Cinquanta anys d'Òmnium Cultural de l'Alt Penedès

Parlament de presentació del llibre de Joan Solé Bordes i Jordi Parellada Rovirosa 50 anys. Òmnium Cultural. Alt Penedès, auditori de Vinseum 7 de juny del 2024. El text no s'ha llegit exactament, tot i que molts aspectes s'han comentat, perquè l'acte tenia el format de preguntes i respostes.

Bon vespre

Presentar aquest llibre dels 50 anys d'Òmnium és una mica -per a mi, personalment- com el goig sensacional de retrobar un fill perdut, un fill al qual no havia deixat abandonat perquè n'havia encomanat la tutoria al Jordi Parellada, però sí que, ho puc dir ben clar, me'n vaig haver de desentendre per motius personals, alguns mèdics, que ara no cal esmentar. Sovint he pensat que els llibres són una mica com els fills: un cop editats, se'n van pel món i et poden donar alegries o mals de cap, tot i que la major part de les vegades passen desapercebuts. Però aquest treball quan el vaig deixar a les mans del Jordi ben just si havia entrat a l'adolescència -el text del llibre, no el Jordi- i no havia vist la impremta. De manera que ara comprovo que aquella criatura s'ha fet gran i maca, i no passarà desapercebuda que dèiem, i tot això per obra i gràcia del Jordi que ha redactat la part més complexa, els darrers quinze anys d'Òmnium, que s'han desenvolupat amb una activitat frenètica i, a més, el Jordi ha tingut cura de tots els detalls de l'edició, de manera que li vaig demanar que el seu nom anés davant del meu i no només pel criteri de l'ordre alfabètic sinó perquè sense la labor de l'amic Parellada aquest fill que dèiem s'hauria perdut pels calaixos d'algun despatx i no hauria vist mai la llum. Moltes gràcies Jordi.

Haig de dir que la meva part, i així ho faig constar a les pàgines del llibre, és deutora en bona part del treball de Daniel Sancho sobre els primers 35 anys d'Òmnium de l'Alt Penedès, treball publicat en format llibre l'any 2008 que ara hem ampliat i completat comptant, a més, amb els textos de diverses persones que han estat a la presidència de la delegació o a la junta, fins i tot el malaguanyat Ricard Serra que moriria ben pocs dies després de fer-li, el Jordi i un servidor, una entrevista en format conversa, per tal com no es veia amb cor d'escriure un text. Trobareu igualment al llibre un conjunt d'imatges a color que crec que el fan molt amè i llegidor. De manera que, abans de comentar alguns aspectes més, deixeu-me tornar a donar les gràcies al Jordi per haver fet créixer aquest fill que ja és més d'ell que no pas meu, a Òmnium per tirar endavant l'edició i també a tots els que han col·laborat a fer-lo possible.

Aquells primers anys de la dècada del 1970 Vilafranca era, com altres viles de les seves característiques de capital comarcal, una població que vivia entre profunds neguits i transformacions, bàsicament d’aire social i cultural, mentre que en política en aparença res semblava que volia canviar. A Barcelona s’havia fundat una dècada abans, l’11 de juliol de 1961, Òmnium Cultural, i dos anys després, el 1963, l'entitat havia estat clausurada i fins al 1967 va haver d’optar pel silenci i la clandestinitat. Posats a buscar sortides, Josep Espar Ticó des de Barcelona va proposar l'obertura de botigues destinades específicament a la venda de llibres i discs en català, a Vilafranca, la de Vilafranca es va denominar Esquei, substantiu poètic verdaguerià que fa referència -i no podia ser més adient- a una esquerda en una roca, estreta però profunda, rere aquesta iniciativa hi havia, entre altres, Jordina Gallemí Casanellas i Antoni Massanell Esclassans.

El primer estatge d'Òmnium Cultural de l’Alt Penedès va ser a l'Esquei, a cal Cames i Ulls, o sigui on hi havia hagut la impremta dels Alagret, al carrer de la Cort, que també era el punt de referència de subscripcions i encàrrecs del setmanari "Tothom" a partir de la seva aparició el 1969 i en tot això hi traficava, com sempre amb molta discreció, l'amic Jordi Valls i també en Fèlix Simon, ambdós crec que molt joves llavors.

Com es pot veure en pocs moments hem esmentat tres elements de promoció de la llengua i la cultura catalana: l'Esquei, el "Tothom" i Òmnium. Les iniciatives en la línia catalanista s’acollien tant com podien a societats amb una llarga trajectòria a la població, així els recitals dedicats a la nova cançó trobaven aixopluc al vilafranquí Casino de la Unió o al Casal La Principal que des dels anys quaranta tenia una secció anomenada folklòrica que mantenia les ballades de sardanes, que el 1965 va acollir la creació de la coral infantil l’Espinguet i el 1974 un cicle de teatre infantil en català, mentre el Museu de Vilafranca va donar aixopluc al Centre Excursionista del Penedès i va promoure el 1976 la creació de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Òmnium Cultural va ser, a través de la delegació de la nostra comarca -justament en una època, els primers anys setanta, que les comarques no tenien cap altre reconeixement oficial que els partits judicials- l'element d'enllaç amb el moviment catalanista d'arreu del país, amb campanyes i objectius comuns: el Congrés de Cultura Catalana, el català al carrer, l'escola catalana i, especialment, la DEC o Delegació d'Ensenyament del Català i els seus cursos de català, a més d'altres iniciatives.

Hi havia en aquells anys setanta tanta feina per fer! Diríem que de mica en mica es va aconseguir anar vertebrant un entorn social que venia desmanegat de quaranta anys de franquisme. Òmnium va ser a partir de 1972 a l'Alt Penedès el gran nexe d'unió amb els objectius del país, objectius de catalanitat entre els que hi havia, evidentment, el coneixement de l'entorn, de la comarca -en el cas nostre, el Penedès- de manera que el 1976 encara teníem com a referència les tres Exposicions d'Art del Penedès, la primera del 1926 i els plantejaments de temes d'estudi que allí havia exposat el Dr. Josep Estalella, i fèiem un salt de cinquanta anys que ens permetés anar molt més enllà dels temps de resistència i passar per sobre els negres temps del franquisme.

I després, més recentment, s'ha produït un fenomen igualment interessant que és l'aparició de centres i grups d'estudis locals a moltes poblacions que, en la mesura del possible, es coordinen amb entitats d'abast més ampli, ara amb el suport d'organismes públics com els ajuntaments o els Consells Comarcals. Aquesta és una vertebració de la cultura a diferents nivells, des del local fins a Òmnium que es planteja els grans objectius de país, en especial perquè hi ha moments i reivindicacions a les quals els serveis públics no hi arriben o de vegades no gosen arribar-hi.

Contra el que podria semblar, però, els objectius del catalanisme han avançat molt més en els darrers quinze anys que en tota l'etapa anterior, de manera que podem establir dues etapes que en el llibre queden ben delimitades, la primera arribaria fins el 2010 i la històrica manifestació del 10 de juliol i la segona és la que ens ha portat on som ara.

Podríem dir que aquella primera època va anar de la resistència a la consolidació, va ajudar de manera significativa a vertebrar el país i cada un dels seus territoris, fins que en un moment determinat el país ha madurat ja d'una manera tan evident -potser em direu que a garrotades i no us faltarà raó- que Òmnium esdevé una de les entitats capdavanteres del moviment nacionalista i independentista, amb la característica que pot dir les coses clares perquè no està subjecta a allò que per a les institucions és "l'imperi de la llei" i ha plogut més en quinze anys que en trenta-cinc, amb un suport popular i un conjunt d'activitats que s'han portat a terme que ha depassat amb molt tot l'anterior. Tinc la certesa que el 2010 una gran majoria de ciutadans de l'estat espanyol no s'havien pogut imaginar mai que a Catalunya un amplíssim percentual de població volia decidir lliurement el seu futur com a nació; ara no sé si ho entenen, però tots han sentit a parlar de l'independentisme català. D'aquesta segona època i de la labor que ens ha portat fins aquí us en parlarà el Jordi.

El llibre ressegueix en la seva primera part tota la labor de l'etapa 1972-2010, les commemoracions i homenatges, les iniciatives com l'aplec al castell de Penyafort, les celebracions i aniversaris, concerts, danses, recitals, teatre, conferències i cursos d'història, publicacions i tantes altres iniciatives entre les quals caldria destacar la celebració el 1998 de la Nit de Santa Llúcia a Vilafranca, molts recordareu que tenia format de sopar i que organitzar tot aquell sarau per a mil tres-centes persones era un objectiu que defugia i molt les possibilitats d'una junta directiva on el pes de l'edat començava a ser notable, de manera que tenir al costat el recordat i apreciat Josep Maria Mateu que l'Ajuntament va posar a disposició de l'organització de l'esdeveniment durant un parell de setmanes va ser el factor clau per tal que la celebració assolís l'èxit i que tot quadrés a la perfecció. Només esmentaré un detall que ens permet veure com ha canviat el món en poc més d'un quart de segle: per a les poques hores d'aquell sopar i celebració va ser imprescindible habilitar una trentena de línies telefòniques -el que ara en diem de telèfon fix- a disposició dels mitjans de comunicació, els mòbils com els coneixem ara no existien, és a dir alguns ens hem fet vells.

Acabo. Certament a les pàgines d'aquest llibre hi ha també molts records de moments d'atabalament o de neguit, al costat d'altres instants feliços com les reunions- sopar de final de curs a Ca la Katy, a Sant Martí Sarroca, convidats per l'amic Joan. Però no puc cloure aquestes paraules sense deixar de recordar aquells que en aquests cinquanta anys han estat treballant amb altruisme i generositat per la nostra entitat, crec que tots ells -si no ens hem deixat ningú- s'esmenten en un apèndix final d'aquest volum, però no vull deixar d'esmentar alguns dels que ja no són entre nosaltres, evidentment Jordina Gallemí al capdavant durant 26 anys i amb ella Antoni Massanell, Joan Cercó, Lluís Giménez, Francesc Lluverol, Josep Mestres Hero, Antoni Raventós o Ricard Serra, entre altres. A ells i a tots els altres el nostre més sincer i agraït reconeixement.

Moltes gràcies.