1926, un llevant de taula molt especial

Tot i que en l'actualitat aquest és un costum que podem considerar absolutament desaparegut de l'entorn de la tradició festamajorenca, els vilafranquins de sempre i d'una edat ja provecta recordem perfectament aquells dinars de festa major amb llevant de taula. A l'"Abecedari de la Festa major" vam intentar definir aquest component festiu del programa de la festa: Costum tradicional, tot i que en clar decés o pràcticament desaparegut, consistent en la visita dels membres d'algun dels balls o dels castellers que, des de després de dinar i fins a l'hora de sortir la Processó, es presentaven a una colla de cases de la vila on eren ben rebuts. Sovint abans d'entrar-hi ballaven a peu de carrer -així ho feien habitualment els del Ball de les Gitanes, molt aimants d'aquest costum- o les gralles feien gala d'alguna peça del seu repertori. L'acte, mantingut fins a gairebé les darreres dècades del segle XX, era el complement ideal a la sobretaula i oferia als membres del ball alguna mena de gratificació econòmica, tot i que darrerament era més habitual obsequiar-los amb alguna cosa per refrescar la gola.

Certament, la paraula "llevant" deriva del verb llevar o llevar-se en el sentit d'alçar-se o interrompre l'àpat per l'arribada d'alguna persona. El diccionari Alcover-Moll el defineix en un dels seus aspectes: Capta domiciliària, acompanyada o no de música, que fan els obrers o majorals de la festa major mentre la gent dina, per recollir diners destinats a sufragar les despeses de la festa. Però el llevant implica alçar-se de taula ni que sigui per sortir al balcó a veure les evolucions d'un ball o altre a peu de carrer, després vindrà l'obsequi, possiblement a la taula on els amfitrions i convidats ja han tornat a seure i els balladors i grallers s'hi fan presents per gaudir no sols de la propineta sinó també d'alguna copeta de bon vi o alguna de les menges que habitualment haurien de ser les de l'hora de postres, si no fos que aquestes darrers dècades el 30 d'agost els castells acaben tan tard que els convidats potser encara són al primer plat. També Alcover-Moll recull aquest sentit de la paraula: fruita, dolços i altres coses que es serveixen com a final d'un àpat i en aquest sentit l'assimila a la castellana "postres", forma emprada també en català. Qui sap si la desparició del llevant de taula ha estat conseqüència dels endarreriments horaris i el fet que a la vila molts components d'un o altre ball formen part també d'una colla castellera. No es poden repicar campanes i anar a processó.

En aquest sentit, l'acte del llevant de taula a Vilafranca tenia dos moviments: alçar-se de la taula per treure el cap al balcó i tornar després al menjador per tal de ser acompanyats per alguns membres dels balls. Certament, si es tractava de grallers o músics la interpretació a peu de taula era més habitual, tot i l'estridència de l'instrument, de forma que certs atuells musicals potser semblaven més adequats per a l'entorn d'un dinar de Festa Major quie no pas altres. Aquest era el cas del Jaume Cego i el seu violí que va retratar mossèn Trens al seu "Vilafranca, senyora vila":

On hi havia gatzara, festa major o festa de família o barrila de cafè, allà feia cap el Jaume Cego. Era un número obligat de les festes majors dels voltants. A la de Vilafranca, molts anys, acompanyava el ball de bastons. Però el que li donava tot un caràcter medieval de joglar ambulant era la seva assistència a les festes onomàstiques de les famílies. Ell tenia un rengle de famílies per on passava a fer la tocada els dies del sant de l'amo o de la mestressa. Arribava a l'hora de les postres acompanyat d'un minyó que després fou un ferm excursionista. "Per molts anys" feia el músic cec amb la seva habitual sequedat de paraula. "Hola, Jaume. Com va això?", li responien sense interès. "Psè... anant tirant", deia ell invariablement tot desamortallant el violí. S'asseia tot donant una ensumada intel·ligent. "Quina peça voleu que toqui?" Si l'amo tenia alguna vel·leïtat artística li indicava de primer unes peces clàssiques. El classicisme no arribava més enllà de la "Favorita", "Doña Juanita" o "L'Africana". Per un moment, aquells menestrals atapeïts de gall prenien l'aire d'uns senyors de l'Edat Mitjana, que no en tenien prou amb recrear-se el paladar i volien que els hi fessin pessigolles a l'orella. Després venia el repertori de música del dia. "Però com t'ho fas Jaume, per aprendre tot això?" "Psè... tot escoltant", responia ell tot fent petar les cordes. Efectivament, ell no es deixava cap representació de sarsuela, on sempre tenia entrada franca.

Després de tocar li donaven un cigarret de paper i un got de vi, però amb discreció per part del donant perquè, si havia d'anar a gaires cases, els vins es barrejaven i el violí s'enrogallava.

Així el Jaume Cego, com un grill en la nit inacabable, va anar rascant a les palpentes el seu violí per alegrar els altres i oblidar-se de la seva fosquedat.

La biblioteca del col·legi de sant Ramon va acollir l'àpat i també les conferències.

La taula del 29 d'agost del 1926

Ara fa cent anys hi va haver festa grossa al palau del Marquès d'Alfarràs, és a dir al col·legi de Sant Ramon de Penyafort. Aquell casalici, en ple agost deslliurat ja dels neguits infantils dels alumnes, acollia la I Exposició d'Art del Penedès. Es va inaugurar el 22 d'agost d'una manera tan senzilla com ho pot ser obrir portes i acollir una conferència del Dr. Estalella. Es podria dir que les úniques autoritats que hi assistiren van ser els administradors de sant Fèlix d'aquell any : Mn. Joaquim Inglada, Josep Clariana, Francesc Teran, Antoni Mestres i Jaume Valero, aquest darrer un dels impulsors del certamen.

Com ens explica la crònica de Josep Armengol Molins publicada al volum memòria d'aquella celebració [VV.AA. Les exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca 1926, el Vendrell 1927, Vilanova 1929. Ed. facsímil. IEP. El Vendrell 2012], aquell diumenge 29 d'agost els factòtums de la mostra es van entaular allí mateix, com si en fossin els marquesos en el que se'n va dir l'àpat dedicat als expositors. El va presidir en Joaquim Mir, en aquells anys la figura més rellevant de l'art contemporani al Penedès, i al seu entorn personalitats destacades d'un àmbit o altre cultural, així Manuel de Cabanyes, Emili Berger, Josep Estalella, Francesc Pujols, Manuel Trens, Miquel Utrillo, Enric C. Ricart, Antoni Martorell, Pere Jou, Pere Bohigas, Pere Mas i Perera, Jaume Valero, Ricard Fortuny, Manuel Benach i encara fins a gairebé mig centenar, cap dels quals, pel que ens consta, formava part d'un o altre estament oficial, ni tan sols de l'Ajuntament de la vila que llavors presidia Joan Àlvarez de Sisternes. En plena dictadura primoriverista les relacions amb la Casa de la Vila sembla que no passaven pel millor moment.

Va oferir l'àpat Emili Berger que va aprofitar l'oportunitat per a remarcar el goig que feia aquella taula on es van servir entreteniments variats, ous arlequí, peix amb salsa tàrtara, pollastre rostit, fruites i dolços com els borregos de Vilanova, els bufats del Vendrell i les coques de Vilafranca, a més de cafè. La beguda va ser ben penedesenca: vins de Caves Hill de Moja, Montgròs de Vilanova, Freixedes de Vilafranca, malvasia de Sitges i xampanys Calixtus, Freixenet, Lavernoia i Muntaner, a més d'anís Penedès de cal Gallemí. El brindis l'havia de fer en Mir qui presidia la taula, però va cedir la paraula al sitgetà Miquel Utrillo qui va deixar ben clara la perspectiva del certamen:

El banquet que estem celebrant és una cosa inusitada. No ens ha aplegat ací cap interès polític, ni cap interès econòmic. Cap de nosaltres vol res, ningú de nosaltres ve a fer cap negoci. Encoratja de veure com comencen a saber aplegar-se germanívolament gent d'una mateixa professió.

La minuta del dinar.

Un llevant de taula penedesenc

Hi va haver més parlaments, en Rafael Marquina, en Francesc Pujols, Josep Estalella, el vendrellenc Vidal Salvó i Jaume Valero Ribas. Diu que en Mir els donava la paraula a un o altre amb una coca de Vilafranca a la mà.

En arribar, però, el corresponent llevant de taula, en Valero i alguns convidats més van treure el cap al balcó del col·legi de sant Ramon i tots els altres van sortir a la porta de palau, i allí van ballar els gegants de Sitges, de l'Arboç, de Vilanova i de Vilafranca; el Drac i l'Àliga de Vilafranca, la Mulassa de Vilanova, els Diables de l'Arboç, el ball de les Gitanes i el de Bastons de Vilafranca, els Xiquets de Valls i potser algun ball més de la festa de Sant Fèlix. Mai no s'havia vist un aplec de folklore popular penedesenc com aquell i cal suposar -no en diu res la crònica- que bona part dels components d'aquest floret de folklore es van aplegar tot seguit a la taula de palau a gaudir d'una copa de xampany i d'algun retall de les postres penedesenques.

