Publicat a la revista "Casal" n. 175. Tardor1999
Quan encara són presents les darreres notes de la commemoració festiva del norantaquatrè aniversari casalista, amb la referència als diversos esdeveniments que han marcat aquesta celebració i el punt de referència del centenari de la Societat La Principal que ja s'albira a la cantonada del nou segle... però també quan s'encenen ja les llums nadalenques. Tot proposa una reflexió a l'entorn de la festa i el seu sentit, de les celebracions com a referents socials i culturals en una comunitat, allò que ens permet parlar de tradició.
A hores d'ara, quan es podria afirmar que dues dècades de camí ens han d'haver situat en un teòric àmbit de normalitat cultural, els antropòlegs per una banda i els sociòlegs per una altra es pregunten sobre el paper de les festes en la societat catalana actual. Ara que som gairebé un segle més enllà dels inicis de l'activitat de la Societat La Principal, les motivacions casalistes dels vilafranquins d'aquells primers anys del segle sembla ben específic que són prou diverses de les actuals i que, en conseqüència, no resulta difícil deduir que d'aquella voluntat fundacional que es remarcava en l'esbarjo hem passat a considerar les diades festives com a dates remarcables pel seu caràcter de persistència en una tradició que és la que defineix la identitat col·lectiva.
Podríem explicar així, a tall d'exemple, que en el temps d'en Ramon Cuyàs i els seus companys fundadors de la Principal es podia dir que es feia festa perquè es desenvolupaven unes activitats d'esbarjo i ballaruga que la il·lustraven, ara, però, la justificació de la festa no és la necessitat imprescindible de l'esbarjo -al cap i a la fi els mitjans de comunicació i les facilitats de desplaçament ofereixen possibilitats gairebé infinites en aquest sentit- sinó la capacitat d'insistir en unes pautes i unes celebracions que considerem com a tradició.
La façana posterior del Centre Agrícola del Penedès
És així que hem passat d'un casalisme de celebració a un casalisme de tradició i, tot i la impossibilitat de definir allò que un àmbit social pot entendre per tradicional, el cert és que celebrem perquè ens sentim identificats amb les pautes que una colla de vilafranquins van instituir fa gairebé cent anys al tombant de la diada de la Mare de Déu de la Mercè. La persistència gairebé centenària de la institució i les seves pautes d'esbarjo -els balls de societat, l'àpat casalista...- són allò que ens identifica i ens permet mantenir una identitat, allò que en diem tradició i que tant bé es dibuixa en diades com les nadalenques o, a casa nostra, les de Festa Major. En definitiva, el que fa memorable que el Drac de Vilafranca encapçali la cercavila o les processons de sant Fèlix no és la seva figura, tot i el caire centenari d'aquesta, sinó el fet que fa més de dos segles que un agost rera l'altre el Drac obre camí als balls populars.
Contra el pas del temps
Tal i com remarca Manuel Delgado en un interessant estudi sobre aquesta temàtica (La festa a Catalunya, avui Ed. Barcanova. Barcelona 1982), els trets que defineixen la festa són aquells que fan referència al seu caire públic, ritual i col·lectiu, però del que en resulta un caràcter cohesionador i estructurant. Esdevenen d'aquesta manera un refugi en el que exercim un cert tipus de cerimònies que donen sentit a les vivències de les persones en relació amb el món per tal d'aconseguir superar allò que en podríem dir el desgast que produeix el pas del temps.
És aquesta tradició festiva la que, un any rera l'altre en arribar determinades dates, evoquem com a referència del passat, d'un temps que ja no és entre nosaltres però en el que ens tornem a sentir situats en repetir i fer memòria d'un determinat ritual festiu. És cert que aquest ritual ha anat variant en alguns dels seus aspectes amb el pas dels anys i que ha vist com unes pautes derivaven en altres, i així ho recollim en aquestes mateixes pàgines d'algunes cròniques d'aniversaris casalistes de primer terç del segle, amb actes com els concerts de banda o les celebracions de Jocs Florals que ara ens han de semblar ben llunyans.
En el ritual festiu s'especifica igualment el seu caràcter col·lectiu. Per a Delgado és ben evident que la festa crea societat i renova els compromisos, es tracta d'un mecanisme classificador que actua en la vida social segregant uns grups dels altres i, en aquesta mateixa mesura, és la festa la que reforça el sentiment d'identificació en una comunitat.
Aquesta és, per tant, la seva virtut cohesionadora i anivelladora i la història casalista ho mostra amb evidència en els seus orígens de trencament amb un entorn social de celebració que es ritualitzava en entitats d'adscripció social prou concreta. La Principal va ser a Vilafranca la primera entitat d'esbarjo que va exercir de forma efectiva el sentit igualitari en els seus membres, sense exigències explícites o tàcites amb els seus associats, sense el concepte de classe -els de la mà, en deien-; el resultat no pas d'una evolució, sinó del trencament a mans d'una colla de joves.
Tot plegat, però, no ens ha d'enganyar; no podem entendre la festa únicament com l'herència d'un passat sinó com la conseqüència dinàmica i viva d'una societat que es regenera a ella mateixa quan parla en termes festius i que, des d'aquesta perspectiva, el que aconsegueix, com hem assenyalat abans, és regenerar el natural deteriorament que provoca el pas del temps, tot i que també fa possible la subsistència resistent davant la força homogeneïtzadora de la societat de masses.
En aquesta línia, podem cloure aquesta reflexió genèrica i remarcar la tradició festiva com a cultura. Des de la perspectiva realista d'alguns antropòlegs el fet cultural no pot desconnectar-se d'aquelles organitzacions d'idees i de sentiments que constitueixen l'individu, tot i que aquesta adscripció de la cultura a coses i esdeveniments del món exterior no és acceptada per tots. D'acord amb la concepció de Leslie A. White (El concepte de cultura Ed. Anagrama. Barcelona 1975) podem parlar de cultura en la festa si acceptem que els seus esdeveniments pertanyen a aquell grup de coses o fets que depenen del simbolitzar i que comprenen idees, creences, actituds i sentiments, però també actes, pautes de conducta, costums, codis, institucions...