Bon Nadal!

 Una batussa nadalenca

Els records de les celebracions de Nadal de la seva infantesa no són especialment abundosos ni complexos, imatges fugisseres van i venen per l’espai dels records. Més d’un sembla pertànyer més a l’àmbit de l’anècdota que no pas a l’evocació de la felicitat del temps infantil.

El tió d’aquella casa no era gran cosa, un tronc sense cap ni peus, sense cara ni cap altre detall, un personatge que a l’hora de l’estomacada no oferia gaire cosa més que els torrons per a les festes, en especial els de xixona que eren els que feien les delícies del patriarca de la casa. La cantarella no era igual que l’habitual del Penedès i ni tan sols esmentava les arengades salades, de manera que aquells versos -«Caga tió/avellanes i torró/ si no cagues torrons per a mi/ no em seràs fadrí»- potser procedien de l’Alt Urgell, d’on era la mestressa de la casa.

Per Nadal venien els parents de Barcelona i la taula era gran. El dia abans la cuina s’atrafegava per enllestir els canelons i rostir l’ànec i el pollastre. La canalla no podien treure el cap a la cuina, tot i que els embadalia la màquina de trinxar carn, amb aquell moviment de maneta que convertia qualsevol cosa en una pasta espessa i caragolada per farcir els canelons. De la cuina en sortia una flaire d’allò més atractiva, anunci del que s’esdevindria l’endemà.

La presència del cavall de cartó era obligada en temps de Reis, així com les capses d’arquitectura, peces de fusta que permetien fer les cases i dissenyar els carrers d’una vila imaginària. Un Nadal especial va arribar amb un joc de plats i gots en miniatura, amb una tauleta i dues cadiretes que van permetre a la canalla imaginar àpats suculents, d’aquells de molt de protocol i diplomàcia que necessiten una copa i un plat per a cada cosa.

Els altres protagonistes eren les figuretes, les dels ciclistes que feien l’arribada al bell mig d’aquell poble d’arquitectura que havien configurat i, sobretot, les dels soldats per jugar a indis i americans, tal com veien a les pel·lícules. El cosí de Barcelona, de la mateixa edat del nen gran de la casa, es va portar un any algunes de les seves figuretes predilectes, possiblement amb la intenció de mantenir una confrontació amb les tropes casolanes, personatges aquests que, qui sap si pels danys col·laterals derivats de la batussa, havien perdut alguna de les seves extremitats, tot i que això no els impedia seguir actius i braus en la lluita. El problema va ser que, en un instant de distracció, el capità de les tropes de Barcelona va perdre també el cap.

El cosí es va negar estrepitosament a acceptar aital decapitació i va elevar la seva més sorollosa protesta a les autoritats familiars presents en aquell entorn. De res va servir que li fos retornada l’extremitat corresponent, cap intervenció quirúrgica no hauria pogut arribar a refer la integritat de l’il·lustre militar.

Resultat d’aquell enuig monumental va ser el fet que els soldadets de la capital no van tornar cap altre any a la vila