Tot plegat ho recordava el maig de 1936 a "Mirador" Josep Maria de Sagarra:

Entre les anades a Vilafranca més solemnes, s'hi compta aquella realitzada amb motiu de la I Exposició d'Art del Penedès. La població feia molt de goig i fins els mateixos veïns observaven que tothom havia tingut punt a regar el carrer, potser perquè hi desfilaven els gegants de Sitges i En Miguel Utrillo, autor responsable d'aquelles quatre rajoles que a la vila blanca recorden que la netedat és mitja vida. Els nostres amics vilafranquins, atrafegats a complimentar els forasters, adoptaven un gest cerimoniós molt posat en raó, però que no deixava, de desfigurar-los una mica. I van aconseguir el que volien: fer que l'exposició del mobiliari, de les vestimentes, dels ventalls, de les auques, dels periòdics, des llibres i de les solfes de la Vilafranca antiga desvetllessin una emoció tan intensa com l'ígnia presència del Drac.[S[agarra, Josep M.]. "Els dijous blancs" , a Mirador. n. 380. Barcelona, 28 de maig de 1936. p. 1.]

Publicat la primavera del 2016 al digital "L'Espurna" 

 https://lespurnacat.vixsite.com/lespurna

Record d’una iniciativa, l’«Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès»

 

El recent traspàs dels bons amics Joan Bosch Planas i Armand Beneyto Albero ens ha portat el record d’aquella iniciativa singular que va ser l’«Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès», un llibre que finalment es publicaria el 1997 a la col·lecció Vilatana però que es va començar a gestar el 1991 o 1992 quan el Ton Massanell gairebé ja coneixia els símptomes de la malaltia que se l’emportaria a finals del 1993. Dels sis autors ara només som a la Festa Major Xavier Bayer, Josep Anton Esteva i qui això signa, és la marca inexorable del pas del temps.

L’Armand, el Joan, el Ton

Tota la seva llarga vida Armand Beneyto va ser una persona marcada per les inquietuds en l’entorn social i cultural. No és objecte d’aquestes línies repassar la seva trajectòria biogràfica però, posats en Festa Major, no podem deixar d’esmentar que el 1981 en va ser administrador després d’haver participat un grapat d’anys en el Ball de Bastons. Com que sempre li bullia el tupí, d’iniciativa pròpia va començar a recollir dades i noms de personatges relacionats amb les diades de Sant Fèlix, com ho va fer també durant molts anys amb altres aspectes de la realitat penedesenca. Alguns d’aquests aplecs resten encara inèdits mentre que el treball “Algunes locucions i frases fetes del Penedès”, compartit amb qui això escriu, es va publicar al volum «La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura», editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs el 2019. El mateix Armand va ser qui va plantejar als editors de la col·lecció Vilatana la possibilitat de fer alguna cosa amb el seu aplec per acabar publicant-lo tot i que, bon coneixedor de la Festa Major, era del tot conscient que l’aplec era incomplet i calia treballar-hi més.

Apareix aquí el nostre segon personatge, l’igualment enyorat Joan Bosch, amb qui, després d’algunes experiències, el 1990 havíem encetat l’edició d’estudis de temàtica vilafranquina —d’aquí en nom de Vilatana— i penedesenca. Bosch era igualment un esperit inquiet, es movia especialment en el món de l’art i durant dècades s’havia dedicat a la pintura, però la temàtica local l’enardia en tots els seus aspectes. Membre promotor de la recuperada Moixiganga de Vilafranca i actiu casteller dels Verds vilfranquins, havia publicat alguns estudis sobre artistes i col·leccions locals d’art.

Amb aquell primer treball de l’Armand a les mans, el vam anar a ensenyar a Antoni Massanell Esclassans, mestre i mentor en tants aspectes de la cultura vilafranquina i especialment festamajorenca. El punt de trobada era la serra on ell treballava, el negoci familiar al carrer de la Beneficència on encara havíem vist el seu pare, Antoni Massanell Casas, fent els seus «difuminos» (ell en deia «difumillos») per a ús dels artistes. El Ton era sempre a la serra i mai no li faltava temps per a atendre a qui s’hi adreçava. Per a alguns vilafranquins de diverses generacions, la meva possiblement l'última, la serra va ser una veritable àgora de diàleg i debat, una escola sense llibres ni pupitres, sense pissarra ni horaris, tal com recorda una placa de reconeixement situada a l’entrada de l’espai d’aparcament de vehicles que ara ocupa aquest indret.

A la serra el Ton orientava i engrescava, promovia iniciatives de recerca i estudi, revisava allò que li fèiem a mans i oferia indicacions o, si era el cas, desaconsellava i desenganyava de tirar endavant algun tema. Mai no se l’havia vist pontificar, ben al contrari amb la seva característica senzillesa jovial orientava i quan convenia ens desdeia de cabòries inútils. Com si el veiés ara mateix reconvenint-me amb amical estimació sobre una transcripció d’uns versos del Ball d’en Serrallonga: «Això no està bé, segur que alguna síl·laba no hi quadra. Es veu d’una hora lluny, però tu tens orelles de tap de suro!». A la serra també es feia tertúlia, es parlava de la vida de la vila, de les inquietuds socials i polítiques del moment, es comentava l’actualitat castellera, i quan calia es feia broma.

Antoni Massanell s’havia compromès a resseguir les dades i indicacions històriques, sobretot en l’àmbit casteller, més enllà dels aspectes literaris que van quedar descartats potser a l’espera d’una nova publicació que finalment no s’ha portat a terme ni s’ha desenvolupat com a projecte, però de la que, d’alguna manera, en pot ser mostra i referent el volum «Nostre empar i guia sant Fèlix màrtir», antologia de textos d’autors diversos al voltant del patró vilafranquí, publicada per les parròquies de Vilafranca el 2025 amb motiu dels 325 anys de l’arribada de les relíquies del màrtir romà.

Pocs mesos després, però, Massanell va manifestar els primers símptomes de la malaltia que en poc més d’un any ens l’arrabassaria quan, justament, tenia sobre la taula tants projectes endegats, especialment en l’àmbit de la investigació històrica i la demografia vilafranquina. Una intervenció quirúrgica va apaivagar inicialment l’evolució de la malura i això li va permetre treballar en el nostre llibre i altres temes alguns mesos.

Recordaré sempre aquell diumenge de maig del 1993 que vaig demanar a Josep M. Mercader si em deixaria pujar el Ton al balcó de sobre la seva botiga per tal que pogués veure els Castellers de Vilafranca a la plaça en la diada de Fires. Tot i que ja estava malalt i mancat de forces, el vaig portar amb cotxe fins davant del Museu i des de cal Mercader va gaudir de la diada. Alguns amics que el van veure, entre ells en Lluís Giménez que havia estat cap de colla i el mateix Mercader, van pujar a saludar-lo. Tots ells ja fa anys que ens han deixat.

El seu bon amic Aureli Andrés —també traspassat, el sant Fèlix del qual fou la imatge dels 325 anys de l’arribada de les relíquies—, el prenia alguns diumenges en el seu vehicle tot terreny fins a alguna de les ermites romàniques de la muntanya penedesenca, indrets que el Ton excursionista havia fet a peu moltes vegades i havia cantat en els seus poemes. Però finalment l’evolució va esdevenir irreversible, Massanell va començar a manifestar dificultats per a la lectura i les malaltisses forces van negar-se definitivament a acompanyar aquell esperit sempre jove que l’havia caracteritzat.

El mestre Ton Massanell ens va deixar el novembre de 1993, però ens havia encomanat el seu entusiasme, exigència i il·lusió per l’«Abecedari» el seu darrer gran projecte vilafranquí. El recordem encara, dèbil ja de forces, tot remarcant-nos que no féssim mai confiança als anys de jubilació, ens deia que aquesta era una gran enganyifa i que calia treballar per tirar endavant els projectes de cultura mentre la salut ens acompanyés, sense esperar a tenir tot el temps que proporciona la jubilació. D’alguna manera ell, que havia continuat treballant a la serra fins als seixanta-set anys quan van tancar aquest negoci familiar, ara se sentia decebut per haver hagut d’enfrontar-se a una insospitada malaltia que no li permetria tirar endavant tants i tants projectes mig endegats, atès que el seu camp d’investigació històrica —la demografia— exigia un ingent treball d’aplec de dades abans d’estudiar-les i redactar les conclusions de tot plegat.

Un projecte engrescador

La proposta de fer un llibre amb un aplec sobre la Festa Major ens havia encisat a tots des del primer moment. Teníem, però, dubtes de tota mena. Com calia enfocar la tria? Era raonable fer-hi constar persones vives? Com calia abastar la immensitat de la temàtica? Fins i tot Massanell no tenia clar si les formes antigues de determinats personatges —el «Drach» o «el Dragón»—, que trobàvem esmentades en documentació o publicacions d’altre temps, havien de tenir entrada pròpia, tot i que aquesta remetés a la forma ortogràfica ara acceptada.

El fet és que no coneixíem ni teníem a l’abast altres obres d’aquestes característiques dedicades a l’entorn festiu català i, d’alguna manera, tots plegats anàvem una mica a les palpentes. Davant d’aquesta situació es va convocar una primera reunió a la qual Antoni Massanell hi va assistir havent donat un cop d’ull al recull de l’Armand, també vam convidar-hi Xavier Bayer, en especial pels seus coneixements en l’àmbit del folklore i la música popular i Josep Anton Esteve col·leccionista de publicacions de Festa Major i autor d’un extraordinari arxiu fotogràfic festiu per tal que treballés els referents de la geografia urbana tradicional de la Festa Major.

Ben aviat es va veure que el tema era complex, tenint en compte el caràcter polièdric i inabastable de les celebracions al voltant de sant Fèlix. Si es tractava d’un diccionari potser no havia d’incloure entrades referides a noms propis, si el volíem fer enciclopèdic potser s’havia d’entrar en el tema de la literatura de Festa Major. Sobre aquest darrer aspecte —allò que s’ha escrit sobre un àmbit o altre de la festa de Sant Fèlix— el Ton Massanell va fer un primer tast d’arqueologia literària i a la següent reunió ens va portar un llistat enorme de tot el que havia trobat en una senzilla prospecció, vam quedar convençuts que entrar en l’espai literari era una tasca que superava les possibilitats de l’equip.

Finalment, vam decidir que es tractava sols de fer un aplec de dades i referències, de noms comuns i propis per ordre alfabètic i d’aquí que en diríem «abecedari». La intenció no era fer una publicació erudita, de manera que es va decidir no posar referències bibliogràfiques ni notes a peu de pàgina i tan sols una breu bibliografia final. Per contrapartida, com que volia ser una obra de consulta, es va decidir optar per les citacions creuades, tot incorporant crides en cursiva quan es feia referència a un mot que tenia entrada pròpia al llibre. Al mateix temps es va decidir especificar en una nota introductòria la gènesi del llibre, la mateixa que ara expliquem, i la metodologia de treball tot remarcant que no s’entrava en l’ús de sigles —més enllà de la de F.M. per fer referència a la festa— per tal que el volum fos de lectura més agradosa.

                                    Ton Massanell

La veritat és que quan el Ton ens va deixar el treball —que finalment li vam dedicar a tall homenatge a la seva memòria— ja estava prou orientat per tirar-lo endavant amb uns criteris i una metodologia determinada, tot i que condicionats sempre per l’absència del seu mestratge. Es van decidir uns criteris —com tantes coses, prou discutibles— i es va optar per incloure alguns noms propis de vilafranquins vivents i, entre altres aspectes, esmentar a l’inici de l’entrada si l’element en qüestió havia estat conegut amb altres noms o variants ortogràfiques.

El redactat definitiu

El 1995 el gruix del contingut del llibre ja estava aplegat i s’havia treballat per donar-hi coherència de manera, per exemple, que un ball no tingués una entrada molt més àmplia que un altre, si realment no es creia que ho mereixia. Per altra banda, les dimensions del que esdevindria un volum de més de dues-centes pàgines semblaven a l’abast de les possibilitats econòmiques de la modesta empresa editorial que era Vilatana, tenint en compte que s’havia optat per no fer servir el color en les il·lustracions.

            Armand Beneyto (Foto Ajuntament de Vilafranca)

El treball de redactat final, seguint una metodologia expositiva unitària i coherent, era, però, encara per fer i no va ser fins al 1995 que ens hi vam posar. D’aquest redactat els cinc autors presents en van fer la revisió i esmenes i Joan Bosch, que havia coordinat les tasques de tot l’equip, es va aplicar a la realització gràfica, així com el recull d’il·lustracions i el control de la coherència tipogràfica, ja que, com hem esmentat, empràvem els tipus en itàlica o cursiva per fer esment a altres entrades del llibre, de forma i manera que ens va caldre ser molt curosos en aquest punt per no fer crides inexistents o oblidar-nos de remarcar-les en el text. En aquest sentit, la labor del malaguanyat Joan Bosch va ser certament modèlica i molt acurada.

Mirat des de la perspectiva d’ara, el resultat encara ens sembla, com a mínim a mi, prou satisfactori, sense errades notables i, això sí, amb petites mancances que s’haurien d’afegir si es tirés endavant una nova edició. La pregunta hauria de ser si el llibre va fer alguna aportació nova al coneixement de la nostra celebració festiva. El cas és que, a més de posar a l’abast una eina de consulta, vam donar a conèixer algunes, no moltes, dades i referències fins llavors potser més que desconegudes oblidades entre la muntanya de paperassa i d’indicacions de tota mena que la Festa Major de Vilafranca ha generat. I encara algunes aportacions a l’anecdotari festiu, un àmbit que podria donar també per a un llibre. De tot plegat en dona fe el fet que encara ara el trobem esmentat a la bibliografia d’estudis i articles sobre la nostra celebració festiva.

Certament, el volum es va cloure el 1997 i ara per ara hauria de ser posat al dia pel que fa a dades concretes, però sembla una actualització mínima si tenim en compte que en els darrers trenta anys la nostra festa de Sant Fèlix no ha canviat sigificativament, amb l’excepció de les noves realitzacions castelleres i els noms de tots aquells —administradors, estampers, pregoners, dissenyadors...— que hi han deixat empremta.

                                        Joan Bosch

I després...

El volum va veure la llum per Sant Jordi del 1997 i el 16 de maig, dins el programa d’actes de les Fires de Maig, es va presentar amb una conferència a l’auditori del Museu a càrrec de l’antropòleg Manuel Delgado, professor d’etnologia a la Universitat de Barcelona i estudiós de les realitats festives de casa nostra. La crònica de l’acte a la premsa local recorda que Delgado es va preguntar quin paper jugaven festes com la de Vilafranca en la societat catalana del nostre temps i va remarcar el seu sentit simbòlic, un aspecte en què els continguts ultrapassen els caires pintorescos, lúdics o espectaculars. Per altra banda, les seves anàlisis qüestionaven temes com la definició de la tradicionalitat d'una festa, o la inutilitat de diferenciar festes religioses i profanes. També va parlar del caràcter públic, ritual, col·lectiu, cohesionador i estructurant que les festes tenen i del qual la Festa Major de Vilafranca pot ser un exemple especialment destacat, tal com s’anava resseguint amb especial deteniment en tots els seus aspectes en el volum que es presentava.

El llibre, però, va portar cua, especialment pel fet que unes persones figuressin en el volum i altres no s’esmentessin de manera específica. Un dels autors va demanar no tenir entrada pròpia al llibre. Les crítiques van ploure, especialment a través de la premsa local, i van merèixer un dels versots dels Diables del 31 d’agost del 1997. Tot plegat, observat des de la perspectiva d’ara, no depassa el nivell de l’anècdota mentre que el llibre ha quedat com una aportació, si fa no fa una mica important, al coneixement de la festa i la seva divulgació. Han passat gairebé tres dècades i el volum no s’ha posat al dia, però potser ha servit de referència per a altres treballs d’aquest caire com els publicats a Tarragona i a Menorca, tot i que amb un caràcter més restringit, reculls que es poden consultar a internet, al Termcat, així «Terminologia de les festes de Menorca» del Consell Insular de Menorca (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/166), o el tarragoní «Paraula de Tecla» d’Enric Garriga, Mariona Savall i Marina Massaguer (www.termcat.cat/es/diccionaris-en-linia/131).

Els darrers arribats

Una llibreta del 1915

Acabem la transcripció d’una llibreteta de petites dimensions 10’5 x 15’5 cm. 48 pàgines escrites amb ploma per una banda i 19 pàgines a l’altra banda. Amb la data 27 de gener del 1915 a la coberta, una família penedesenca ens l’ ha fet a mans, l’ atribueixen a la generació dels seus avis. Es tracta d’un recull de dites de caire popular sobre la temàtica escatològica i altres transcripcions de dites populars que considerem prou interessant per donar a conèixer i de les que no n’hem trobat referència publicada. Així les coses hem de creure que no es tracta d’una còpia sinó un recull original i el mateix pel que fa als altres textos. Tota vegada que la llengua emprada, tot i que no ajustada a la normativa, és prou correcta en fem la transcripció literal. Desconeixem el significat dels asteriscs situats davant algunes de les entrades. A més hi ha, i no transcrivim "Il telegrama de la guerra per il cabaliere comendatore. Pezzo di cagña", en italià macarrònic; "La Marsellaise", en francès, signat "Vive la France. Daniel Qevedo Vicente Cavedo Barcelona"; i "Principales y importantes capitales que he recorrido durante mi estancia de cinco años en el Extranjero -Francia- Suiza- Belgica- Holanda- Austria- Alemania- EspagneAgrairem qualsevol informació o comentari sobre aquest material.

Els darrers arribats

En que se sembla un barret

tronat, amb un automóbil?

En que á copia de bensina, va tirant

Semblances

En que se sembla un ou á un caball

En que's ferra

En que se sembla un ou al sol?

En que's pon

Dia de tots sants

Aquí descansen els restus

d'un mestre, que un traqnvia ha axafat

y si no ages mort de desgracia

tambe hauria mort, de gana

Ell en el llit, patint horriblement.

La seva dona á la capsalera plorant

Y á l'altre banda una nevoda seva

feta un mar de llágrimas

En Letamendi se les mira y

amb veu feble els hi diu:

Mojer, no llores... Niña no te aflijas... Bastante ya de lagrimas.

Ya lo veis... Yo soy el interesado

y no me apuro...

Epigrama

A Tremp, l'atre jorn va anar

en Pera, que á sa mullé

á l'anar-se'n prometé

posar un parte á l'arribar

Y ho feu d'aquesta manera

laconic com el que més

perque gaire no costés:

"Ja soc an aquí tremp... Pera

-Mistica-

* San Josep, encostipat

cada punt estarnudava;

Maria deia: "Jesús"

Y el noi deia: mana.

-Bon ramei-

Un xicot de casa bona,

treient mes foc que una brasa,

va aná un dia á certa casa

per trobarse amb certa dona.

No se que li pasaria

que al sortir tot li picaba

y de tal modo's gratava

que estic que s'encetaria.

Com que rascarsa amb la má

no li feia gens de gracia

un remei va anâ cercá.

Y com que aquella xicota

era de preu alabat

va compra onguent de soldat

pro de soldat... de quota

Maximes- Concells- Sentencies

* la virtud es un tresor

però avui s'estima mes l'or.

* Ja pots ferne de bestieses

que si ets ric, seran, sabieses.

*Tota malaltia ingrata

cedeix amb papers de plata

* ...Imposibles...

Per un xofer- Guiar un auto... civil

Per un fumador- fumar amb una pipa de... vi

Per un manyá- llimar una mollaq de pá

Per una bogadera- rentar amb un picador... de la plaça de toros

Per un metge:- Reventar y posar cotó fluix fenicat... a un gra de raïm

Per un periodista:- Escriure amb una ploma... d'aigua

* -Tonterias-

A la filla d'en Baldiri

que la toquin molt li agrada

només perque puguin dir li

que es molt tocada i posada

Si está amb son promés la Paca

sempre li agafa el desig

de ficar ma á la butxaca

sobre tot á la del mitg

L'Agnés que cria gallines

un dia digué an en Prous:

-No sé qué ho fa: aquestes bestiesessempre se'm mengen els ous

Y en Prous, que tambe'n criava

li va dir mostran-li esglai

Si que es estrany, perque á mí

no se me'ls han menjat maig

En Rafel sen'va per mar

á passeig amb tres amigues

Y vols dir que hi ba amb bons fins?

jo crec que hi ba amb salva- vides

Avui si que t'he vist, hermosa Elvira

que tocaves el cul... duna cadira.

Cantars

Una llibreta del 1915

Continuem la transcripció d’una llibreteta de petites dimensions 10’5 x 15’5 cm. 48 pàgines escrites amb ploma per una banda i 19 pàgines a l’altra banda. Amb la data 27 de gener del 1915 a la coberta, una família penedesenca ens l’ ha fet a mans, l’ atribueixen a la generació dels seus avis. Es tracta d’un recull de dites de caire popular sobre la temàtica escatològica i altres transcripcions de dites populars que considerem prou interessant per donar a conèixer i de les que no n’hem trobat referència publicada. Així les coses hem de creure que no es tracta d’una còpia sinó un recull original i el mateix pel que fa als altres textos. Tota vegada que la llengua emprada, tot i que no ajustada a la normativa, és prou correcta en fem la transcripció literal. Desconeixem el significat dels asteriscs situats davant algunes de les entrades. Agrairem qualsevol informació o comentari sobre aquest material.

Cantars

«No hay plazo que no se cumpla

ni deuda que no se pague»

Cosa que no puc fe entendre

al animal del meu sastre

«Ciego estuve mucho tiempo

y asi, no vi, en mi ilusion»

qu’en daves pessetes falses

en pago del meu amor

-Epigrama-

Tothom diu que ets tant coqueta

y al mateix temps molt salada

ja no fas per mi, Laieta

a mi sols me fa denteta

una «coqueta» ensucrada.

El tranvia que s’ha d’agafar segons la classe social á que’s parteneix.

Un diplomatic= el de «Palacio»

Un diputat= el de les «Corts»

Un que li ha caigut la rifa= el de la «Bonanova»

Un aficionat al cine= el de «A Ramnbla»

Un metge= el de l’»Hospital»

Un geómetra= el de la «Diagonal»

Un neutral= el de la «Pau» (Plaça)

Un xistós= el de «Gracia»

Un xino= el de «Orientals»

Un camiser= el del «Coll»

Un patriota= el de la «Catalana»

Un voluntari de la guerra d’Africa= el de la «Plaça de Tetuán»

Com se menaça

Per un tripaire.- Li vento una bufa

Per un forner.- Li dono una galeta

Per un peixeter.- Li clavo una tonyina

Per un agricultor.- Li planto una castanya

Per un matalaser.- Li prometo una palliça

Per un jugador.- Ja vaureu quin tanto

Per un carboner.- Li daré3 un far de llenya

Per un fondista.- Li fumaré un estofat

Per un borratxo.- Li atiçaré una pinya

Per un sombrerer.- Li clavaré un bolet

Per un valensiá.- Et f... una xufla

Per un vaquer.- T’encastaré una natalidadPer un vidrier.- T’endinyaré un mastic (hermano no filo. Germanófil) (Daño y Nariz Malinas) (Y he tomado Y prés)

Malediccions de Gitano (i III)

Una llibreta del 1915

Continuem la transcripció d’una llibreteta de petites dimensions 10’5 x 15’5 cm. 48 pàgines escrites amb ploma per una banda i 19 pàgines a l’altra banda. Amb la data 27 de gener del 1915 a la coberta, una família penedesenca ens l’ ha fet a mans, l’ atribueixen a la generació dels seus avis. Es tracta d’un recull de dites de caire popular sobre la temàtica escatològica i altres transcripcions de dites populars que considerem prou interessant per donar a conèixer i de les que no n’hem trobat referència publicada. Així les coses hem de creure que no es tracta d’una còpia sinó un recull original i el mateix pel que fa als altres textos. Tota vegada que la llengua emprada, tot i que no ajustada a la normativa, és prou correcta en fem la transcripció literal. Desconeixem el significat dels asteriscs situats davant algunes de les entrades. Agrairem qualsevol informació o comentari sobre aquest material.

(41) Aixís te dessin una fava y te caigués la fava en rodó

(42) Aixis te quedesis calvo i haguesis de fer servir la calva de mirall per á fer-te la clenxa

(43)Aixis os enterressin vius á tu i á la teva sogra, tots dos junts

(44) Voldria que't condemnessin al divorci i no tinguesis mes remei qu'apelar

(45) Deu faci que menjant nous t'enpassesis distretament la del coll.

(46) Aixís se t'ensorrés el melic i't sortis per l'esquena

(47) Ojalá un pinxo t'enfilés per derrera amb la punta de la "faca"

(48) Mala corcadura te desfaci la carcanada i te regiri la melsa com un pop.

(49) Mal veneno te recargoli el xeringuet [...] ue vas de parranda.

(50) Mal te puguis veure ni mort ni viu ni al cel ni a la terra ni al sol ni á l'hombra, carregat de polls, xinxes, paparres i renacs, morenes i mals de totes menes

(51) Ai, paeiet! Aixis un cavall te prives de montar cap euga

(52) Males retrantamil desgracias puguis tenir als pulmons

(53) Aixis te pogués veure á la perxa d'aquella mula guerxa y no puguis susnabá

(54) Aixis te vegesis per taco d'un canó de 42

* (55) Aixis tinguis de pasar tota la vida amb una sola sardina i que encara sigui podrida

(56) Avui, malvianatxe [...* deu puces punyefleres

(57) Oixque. Aixis te sortisin senceres pel forat de sota laq cua totas las garrofas que has menjat aquesta semana

(58) Maleit sigui el cap de vall d'un misto de l'Arrendataria

* (59) Maleida sigui l'ánima de l'home que troba péls á la zona neutral

* (60) Aixis caiguesis de dalt d'un quart pis i anesis á parar dintre el carro de la bassa

* (61) Ves á tomar vent, Marimon

* (62) Me cago amb els pels de la zona neutral

* (63) Malviatge les entranyes d'un mosquit i la sang d'un bacallá

(64) Me cago en els teus morts i els papers de Casa la Vila