Els primers records d'algun vespre de vigília de Sant Joan són encara de la casa número 11 de la Barceloneta, oficialment llavors de Calvo Sotelo: el pare posava al terrat una ampolla de cava buida i un volador de canya a dins i l'encenia mentre els menuts -jo era el més gran i no tenia més de 7 anys- ens ho miràvem de lluny.
Dels anys següents com qui diu no en recordo res. Els de finals de juny eren els dies que tornàvem de l'internat dels escolapis, havíem acabat el curs i en algunes ocasions calia fer encara exàmens extraordinaris. Va ser justament aquell 1969 que vam anar a passar l'estiu a Torrelles de Foix, població situada una dotzena de quilòmetres més amunt de Vilafranca, cap a la muntanya. Pocs mesos abans l'avi Solé -el "Solé gros"- s'havia tornat a casar i en acabar el curs vam fer els exàmens de quart i revàlida amb una colla dels escolapis anàrem de viatge de final d'estudis -del que era llavors el batxillerat elemental- a Canàries, és a dir a Lanzarote i Tenerife, en un vaixell bastant atrotinat.
Els pares havien comprat la casa d'estiueig de Torrelles, amb un jornal de terra al tombant, a la família Bruna. Al poble aquest espai era conegut com cal Llantet, renom del fill petit, l'americano, que cap a finals de segle devia haver fet uns quants duros a ultramar suficient per poder comprar una vinya a l'entrada del poble, fer-s'hi una casa i encara contribuir a arreglar la façana de l'església del poble, a una construcció i l'altra es poden veure les mateixes columnes, de motlle de ciment. El meu pare va voler adaptar el tema i, com que era cal Bruna, va fer posar damunt la porta un rètol que deia "Vila Verge Bruna" amb una evident errada ortogràfica de català per tal com calia escriure "vil·la" com a referència a casa d'estiu. Llavors tots parlàvem català, però a l'escola ens n'havien ensenyat ben poc, i d'amagatotis, de manera que en aquell moment no vam ser conscients de l'errada.
Les revetlles torrellenques es caracteritzaven, suposo que com totes, per les fogueres com la que fèiem al carrer, al costat de casa, davant de ca la Martina, amb fustes velles i tirant petards -piules o els respectables trons de metxa- als que tanta afició tenien els del poble. La colla que vam estrenar aquell estiu el meu germà i jo va ser la del Joan i el Jordi Raventós de ca la Martina, el Josep Maria Junqué, el Sergi de cal Gat, l'enyorat Lluís, el Joan de cal Pucil, el Xavi de Bassons, l'Antonio de Cal Carreter, l'Escofet, el Joan Canals i el malaurat Emiliet de cal Feliç, a banda d'algun més que potser em deixo, i sempre sota la direcció de Joan Domènech "Fusteret" que, tot i ser més gran que nosaltres, mantenia un envejable esperit de joventut. A Torrelles hi havia també la colla dels estiuejants, com els de cal Cervera Gallemí, però eren a l'altra banda del poble i no hi fèiem gaire relació, llavors em semblava que els del poble, els de tot l'any, eren els més "autèntics" i així ho expressàvem.
El mateix dia de Sant Joan a la tarda es va establir el costum de fer a Torrelles una trobada d'amics dels pares, una mena de berenar de tarda- vespre que gaudia de la bona climatologia, la fresqueta d'aire que corria al jardí. Allí compareixien, habitualment sense els fills ni les filles, els de cal Mascaró, els Sisquella de Sitges, els Piqué, els Rovira de cal Rovireta i altres de la colla dels pares com els Forcada o els Garriga i potser algú més que em deixo, a banda els consogres -del meu germà i meus- que s'hi van anar incorporant. No hi faltaven les felicitacions als Joans, la gresca, la conversa i les delícies de la pastisseria. Allí, tot ajudant a pujar o baixar copes, cava o pastissos de la cuina fins a l'espai d'ombra del jardí on ens havíem instal·lat, vaig anar veient com jo arribava a la plenitud adulta en la mateixa mesura que aquelles converses cada vegada eren més del meu interès, però també en el mateix percentual que els seus protagonistes anaven desapareixent d'escena, caducats pel pas dels anys o tot d'una, de forma accidental i sobtada, com en el cas de Josep Rovira.
Entre les altres visites a Torrelles, convidats a dinar, però crec que no per Sant Joan, podria esmentar les germanes Lara la gran de les quals, la senyoreta Rosa, feia classes d'anglès al pare emprant un mètode i un llibre de text veritablement decimonònics i que, com és de suposar i per portar la contrària, feia les delícies del meu pare. Una altra visita i dinar que recordo és la d'en Joan Insenser Bas, director general de Caixa Penedès, conegut popularment com "el Baldiri" en referència al nom popular de l'establiment familiar de plats-i-olles al carrer dels Ferrers; el meu pare i la colla, fora de la seva presència l'anomenaven "el jesuïta" tot fent referència al seu caràcter de saviesa recaragolada, de la mateixa manera que la junta directiva de la Caixa era coneguda com "el sanedrí", una evident indicació jueva. El senyor Insenser era de l'opinió que jugar a la borsa en l'àmbit personal era el millor camí per perdre diners i encara remarcava que per agafar el son a l'hora d'anar a dormir era millor la premsa esportiva que no pas l'econòmica.
Amb el Jordi de Ca la Martina i la gosseta Cani, el 1972 a l'escala de cal Llantet
Els estius torrellencs, anant a treballar entre setmana al magatzem de casa i pujant a dinar i al vespre, es van allargar durant bona part de la dècada dels anys setanta, en el meu cas amb constància fins al 1975 que vaig començar a festejar amb una vilafranquina. El 1973 havia cursat als vespres estiuencs un curs d'enologia a l'Estació Enològica de Vilafranca, no va ser gran cosa però crec que li va servir al pare per comprovar que el meu interès per l'enologia era infinitament inferior al que sentia per la literatura o la història; eren els cursets que en deien de "Promoción Profesional Obrera", aquell any havia acabat de cursar Cou al Jaume Bofill tot anant i tornant cada dia de Barcelona.
A Torrelles d'estada estiuenca, que s'encetava per Sant Joan i tenia la seva cloenda passada la festa major de Vilafranca, era marcadament plàcida i fresqueta, el rec encara travessava el poble i passava per dins de casa, detall que ens permetia regar la gespa amb uns aspersors. La cantarella de l'aigua que saltava l'estolledor ajudava a refrescar i a mitja tarda ja s'aixecava la fresqueta, tan diferent de la xafogor vilafranquina. Els carrers del poble no estaven asfaltats ni encimentats, el Ton de l'Ola feia les crides a la cantonada de ca la Martina, allí hi havia la rudimentària central telefònica no automàtica que connectava amb Vilafranca i permetia posar el que en dèiem "una conferència". Els grills cantaven al vespre i les cigales de dia, entre les herbes del voltant de casa es deixaven veure de nit les cuques de llum i sobre el sostre de la pèrgola o columnata de l'entrada de casa hi havia una colla de dragons que cada vespre esperaven cruspir-se els mosquits despistats que anaven a la llum. De tots aquests estadants del món animal no en queda ara ni rastre i gairebé tampoc de la fresca del vespre ni dels pins que llavors envoltaven la casa... Han passat més de cinquanta anys.
Els gats de ca la Martina i la gosseta Boby, vella i ranca, ens acompanyaven en aquelles hores de primera joventut, sempre entorn de la bicicleta amb la qual tombàvem i tombàvem la casa quan no teníem, o no volíem tenir, altra cosa per fer. Potser el segon estiu ja hi vam pujar amb la Cani, la gosseta bòxer, bòrnia d'un accident a la que el doctor Luera, veterinari del zoo de Barcelona, salvar de no quedar cega del tot. Tot i que la gosseta l'havia demanat el meu germà, vaig ser jo que li vaig posar el nom de Cani com a datiu o ablatiu llatí de "canis-canis". Després van venir les motos, els cotxes i l'anada a fer acampades a Andorra, però aquest seria ja el tema d'un altre text de records.
Ha passat més de mig segle d'aquell 1969. Ara ens apleguem per Sant Joan, quan és possible, els de la família, germans, fills i nets, els de la generació dels pares boi tots han traspassat, de la mateixa manera que ha desaparegut el rec d'aigua i la fresqueta del llebeig de mitja tarda, les cuques de llum o els dragons. Cal Llantet, però, manté la seva imatge americana i senyorívola i hom pensa que d'aquí a cinquanta anys seran altres els que potser s'hi aplegaran per Sant Joan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada