Jo, Fèlix, quaranta anys d'un llibre mític

Publicat com Josep M. Llantet al 3 de Vuit del 23 d'agost del 2024

.-Va ser l'obsequi dels administradors del 1984

.-L'auca de sant Fèlix havia d'anar dins el llibre.

Més de tres mil exemplars per a la primera edició d'un llibre de prosa de ficció en català seria en circumstàncies normals un èxit editorial, aquest no va ser ben bé, però, el cas perquè es tractava de l'obsequi que van oferir els administradors de la Festa Major de l'any 1984, ara fa quatre dècades, és a dir Jordi Juvé, M. Àngels Queraltó, Fina Ràfols, Josep Ruiz i Fèlix Sàbat. Els encarregats de la Festa Major d'aquell any van tenir la pensada de completar el programa i l'estampa de la capta amb el llibre Jo, Fèlix. El naixement i la gestació d'aquell projecte i la seva realització efectiva resulta a hores d'ara, quaranta anys després, certament curiosa i absolutament desconeguda fora de l'àmbit dels que hi van participar, bona part dels quals -Josep M. Santacana, Antoni Massanell, Joan Esteve i Jordi Juvé- malauradament ja no són entre nosaltres.

A l'inici... un pregó

Un any abans, el 1983, Josep Maria Santacana Sardà 'Tiburon' havia estat l'encarregat de fer el pregó de la Festa Major, un predicot amb la fina ironia a la qual ens tenia acostumats i que va tenir un èxit certament memorable a peu de plaça. Amb la boca menuda s'assegurava que no sols feia anys que l'anava preparant sinó que més d'una vegada l'havia llegit als quatre vents, tot sol pel camí de l'ermita de Sant Pau. Una activitat tan íntima com aquesta no ha d'estranyar si tenim en compte que s'afirmava, també amb la boca menuda, que en una cèntrica casa vilafranquina hi havia un armari mirall que havia sentit -això sí, en la més estricta intimitat- més de quatre conferències d'un il·lustre vilafranquí, familiar directe dels estadants d'aquell habitatge.

El pregó del 'Tiburon' es va publicar a les pàgines del 3 DE VUIT, com tots els anys, però el pas dels mesos va fer oblidar el paper de diari i sols en perdurà el bon regust per tal com no va ser fins al 1996 que es van acollir la trentena llarga dels pronunciats fins llavors en el volum Senyores i senyors publicat també pel 3 DE VUIT. Com encara recorden dos dels administradors d'aquell 1984 -M. Àngels Queraltó i J. Ruiz Oliva 'Pito'- amb en Santacana s'esmentaven en tertúlia les suposicions sobre allò que, de casa en casa, la imatge de sant Fèlix havia vist o sentit, confessor silent de tantes intimitats de les famílies de la vila, amb el complement de les visites d'amics, parents i veïns que volien aprofitar l'oportunitat per veure de prop -i per resar, si era el cas- la imatge del patró de la vila, d'aquell que es passa gairebé tot l'any fora de casa, poc o molt allunyat de la basílica de Santa Maria. Certament, els diversos aspectes d'aquest fet eren, i segueixen sent, un tema amb possibilitats gairebé infinites, i encara més si es té en compte les dimensions dels pisos en l'actualitat, habitatges no pensats per acollir dos o tres mesos una imatge de dimensions gairebé reals.

Primeres vinyetes de l'auca.

També va ser aquell any 1984 que els administradors van decidir donar un caire de certa dignitat, públic i no pas secret o vergonyós, al canvi de casa d'administrador que fa el Sant. Com recorden Queraltó i Ruiz, l'enyorat Jordi Juvé 'Saio' que era fuster va fer el baiard per aquesta finalitat que encara es fa servir ara i, a més, com que la imatge estava una mica malmesa es va portar al taller de restauració dels salesians, a Barcelona.

Jo, Claudi, de la novel·la a la tele

Aquell 1984 es conservava un molt bon record de la sèrie anglesa Jo, Claudi que TVE havia començat a emetre l'any 1978 i en la qual, a partir de les novel·les de Robert Graves, es resseguia la vida de l'emperador romà Claudi, de la família Júlia- Clàudia, narrada per ell mateix amb un caire de memòries. Tan bona acollida va tenir aquesta producció cinematogràfica britànica dirigida per Herbert Wise que se'n van fer diverses reposicions a televisió i les dues novel·les en la que es basava van gaudir de més d'una reedició en paper.

Tot plegat va fer que els administradors tinguessin la pensada d'oferir com a regal de la capta un llibre i no pas un Drac a piles com proposava sorneguer en Jordi Valls un any rere l'altre. En arribar la primavera els administradors van proposar a Josep Maria Santacana la redacció d'un llibre sobre un altre romà, aquest il·lustre a casa nostra. Sant Fèlix s'adreçaria així als vilafranquins per a fer-los comentaris sobre el seu caràcter i manera de fer, en base l'ambient domèstic de tot el que el patró de la vila ha vist i sentit a les cases, suposat que si sabés parlar ningú no podria dibuixar com ell la manera de ser i actuar de les filles i fills de la 'senyora vila'. No va ser gaire difícil pensar en un títol -Jo, Fèlix- inspirat en el de la popular sèrie televisiva.

D'entrada, en Santacana va assegurar que veia difícil el tema, tenint en compte que tot el bo i millor sobre el Sant i el seu entorn de festa ho havia dibuixat ja amb detall al pregó de l'any anterior. Davant la insistència dels administradors i posats a cercar reforços pel projecte es va fer la mateixa proposta al poeta i historiador Antoni Massanell Esclassans i aquest va demanar d'incloure-hi el jove cronista Joan Solé Bordes. Una primera reunió, cap a principis del mes de maig -a la taula rodona de la Casa de la Vila oberta llavors les 24 hores, ja que acollia el cos de guàrdia de la policia municipal- va deixar les coses clares: en 'Tiburon' estava disposat a escriure alguna cosa i en Joan Solé també va dir que miraria a veure que s'hi podia fer, però en Ton Massanell no veia el tema per enlloc.

A la segona trobada en Santacana va venir ja amb un text escrit, era la primera de nou cartes adreçades als vilafranquins, una per a cada dia de novena, tot i que encara no tenia clar que pogués arribar a tenir argument per a tot un novenari. Per la seva banda Ton Massanell va apuntar que, com a molt, estava disposat a intentar redactar els quaranta-vuit rodolins d'una auca, la que seria l'Auca del màrtir sant Fèlix, a qui lloen cors angèlics. Solé Bordes, el tercer personatge d'aquesta curiosa aventura literària, es va presentar amb la feina per fer, però va assegurar que escriuria alguna cosa.

La portada interior parlava d'una auca que finalment va haver d'anar a banda.

Tot va a darrera hora

Aquells vespres del mes de maig i juny a hores d'ara venen a ser un entranyable motiu de record: després de sopar, gaudint de la fresca que entrava pel balcó del primer pis de la Casa de la Vila, la veu calmosa i enrogallada del 'Tiburon' llegia una o altra de les seves epístoles, la gresca de tot plegat era memorable... però el llibre avançava lentament, excepte l'auca de sant Fèlix que es va passar a Joan Esteve Albet tot pregant-li que hi fes els dibuixos i que es va imprimir a un color a les desaparegudes Gràfiques Isart.

Cap a finals de juny, sobre la marxa, van anar apareixent els textos de les nou cartes als vilafranquins que havia escrit en Santacana i per la seva banda, Solé Bordes va proposar nou encontres de sant Fèlix amb personatges relacionats amb la festa, mentre que en 'Pito' Ruiz Oliva, que igualment havia de fer d'administrador, hi va posar els dibuixos. En concret, les cartes del llibre feien referència a l'elecció de sant Fèlix com a patró, a la història del Sant encarat amb l'emperador romà que s'explica als goigs, a l'estada de la imatge a les cases dels administradors, a les processons, als personatges d'altre temps i els balls de societat, a les dones administradores, a l'arribada dels convidats per Festa Major i a unes darreres recomanacions als vilafranquins. Per la seva banda els nou textos escrits per Solé imaginaven els comentaris de sant Fèlix sobre diverses trobades: amb sant Ramon de Penyafort, amb els devots, els administradors i els artistes, i també amb els festamajorencs, els músics, el Xemení que feia ballar el Drac, i finalment amb els impressors i els mateixos autors del llibre.

Un vespre, cap a mig juliol, després de sopar, en Josep Ruiz i en Solé Bordes van portar tot el material, llavors picat a màquina i amb els dibuixos originals, a la impremta Llopart de Sant Sadurní que, tot i ser fora d'hora, no podien esperar ni un dia més. L'edició, que va pagar Caixa Penedès, va resultar magnífica pel que fa als aspectes materials: tapa dura, dibuixos a un segon color, paper verjurat o de fil i dues correccions als textos, la primera del Ton Massanell i una segona passada del jove Francesc Llopart, fill de l'impressor de Sant Sadurní. Tot anava, però, a hora justa i, com passa tot sovint, el llibre va arribar el dia abans de la capta i no va ser possible inserir-hi l'auca plegada, tal com estava previst, perquè s'havia de manipular manualment i no hi havia temps, de manera que es va haver de donar a banda. L'altre detall va ser que ningú no va parar atenció al caire vocatiu del títol que necessitava una coma -Jo, Fèlix- que no s'hi va posar.

D'aquests fets i aquelles diades n'han passat quaranta anys, el llibre segueix present -llegit o no- a la major part de cases de Vilafranca i ens atreviríem a dir que el seu contingut manté en bona part la seva vigència, la seva voluntat irònica, retrat d'un temps i una vila que ja forma part de la història del nostre passat recent.

Primera carta de sant Fèlix als vilafranquins, amb el dibuix de Ruiz Oliva.

Voluntat i admìració

Publicat a La voz del Penedès a la columna setmanal "Pati del gall", signat J.S. l'1 d'octubre de 1983 en els anys que -ara sembla impossible- la colla dels Verds tenia dificultats amb el Quatre de Vuit, el "Carro gros".

Nosaltres, vilafranquins de terra penedesenca, anem sempre una mica a empentes i rodolons. Assenyats a estones, arrauxats altres, tan aviat ens afanyem a tota classe de dèries concretes com ens ensopim en la migrada monotonia de les coses de cada dia. Com ens agradaria poder dir sempre, una setmana i l'altra: això es belluga!, i abusar de la forma cacofònica per cridar: Renoi, quin enrenou! Al cap i a la fi, el senzill redactor de premsa local viu també de les petites satisfaccions d'anar d'aquí cap allà, a estones perdudes, si realment hi ha actes dels quals en pot donar una referència ben complida, assedegant una mica aquella intima i tan menuda satisfacció de la informació.

Però ben poques vegades és així. Cada 30 d'agost ens posem el mocador casteller al coll i ens revestim simbòlicament dels atributs d'arrel popular del nostre folklore, al bell mig de la plaça vibrem com els primers en el neguit de tantes i clamoroses gestes castelleres. Un dia després guardem a sant Félix, amaguem el mocador entre els llençols de la calaixera... i tal dia com avui en farà un any, i quelcom del nostre esperit resta també ben conservat. Quants aspectes de la nostra engrescada voluntat col·lectiva resten amagats al fons d'un armari, potser un xic menjats per les arnes! Ens en queda un record ben minso, tot just el necessari per fer petar una mica la xerrada en alguna nafrada tertúlia de cafè.

És un exemple com n'hi podrien haver-tants altres. Els vilafranquins hauríem de portar en nosaltres mateixos la voluntat engrescadora que traspuen tants aspectes d'allò que és més nostre i més sentit.

Per a mi que és joiós poder-se dir convilatà amb una colla de castellers de debò, vilafranquins entre els millors d'aquest noble art des dels temps antics. Potser no éreu dissabte passat a Barcelona? La noblesa de la torre de vuit, altra volta carregada, ens parla de la seva autèntica vàlua, si no s'assoleix el quatre de vuit és ben just per una mínima malastrugança moral, que de ganes i homes no en manquen. És clar que la labor de la colla de Castellers de Vilafranca s'ha de fer algunes vegades a contracor entre l'ensopiment de tots nosaltres, els mateixos que creiem que la colla és part identificativa de la nostra manera de ser i ben just anem dos o tres cops l'any a la plaça a deixar sentir la nostra estàtica admiració i a fer-ne crítica si les coses no van prou bé.

No és pas així com s'han de fer les coses, hi ha suports que no poden quedar exclusivament per a les diades assenyalades, hi ha una admiració que és crítica i és positiva, que veu sempre la manera de fer les coses millor però amb la participació de tots i la constància de tots els dies.

Potser la Fira de la Vinya i el Vi, tan propera ja a obrir les portes, ens hauria de servir de data motivadora per «fer dissabte» que diuen les mestresses i enllestir definitivament molts aspectes i conceptes que empetiteixen la nostra manera de veure les coses. Heus ací l'ideal que enforteix, el d'una vila oberta, noble, sincera i culta, ben lluny de posicions mesquines i insolidàries.

Antoni Massanell, el poeta dels versos de Festa Major

Publicat al 3 de Vuit el 23 d'agost del 2024

En el centenari del seu naixement.

.-Amb una trajectòria cívica d'abrandada catalanitat, a més d'obra poètica va publicar nombrosos estudis d'història local.

El passat 23 de març es complien els cent anys del naixement d'Antoni Massanell i Esclassans, el poeta, l'historiador, l'excursionista, entre els molts adjectius que s'escauen a tants anys de continuada activitat cívica. Va morir a Vilafranca el novembre de 1993 sense haver pogut arribar ni a 70 anys, però la seva petjada, la de qui ha estat una figura rellevant de la cultura penedesenca de la postguerra, es manté viva en moltes referències, des de les seves publicacions històriques fins als poemes com és el cas dels aplegats en el volum 30 d'agost. Palma, gralla, dansa, crit. Versos de Festa Major que des de fa tres dècades es llegeixen els nou dies de la novena a sant Fèlix, poemes que ens recorden aquell Ton Massanell que rere la seva tan característica senzillesa amagava un home d'esperit obert i incansable, amb un tracte afable i directe, i un abrandat defensor del catalanisme fins i tot en els anys més difícils del franquisme.

Entre els molts aspectes de la seva biografia, resulta imprescindible recordar que Antoni Massanell no va ser sols un excursionista incansable i un dels fundadors del Centre Excursionista del Penedès (CEP), també hem de recordar el seu paper de membre actiu del Museu de Vilafranca; fundador de l'Institut d'Estudis Penedesencs hem de recordar també el sardanista, el col·laborador constant a la premsa local i l'autor de nombrosos estudis d'història vilafranquina i penedesenca, aspectes biografcs que complementen la seva faceta de poeta de remarcada arrel tradicional.

Una personalitat

Home de caràcter obert i pacient, Ton Massanell combinava la senzillesa amb el rigor i l'exigència, uns trets que volia trobar també en tot allò que tenia a veure amb Vilafranca i que inseria igualment en una fe cristiana viscuda amb intensitat directa i personal. En conjunt, una personalitat policroma, rica i vital, que sabia fer encomanadissa la constant intensitat de les seves inquietuds, sense homenatges ni formalismes que mai no va voler. El seu era un mestratge exercit des d'aquella universitat sense càtedra que ell tenia a la seva serra del carrer de la Beneficència, allí compartia iniciatives amb les noves generacions que feien tot un aprenentatge de la seva exigència i rigor documental, sense oblidar que en aquell espai es feia també tertúlia de poesia, es comentaven, sovint amb ironia, els esdeveniments de la Vilafranca de cada dia i es polemitzava sobre temes castellers en una tertúlia en la qual hi era igualment present el també enyorat Gabi Martínez qui havia estat cap de colla dels Castellers de Vilafranca.

Portada del volum de versos de Festa Major.

Una trajectòria

D'entre els molts trets de la personalitat del Ton Massanell una de les més primerenques va ser la seva afecció a l'excursionisme, activitat a la qual durant molts anys va dedicar bona part del seu temps lliure. Quan en els darrers anys de la seva vida la malaltia el tenia ja condicionat i li eren impossibles els desplaçaments, el seu bon amic Aureli Andrés -'l'Aureli dels ous'- el portava en un vehicle 4x4 que feia possible arribar fins a ermites i racons muntanyencs de l'entorn Penedesenc. Massanell participà directament en la recuperació del Museu de Vilafranca, al costat del seu pare i germà, on va fundar el CEP (Cercle d'Estudis Penedesencs) juntament amb Emili Giralt, Joan Tarrada, Pere Giró, Fèlix Sellarès, Albert Mallofré i altres joves vilafranquins. Membre actiu del Centre Excursionista, van ser els anys que començà a escriure les primeres composicions poètiques, al mateix temps que dedicà un temps a la lectura de poesia catalana i a l'aprenentatge gairebé autodidacta de la seva llengua, aspecte que no impedirà que n'esdevingui un profund estudiós i coneixedor i que es dediqui al seu ensenyament i a labors de corrector i assessor lingüístic en diverses publicacions penedesenques.

A partir dels anys cinquanta Massanell col·labora en activitats de caràcter catalanista i es relaciona amb exiliats com Pere Mas i Parera a Buenos Aires amb qui mantindrà una llarga relació epistolar. El 1976 és nomenat responsable de l'Arxiu de la Comunitat de Preveres de Santa Maria que es conservava al Museu de Vilafranca, van ser anys dedicats intensament als estudis històrics i, tot i que amb menys intensitat, a la creació poètica. També la passió castellera li tenia el cor-robat i cap a la meitat dels anys vuitanta Massanell va encetar una etapa intensa de poemes d'aquesta temàtica.

Versos de Festa Major

El 1953 Massanell va publicar Poesies, un recull de les composicions que havia escrit fins llavors, amb un pròleg d'Albert Manent. Aquests anys col·laborava també a les pàgines de les publicacions locals, a Acción i posteriorment al setmanari Tothom, fins arribar a les pàgines del 3 DE VUIT. El 1962 veu la llum Crit, un aplec de composicions en el que predominen els epigrames i els poemes d'absència. Els monosíl·labs conformen el seu volum Bestiari publicat el 1981 amb dibuixos de Rosselló. El 1984 és l'autor de l'auca del patró de Vilafranca al volum Jo, Fèlix i 1985 veu la llum el volum Del meu terrer on aplega el conjunt dels treballs poètics apareguts fins llavors les pàgines del 3 DE VUIT.

Pocs mesos més tard d'haver-se jubilat en tancar la serra, Massanell va rebre dues propostes, per una banda l'Institut d'Estudis Penedesencs que volia iniciar una col·lecció antològica de poetes penedesencs i, de cara a un primer volum a ell dedicat, li va demanar que preparés una selecció de les seves composicions. Gairebé al mateix temps, però, Òmnium Cultural de l'Alt Penedès -per iniciativa especialment d'Eloi Miralles- li va proposar l'edició d'un volum de poemes dedicats a la Festa Major. D'entrada, Massanell va reconèixer, en tractar-se de composicions referides a cada un dels balls, que d'alguns en tenia més d'un vers, mentre que d'altres balls no creia poder dir-ne gran cosa. Tot seguit, però, va acceptar el repte de la proposta i cap element del seguici folklòric vilafranquí no es va quedar sense el seu vers, mentre valorava quin títol posar-li tenint en compte que li agradava la paraula 'versos' i que posar 'poemes' li semblava pretensiós.

Finalment, el 28 d'agost de 1992 Ton Massanell va rebre un homenatge amb la presentació de l'edició de 30 d'agost, Palma, gralla, dansa, crit. Versos de Festa Major, volum que iniciava la sèrie Corraló de les edicions Vilatana i que va ser possible pel suport econòmic d'un munificent vilafranquí i d'Òmnium Cultural.

El volum 30 d'agost... s'obre i es clou amb una composició dedicada a sant Fèlix, al seu costat les que fan referència als grallers i als diversos balls del seguici festiu en el mateix ordre de la processó. Alguns elements compten amb més d'un poema, sempre composicions curtes, des de sonets a quartetes i altres estructures fins a un total de més de quaranta poemes sempre ajustats de rima i mètrica. Tots ells s'acompanyen de dibuixos i gravats dels artistes de la vila: Pau Boada, Parera Romagosa, Ruiz Oliva, Lluís Casas, Joan Bosch, Raimon Colomer, Bernet Toledano, Manuel Baró, Carles Casanellas, Joan Batet, Màrius Via, Eulàlia Barqué, Amdreu Navazo, Ricard Aranda, Mercader-Miret i Joan Alayo.

També amb caràcter d'homenatge, per iniciativa d'alguns vilafranquins i de Mn. Ignasi Mora, des del 1994 cada un dels dies de la novena dedicada a sant Fèlix es llegeix un dels poemes del llibre de Massanell, de forma i manera que trenta anys després aquestes composicions formen part de l'estructura de la novena i, tot i que sovint se n'esmenta l'autoria, hi ha qui no coneix o no sap qui n'és l'autor, el llibre que els acull o el que va fer possible l'aplec dels versos festamajorencs.

Mentre, però, Massanell havia deixat enllestit l'aplec Antologia poètica que finalment va poder publicar l'Institut d'Estudis Penedesencs amb el suport de l'Ajuntament de Vilafranca. Va ser, però, una edició pòstuma que va veure la llum el 1994 quan Massanell ja ens havia deixat. Com a síntesi, el 2014 el volum Amb perfum de terra concreta d'edicions Andana va aplegar l'obra poètica completa de Massanell.

                                        Els grallers, dibuix de Pau Boada a les pàgines del llibre.

L'historiador

La tasca de Massanell com a estudiós i investigador, bàsicament centrada en les èpoques medievals i modernes, té unes dimensions notables i es caracteritza pel rigor i una metodologia de treball de base estrictament documental. Els seus estudis continuen sent obres de consulta imprescindible i referència bibliogràfica en treballs d'història penedesenca. La labor de recerca sobre els noms històrics dels carrers vilafranquins, publicada a les pàgines del setmanari Tothom va quedar aplegada i completada al volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla que el juny de 1985 va publicar la Fundació Antoni i Vicens Mestres Jané, amb dibuixos de Josep Ruiz Oliva. Aquest i altres estudis guardonats als premis Sant Ramon de Penyafort constituiran els llibres: La població vilafranquina a la segona meitat del segle XVII, editat pel Museu de Vilafranca el 1976 i La població vilafranquina al segle XVIII que també publica el Museu el 1977, estudis als quals seguiran De la Vilafranca del 1634 que edita l'Institut d'Estudis Penedesencs el 1987 i De la Vilafranca del 1803 publicat per l'Institut d'Estudis Penedesencs el 1990.

A banda d'aquests volums, les seves col·laboracions a la revista Olerdulae del Museu de Vilafranca des del 1986 fins al 1993 i a les pàgines de la Miscel·lània penedesenca de l'Institut d'Estudis Penedesencs, són una bona mostra d'una constància absoluta i amb aquest motiu l'Institut d'Estudis Penedesencs li va concedir una de les seves primeres medalles d'honor. Cal destacar igualment la seva incansable labor de revisió i suggeriments en nombroses publicacions de temàtica històrica o tradicional com és el cas de la col·lecció de volums sobre els balls de la Festa Major publicats per Caixa Penedès o les edicions de Vilatana que Antoni Massanell assessorava, a més de ser un dels autors de l'Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès que ja no va poder veure publicat, l'any 1996.

Tot plegat, la persona i la seva obra, se'ns tornarà a fer present un any més quan nou dels seus versos siguin recitats, dia rere dia, en el decurs de la novena a sant Fèlix i amb ells ens retorni el record d'aquell vilafranquí que aquest any hauria celebrat el seu centenari.

Antoni Massanell en els darrers anys de la seva vida a la porta de l'ermita de Sant Miquel del Montclar prop de Vallespinosa al municipi de Pontils (Foto: Aureli Andrés)

Estrena d'una sardana de Jànio Marti

Parlament pronunciat el 24 d'agost a la plaça de la Vila en l'estrena d'una sardana del vilafranquí Janio Marti, amb motiu de la celebració de la Sardana Blanca.

Bona tarda.

Avui tindrem el goig de sentir interpretar i ballar per primera vegada la sardana "Vinyes del Penedès" de l'admirat músic vilafranquí Joan Antoni Martí Soler, al que tots hem conegut com a Janio Marti, el seu nom artístic.

En Jànio va néixer a Vilafranca el 1940 i ens va deixar a Sitges, la seva vila d'adopció, el 2011. Tots els que vam tenir la sort de poder-lo conèixer sabem que la música va ser el seu món i amb ella, amb la seva orquestra, va recórrer tota Europa i a casa nostra no hi havia Festa Major ni envelat que es volgués valorar que no comptés amb el Jànio i la seva orquestra. Així podem dir que va crear una formació orquestral de primera magnitud en aquells anys de la postguerra en els que era difícil poder conèixer els grans èxits de la música ballable que triomfaven arreu del món, i que en Janio portava ja amb la seva orquestra, sovint en versions o adaptacions que feia ell mateix, com ho havia fet col·laborant amb el grup teatral sitgetà "La Cubana" en els seus primers anys i en els espectacles musicals i balls solidaris organitzats per la societat sitgetana El Retiro.

A Vilafranca en Jànio va debutar el 1957 al Casino de la Unió, ell era un noiet de 17 anys que ja havia organitzat una formació musical de Jazz, el Harlem Group. Pocs anys després el 1962 l'escenari del Casal acollia ja aquell Jànio Marti i el seu conjunt que després esdevindria l'orquestra del Jànio una formació que es va anar fent gran i que va ser una veritable escola musical. En una època que no era gaire habitual que les formacions orquestrals portessin cantants femenines en Jànio va fer triomfar joves promeses com les germanes Ros, la Nina o la Betina. Tot va ser obra d'un músic incansable, un treballador infatigable i, sobretot, d'un home que era feliç amb la música, que era feliç al piano.

Però en Jànio ha de ser reconegut també com a arranjador i adaptador de peces musicals i com a compositor, un músic complet. En són un bon exemple les seves caramelles i sardanes com aquesta "Vinyes del Penedès" que avui estrenarem. La seva labor va ser reconeguda per la vila de Sitges amb homenatges i reconeixements i per la seva Vilafranca que li lliurà la medalla de la vila l'any 2005 i encara un reconeixement més entranyable quan des de l'any 1994 la Festa Major de Vilafranca té en Jànio un dels Nans del seguici festiu de sant Fèlix. Ell ens va deixar l'any 2011, però la seva imatge i el record de la seva música no ens deixarà mai.

Amb tot el simbolisme de reconeixement i homenatge que això significa ara farà lliurament a la cobla de les partitures de la sardana "Vinyes del Penedès" la seva germana Maria Antònia Martí i el seu nebot Eduard a qui el Jànio tant estimava i que a tots els concerts que anava li dedicava aquella cançó "Cachito, cachito" que havia fet famosa la també vilafranquina Glòria Lasso".

I visca la sardana blanca!