Aniversaris. Garcia Lorca en el record

 Publicat a Penedès el 6 de novembre de 1976.

(A Josep M. Rovira que aquest 2022 m'ha regalat una edició facsímil del "Romancero gitano")

                                                                                                                                                                   Me han traido una caracola.

                                                        Dentro le canta

                                                        un mar de mapa.

                                                        Mi corazón

                                                        se llena de agua

                                                        con pececillos

                                                        de sombra y plata.

                                                        Me han traído una caracola.

                                                                (Canciones 1921-1924)

El passat dia 25 va tenir lloc a la penedesenca vila de Sitges un singular homenatge: ara fa cinquanta anys que sortia a la llum el primer exemplar d'aquella aventura d'avantguarda que va ser «L'Amic de les arts» -la vilafranquina «helíx» també és d'aquella època- amb ['empenta d'una colla d'artistes i estudiosos encoratjats i dirigits per l'extraordinària personalitat d'en Josep Carbonell. Al mateix temps, ara fa quaranta anys de l'absurda mort d'aquell andalús universal que va ésser Garcia Lorca, tot recordant que també ell va col·laborar a «L'Amic de les arts».

A les vuit de la tarda la mediterrània vila començava el seu petit homenatge a un temps i unes figures que, en gran part són ja història de la nostra terra Així hi varem trobar en Josep Carbonell, l'home que va fer possible el miracle. El crític J . M. Castellet va fer la introducció. En Buero Vallejo va llegir un poe a seu dedicat a Lorca, també se'n llegiren de molts altres poetes i escriptors que volien d'aquesta manera adherir-se a l'acte: Salvador Espriu, J . V. Foix, Pere Quart (Joan Olíver), i tants d'altres. 1 no parlem ja dels artistes i intel·lectuals que van escriure recolzant aquest homenatge. Després vàrem poder escoltar la paraula, el verso sempre viu i fresc del poeta de Granada en la veu d'actors com A. Marsillach, Laly Soldevila, Núria Espert, i fins i tot la inoblidable Margarida Xirgu en un enregistrament de I'època.

Aquesta celebració entranyable ens retorna el record d'en Garcia Lorca a Catalunya. La primera estada del poeta a la nostra terra va ser -corregiu-me si m'equivoco- l'any 1925, invitat a casa del seu company Salvador Dalí, a Cadaqués. Tot just arribar queda embadalit en contemplar aquell mar, aquell meravellós racó de la costa , amb la lluminositat escruixidora del paisatge. Allí escriurà alguns poemes molt lírics, plens d'una textura ben diferent de la que tenen els creats a la seva terra.

Diuen que va ésser a casa d'en Dalí a on va llegir per primera vegada el seu drama «Mariana Pineda», el pintor va fer-li els decorats i Margarida Xirgu va estrenar l'obra l'any 1927 al barceloní Teatre Goya. «L'Amic de les arts» va publicar per aquells dies el poema inèdit de Lorca: «Reyerta de gitanos», cal dir que era la primera vegada que la publicació obria les seves pagines a un escriptor castellà. Al mar temps l'extraordinari poeta andalús inaugura una exposició a Barcelona, a la portada del catàleg hi diu: «Josep Dalmau, Salvador Dalí; .V. Foix, Josep Carbonell, M. A. Cassanyes, Lluís Góngora, Rafael Barradas, J. Gutiérrez Gili, Sebastià Gasch, us inviten a visitar I'exposició de dibuixos de Federico Garcia Lorca oberta a les Galeries Dalmau. del 25 de juny al 2 de juliol de 1927. Barcelona».

Com es veu, Lorca no sols va entrar en contacte amb els ambients culturals catalans, sinó que tot seguit va identificar-s'hi comprenent els 'seus anhels i treballs, Fins i tot diu que molts dies després de sopar el cantava «Los cuatro muleros» (que ell havia recollit i harmonitzat) o el «Romance de Antoñito el Camborío» acompanyat per la guitarra de Regino Sainz de la Maza, amb el soroll del mar allí al fons.

Més tard Lorca voltarà per tota Espanya, sobretot amb aquella singular companyia de teatre ambulant que era «La barraca». Tornarà a Catalunya més d'una vegada, fins i tot sembla ser que l'any 1936 va visitar els ateneus obrers barcelonins i assistí a algun festival a l'aire lliure dels que organitzava l'Associació Obrera de Concerts (que presidia Pau Casals) i l'Orfeó Català. Però mai tornarà a ser com aquella primavera de l'any 1925 en què el poeta va descobrir la terra, els homes i aquest mar immens de la costa catalana.

Estudis de folklore

 Publicat a "La Voz del Penedès", secció Carpeta Cultural, el 29 d'agost de 1980.

Els estudis envers els costums i tradicions han començat a prendre força generalment en els darrers cinquanta anys, ja entrat el present segle, els pares de l'inici d'aquest interès pels fets i expressions de les festes populars foren Joan Amades i Aureli Campmany, ambdós figures excepcionals que posen les bases del que ha d'ésser una tasca seriosa d'investigació i recull envers els elements tradicionals dels diversos indrets de la nostra terra. Cal esmentar també la personalitat de Ramon Violant i Simorra qui recerca tants i tants fets identificatius del Pallars i altres zones pirinenques en una tasca dificultosa per la dispersió muntanyenca dels nuclis de població , però al mateix temps, ben important, car moltes tradicions ja s'han perdut o van per aquest camí tota vegada que la despoblació rural en zones muntanyenques de vida dura i dificultats de comunicació és un fet evident.

Hem de reconèixer però que en la realitat vilafranquina l'interès pel substrat de les expressions de la tradició es comença a evidenciar abans que els grans mestres esmentats encetin els seus estudis, el fel té una explicació senzilla si pensem en la mateixa vitalitat d'una Festa Major com la nostra cada vegada més esplendorosa i que no na deixat de desvetllar mai esperits selectes en aquesta vila nostra de «sants, bisbes, acadèmics i ministres plenipotenciaris». En la base de tota la investigació folklòrica vilatana hi ha alguns llibres, els únics que amb exclusivitat han tractat el tema fins ara: el de Gaietà Vidal i Valenciano, publicat per Alagret el 1912, un fulletó del mateix Alegret i el del mestre Bové, sortit de les premses vendrellenques d'en Ramon el 1926 i deudor dels treballs d'Antoni Insenser.

Entrar en l'anàlisi detallada d'aquests volums seria certament una tasca que ultrapassaria amb molt les nostres possibilitats materials, però en voldríem assenyalar alguns aspectes concrets. El volum d'en Vidal no és sinó una recopilació que féu el mateix Alagret d'una colla de treballs dispersos que l'autor havia publicat a la premsa local cap a les darreries del segle passat, cal dir així que és el primer erudit -Manuel Milà a banda- que al dinou té consciència del sentit transcendent de la festa, malgrat això la seva visió segueix els camins del costumisme, interessant-se més per la vila, els homes i l'entorn que no pas pels balls com essencialitat absoluta de tots els fets de les darreries d 'agost, És el mestre Antoni Insenser, i després F. de P. Bové, el primer que enceta un estudi sistemàtic i cientifista deIs diferents balls, recollint totes les dades conegudes de l'origen, evolució de cada ball, la seva música, i també diversos versos dels sainets, malgrat tot arriben tard tard en indrets de la nostra festa on ja s 'havien perdut element s originals de molts balls.

Aquests són fins ara els dos treballs bàsics de la festa, al seu costat hem d'esmentar un volum de la col·lecció «Cosas que fueron» de caire costumista i els estudis d 'en Amades que analitzen alguns balls vilatans amb minuciositat, Aureli Capmany pel contrari la va ignorar totalment. No tenim pas cap dubte, quan indiquem que parlar de les diades de sant Fèlix és una al·lusió bàsica en tot volum de temàtica vilafranquina, des del de Mn. Coy fins a "Els vilafranquins del segle XX", referencia obligada que no estudi detallat. Al seu costat, la quantitat d'articles i notes disperses en diaris i opuscles és veritablement gegantina, un treball que s'enceta amb dades en el Llibre Verd i segueix en quasi tots els documents impresos que conservem. Cal recordar que les lletres de motIle emprades al segle XVIII amb tema vilatà fan referencia a celebracions i festivitats per motius reials o polítics, quan el fet era prou significatiu el Drac i la colla sortien a donar un tomb. La premsa periòdica no oblidarà mai el tema i podem dir que des de fa més de cent anys cada agost els setmanaris 1ocals recullen menuts estudis o reflexions. A. Sabaté Mili n'aplegà alguns d'en Pere Alagret. Renunciem a seguir esbrinant els menuts detalls d'una bibliografia tan espessa, els articles de Mn. Trens, Josep M. Masachs i d'altres, els programes de les festes dels darrers anys, etc., un amplíssim material que algun dia caldrà classificar i organitzar per recollir-lo en un volum antològic.

Conferència sobre els protocols notarials de Vilafranca

 

Ens plau convidar-vos a la conferència

sobre el tema

Els protocols notarials,

un dibuix del Penedès vuitcentista

a càrrec de

Joan Solé i Bordes

dins del cicle "Patrimonis de paper"

el proper dijous dia 20 d'octubre del 2022

a dos quarts de set de la tarda

a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, Avda. d'Europa 6. Vilafranca del Penedès

Acte gratuït, però cal fer reserva a l'enllaç: https://entrades.vinseum.cat

Joia i rauxa de la festa

 Pati del Gall publicat a "La Voz del Penedès" el 29 d'agost de 1980.

Quasi sense adonar-nos, d'un cap d'any a l'altre anem recollint notes, aspectes diversos que per una o altra banda ens parlen de les diades de Sant Fèlix, demostració evident que la temàtica tradicional és un pou sens fi, la seva mateixa vitalitat la porta per aquest camí infinit on d'una o altra manera es parla sempre de les notes joioses d'un poble que fa festa. Torrente Ballester (l) defineix aquesta tasca com la deis bons treballadors, grisos, ratolins de biblioteca, redactors de fitxes que ordenen una bona colla de conclusions evidents, les quals no són pas sinó judicis sintètics a l'entorn de moltes dades que poden proporcionar una visió mes àmplia de la realitat estudiada però no eixamplen realment els coneixements. Es possible, però, un veritable pas-salt gegantí agafant sota el braç els propis elements de raonament i concepció filosòfica de l'existència -qui oblidaria mai Nietzsche?- i cap a cercar els camins insòlits o desconeguts indrets rebutjats per la ciència o les suposicions lògiques.

Preguntar-se fins quin nivell aixó és possible en la concepció de la nostra festa és no veure tot el seu caire irracional o subvertidor de valors. No tinc pas cap dubte en afirmar que cada any fem aquest tomb tots junts al so de les gralles, com diu Sánchez Dragó: «El pueblo realmente es la anarquía , el folklore es también el mejor razonamiento, el mejor argumento en favor de la anarquía, porque hunde sus raices en la parte más indisoluble y más imposible de alejar del ser humano. Proviene de la noche de los tiempos. Es la que nos une directamente a la naturaleza. Es la que nos mantiene vivos y precisamente, su oposición a la ley, a la tentativa de enca uzarlo todo, es lo que el folklore violenta siempre y se salta a la torera. La fiesta es, siempre, la subversión del orden». (2). Cal agafar-nos de la mà amb el Drac i els seus amics i reprendre les notes dels ritus ancestrals que ens acosten a la fosca dels temps, als més remots orígens que ens identifiquen com a poble. Aquest és el nostre salt estiuenc cap a indrets insòlits, no es pot anar més enllà, per això la resta de l'any realitzem les grisoses tasques de ratolins de biblioteca, recercant en la festa les nostres pròpies petjades.

Hi ha un aspecte del tema que s'ha convertit en element comú de tots els comentaris, l'extraordinària gentada d'arreu que aquests dies omple la vila. Es comenta l'extraordinària lentitud de les processons la qual preocupa als administradors d'enguany tota vegada que dos nous balls encara l'allargaran -personalment ja he dit en diverses ocasions que considero el problema irresoluble, com qui diu un mal necessari que cal acceptar, i també tenir consciencia que retallar l'itinerari és una mesura que sols retarda el problema, però no l'elimina-, és un exemple ciar de com tot el poble s'aboca a la festa sense distincions. Aquest caire obert i popular és fruit d'un canvi de mentalitat paral·lel a l'evolució social catalana, a meitats del segle passat els elements de la burgesia comercial barcelonina esbrinaven encara aquest caire anàrquic i de disbauxa que assenyala Sánchez Dragó,impossible de comprendre ara amb tot un altre codi de costums. Santiago Russinyol ens oferia els menuts pecats dels senyors d'aquella botiga de «betes i fils» "...ja hi havien tingut querència a no moure's de l'obligació, però havien tingut els seus trencacolls, quan tenien la seva edat: una vegada, el senyor Esteve, a quinze anys, va passar dugues nits a Vilafranca perquè era festa major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la temptació de comprar-se una boquilla, que se n'havia fet catorze pessetes, que encara la tenia guardada.» (3)

No podem passar tampoc sense parar esment en algunes dades noves del nostre Drac capdavanter, malgrat que ben poc de nou aporten a tot el que s' ha escrit no volem deixar l'oportunitat de recollir la magistral prosa de Borges el qual en parlar dels éssers imaginaris estudia els dracs xinesos i els occidentals; «Una gruesa y alta serpiente con garras y alas es quizá la descripción más fiel de! Dragón. Puede ser negro, pero conviene que también sea resplandeciente; asimismo suele exigirse que exhale bocanadas de fuego y de humo... El tiempo ha desgastado notablemente el prestigio de los Dragones. Creemos en el león como realidad y como símbolo; creemos en e! minotauro como símbolo, ya que no como realidad; el Dragón es acaso el más conocído, pero también el menos afortunado de los animales fantásticos. Nos parece_pueril y suele contaminar de puerilidad las historias en que figura .» (4)

Però, un cop més, la figura xiroia del nostre Drac vilatà de singularíssim tarannà tornara a obrir pas a l'alegria i la gatzara amb la seva boca foguera, que sigui per molts anys!

(1) Gonzalo Torrente Ballester, Pròleg al Vol. I de l'obra "Gárgoris y Habidis", de Fernando Sánchez Drago,Ed. Hiperión, Madrid 1979. p.10.

(2) Ajoblanco N° 44. Maig 1979. p. 18.

(3) Santiago Rusiñol, "L'Auca del Sr. Esteve". Ed. Selecta. Barcelona 1956.

(4) Jorge Luís Borges, "El libro de los Seres Imaginarios". Ed. Bruguera -Alfaguara, Barcelona 1979. p. 95-97.