Publicat a la revista "Casal" n. 174. Estiu 1999.
L'agost de 1955 el setmanari vilafranquí «Panadés» publicava aquest text de l'advocat i pintor vilafranquí Josep Soler i Poch a l'entorn del passeig vilafranquí, text que ens plau recuperar versionat al català i que, per les referències que ofereix sobre els orígens del cinema a Vilafranca, un bon amic casalista ens ha fet arribar en resposta a la crida que vam realitzar en el darrer número de «Casal».
Soler i Poch és un d'aquells vilafranquins als que no s'ha fet justícia i, potser per haver traslladat la seva residència a Barcelona, el temps vilafranquí no n'ha servat referència; Manuel Benach ens recorda en el seu imprescindibles «Els vilafranquins del segle XX» que Soler era el 1909 director de les classes de dibuix per a obrers que s'impartien a l'Associació Catòlica. La seva graduació en dret el 1913 va determinar que traslladés la residència a Barcelona, on sovint es va dedicar també a la crítica d'art, a les pàgines de «El Correo Catalán»; també va prendre part en diverses exposicions de pintura, algunes d'elles al vilafranquí Niu d'Art, al carrer de la Font. A més de la col.laboració que aquí recollim, va publicar el 1931 a les pàgines del «Almanach del Penedès» i el 1931 va donar una conferència al nostre Casal.
Vaig néixer al carrer de la Palma, el dia de Reis de l'any 1890, davant la fonda de ca la Mieta -d'en Pacià Amiguet, després banquer, alcalde de la Vila i en la seva joventut fondista. Recordo que del servei de tartanes de la fonda en tenia cura un gitano que havia viscut a França i que anomenaven el Xen i el seu ajudant era «El Cristo», fill del popular «Cristo» que ballava l'Aguila «davant de l'Hospital».
A la Rambla de Sant Francesc vivia la meva àvia. Era una casa situada a l'espai que ara ocupa la mansió d'en Josep Anton Serdà, casa que es va situar, a més, en els grans terrenys que ocupaven les quadres de Cal Vicens, amb sortida -la taverna- pel carrer de les Mosques. La proximitat de la rambla a la meva casa i la circumstància de viure allí «la Baba» van fer de la Rambla de l'Hospital el teatre de les meves gestes infantils.
La meva escola de pàrvuls va ser a cal Pare Vives, situada als baixos de una altra casa de la Rambla, de la família d'en Josep Serdà, al davant del carrer de la Palma. Com a notícia molt allunyada recordo que es va desfermar un bou a la Rambla. Jo anava al col.legi. No hi van haver desgràcies però sí una gran espantada.
Davant de «ca la Baba» i a les cases de cal Vamus, en un angle entrant, prop del carrer de les Mosques -avui dels Consellers-, hi havia un abeurador per animals, que després es va traslladar a la font situada a l'inici de la carretera de Sant Martí.
Tenia la Rambla, cap el 1900, molta categoria. Com que no hi havia cinematògraf -tal i com l'anomenàvem quan va apareixer- el principal divertiment era el «Tonet de la Rambla». A la Rambla de Sant Magí no hi anava mai ningú a passejar, només a l'hivern, al migdia, els senyors del Centre Agrícola.
Els diumenges a la tarda, abans de sopar, s'omplia la Rambla de l'Hospital de gom a gom, fins arribar la passejada a tres quarts de vuit quan tocava la corneta de la caserna, i a les vuit, amb la retreta, la desfilada era complerta. Tothom a sopar! I ja s'havia passat el diumenge.
En aquesta Rambla vaig viure la meva infantesa. Entre el rec del Centre de la Unió i la Rambla hi havia pròpiament una petita rasa que ho separava. Recordo la instal.lació dels bancs de fusta de una i de dues cares. Abans només hi havia els de pedra. Els havia saltat tots i de totes les maneres, i els fracassos de les meves proves d'agilitat es demostraven freqüentment en els meus genolls, colzes, i més d'una vegada al nas. Sort que el «tetanus» no estava de moda en aquells temps, gràcies a Déu i sols a Ell.
Les meves gestes de nen engrescat es traduïen en els grans partits de risca, ratlla sola, guàrdies i lladres, géps, cupoll, rompes, boles que el «Nap» i més tard el «Mistaire» havien d'intervenir algunes vegades. El futbol encara no havia fet la seva aparició.
A la Rambla -per antonomàsia la Rambla era sempre la de Sant Francesc o de l'Hospital- s'iniciava la Festa Major amb la tronada que anys abans es tirava des del campanar, però que es va traslladar al terra de la Rambla perquè van dir que el campanar tremolava.
Era a la Rambla de l'Hospital on s'instal.laven les barraques de figures de cera amb els seus òrgans enrogallats, «tios vivos», espectacles de gimnàstica a l'aire lliure, úniques atraccions de les que llavors es podia gaudir, ja que tan sols durant la Quaresma i la Festa Major es feia teatre, i naturalment eren molt concorregudes.
A la Rambla de Sant Magí, davant la casa dels senyors Balaguer-Valero, es va instal.lar el primer cinematògraf. Era combinat amb vistes fixes i es projectaven tres pel.lícules representant la sortida de Missa i un repartiment d'almoines, un xoc de trens i un esquadró de cavalleria al galop. Llavors el cinema ja era parlat, ja que s'anaven donant llargues i pintoresques explicacions de viva veu sobre el que es desenvolupava a la pantalla.
Als baixos del Centre de la Unió es va instal.lar el primer local per a bicicletes amb un rètol que deia: «Sport» i a la Rambla de l'Hospital hi vam veure també les primeres curses de bicicletes, de velocitat, de lentitud i de cintes. Per cert que un any amb motiu de la Festa Major es van instal.lar dos viratges als dos extrems de la Rambla per a les carreres, amb taulons de fusta, magníficament resolt el problema de la inclinació, i tot i això un tal Espinach es va despistar sense fer cap mal sensible.
Evoco encara les solemnes Misses de Campanya amb motiu de la Jura de la Bandera, i quan els soldats del Regiment feien els exercicis a la Rambla, fins que un luctuós esdeveniment va fer que es prohibissin totalment. Un soldat, inadvertidament, va carregar el «màuser» amb bales simulades, però n'hi havia una d'autèntica, amb la que va matar a un bon home de Vilobí que presenciava les evolucions dels soldats davant la casa dels senyors Feliu, on va anar a parar la bala després de matar l'esmentat ciutadà.
Rambla de Sant Francesc, senyorívol passeig en el que vaig viure la meva llarga infantesa -la infantesa és molt llarga, no té principi, no el recordem-, amb la meva «bata de pisana». Tinc d'aquells dies un record viu, intens. Quan la visito, ara, cada un dels seus trossos m'evoca un moment de vida de nen i després de gran. Em sembla que encara hi veig tombant la «Paula dels llaços» i el «Ton Mena»...
A la Rambla hi vaig veure les nenes maques de Vilafranca, les que són avui les nostres dones i moltes ja àvies. Eren les dones de Catalunya que vestien millor, ja que en aquella època no hi havia una sola fàbrica en tota la Vila i totes les noies eren modistes o sastresses; totes sabien cosir i molt bé, confeccionar-se els drapets amb exquisit gust, qualitat que s'hereta. La Rambla, el dia de Corpus, amb els nous vestits d'estiu, i per la Puríssima amb els d'hivern, constituïa un radiant espectacle que no es podia comparar amb cap altra vila. Les forasteres desentonaven.
Absent de la Vila en la que vaig néixer, tanco moltes vegades els ulls i la meva imaginació em reprodueix amb tota fidelitat la Rambla de la meva infantesa, i evocant temps passats veig el bulliciós i pintoresc mercat dels alls, i en els dies de les grans solemnitats em sembla sentir el majestuós «Toc de quatre», tan vilafranquí, tan nostre i que uns entenebrits, que déu els perdoni, van destruir iniquament.
J. Soler Poch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada