Ara en fa un segle

Publicat a "El 3 de vuit" suplement de la Festa Major de Vilafranca el 27 d'agost del 2021

1921, un any convuls entre la guerra del Marroc i la Festa Major sense Xiquets.

.-Amb una llarga polèmica, la Festa Major va acabar amb cursa de braus i gairebé sense festa al carrer.

.-Vilafranca va viure un any excepcional, amb l’estrena del teatre del Casal i la cursa de la Penya Rhin

El 1921, ara en fa un segle, va ser per a Vilafranca un any especialment convuls on bones i males notícies es van aplegar en pocs mesos. El desastre d’Annual el juliol d’aquell any va marcar especialment aquell estiu i davant la situació, amb la mort de diversos soldats fills de famílies del Penedès, van ser molts els que van proposar circumscriure els actes de la Festa Major a les celebracions religioses a la basílica. Sense administradors, l’Ajuntament va acabar nomenant una comissió que va acceptar finalment la proposta de celebrar una cursa de braus a benefici dels soldats penedesencs a la guerra de l’Àfrica. A la plaça de la Vila, però, només es van veure castells i no dels Xiquets de Valls. En contrapartida, Vilafranca va viure fets insòlits i mai vistos com la Primera Cursa Internacional d’Automòbils –llavors en deien “voiturettes”-, organitzada per la Penya Rhin al Circuit de Vilafranca i el 24 de juliol es va celebrar la inauguració oficial del saló-teatre de la Societat La Principal, el Casal.

Els soldats del regiment de Treviño, amb caserna a Vilafranca i a Vilanova, havien estat mobilitzats i enviats a Melilla, de manera que un grapat de llars penedesenques, i no pas dels nivells socials més alts, hi tenien algun fill. Va ser allí -prop de la població d’Annual, entre Melilla i Alhucemas- que a finals de juliol i primers d’agost van morir més d’onze mil soldats a mans dels rifenys que comandava Ab el-Krim en el que va ser conegut com “el desastre d’Annual”. 

 

 Espectadors d’una cursa de braus a la caserna de Vilafranca (Foto fons Josep Durich. Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès)

Ben aviat va arribar la notícia de la mort de diversos penedesencs, entre ells els vilafranquins Joan Martí i Josep Mestres, de manera que per donar suport al tema la Societat La Principal va organitzar el 15 d’agost un espectacle amb la popular cupletista Pilar Alonso  a benefici dels soldats de la comarca mobilitzats al Marroc. La coneguda cantant comptava a casa nostra amb nombrosos admiradors, especialment entre els militars de graduació de la caserna vilafranquina -que suposem que llavors no la van poder veure ja que eren a l’Àfrica- i va ser amb aquest motiu que va estrenar l’escenari del Casal, on posteriorment actuaria altres vegades, i cal pensar que va omplir de gom a gom aquell saló- teatre que encara no feia un mes que s’havia inaugurat. Posats a tirar endavant iniciatives a favor dels nostres soldats, fins i tot es va proposar fer aportacions en petites quotes per anar pagant cada dia un bocoi de vi, que era el que es calculava que necessitava el regiment penedesenc, tot i que no tenim constància que tan vinícola iniciativa tirés endavant.

Hi havia molts vilafranquins, però, que consideraven que la situació era molt preocupant i que les celebracions eren sobreres, va ser en base a aquest argument que la Societat La Principal va suprimir el tradicional àpat casalista de les festes de la Mercè. A l’Ajuntament, que llavors encapçalava Pau Solsona Via, el tema de celebrar o no celebrar va ser objecte de debat, en especial perquè hi havia qui proposava suprimir els actes tradicionals de Festa Major al carrer. Com a complement es vivia també el trasbals de la convocatòria de la cursa internacional d’automòbils al circuit de Vilafranca –Vilafranca, els Monjos, la Bleda- organitzada per la barcelonina Penya Rhin, la primera d’aquestes característiques celebrada a l’estat i la segona a Europa. El campionat s’havia convocat inicialment pel mes de juny però el retard en les obres de millora i adequació de la carretera per on havia de discórrer va fer posposar la seva celebració fins el mes d’octubre. A la Casa de la Vila -com solia passar i potser encara succeeix en l’actualitat- hi havia qui veia la competició com una oportunitat única per a la promoció de Vilafranca i del Penedès, mentre altres creien que hi havia coses més importants a les que aplicar les aportacions econòmiques municipals que no pas a una competició socialment elitista amb uns vehicles a motor a l’abast de molt poques butxaques.

 

 Soldats del regiment de Treviño en una missa de campanya a la Rambla (Foto Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès).

Toros sí, Xiquets no

Ja hem dit que l’Ajuntament va nomenar una comissió de festes delegada per tal que decidís què s’havia de fer al carrer en les diades de sant Fèlix. Finalment es va decidir acceptar l’organització d’un festival taurí, que possiblement es va celebrar al pati de la caserna, amb caràcter benèfic pels soldats del regiment vilafranquí i, al mateix temps, en senyal de dol, no organitzar actes de festa major al carrer ni contractar els Xiquets de Valls... La polèmica va estar servida i a la premsa local del mes de setembre n’hi va haver de tots colors, així encara hi ha qui recorda les paraules d’Antoni Gallemí: “no feu més braus, que la fetor de sang bé prou lluny que la sentim i sembla que l’una tingui de cridar l’altra. No feu més braus.”

Si hem de creure les cròniques de la premsa local “el poble va tenir civisme i no assistí a la cursa”, però el festival taurí es va celebrar i, pel que sembla, els resultats econòmics van ser tan minsos que es va trigar mesos a fer-los públics. La primera part de l’espectacle de braus va ser una xarlotada amb vaquetes i còmics que imitaven els posats dels toreros de l`època, mentre que a la segona es van torejar jònecs (“novillos”) en un espectacle que estava dirigit pels reconeguts matadors de l’època Pedrucho i Martinito, als que finalment i fora de programa es va afegir Juan Montenegro, un altre dels reconeguts toreros de l'època. El tema d’aquesta Festa Major del 1921 ha estat prou estudiat i la polèmica derivada del fet de no fer venir els Xiquets de Valls va acabar –atiada potser pel tema taurí- en què els balls de la Festa Major no van sortir però una colla d’afeccionats locals van plantar castells a la plaça després de l’ofici del dia 30, com es va escriure llavors: “per a demostrar la nostra fe i el nostre respecte a la tradició”, un argument més per a la denominació de “plaça més castellera”.