals que encara ara continuen definint la identitat penedesenca. La creació del Museu de Vilafranca -l’actual Vinseum- i del seu arxiu bibliogràfic en va ser una de les conseqüències, com ho seria el 1977 la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Els primers precedents del tema se situen el 1919 en plena Mancomunitat de Catalunya quan un jove sacerdot de 27 anys, Manuel Trens -mossèn Trens per als vilafranquins, el doctor Trens per a tots els altres- crea la revista mensual «Penedès» que treballa per promoure la identitat comarcal, fins al punt que s’anuncia amb quatre redaccions: a Vilafranca amb el poeta Roman de Saavedra al capdavant; Vilanova, a mà de l’artista E. C. Ricart; el Vendrell amb els Ramon de la impremta; i Sitges a càrrec del jove Josep Carbonell. Publicació de cultura de primera línia, «Penedès» va reivindicar i estudiar els aspectes d’identitat penedesenca, començant per la grafia del topònim tal com l’escrivim ara, i tot i que comptava amb una nòmina de col·laboradors de primera línia va deixar de publicar-se el 1922.

Les coses estaven canviant, el 1923 va arribar la dictadura de Primo de Rivera i el 1925 va desaparèixer una Mancomunitat de Catalunya que el general ja havia escapçat. Calia plantejar els temes propis des d’altres àmbits i Francesc Cambó va insistir que l’estratègia havia de ser promoure el treball i l’esforç cultural i no la protesta ni la confrontació. Potser és aquest plantejament el que explica la florida cultural d’ara fa cent anys. Aquell 1926 un jove Pere Mas i Perera va fer possible la publicació quinzenal «Gaseta de Vilafranca», de ben notable volada cultural, el mateix any que mossèn Trens va fer possible els «Quaderns Mensuals d’Acció», suplement del setmanari catòlic vilafranquí «Acció».

La Festa Major del 1926

Sobre la base de l’empenta de Manuel Trens es promou l’anomenada I Exposició d’Art del Penedès, celebrada durant els dies de la Festa Major al palau del Marquès d’Alfarràs, llavors ja col·legi de Sant Ramon. Els diversos espais del centre acullen tres exposicions, una d’art antic que comissaria mossèn Trens, altra d’art contemporani a càrrec del pintor Joaquim Mir i una mostra bibliogràfica que prepara Pere Bohigas. El catàleg complet dona bona perspectiva del pes específic de la mostra que en l’apartat d’art modern constitueix un excel·lent retrat del moment creatiu al Penedès: cinquanta artistes d’onze poblacions amb un total de 164 obres de pintura, escultura, orfebreria, projectes arquitectònics i puntes de coixí, amb noms com Alfred Sisquella, Pere Jou, Mas i Fondevila, Miquel Utrillo, Alexandre de Cabanyes, Enric C. Ricart, Josep F. Ràfols, Martí Torrents o Josep Rovira, a més de l’esmentat Joaquim Mir.

La mostra d’art antic, però, és encara d’una rellevància més significada, en especial si tenim en compte que algunes d’aquestes obres desapareixerien definitivament durant la guerra civil (1936- 1939). Es tracta d’un veritable catàleg del patrimoni artístic exclusivament de Vilafranca i el seu entorn, 227 peces que van de destrals prehistòriques fins a un retaule gòtic, pintura, escultura, orfebreria, joies bibliogràfiques, mobiliari i fins i tot peces de roba; un patrimoni que en la seva pràctica totalitat era en mans de particulars o institucions religioses. La voluntat d’aplegar aquest conjunt era indirectament la de crear un museu de Vilafranca, una iniciativa que finalment no quallaria fins al 1934. També anava per aquest camí l’exposició bibliogràfica, va mostrar una setantena de llibres i fulletons, tots ells de referència vilafranquina, des de 1677 fins al 1915, a més de 34 capçaleres de publicacions periòdiques vilafranquines, prop d’una trentena de goigs i diversos gravats, així com els boixos de la impremta Alagret, un patrimoni que seria la base de l’Arxiu Bibliogràfic Pere Regull del Museu de Vilafranca, avui Centre de Documentació Vinseum.

Conferències i música

Hi va haver concerts a càrrec de Francesca Bové i de Pau Casals- Benvingut Socies i balls de l’esbart del Foment Sardanista Vilafranquí, així com un àpat dedicat als expositors. A la vegada, la biblioteca del col·legi va acollir diverses conferències, la inaugural del doctor Josep Estalella va proposar la creació d’un centre d’estudis penedesencs i va dibuixar el programa d’estudis; la de Jaume Valero Ribas va definir la identitat geogràfica comarcal penedesenca, una perspectiva que havia de reblar Francesc Pujols qui defensava que el Penedès començava a Martorell, però el filòsof martorellenc va patir un oblit i no es va presentar.

Mossèn Trens va pronunciar una conferència sobre la producció artística adreçada a promoure a Vilafranca una escola d’arts i oficis sota la direcció de l’artista gironí Jaume Busquets, però va ser en aquest punt on es va acabar enredant la troca. El suport econòmic de la iniciativa sembla que va tenir com a pilars fonamentals Emili Berger i el metge Ricard Fortuny, ambdós de famílies de l’entorn vinícola vilafranquí, mentre per enlloc no aparegué l’Ajuntament vilafranquí que llavors encapçalava Joan Álvarez de Sisternes, de manera que en cap moment es va convidar a les autoritats municipals, la inauguració no va tenir parlaments ni protocol, tampoc la cloenda i no consta l’assistència de cap representant municipal. Va ser l’inici d’una guerra soterrada que acabaria amb la clausura silenciosa de l’Escola d’Arts i Oficis després de poc més d’un any de vida.

Continuïtat fins avui

Però el plantejament exitós de la iniciativa a un Penedès que no havia vist mai una mostra d’aquestes característiques va tenir continuïtat amb la II Exposició al Vendrell el 1929 i una tercera a Vilanova el 1929-1930 que va superar totes les anteriors fins i tot en el dèficit econòmic que va deixar. Potser van ser aquest i els canvis polítics del 1931 els que van impedir la IV exposició anunciada a Sitges. La petjada de la iniciativa, però, va tenir continuïtat, no sols amb la creació del Museu de Vilafranca sinó també mig segle després, el 1977, la constitució d’aquell Institut d’Estudis Penedesencs que el doctor Estalella ja havia proposat en 1926.

Per saber-ne més:

VV.AA. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP. 2012.

Comas i Güell, Montserrat; Socias i Batet, Immaculada; i Solé i Bordes, Joan. De les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP. 2014.

.