Paraules pronunciades el passat dia 23 de desembre al Casal Societat la Principal en l'acte d'homenatge als socis i sòcies i en fer reconeixement pòstum com a soci honorífic de l'entitat a Josep Muñoz Marata, president del Casal entre 1936 i 1939.
Nascut a Barcelona el 1893 Josep Muñoz Marata era maquinista de ferrocarril de l’empresa que gestionava línies com la de Vilafranca o Vilanova, la Madrid Zaragoza Alicante (MZA). Afiliat al sindicat socialista UGT, poc després d’iniciar-se la guerra civil, el desembre de 1936, el Consell Municipal que llavors regia l’Ajuntament de Vilafranca va proposar les persones que havien de formar part de la junta casalista en substitució de l’equip que encapçalava Josep Senabre Giralt. Aquestes persones van acordar que ocupés la presidència Josep Muñoz, amb Antoni Pedrerol que era el secretari de l’Ajuntament, de vicepresident; com a secretari Ferran Serveto; de vicesecretari Àngel Camí; de tresorer Joan Canyelles que era l’únic que era també regidor a l’Ajuntament pel partit d’Acció Catalana Republicana; de comptador Gregori Bernat i de vocal-bibliotecari Cosme Sellescas. Muñoz es va mantenir en el càrrec fins al mateix mes de gener de 1939. No cal dir que per al nostre Casal -com vam estudiar en el llibre del centenari- els de la guerra ja es pot suposar que van ser anys difícils amb una notable davallada en el nombre de socis, però la directiva que presidia Muñoz va procurar mantenir el patrimoni de l’entitat tot aconseguint que no fos confiscat, com així va succeir amb altres societats vilafranquines.
En un moment de la guerra, el fet d’haver perdut la seva única filla en circumstàncies dramàtiques va fer decidir Josep Muñoz a desplaçar-se a Madrid, llavors sota el setge de les tropes franquistes, per tal de treure infants d’aquell front de guerra, nens i nenes que van ser acollits com a refugiats a famílies de València i de Catalunya. Com creiem que ens confirmarà l’estudi que estem portant a terme amb en Joan Montserrat, possiblement va ser aquesta acció de traslladar criatures madrilenyes refugiades la que va determinar que en acabar la guerra Muñoz fos detingut, jutjat, condemnat a un grapat d’anys de presó, empresonat i al cap d’uns anys finalment indultat. Però això va fer que Muñoz també fos objecte de depuració i no pogués reingressar a la seva activitat professional ferroviària, de manera que es va haver de guanyar la vida com a mecànic a Vilafranca on va morir el 1983.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada