La història d'un llibre que és un doble homenatge

Diu l'aforisme llatí de Caio Titus al senat romà "verba volant, scripta manent", és a dir: les paraules volen i allò que està escrit roman. No sols es manté el que està escrit sinó que sovint, com passa amb els llibres propis, van pel món i un no sap mai, com a fills que són, si et donaran alegries o disgustos, tot i que la major part de les vegades passen desapercebuts. Aquesta és la crònica d'un llibre que ara m'ha donat una gran alegria.

Vaig conèixer en Llorenç Soldevila possiblement el 1995 -o potser abans si, com em penso, encara hi era la Montserrat Gillué que ens va deixar el 1994- en una commemoració verdagueriana quan amb el grup dels més grans de Sant Elies vam portar a terme durant tot un dia una ruta verdagueriana que, si no vaig errat, vam iniciar a Folgueroles, vam continuar per Vic i vam cloure al santuari de Gleva, a la comarca d'Osona. Soldevila era l'artífex d'aquesta ruta literària i va ser qui ens va acompanyar tot fent les explicacions. Pocs anys després va venir a Vilafranca a fer una conferència organitzada per Òmnium Cultural de l'Alt Penedès.

Aquesta coneixença va fer que quan, entrat ja el nou segle, va començar a tirar endavant el projecte de la geografia literària dels Països Catalans vam refer aquella relació, especialment pel fet que les comarques barcelonines van ser les que van ocupar el primer volum. Ens vam veure en alguna ocasió tot tombant pels indrets de la vila, em va trucar algunes vegades, a més de consultes de correu electrònic. El resultat el va presentar en un acte, organitzat igualment per Òmnium, era el volum inicial d'una iniciativa sense precedents que el mateix Llorenç qualificava de bogeria impossible, però que finalment ha esdevingut una realitat completa el gener d'aquest 2024 amb un total de dotze volums i una pàgina web -endrets.cat- que encara li dona més difusió.

Encara recordo que amb motiu d'haver fet realitzar l'amic Joan Cercó del restaurant Sant Jordi Ca la Katy de Sant Martí Sarroca un càntir específic per a mantenir en fresc una ampolla d'aigua, vaig contactar amb en Llorenç i ens va acompanyar al Museu del Càntir d'Argentona on ell residia i on vam fer lliurament d'un exemplar d'aquest estri tan popular en la tradició catalana, crec que era l'any 2006.

D'esquerra a dreta: Llorenç Soldevila, Joan Solé Bordes, Joan Cercó, Katy Gallego i Maria Teresa Gil, al mig el càntir que ingressava al museu d'Argentona

En un d'aquests encontres en Llorenç em va comentar que estava treballant en els darrers volums, un d'ells, com és preceptiu, dedicat a Andorra i va ser llavors que li vaig comentar l'existència del llibre del meu pare: Joan Soler Torner "Mossèn Bordes a la Massana (Gairebé dos metres de capellà poc conegut)" que Nord Andorrà li havia publicat el 1993. Persona amatent a tota mena d'obres literàries, en Llorenç me'n va demanar un exemplar i pocs mesos més tard em va comentar que l'obra era ben interessant i que havia incorporat un parell de fragments al volum 11, l'andorrà, en la visita a la Massana.

El volum, que finalment veig que ha acabat aconseguint el suport del Govern d'Andorra, va tenir problemes de finançament i va quedar aturat. Si parlava amb en Llorenç preguntava pel tema i em deia que esperava que l'edició s'engresqués aviat i que es fes la presentació al Principat, però fins i tot va veure la llum el volum 12 dedicat als universos literaris i l'andorrà restava en l'oblit. Era un tema que em recava, em disgustava perquè d'aquest tema no havia dit res al pare, l'autor del treball sobre l'oncle capellà. Volia donar-li una sorpresa tot i que tenia la certesa que no m'hauria autoritzat a inserir els fragments en el volum d'en Soldevila amb l'excusa que tot allò eren bestieses però, coneixent-lo com el coneixia, sabia igualment que si el llibre veia la llum sense alguns fragments del seu treball s'emprenyaria i asseguraria que l'apartat dedicat a la parròquia de la Massana quedava molt incomplet. Sigui d'una o altra manera, m'estranya que a hores d'ara el pare no hagi vingut alguna nit a estirar-me els peus al llit, tal com assegurava l'àvia Enriqueta que feien els morts quan estaven emprenyats amb algú d'aquest món.

Aquesta era la situació quan el 2019 el pare ens va deixar. Va marxar d'aquest món sense saber que la seva prosa, entre la literatura, la prosa costumista i la recerca d'història local, acabaria formant part d'un volum al costat d'importants escriptors de la literatura catalana. Poc després, el 2022, de forma sobtada, també ens va deixar Llorenç Soldevila i va ser llavors que vaig perdre l'esperança de veure el llibre fet realitat. Era el darrer volum de la sèrie, però no es tractava d'un treball d'èxit editorial, de manera que si no hi havia una empenta decidia en l'àmbit institucional o entre els col·laboradors més directes d'en Soldevila, el segell editorial Pòrtic del grup 62, o sigui Planeta, oblidaria l'original en el fons d'algun calaix.

El 2023 vaig fer alguna cerca a internet que em va indicar que el volum 11 dedicat a Andorra continuava pendent, de manera que vaig perdre l'esperança que el tema acabés tirant endavant. Pel que sembla, però, l'equip de col·laboradors més directes d'en Llorenç -el d'endrets.cat- hi va insistir, a la vegada que s'ha compromès a mantenir i renovar el portal web. El primer resultat ha estat que el gener del 2024 ha vist la llum el dedicat a Andorra.

Sense saber-ne res més, vaig descobrir el volum en una llibreria el 15 de juny d'aquest 2024. A la pàgina 81, a la referència a l'església de Sant Iscle, s'esmenta la biografia novel·lada escrita per Joan Soler Torner, el meu pare, amb les dades de naixement (equivocada, diu 1925 i va ser el 1926) i a la pàgina 82 es reprodueixen dos fragments del llibre del pare i s'esmenta la labor de mossèn Bordes reconeguda amb una placa a la plaça de la Ciutadania, a la Massana.

Per a mi el llibre és ara, finalment, un doble homenatge al meu amic Llorenç Soldevila i Balart i al meu pare, Joan Soler Torner, dues persones que malauradament ja no són entre nosaltres i no ho podran veure, o qui sap sí, allí on sigui el seu esperit, ho celebraran, en el cas del pare, rondinant.

Aquelles revetlles de Sant Joan

Els primers records d'algun vespre de vigília de Sant Joan són encara de la casa número 11 de la Barceloneta, oficialment llavors de Calvo Sotelo: el pare posava al terrat una ampolla de cava buida i un volador de canya a dins i l'encenia mentre els menuts -jo era el més gran i no tenia més de 7 anys- ens ho miràvem de lluny.

Dels anys següents com qui diu no en recordo res. Els de finals de juny eren els dies que tornàvem de l'internat dels escolapis, havíem acabat el curs i en algunes ocasions calia fer encara exàmens extraordinaris. Va ser justament aquell 1969 que vam anar a passar l'estiu a Torrelles de Foix, població situada una dotzena de quilòmetres més amunt de Vilafranca, cap a la muntanya. Pocs mesos abans l'avi Solé -el "Solé gros"- s'havia tornat a casar i en acabar el curs vam fer els exàmens de quart i revàlida amb una colla dels escolapis anàrem de viatge de final d'estudis -del que era llavors el batxillerat elemental- a Canàries, és a dir a Lanzarote i Tenerife, en un vaixell bastant atrotinat.

Els pares havien comprat la casa d'estiueig de Torrelles, amb un jornal de terra al tombant, a la família Bruna. Al poble aquest espai era conegut com cal Llantet, renom del fill petit, l'americano, que cap a finals de segle devia haver fet uns quants duros a ultramar suficient per poder comprar una vinya a l'entrada del poble, fer-s'hi una casa i encara contribuir a arreglar la façana de l'església del poble, a una construcció i l'altra es poden veure les mateixes columnes, de motlle de ciment. El meu pare va voler adaptar el tema i, com que era cal Bruna, va fer posar damunt la porta un rètol que deia "Vila Verge Bruna" amb una evident errada ortogràfica de català per tal com calia escriure "vil·la" com a referència a casa d'estiu. Llavors tots parlàvem català, però a l'escola ens n'havien ensenyat ben poc, i d'amagatotis, de manera que en aquell moment no vam ser conscients de l'errada.

Les revetlles torrellenques es caracteritzaven, suposo que com totes, per les fogueres com la que fèiem al carrer, al costat de casa, davant de ca la Martina, amb fustes velles i tirant petards -piules o els respectables trons de metxa- als que tanta afició tenien els del poble. La colla que vam estrenar aquell estiu el meu germà i jo va ser la del Joan i el Jordi Raventós de ca la Martina, el Josep Maria Junqué, el Sergi de cal Gat, l'enyorat Lluís, el Joan de cal Pucil, el Xavi de Bassons, l'Antonio de Cal Carreter, l'Escofet, el Joan Canals i el malaurat Emiliet de cal Feliç, a banda d'algun més que potser em deixo, i sempre sota la direcció de Joan Domènech "Fusteret" que, tot i ser més gran que nosaltres, mantenia un envejable esperit de joventut. A Torrelles hi havia també la colla dels estiuejants, com els de cal Cervera Gallemí, però eren a l'altra banda del poble i no hi fèiem gaire relació, llavors em semblava que els del poble, els de tot l'any, eren els més "autèntics" i així ho expressàvem.

El mateix dia de Sant Joan a la tarda es va establir el costum de fer a Torrelles una trobada d'amics dels pares, una mena de berenar de tarda- vespre que gaudia de la bona climatologia, la fresqueta d'aire que corria al jardí. Allí compareixien, habitualment sense els fills ni les filles, els de cal Mascaró, els Sisquella de Sitges, els Piqué, els Rovira de cal Rovireta i altres de la colla dels pares com els Forcada o els Garriga i potser algú més que em deixo, a banda els consogres -del meu germà i meus- que s'hi van anar incorporant. No hi faltaven les felicitacions als Joans, la gresca, la conversa i les delícies de la pastisseria. Allí, tot ajudant a pujar o baixar copes, cava o pastissos de la cuina fins a l'espai d'ombra del jardí on ens havíem instal·lat, vaig anar veient com jo arribava a la plenitud adulta en la mateixa mesura que aquelles converses cada vegada eren més del meu interès, però també en el mateix percentual que els seus protagonistes anaven desapareixent d'escena, caducats pel pas dels anys o tot d'una, de forma accidental i sobtada, com en el cas de Josep Rovira.

Entre les altres visites a Torrelles, convidats a dinar, però crec que no per Sant Joan, podria esmentar les germanes Lara la gran de les quals, la senyoreta Rosa, feia classes d'anglès al pare emprant un mètode i un llibre de text veritablement decimonònics i que, com és de suposar i per portar la contrària, feia les delícies del meu pare. Una altra visita i dinar que recordo és la d'en Joan Insenser Bas, director general de Caixa Penedès, conegut popularment com "el Baldiri" en referència al nom popular de l'establiment familiar de plats-i-olles al carrer dels Ferrers; el meu pare i la colla, fora de la seva presència l'anomenaven "el jesuïta" tot fent referència al seu caràcter de saviesa recaragolada, de la mateixa manera que la junta directiva de la Caixa era coneguda com "el sanedrí", una evident indicació jueva. El senyor Insenser era de l'opinió que jugar a la borsa en l'àmbit personal era el millor camí per perdre diners i encara remarcava que per agafar el son a l'hora d'anar a dormir era millor la premsa esportiva que no pas l'econòmica.

Amb el Jordi de Ca la Martina i la gosseta Cani, el 1972 a l'escala de cal Llantet

Els estius torrellencs, anant a treballar entre setmana al magatzem de casa i pujant a dinar i al vespre, es van allargar durant bona part de la dècada dels anys setanta, en el meu cas amb constància fins al 1975 que vaig començar a festejar amb una vilafranquina. El 1973 havia cursat als vespres estiuencs un curs d'enologia a l'Estació Enològica de Vilafranca, no va ser gran cosa però crec que li va servir al pare per comprovar que el meu interès per l'enologia era infinitament inferior al que sentia per la literatura o la història; eren els cursets que en deien de "Promoción Profesional Obrera", aquell any havia acabat de cursar Cou al Jaume Bofill tot anant i tornant cada dia de Barcelona.

A Torrelles d'estada estiuenca, que s'encetava per Sant Joan i tenia la seva cloenda passada la festa major de Vilafranca, era marcadament plàcida i fresqueta, el rec encara travessava el poble i passava per dins de casa, detall que ens permetia regar la gespa amb uns aspersors. La cantarella de l'aigua que saltava l'estolledor ajudava a refrescar i a mitja tarda ja s'aixecava la fresqueta, tan diferent de la xafogor vilafranquina. Els carrers del poble no estaven asfaltats ni encimentats, el Ton de l'Ola feia les crides a la cantonada de ca la Martina, allí hi havia la rudimentària central telefònica no automàtica que connectava amb Vilafranca i permetia posar el que en dèiem "una conferència". Els grills cantaven al vespre i les cigales de dia, entre les herbes del voltant de casa es deixaven veure de nit les cuques de llum i sobre el sostre de la pèrgola o columnata de l'entrada de casa hi havia una colla de dragons que cada vespre esperaven cruspir-se els mosquits despistats que anaven a la llum. De tots aquests estadants del món animal no en queda ara ni rastre i gairebé tampoc de la fresca del vespre ni dels pins que llavors envoltaven la casa... Han passat més de cinquanta anys.

Els gats de ca la Martina i la gosseta Boby, vella i ranca, ens acompanyaven en aquelles hores de primera joventut, sempre entorn de la bicicleta amb la qual tombàvem i tombàvem la casa quan no teníem, o no volíem tenir, altra cosa per fer. Potser el segon estiu ja hi vam pujar amb la Cani, la gosseta bòxer, bòrnia d'un accident a la que el doctor Luera, veterinari del zoo de Barcelona, salvar de no quedar cega del tot. Tot i que la gosseta l'havia demanat el meu germà, vaig ser jo que li vaig posar el nom de Cani com a datiu o ablatiu llatí de "canis-canis". Després van venir les motos, els cotxes i l'anada a fer acampades a Andorra, però aquest seria ja el tema d'un altre text de records.

Ha passat més de mig segle d'aquell 1969. Ara ens apleguem per Sant Joan, quan és possible, els de la família, germans, fills i nets, els de la generació dels pares boi tots han traspassat, de la mateixa manera que ha desaparegut el rec d'aigua i la fresqueta del llebeig de mitja tarda, les cuques de llum o els dragons. Cal Llantet, però, manté la seva imatge americana i senyorívola i hom pensa que d'aquí a cinquanta anys seran altres els que potser s'hi aplegaran per Sant Joan.

Cinquanta anys d'Òmnium Cultural de l'Alt Penedès

Parlament de presentació del llibre de Joan Solé Bordes i Jordi Parellada Rovirosa 50 anys. Òmnium Cultural. Alt Penedès, auditori de Vinseum 7 de juny del 2024. El text no s'ha llegit exactament, tot i que molts aspectes s'han comentat, perquè l'acte tenia el format de preguntes i respostes.

Bon vespre

Presentar aquest llibre dels 50 anys d'Òmnium és una mica -per a mi, personalment- com el goig sensacional de retrobar un fill perdut, un fill al qual no havia deixat abandonat perquè n'havia encomanat la tutoria al Jordi Parellada, però sí que, ho puc dir ben clar, me'n vaig haver de desentendre per motius personals, alguns mèdics, que ara no cal esmentar. Sovint he pensat que els llibres són una mica com els fills: un cop editats, se'n van pel món i et poden donar alegries o mals de cap, tot i que la major part de les vegades passen desapercebuts. Però aquest treball quan el vaig deixar a les mans del Jordi ben just si havia entrat a l'adolescència -el text del llibre, no el Jordi- i no havia vist la impremta. De manera que ara comprovo que aquella criatura s'ha fet gran i maca, i no passarà desapercebuda que dèiem, i tot això per obra i gràcia del Jordi que ha redactat la part més complexa, els darrers quinze anys d'Òmnium, que s'han desenvolupat amb una activitat frenètica i, a més, el Jordi ha tingut cura de tots els detalls de l'edició, de manera que li vaig demanar que el seu nom anés davant del meu i no només pel criteri de l'ordre alfabètic sinó perquè sense la labor de l'amic Parellada aquest fill que dèiem s'hauria perdut pels calaixos d'algun despatx i no hauria vist mai la llum. Moltes gràcies Jordi.

Haig de dir que la meva part, i així ho faig constar a les pàgines del llibre, és deutora en bona part del treball de Daniel Sancho sobre els primers 35 anys d'Òmnium de l'Alt Penedès, treball publicat en format llibre l'any 2008 que ara hem ampliat i completat comptant, a més, amb els textos de diverses persones que han estat a la presidència de la delegació o a la junta, fins i tot el malaguanyat Ricard Serra que moriria ben pocs dies després de fer-li, el Jordi i un servidor, una entrevista en format conversa, per tal com no es veia amb cor d'escriure un text. Trobareu igualment al llibre un conjunt d'imatges a color que crec que el fan molt amè i llegidor. De manera que, abans de comentar alguns aspectes més, deixeu-me tornar a donar les gràcies al Jordi per haver fet créixer aquest fill que ja és més d'ell que no pas meu, a Òmnium per tirar endavant l'edició i també a tots els que han col·laborat a fer-lo possible.

Aquells primers anys de la dècada del 1970 Vilafranca era, com altres viles de les seves característiques de capital comarcal, una població que vivia entre profunds neguits i transformacions, bàsicament d’aire social i cultural, mentre que en política en aparença res semblava que volia canviar. A Barcelona s’havia fundat una dècada abans, l’11 de juliol de 1961, Òmnium Cultural, i dos anys després, el 1963, l'entitat havia estat clausurada i fins al 1967 va haver d’optar pel silenci i la clandestinitat. Posats a buscar sortides, Josep Espar Ticó des de Barcelona va proposar l'obertura de botigues destinades específicament a la venda de llibres i discs en català, a Vilafranca, la de Vilafranca es va denominar Esquei, substantiu poètic verdaguerià que fa referència -i no podia ser més adient- a una esquerda en una roca, estreta però profunda, rere aquesta iniciativa hi havia, entre altres, Jordina Gallemí Casanellas i Antoni Massanell Esclassans.

El primer estatge d'Òmnium Cultural de l’Alt Penedès va ser a l'Esquei, a cal Cames i Ulls, o sigui on hi havia hagut la impremta dels Alagret, al carrer de la Cort, que també era el punt de referència de subscripcions i encàrrecs del setmanari "Tothom" a partir de la seva aparició el 1969 i en tot això hi traficava, com sempre amb molta discreció, l'amic Jordi Valls i també en Fèlix Simon, ambdós crec que molt joves llavors.

Com es pot veure en pocs moments hem esmentat tres elements de promoció de la llengua i la cultura catalana: l'Esquei, el "Tothom" i Òmnium. Les iniciatives en la línia catalanista s’acollien tant com podien a societats amb una llarga trajectòria a la població, així els recitals dedicats a la nova cançó trobaven aixopluc al vilafranquí Casino de la Unió o al Casal La Principal que des dels anys quaranta tenia una secció anomenada folklòrica que mantenia les ballades de sardanes, que el 1965 va acollir la creació de la coral infantil l’Espinguet i el 1974 un cicle de teatre infantil en català, mentre el Museu de Vilafranca va donar aixopluc al Centre Excursionista del Penedès i va promoure el 1976 la creació de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Òmnium Cultural va ser, a través de la delegació de la nostra comarca -justament en una època, els primers anys setanta, que les comarques no tenien cap altre reconeixement oficial que els partits judicials- l'element d'enllaç amb el moviment catalanista d'arreu del país, amb campanyes i objectius comuns: el Congrés de Cultura Catalana, el català al carrer, l'escola catalana i, especialment, la DEC o Delegació d'Ensenyament del Català i els seus cursos de català, a més d'altres iniciatives.

Hi havia en aquells anys setanta tanta feina per fer! Diríem que de mica en mica es va aconseguir anar vertebrant un entorn social que venia desmanegat de quaranta anys de franquisme. Òmnium va ser a partir de 1972 a l'Alt Penedès el gran nexe d'unió amb els objectius del país, objectius de catalanitat entre els que hi havia, evidentment, el coneixement de l'entorn, de la comarca -en el cas nostre, el Penedès- de manera que el 1976 encara teníem com a referència les tres Exposicions d'Art del Penedès, la primera del 1926 i els plantejaments de temes d'estudi que allí havia exposat el Dr. Josep Estalella, i fèiem un salt de cinquanta anys que ens permetés anar molt més enllà dels temps de resistència i passar per sobre els negres temps del franquisme.

I després, més recentment, s'ha produït un fenomen igualment interessant que és l'aparició de centres i grups d'estudis locals a moltes poblacions que, en la mesura del possible, es coordinen amb entitats d'abast més ampli, ara amb el suport d'organismes públics com els ajuntaments o els Consells Comarcals. Aquesta és una vertebració de la cultura a diferents nivells, des del local fins a Òmnium que es planteja els grans objectius de país, en especial perquè hi ha moments i reivindicacions a les quals els serveis públics no hi arriben o de vegades no gosen arribar-hi.

Contra el que podria semblar, però, els objectius del catalanisme han avançat molt més en els darrers quinze anys que en tota l'etapa anterior, de manera que podem establir dues etapes que en el llibre queden ben delimitades, la primera arribaria fins el 2010 i la històrica manifestació del 10 de juliol i la segona és la que ens ha portat on som ara.

Podríem dir que aquella primera època va anar de la resistència a la consolidació, va ajudar de manera significativa a vertebrar el país i cada un dels seus territoris, fins que en un moment determinat el país ha madurat ja d'una manera tan evident -potser em direu que a garrotades i no us faltarà raó- que Òmnium esdevé una de les entitats capdavanteres del moviment nacionalista i independentista, amb la característica que pot dir les coses clares perquè no està subjecta a allò que per a les institucions és "l'imperi de la llei" i ha plogut més en quinze anys que en trenta-cinc, amb un suport popular i un conjunt d'activitats que s'han portat a terme que ha depassat amb molt tot l'anterior. Tinc la certesa que el 2010 una gran majoria de ciutadans de l'estat espanyol no s'havien pogut imaginar mai que a Catalunya un amplíssim percentual de població volia decidir lliurement el seu futur com a nació; ara no sé si ho entenen, però tots han sentit a parlar de l'independentisme català. D'aquesta segona època i de la labor que ens ha portat fins aquí us en parlarà el Jordi.

El llibre ressegueix en la seva primera part tota la labor de l'etapa 1972-2010, les commemoracions i homenatges, les iniciatives com l'aplec al castell de Penyafort, les celebracions i aniversaris, concerts, danses, recitals, teatre, conferències i cursos d'història, publicacions i tantes altres iniciatives entre les quals caldria destacar la celebració el 1998 de la Nit de Santa Llúcia a Vilafranca, molts recordareu que tenia format de sopar i que organitzar tot aquell sarau per a mil tres-centes persones era un objectiu que defugia i molt les possibilitats d'una junta directiva on el pes de l'edat començava a ser notable, de manera que tenir al costat el recordat i apreciat Josep Maria Mateu que l'Ajuntament va posar a disposició de l'organització de l'esdeveniment durant un parell de setmanes va ser el factor clau per tal que la celebració assolís l'èxit i que tot quadrés a la perfecció. Només esmentaré un detall que ens permet veure com ha canviat el món en poc més d'un quart de segle: per a les poques hores d'aquell sopar i celebració va ser imprescindible habilitar una trentena de línies telefòniques -el que ara en diem de telèfon fix- a disposició dels mitjans de comunicació, els mòbils com els coneixem ara no existien, és a dir alguns ens hem fet vells.

Acabo. Certament a les pàgines d'aquest llibre hi ha també molts records de moments d'atabalament o de neguit, al costat d'altres instants feliços com les reunions- sopar de final de curs a Ca la Katy, a Sant Martí Sarroca, convidats per l'amic Joan. Però no puc cloure aquestes paraules sense deixar de recordar aquells que en aquests cinquanta anys han estat treballant amb altruisme i generositat per la nostra entitat, crec que tots ells -si no ens hem deixat ningú- s'esmenten en un apèndix final d'aquest volum, però no vull deixar d'esmentar alguns dels que ja no són entre nosaltres, evidentment Jordina Gallemí al capdavant durant 26 anys i amb ella Antoni Massanell, Joan Cercó, Lluís Giménez, Francesc Lluverol, Josep Mestres Hero, Antoni Raventós o Ricard Serra, entre altres. A ells i a tots els altres el nostre més sincer i agraït reconeixement.

Moltes gràcies.

Inventaris "post mortem" 1886 (I). Notari Frederic López Bastús

Buidat dels inventaris "post mortem" del notari Frederic López Bastús que va treballar a Vilafranca entre 1883 i 1897, del fons notarial a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès.

Notari López. 1886. Protocol n. 17. Foli 47r a 61v. 14 de gener de 1886.

Antònia Raventós Canals i el seu fill Francesc Raventós Canals de les Cabanyes, filli vídua de Joan Ràfols Mateu que morí el 26 de desembre de 1885. Inventari d'una casa a les Cabanyes amb entrada amb eines, cuina, celler petit amb 7 botes de 7 càrregues, el celler gran amb 17 botes de 7 càrregues, un pis amb cambra, cambra major amb roba, altra cambra, quadra. La casa és dita Cal Ràfols al n. 16, amb baixos, un pis i golfes, amb hort al costat, dos coberts, afronta amb la plaça Major i amb la casa dita l'Apartament al n. 18 del carrer Major, cantonada amb la plaça. Més una peça de terra dita Camp de Davant de la Casa, a la partida de la Plana de la Creu, a les Cabanyes, amb una era i dos edificis, un d'ell celler i l'altre pellissa, afronta amb el camí que va a Font- rubí i amb la carretera der Sant Quintí i el camí de ferradura que va a la Bleda. Més una peça de terra a les Cabanyes a la partida de la Plana de Sant Valentí, que afronta amb el camí de la Granada i el camí dels Sagraments. Més una peça de terra a les Cabanyes, a la partida de Cal Lluch, afronta amb la línia divisòria dels termes de les Cabanyes i Vilobí. Més una peça de terra a Vilobí, partida del Canyet o de Sota el Puig, afronta amb el camí que va de les Cabanyes a Cal Lluch. Més nuna peça de terradita el Coster del Torrent d e Mañans, a Vilobí, afronta amb el camí que va de les Cabanyes a la Pineda. Més una peça de terrar al terme de Vilobí, partida del Torrent dels Manyans que afronta amb el camí que va a Font- rubí. Mésuna peça de terra a la partida Mascalva a Font-rubí i Grabuach, que afronta amb la carretera de Sant Quintí de Mediona. Més una casa a Olesa de Bonesvalls dita Ca l'Escala de la Casa Alta, amb baixos, primer pis, corral, pati i oficinesde pagès. Més una peça de terra dita l'Era o Camp de Detràs de la Casa, que afronta amb la casa anterior. Més una peça de terra dita Cremasó, a Olesa de Bonesvalls. Més 10 censos al seu favor i tres censals. Mës diversos deutes al seu càrrec.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 23. Foli 97r a 99v. 18 de gener de 1886.

Maria Anna Saumell Gili, casada amb Josep Baeza Ferrer, pagesos de la Granada, el seu pare, Isidre Saumell Sala, vidu de Paula Gili, va morir el 18 de desembre de 1885. Inventari d'una casa al carrer de Dalt ("de Arriba") n.8. de la Granada, a l'indret dit Ruedo del Castell, amb baixos i un pis, que afronta amb el camí que va al Turonet de la Granada, dit els Pujols i amb el camí que va a les Cabanyes. Més una casa assenyalada amb el n. 16 al carrer de Dalt de La Granada que afronta amb l'edifici dit el Castell. Més una peça de terra dita la Quadra del Bolet, a la Granada. Més dos deutes al seu càrrec.

* * * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 28. Foli 115r a 117v. 23 de gener de 1886.

Antònia Parés Mallofré, casada amb Jaume Mateu Montserrat, pagesoso de Vilafranca, el pare d'ella, Antoni Parés Rosell va morir el 24 de novembre de 1885. Inventari d'una casa al carrer de la Soledat, sense numerar, al punt dit el Camp de la Fira, amb baixos, entresol interior i un pis. Més una peça de terra vinya a Pacs a la partida de les Bancalades.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 81. Foli 285r a 288r. 27 de febrer de 1886.

Joan Via Raventós, del comerç, apoderat de Melcior Raventós Pometa, i Ramon Ynglada Totosaus, pagès, veí de Banyeres que rep diners de Via per pagar la compra d'una partida de terra a Vilafranca que era de Melcior Raventós i que aquest li va vendre.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 83. Foli 293r a 294v. 28 de febrer de 1886.

Clemente Escala Badell, pagès d'Olesa de Bonesvalls casat amb Josefa Soler, el seu pare Francesc Escala Raventós va morir el 7 de febrer de 1886. Inventari d'una casa al carrer de l'Hospital d'Olesa de Bonesvalls. Més una peça de terra a la partida de les Esposes a Olesa de Bonesvalls.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 77. Foli 269r a 274v. 24 de febrer de 1886.

Felisa Via Gili, casada amb Antoni Vinyals Martorell, els seus pares Antoni Via Esclassans que va morir el 29 de juny de 1879, i Úrsula Gili Martí. Invenari d'una casa a Vilafranca al carrer de Santa Clara n. 8. Més una peça de terra a Vilafranca, partida del Molí d'en Rovira. Més una altra peça de terra a Vilafranca a la partida del Passatge o Mol´ñi d'en Rovira. Més una peça de terra a Vilafranca, a la partida de la Girada o lo Promeal.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 107. Foli 361r a 363v. 17 de març de 1886.

Josep Ribas Masana, pagès de Piera, fill de VicençRibas Vidal que va morir el 19 de febrer de 1886. Inventari d'una casa dita Casa Ribas, amb baixos amb eines de pagès, estable, celler amb 14 botes de 7 càrregues, amb cèrcols de ferro, cuina, rebost primer pis amb sis llits. La casa tenia quatre cossos i mig.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 122. Foli 403r a 405r. 28 de març de 1886.

Maria Cuscó Esteve i el seu fill Jaume Badell Cuscó, pagès d'Olesa de Bonesvalls, el pare i espòs Jaume Badell Mitjans va morir. Inventari d'una casa al carrer del Raval 22 d'Olesa de Bonesvalls, amb baixos i un pis, afronta en part amb la Riera. Més una peça de terra a l'indret dit Fondo de Remunya a Olesa de Bonesvalls que afronta amb terres de l'Hospital.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 129. Foli 425r a 426v. 7 d'abril de 1886.

Pau Piñol Martró, vidu, pagès de Sant Quintí de Mediona, hereu del seu sogre Martí Ventura Samsó mort el 31 de gener del 1886. Inventari de la casa n. 24, abans n. 17, a la plaça Major de Sant Quintí de Mediona. Més una peça de terra a Sant Quintí de Mediona, partida del Corral Nou.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 162. Foli 517r a 518v. 9 de maig de 1886.

Joan Baqués Olivella, pagès d'Avinyonet, el 2 de gener de 1886 va morir el seu pare, Pere Baqués Esteva. Inventari d'una casa amb baixos i un pis al c/ del Padro, n. 14, a les Gunyoles a l'indret dit Puig de la Mireta, a la hisenda de Cal Malet.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 177. Foli 549r a 551v. 25 de maig de 1886.

Teresa Mitjans Raventós, vídua de Josep Ferret, mort el 15 d'abril de 1886, d'Avinyonet, amb el seu fill menor de Magí Ferret Mitjans. Inventari d'una casa amb baixos i un pis que no està acabada, a les Gunyoles, partida de Montjuic. Més una peça de terra a rabassa morta, a la partida d'Espetregàs, a la hisenda de Santa Magdalena, li van fer la rabassa els hereus dels Milà i Fontanals.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 178. Foli 553r a 554v. 26 de maig de 1886.

Jaume Artigas Tudó, ferrer, de Vilafranca, vidu de Manuela Rabella Balaguer que va morir el 21 de maig de 1886, el fill menor Jaume Artigas Rabella. Inventari d'una peça de terra a Vilafranca, partida de la Riera Gran o Colomer, afronta amb la dita riera.

* * * * *

Notari López 1886. Protocol n. 181. Foli 561r a 562v. 28 de maig de 1886.

Josep Ribas Julià, pagès, la seva mare, Rosa Julià, va morir el 28 de maig de 1881. Inventari d'una casa al Pla del Penedès, al carrer de Sabanell n. 25, baixos, amb un pis i un pati.

* * * * *