El servei als indigents comprenia els temes relacionats amb insuficiència d’ingressos, transeünts, la campanya dels collidors, els viatges i desplaçaments familiars, la distribució de robes, etc. Igualment se situaven aquí els problemes d’habitatges, els desallotjaments forçosos, les reparacions d’urgència, les avinences amb propietaris d’immobles i els contactes amb constructors, així com les relacions amb la Caixa d’Estalvis del Penedès. Finalment l’entorn de l’ensenyament comprenia tot el que feia referència a escoles, llibres, menjador escolar, guarderies i asil de nenes, ajudes per estudis, internats i relacions amb el professorat i centres docents; també s’inclouen aquí els ajuts per tal de poder anar de colònies a l’estiu.
Com es pot observar es tracta d’un ventall molt ampli i divers, per dir-ho d’alguna manera: un servei que pretenia arribar a aquells punts diversos de situacions personals i familiars on la mecànica social de l’època no arribava. D’alguna manera Càritas va anant aixoplugant totes les obres de caritat que fins llavors funcionaven en base a la bona voluntat de les persones que els portaven, ens referim al "Ropero de Jesús Pobre", a les "Conferències de Sant Vicenç de Paül", la "Campanya del Nadal del pobre" que portaven endavant diverses senyores, així com l’Associació de Mares de Família, que sovint feien equips de naixement (les populars “canastilles”) per a joves mares amb dificultats. Tot i que no era habitual, alguns anys s’havien fet participacions de la rifa de Nadal per aconseguir fons amb destinació a Càritas.
El març del 1960 Càritas s’instal·la –i ho farà amb caràcter definitiu el dimecres 27 de febrer de 1963- als baixos de Cal Grases, al carrer de la Font número 35; el servei comptava amb un rebedor on podien esperar els peticionaris, despatx per la junta de Càritas i una habitació on es podia servir el subministrament alimentari de l’ajuda americana, amb un taulell llarg. L’espai era propietat del Patronat Grases i se situava al costat de l’entrada de les nenes a Acció Catòlica. Cal recordar que l’entrada principal, la dels nens, era pel carrer dels Ferrers. a l’interior una i altra casa es trobaven al pati, amb un balcó, però ni les unes ni els altres no podien travessar el pati. La construcció dels pisos del carrer del la Font que encara podem veure actualment va anar també a càrrec del Patronat Grases, institució directament relacionada amb la Parròquia, però no amb Càritas, tot i que sempre han ocupat els baixos sense haver de pagar res.
L’espai de Càritas en aquest indret canviaria finalment l’any 1983 quan els veïns van insistir en el fet que la porta d’entrada, que era també la d’accés als pisos, estava sovint ocupada per pidolaires, amb la corresponent incomoditat que això suposava. El fet que la sala Grases deixés d’utilitzar-se per a actes i reunions en entrar en servei la sala Mn. Vinyeta als baixos de la nova casa parroquial de Santa Maria va determinar que Mn. Julià Altet proposés fer desaparèixer aquell espai i obrir una altra porta d’entrada, només pel servei de Càritas, a l’altra banda de l’edifici, amb ampliació de les seves instal·lacions, les obres van donar al conjunt la imatge que podem veure en l’actualitat i van ser pagades per Càritas. El mural de l’artista vilafranquí Pau Boada va anar a una de les sales parroquials, tot i que Càritas conserva encara el Sant Crist, obra també del Pau Boada.
Alguns anys, com va ser el 1960, l’Ajuntament va encarregar a la junta de Càritas el repartiment de bons en metàl·lic a les famílies necessitades amb motiu de la Festa Major; es va acordar donar 40 pessetes als peticionaris caps de casa o matrimoni i 10 pessetes més per cada un dels membres que componien la família, el 1962 es van repartir també bons, per un valor total de cinc mil pessetes. Hi havia també detalls nadalencs a càrrec de Càritas, així els malalts ingressats a l’anomenat “Hospital de San José” –denominació de l’actual Molí d’en Rovira- van rebre obsequis de tipus pràctic, una iniciativa que a partir del 1962 va comptar amb el suport de la JOC. Hi ha encara qui recorda a membres de Càritas el dia de Nadal portant ajuts a barraques de vinya, un espai en el que hi feia vida una família.
Els llibres d’actes de l’entitat en aquells anys –fem constar que són redactats sempre en català- ens mostren, a més de nombrosos detalls del tema de l’”ajuda americana”, les aportacions extraordinàries per catàstrofes d’inundacions a poblacions de la costa catalana, també el pagament de factures al forner i peticions que es distribueixen d’un quilo de pa diari a algunes famílies, malalts ingressats en clíniques de Barcelona que compten amb l’ajut de Càritas, el pagament de productes farmacèutics i fins de bitllets de transport. El 1963 encara es cobreixen despeses d’enterraments, tot i que algunes anaven a càrrec de la mutual Germanor. Hi trobem igualment que es paguen dinars pendents de nens que anaven a les escoles públiques, la donació d’equips de naixement “canastilles” i llitets a pares nous i encara la compra de mantes i matalassos per a la campanya d’hivern. En contrapartida es reben peticions certament curioses, així hi ha qui demana diners per comprar el vestit per tal que el nen o la nena pugui fer la Primers Comunió, petició que no va ser atesa en considerar-se que no corresponia Càritas.
Pel que fa als ingressos podem esmentar com exemple de l’època que la campanya de Dijous Sant de l’11 d’abril de 1963 va aportar 38.914 ptes., d’aquest total les dues terceres parts es donava a diverses entitats benèfiques dividides entre les conferències de Sant Vicenç de Paül, l’assistència social d’Acció Catòlica, el Rober de Jesús Pobre, el servei d’equips de naixement, i Càritas Interparroquial, l’altra tercera part anava a l’anomenat Fons d’Emergència que distribuïa Càritas directament, a més hi havia el cànon parroquial que es lliurava a Càritas de Barcelona, que aquell 1963 va ser de 450 ptes. Entre altres iniciatives es va fer una campanya a la premsa local demanant llitets per infants. Tot i que la base eren els donatius de particulars també hi havia empreses que feien aportacions en moments determinats de l’any, especialment a l’entorn de Nadal. L’any 1967 la campanya de Dijous Sant havia agafat nova empenta, els seus resultats s’acostaven a les seixanta-mil pessetes.
A Vilafranca actuava també l’anomenada “Junta de Beneficència Vilafranquesa” que a partir dels anys seixanta va comptar en la seva junta amb un representant de Càritas. A meitats d’aquesta dècada encara es distribuïa blat de moro, oli, pasta de sopa i la popular llet en pols a través de l’”ajuda americana” un servei que, com hem esmentat va finalitzar el desembre de 1966. D’aquesta època també trobarem senyores que donen peces de roba per a fer llençols, o el cas curiós d’una tramesa de sabates que des de feia dos anys romania extraviada al magatzem de mercaderies que el ferrocarril tenia a Vilafranca, Càritas es va encarregar de fer-ne el repartiment. En contrapartida comencen a aparèixer situacions noves, així el 1968 es comencen a registrar diversos i nombrosos casos de gent que es troba aturada, sense feina. L’altre tema de fons és el de la greu manca d’habitatges socials que patia Vilafranca, un tema que va comptar també amb la intervenció de Càritas amb una iniciativa en la línia d’altres accions d’aquest caire que es portaven a terme en altres capitals catalanes.
La plaça del Carme als anys cinquanta, abans de la construcció de l’escola Estalella Graells. Al fons la vella casa del número 35 del carrer de la Font, a la planta baixa Càritas ja hi exercia al seva labor. (Foto. Arxiu Històric Comarcal de l’Alt Penedès)
El Foment de la Propietat Familiar
Càritas Interparroquial va iniciar a Vilafranca una labor adreçada específicament a intentar mitigar la manca d’habitatges socials tan característica de les primeres dècades de la postguerra. Amb aquests finalitat es va crear el 1959 l’entitat anomenada “Fomento de la Propiedad Familiar”, la fita més important de la qual seria la construcció d’un grup d’habitatges al carrer Mas i Jornet, de cara a la plaça de Fèlix Mestre, van ser les conegudes popularment com a “Cases de Càritas”.
L’any 1958, aprofitant les noves tendències de bancs i caixes amb més facilitats hipotecàries, es va valorar com un servei més de Càritas la possible aventura de mitigar modestament el llavors urgent problema de l’habitatge, se’n va parlar amb Joan Insenser i Bas, llavors director general de la Caixa d’Estalvis del Penedès, qui ho va veure amb bons ulls, i va aconsellar de formar amb gent de la confiança de la junta de Càritas una societat benèfico- constructora amb un Consell d’administració.
Es van visitar diverses persones i totes van acceptar el repte. De manera que el 14 de desembre de 1960 es constituïa amb escriptura davant el notari vilafranquí Lluís Pagès l’entitat benèfico- constructora “Fomento de la Propiedad Familiar”. Hi figuraven com a promotors l’alcalde de Vilafranca, llavors Manuel Guilamany i Poch; el rector de Santa Maria i degà del Penedès, Mn. Tomàs Pujadas i Coll; el rector de la parròquia de la Santíssima Trinitat, Mn. Josep Blancher i Parera, i el president de la junta directiva de la Caixa d’Estalvis del Penedès, Pau Cerdà i Rovira. L’entitat afirmava en el document fundacional la seva voluntat de dedicar-se a la construcció d’habitatges per a famílies humils, d’acord amb la llavors vigent llei d’habitatges de renda limitada, de 15 de juliol de 1954.
El document notarial concretava els estatuts de l’entitat i els seus objectius el principal dels quals era el de facilitar l’adquisició de vivendes “higièniques” en propietat a les persones que en fossin beneficiàries. El Foment tenia exclosa tota finalitat de lucre tenint en compte, a més que la seva actuació havia d’estar presidida “[...] por el espíritu y las normas de la Religión Católica. Procurará además, desarrollar entre sus beneficiarios y usuarios un sincero espíritu de vida cristiana, familiar, de cooperación y mútuo auxilio”(11).
La Junta del Patronat era formada per imperatiu dels estatuts per l’alcalde de Vilafranca, el rector de Santa Maria, el de la Trinitat i el president de la Caixa d’Estalvis del Penedès. Aquesta junta designava un Consell d’Administració que era el que tirava endavant la direcció i administració de l’entitat, en van ser els primers membres Francesc Biosca i Jordà, Josep Antoni Serdà i Puigbó (primer president), Josep Colomer i Ràfols, Joaquim Miró i Freixedas, Lluís Mas i Graells, Josep Esteve i Vilà (primer secretari), Josep Parera i Ripoll, Joan Tarrada Massanell, Ramon Guarro Saumell (primer tresorer), Josep Maria Insensé Arnet (primer vicepresident), Joan Francesch i Rovira i Ernest Giralt i Raventós. L’entitat va quedar inscrita al registre especial d’entitats benèfico- constructores de l’antic “Instituto Nacional de la Vivienda” amb el número 158.
Després de diverses reunions, consultes i visites a poblacions com Sabadell, on s’havien realitzat actuacions d’aquest caire, es va decidir tirar endavant la construcció d’un bloc d’habitatges de 28 pisos i 7 locals de negoci acompanyats de pis, és a dir de planta baixa, en un terreny de la mateixa Caixa Penedès situat al carrer Mas i Jornet, cantonada amb el carrer de la Granada i encarat a la plaça de Fèlix Mestre Nutó. L'any 1962 l’ajuntament de Vilafranca havia donat a aquell indret el nom de plaça de Fèlix Mestre i Nutó (1853-1927) en reconeixement al fet que havia cedit els terrenys que acabaria ocupant la plaça i els dos edificis que la voregen pels seus dos laterals; aquesta cessió s’havia realitzat amb la finalitat que es poguessin construir cases barates per a famílies obreres, una voluntat de Fèlix Mestre Nutó que no es va fer realitat fins als anys seixanta de la postguerra. Curiosament l’arquitecte del bloc d’habitatges promogut per Càritas va ser el seu fill, Fèlix Mestre Sala.
