Som en l'any del centenari del naixement d'Antoni Massanell Esclassans, una commemoració que ens ha passat desapercebuda, fet del que me'n sento en part culpable. A tall de record aplego el text de la comunicació que amb el títol Antoni Massanell, una trajectòria vaig presentar el dissabte 17 de maig del 2014 al claustre de Sant Francesc en una jornada a ell dedicada. Bona part de les dades que segueixen són de l'Arxiu Parroquial de Vilafranca que tant havia estudiat el Ton.
El 1865 naixia a Vilafranca Caterina Massanell, la primera vilafranquina de la nissaga, filla de la vilafranquina Antònia Balaguer Baltà casada amb el jove baster Jacint Massanell de 35 anys arribat del seu municipi nadiu de Fórnols, un poblet sota el Cadí, del bisbat de la Seu d’Urgell, que en l’actualitat forma part del municipi lleidatà de la Vansa i Fórnols. El segon fill del matrimoni seria l’hereu, Antoni Massanell Balaguer, nascut el 1868 i que el 1894, quan té 26 anys, es casa amb Teresa Casas Girona, de 24 anys, vilafranquina i de la parròquia de la Trinitat, una referència eclesiàstica que des de llavors serà constant en la família Massanell.
Sabem que Antoni Massanell Balaguer ja no consta com a baster sinó amb la indicació de comerciant, el 1896, a finals d’abril neix l’hereu, Antoni. El 1899 el matrimoni Massanell Casas té casa al carrer de Santa Magdalena número 6, allí neix el 1899 la segona filla, Josepa. El 1904, però, s’han traslladat al número 2 de la plaça del Vall del Castell on neix Teresa, la darrera filla del matrimoni.
L’hereu, Antoni Massanell i Casas, comerciant, es casa el 13 de juny de 1923, a la Trinitat, amb Ramona Esclassans Riambau, de 20 anys, natural i veïna de Vilafranca, filla de Jaume Esclassans Feliu, de la parròquia de Santa Maria, i Carme Riambau Parera, de Santa Margarida i els Monjos.
Antoni Massanell Casas mor el 1986, als 90 anys, la seva esposa Ramona Esclassans Riambau mor el 1995.
El 23 de març de 1924 neix a la casa de la plaça de la Constitució número 44 Antoni Massanell i Esclassans, li són padrins l’avi patern i l’àvia materna, la padrina que esmentarà en un dels seus primers poemes. El 1927 neix el seu germà Jaume.
El Ton realitza estudis primaris al col·legi de Sant Ramon. No arriba a tenir de professor el pare Grivé que el 1934 promou la creació del Museu juntament amb el seu pare que formarà part de la primera junta, tira endavant el Museu de Vilafranca amb caire provisional. Dècades més tard, però, recorda alguns versos dels “Pastorets” de Sant Ramon que parlen del tema: “...president nostre pare Grivé”.
Quan arriba el final de la guerra Antoni Massanell té 15 anys, el seu pare li ofereix la possibilitat d’anar a fer d’aprenent de fuster a algun dels tallers que funcionen a la vila, però ell vol ser serrador i, per tant, fa l’aprenentatge al taller del carrer de la beneficència, la serra de Bertran i Massanell. Poc després entra com a voluntari a la caserna de Vilafranca on arribarà a ser soldat de primera.
Antoni Massanell és un dels exemples més destacats d’una generació de vilafranquins, la nascuda a la segona meitat dels anys vint, que, com qui diu, van deixar la infantesa el mateix temps que van veure acabar la guerra i instituir un règim que s’havia emportat els que havien de ser els seus mestres generacionals: Josep Estalella havia mort, mentre Pere Mas i Perera, Pere Grases i Rodolf Llorens havien emprès el camí de l’exili. Per aquesta generació, de la que en serà el més evident cap de brot Emili Giralt -l’únic que va aconseguir realitzar estudis universitaris al costat d’alguns metges com Joan Pedrerol- el punt de referència serà Mn. Trens, amb el suport de Manuel Benach, Trens és l’únic que manté amb constància els lligams vilafranquins, mentre Pere Bohigas, Anna Maria de Saavedra, Josep Baltà Elias, el pare Martí Grivé o els germans Dolors i Ferran Calvet i Prat teníem prou feina a salvar els seus propis mobles.
Son els anys quaranta, l’excursionisme i els treballs de paleta al Museu, al costat del seu pare i el seu germà, marquen la seva vida. El seu pare, Antoni Massanell i Casas serà president de l’entitat del 1939 fins el 1949. En realitat, el Ton hi va ser sempre al Museu, però era un espai on la figura veritablement patriarcal del seu pare hi pesava molt, de manera que de forma oficial no el trobarem, fins el febrer de 1976 com a Arxiver de la Comunitat de Santa Maria, càrrec fins llavors inexistent de forma oficial. També el veurem ajudant en alguna de les mítiques excavacions arqueològiques de postguerra, al costat del seu pare. La seva participació en el grup del CEP, amb Emili Giralt, el seu cosí Joan Tarrada i Pere Giró, Josep Soler i Fèlix Sellarès creiem que és tangencial.
La serra de Bertran i Massanell al carrer de la Beneficència
Així no és d’estranyar que en la dècada dels quaranta al nostre Antoni Massanell el marqui l’afecció per l’excursionisme tot reprenent, potser sense saber-ho, el camí encetat als anys vint pel Centre Excursionista Vilafranquí -el C.E.V.- que promou el coneixement i estudi del Penedès amb la celebració dels Aplecs Excursionistes de Germanor i alguna exposició de temàtica penedesenca abans de la guerra civil. D’aquest grup en els anys quaranta es mantenen actius alguns membres, entre ells Josep Mestres Hero i Enric Torruella. Les fontades, anades a la font de l’Ametlló, als aplecs o a Sant Miquel d’Olèrdola on alguns hi havien fet recerca amb el pare Grivé abans de la guerra. Hi ha també l’Albert Bertran “Togliatti” (polític comunista italià), Martí Quer, Ramon Albornà, Magí Parera, Jordi Cuch, Ramonet Anguela, Marcel Llopart, Antoni Raventós, Jaume Vinyals “Pastoret”, Joan Soler i Joan Domínguez “Manolete”, entre altres.
A la colla els marca també la mort ofegat a la Platja de Coma- ruga de Pere Tarrada Massanell –cosí germà del Ton- el juliol de 1942 quan tenia quinze anys, juntament amb Carles Mercader que amb 18 anys, del mateix any del Ton, 1924, va intentar salvar-lo. El març de 1944 creen la Joventut Excursionista Vilafranquina i fan una primera sortida a Sant Martí Sarroca, a l’escut hi posen les quatre barres però legalment no existeixen i, com feien altres agrupacions d’aquest caire, s’apleguen legalment a la que tenen més a l’abast, en aquest cas el Museu de Vilafranca que presideix en Massanell pare. Les sortides, no cal dir-ho, es fan el diumenge al matí, tot i que si la sortida tenia una distància considerable agafaven el cotxe de línia el dissabte al vespre, així van anar a Valldosera, el Montagut o el Formigosa, el Castellar, el Montmell, el Montclar, Queralt i el puig de Selma, l’indret que el Ton va estimar tant. En altres oportunitats la caminada és més a l’abast, en arribar a destí el crit és sempre “Visca Catalunya!”. Aquest és un tema a estudiar que caldria resseguir posant a l’abast els butlletins –es conserven- que la J.E.V. realitzava a multicopista, en català, en total 38 números fins el desembre de 1949. El 1950 serà el seu any dissortat, s’acullen a l’estatge de la Societat Coral El Penedès “El Coro” que els lloga una o dues habitacions a l’entresol de la plaça de Sant Joan, però el 30 de juny de 1950 el local és clausurat per una denúncia política, el seu delicte és el catalanisme.
En aquesta dècada dels quaranta Antoni Massanell, però, ha estudiat català pel seu compte, amb l’ajut del seu bon amic l’impressor Josep Santacana Tusquelles, d’edat gairebé vint anys més gran, i les trameses del “Curs de Llengua Catalana per Correspondència” de Pompeu Fabra, amb exercicis que s’havien de trametre i que s’encarregaven de corregir Josep Maria Corredor, Ferran Rahola i Enric Roig i Querol. El curs el gestionava des de Paris la Generalitat de Catalunya a l’exili en acabar la Segona Guerra Mundial i va començar a funcionar l’abril del 1948 amb la tramesa cada un dels 247 inscrits d’un exemplar de l’edició de la “Gramàtica catalana” de Pompeu Fabra en l’edició feta a París el 1946 i els diversos exercicis, en el cas d’Antoni Massanell i en base a una elemental precaució, aquestes cartes des de l’estranger arribaven a nom de la seva mare, Ramona Esclassans. Aquests exercicis de català de Pompeu Fabra han estat recentment editats al volum vuitè de les seves Obres completes (Institut d’Estudis Catalans 2011). El resultat del seguiment del curs donava opció a dos graus, el d’aptitud i el de professorat i volem suposar que Massanell va aconseguir aquest segon tota vegada que anys després va exercir amb caire voluntari, tal i com era la intenció del curs de difondre el coneixement de la llengua d’una forma discreta i, evidentment, no oficial.
Ens consta el seu notable domini de la llengua quan amb Santacana, Massanell fa possible el 1950 els “Quaderns de poesia” dels que en vindrà el primer volum, “Poesia”, el 1953, amb pròleg d’Albert Manent, a qui no coneixia personalment però a qui aviat va oferir alguna col·laboració a les pàgines dels primers números de la revista “Serra d’Or”, treballs de crònica cultural que no anaven signats i que caldria rastrejar. També veiem aquest domini de la llengua en documentació personal que conservem amb datació certa des de la primavera de 1951 fins a gener de 1964, parlem de poemes, cartes i notes adreçades a Jordina Gallemí Casanellas amb qui mantindrà una estreta relació, al caire de l’època, sense que en cap cas el tema deixi el seu àmbit entre espiritual i gairebé místic.
Des de la segona meitat dels cinquanta Massanell, un humil serrador del carrer de la Beneficència, és ja un dels puntals del catalanisme a Vilafranca, té contactes amb Jordi Pujol, amb Josep Espar Ticó, Albert Manent i poetes com el seu admirat Tomàs Garcés. D’Albert Manent en serà aviat el seu “informant” vilafranquí i de la comarca, perquè Manent sempre ha treballat amb corresponsals que arreu del territori el forneixen de dades precises sobre el tema que estudia a nivell de tota Catalunya. Tot i que mai hi va donar més importància, Massanell va participar en els fets del Palau de la Música de Barcelona el 19 de maig de 1960; poc després, amb el suport econòmic d’una colla de vilafranquins i, específicament, de Jordina Gallemí, tira endavant la llibreria Esquei especialitzada en llibres i discs catalans, cada vespre el Ton hi fa hores portant els comptes. Després vindrà la fundació d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès.
En aquests anys Massanell inicia una relació epistolar amb Pere Mas i Perera, exiliat a Buenos Aires, una relació que durarà molts anys i que l’esperona a participar en alguna de les convocatòries dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili.
Com a resultat d’un encontre gairebé casual, Antoni Massanell coneix a la segona meitat dels seixanta a la mestra de les terres de Lleida, Juliana Messalles Vilanova, els uneix la catalanitat, ella amb relació familiar amb el bisbe Vidal i Barraquer, i el conreu de la poesia i es casen en aquesta segona meitat dels anys seixanta. Tenen una primera filla, Maria de l’Alba Massanell Messalles, nascuda el 16 de juny de 1968 que mor el 1973, als quatre anys i el 1970 una segona filla, Maria del Mar.
A partir del 1973 és un habitual dels premis Sant Ramon de Penyafort que convoca el Museu de Vilafranca, premi per a un poema i per a diversos estudis sobre aspectes de demografia i història urbana de Vilafranca. Més enllà de les cròniques excursionistes de finals dels anys quaranta, els seus primers textos històrics són del 1972. El 1976 el Museu li publica l’estudi sobre la població vilafranquina al segle XVII i un any després el del segle XVIII. Des de gairebé el primer número, el 1977, és col·laborador habitual de les pàgines de la revista “Olerdulae” del Museu de Vilafranca. Membre fundador de l’Institut d’Estudis Penedesencs, tan bon punt aquest treu a la llum el 1978 el primer volum de la seva “Miscel·lània Penedesenca”, Massanell hi aporta un any rera l’altre, un estudi sobre aspectes històrics essencialment vilafranquins. Fa la impressió que del treball portat a terme a l’Arxiu Parroquial, el de la Comunitat de Preveres i, quan obre les portes, l’Arxiu Comarcal, als baixos de cal Gomà, comença a disposar d’una ingent quantitat de dades i referències que aporta tot analitzant-les, sempre entre els temps medievals i els del barroc. En total vam comptabilitzar i catalogar prop de 150 treballs entre 1947 i 1993 més alguna aportació que va tenir caràcter pòstum, d’aquests prop d’una dotzena són llibres, o redactats per ell o dels que n’és col·laborador directe.
Del Massanell historiador ens en parlaran d’aquí una estona, i també del poeta, i del col·laborador al “3 de Vuit” amb el poema setmanal. potser queda per apuntar la seva passió castellera. Era ben conegut el plafó que hi havia sobre l’escriptori de la serra d’en Bertran i Massanell amb cartells castellers. De castells se’n parlava sovint a la serra i no sempre amb caire seriós, però el moment culminant era divendres al vespre, quan arribava l’hora d’escombrar i un a cada punta, el Ton, el seu germà Jaume, el Gabi Martínez, ex cap de colla vilafranquí, i algun altre operari se les anaven fotent de l’un a l’altre, amb ironia i sovint en clau castellera, mentre feien avançar la pila de serradures cap al mig d’aquella nau desbaratada però preciosa on mai no s’havia despenjat cap calendari ni cap estampa de sant Fèlix, simplement el nou es posava sobre el de l’any abans. Quan després d’uns anys de dol va retornar a la Festa de Sant Fèlix, sempre a missa de vuit a la cripta, com els bons, i no a ofici; vam compartir pinya a la plaça sota la finestra de l’Ajuntament, amb Mn. Lluverol i una colla en el que la tertúlia era sempre engrescada. Recordo encara els dos primers castells de nou que els verds van fer en una mateixa diada, per Tots Sants, i com el Ton se’ns va marejar una mica de l’emoció. Si ara està veient el que es fa a la plaça li deu semblar impossible, com li va semblar impossible que un home de la grandària i la corpòria del Gabi Martínez ens deixés de forma sobtada, a la camisa que el va amortallar hi havia un poema del Ton a la butxaca.
El Ton era l’home més senzill d’aquest món. Va treballar a la serra cada dia del món, a l’hivern amb un fred que ell no devia ni sentir amb un tros d’espardenyes que portava, es va jubilar el 31 de desembre de 1990 en decidir l’empresa Bertran i Massanell tancar la serra. El setembre següent se li va diagnosticar un tumor del que va ser operat inicialment amb èxit. Quan ja no va poder físicament sortir a caminar, com havia fet tota la vida, va ser el bon amic i notabilissim artista Aureli Andrés el que el portava amb un vehicle 4 per 4 a Celma o a les altres ermites de muntanya penedesenques, allí el pobre Ton, amb una malaltia que se’l menjava per dins i que va acabar impedint-li escriure perquè l’afectava la vista, recuperava per uns minuts la felicitat del paisatge, de la llum, dels records de la seva vida d’excursionista.
Com que la vida és injusta ens va deixar un 29 de novembre de 1993, tenia 69 anys.