La Rambla, l'estiu

 Publicat a la revista "Casal" n. 174. Estiu 1999.

 Passa la canícula, la insistència solar i la xafogor estantissa convida, cap al tard, a tornar a la Rambla, a cercar la fresca  com si es tractés d'anar a fer una passejada d'estiuejant però sense sortir de casa. Aquest estiu, a més, per primera vegada en la seva història la Rambla no ha de suportar altre pas circulatori que el que li és propi; finalment li hem tret de sobre aquest inquilí que era la carretera nacional, talment un veí que sabia donar murga a tota hora. Potser hi haurà qui no hi podrà veure gaire diferència però ara, a la fi, aquesta és absolutament nostra i la Casa de la Vila ja fa, sobre el paper, projectes de reordenació circulatòria perquè la Rambla ja és de casa.

 Afirma mossèn Trens en la seva imprescindible «Vilafranca, senyora vila» que als segles XVII i XVIII la vila es va desvetllar i es va eixamplar fora muralles, «va estirar cames i braços en plena migdiada de prosperitat» i va establir aquí i allà espais lliures on mantenen la justa concòrdia de veïnat les construccions de la menestralia local i les inflades de prosperitat. Aquest aiguabarreig és potser especialment característic a la Rambla, una de sola com vam deixar demostrat ja fa alguns anys en fer memòria d'aquest espai vilafranquí a les pàgines d'un volum anomenat «Aquella rambla vilafranquina». Un passeig únic que, tot i fer cantonada, es descriu en una sola identitat de proporcions prou remarcables.

 En la recerca de les caracteritzacions del passeig vilafranquí el casal de la Societat La Principal no hi té pas un pes d'especificitat concreta. Potser al contrari del que succeeix amb altres entitats situades en aquest mateix entorn i que, cal pensar que més per obligacions d'arquitectura i urbanisme que per altra cosa, s'aboquen ben bé al damunt del passeig.

 El nostre Casal, pel contrari, sembla que situa les seves activitats més de portes endins. Llavors no és la gent sinó el tarannà el que encomana de casalisme tota una Rambla, la que en altre temps era de Sant Magí per la capelleta de devoció al capdamunt del passeig, i ara és en essència Rambla casalista, potser en justa competència d'identitat ciutadana amb la penedesenca caixa que senyoreja a l'altra banda.

 

 Rambla de Nostra Senyora als anys seixanta, en una postal de l'època.

De res no hi valen aquí les denominacions oficials -indicacions de referència i correu- ni les condicions de la modernitat arquitectònica en intervenir, pel que sembla per als pobres plàtans sense gaire encert, sobre una part del paviment; un dia rera l'altre la Rambla reitera una identitat tan pròpia que tot d'una esclata en reivindicació ciutadana i organitza un ball de festa major al seu bell mig o decideix fer dissabte i, en arribar la segona quinzena del mes d'agost, emprèn una decisió agosarada i es treu de sobre la requincalla noucentista de les barraques de fira, com abans es va espolsar del damunt unes Fires de Maig que li havien crescut massa.

 Indret del temps vilafranquí

 La Rambla, expansió natural de la vella vila gòtica, sap materialitzar al mateix temps les petites dèries de cada dia i l'enyor d'aquells que la vida o les seves circumstàncies ha allunyat de Vilafranca; així si la imatge espiritual de referència en el record és el campanar de Santa Maria, l'acció desitjada pels que són fora és una passejada per la Rambla. És el tomb sota els plàtans el que pot aconseguir materialitzar la pautada sensibilitat en el sentit de les coses, metafòrica realitat de la nostra pròpia vida.

 Galeria del temps i corredor de la serenitat, la Rambla és la nostra gran sala de les hores i el seu espai esdevé permanentment obert a la reflexió i la tertúlia, al descans i a la contemplació, però també als indicatius més secrets de la gresca i el festeig, dels detalls presumits i la xerrada asserenada. Sota la mirada estàtica del mestre Milà, o a la seva dreta, el temps sembla immobilitzar-se un instant o un altre.

 Allí també hi tenen àmbit i significat les tertúlies de cafè, l'amical conversa de taules i cadires amb el complement del joc de la doble observació i els retalls a mitja veu: l'acordat complement dels que seuen i els que donen el tomb. Tot plegat no és altra cosa que una concepció sistemàtica d'entendre la vida.

 Al vespre, en temps d'estiu, res sembla més proper al ritme de l'art de viure que la xerrada amable, o simplement l'exercici del silenci, el que -amb un cert posat estupefacte però absolutament despenjat de qualsevol neguit- ens permet observar simplement com passen les hores. Tot plegat es tracta de fer real l'exercici d'una filosofia de l'existència que en el fons no existeix perquè és pura aparença.

 La tertúlia engrescada té a l'estiu ambientació de primera en la Rambla d'hora baixa, ben diferent d'aquell passeig hivernenc de diumenge al migdia. Rambla enllà, l'estiu és mereixedor de poètica glossa com a suau camí dels grups socials més humils, aquells que, en forçat exercici de renuncia al mar, han acabat per enamorar-se de l'etern exercici d'observació vilafranquina.

 D'aquí que podem tenir com a cert que la Rambla ha estat sempre l'insubornable recer dels que prefereixen les coses de la vila de sempre, el seu caire planer, suau i festejador, obert als poders de la sensualitat, en continuada conversa de notes sobre l'ahir i l'avui. Hi ha una senzilla espiritualitat en les coses fetes d'acord amb la intencionalitat de l'esperit quan aquest, atrafegat, vagarós o festejador, fa que, com afirma Pere Grases, Vilafranca tingui un tarannà que no es repeteix, un mode d'ésser que impregna els seus fills i que no és repeteix perquè Vilafranca és massa legítima per a ser vulgaritzada. I tota aquesta legitimitat -hi afegim nosaltres- es concreta en el paisatge complet i sintètic d'aquest entorn vital que és la Rambla.