El concurs per tirar endavant els “pisos de Càritas” el va guanyar la cooperativa de paletes "La Vilafranquina" amb el cap d'obres sr. Bastardas i l’aparellador Sr. Pagès. L’obra es va enllestir l’any 1963 i els pisos es van adjudicar per sorteig; es van pagar a través d’un préstec hipotecari, amb una amortització que sobrepassava mínimament les 300 pessetes mensuals. El problema era, però que el barri de l’Espirall estava en formació i els carrers encara no comptaven amb les infraestructures necessàries. (12). El dia 31 de març de 1963 el Dr. Gregorio Modrego i Casaus, bisbe de Barcelona, en el decurs d’una celebració de les que llavors en deien “de sabor local” i en la que no van faltar les banderes espanyoles, va procedir al lliurament dels pisos als propietaris que els estrenaven(13).
Va ser llavors que amb la intervenció de la “Obra Sindical del Hogar”, la pressió del municipi i la CNS local de l'època (”Confederación Nacional de Sindicatos”), que semblaven no voler perdre prestigi a nivell ciutadà, es va portar a terme l’adquisició de terrenys al mateix barri de l’Espirall i es va aprovar urgentment la construcció de vint i tants blocs, més d’un centenar de pisos, amb l’anunciada intenció de donar solucions al dèficit d’habitatge social, una situació que Càritas ja havia començat a pal·liar.
Davant aquesta situació, tot i que els pisos sindicals de l’Espirall van estar aturats una colla d’anys per problemes diversos, el Foment va anar veient que els objectius fundacionals es feien realitat des d’altres bandes i van començar a pensar en la dissolució de l'entitat. Primerament van liquidar de forma definitiva el seu actiu, en concret van vendre una finca que tenien en propietat al mateix barri vilafranquí en un pati no edificable i afectat per un transformador d’energia elèctrica, i altres dos terrenys més pensats per fer pisos, tots dos al carrer de Sant Sadurní. Aquests no serien venuts finalment el setembre de 1998 quan es tenia com a definitiva la voluntat de dissolució de l’entitat benèfico- constructora.
La dissolució es va fer efectiva després dels tràmits corresponents davant la Direcció General d’Arquitectura i habitatge de la Generalitat i el 15 d’octubre de 1998 Francesc Biosca i Jordà, Ramon Guarro i Saumell i Francesc Giralt i Fernàndez van actuar com a liquidadors mancomunats del Foment de la Propietat Familiar, en base a la liquidació acordada a la junta del patronat celebrada el 5 de juny de 1989; l’operació va ser autoritzada pel director general d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya el 7 de novembre d’aquell mateix any. El resultat d’aquesta operació de liquidació van ser de més de trenta-set milions de pessetes que, d’acord amb els estatuts de l’entitat, van ser lliurats a parts iguals a l’Ajuntament de Vilafranca i a la parròquia de Santa Maria, amb l’obligació per part de tots dos de destinat aquest fons a finalitats benèfiques municipals i interparroquials.
Els pisos de Càritas vistos des de la plaça de Fèlix Mestre Nutó, gener del 2008.
(11) Escriptura fundacional, protocol del notari Lluís Pagès. Vilafranca, 14 de desembre de 1960.
(12) Ricard Vinyals. L’Espirall... Pg. 29.
(13) Esmentat al recull històric del setmanari “Tothom”. Vilafranca, 15 de febrer de 1969.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada