Tot i que ara els ordinadors ens ofereixen dotzenes de famílies tipogràfiques per a confegir qualsevol document, els que venim del temps de la màquina d’escriure recordem l'íntima satisfacció de veure les nostres paraules en tipografia i a l’abast de qualsevol lector. Fora d’això, la premsa escolar era confegida amb el mètode del ciclostil, al meu col·legi barceloní amb la denominació d’«Anar fent» i posteriorment a la vilafranquina de Sant Elies aquell «Soca— rel» que va durar dècades. El ciclostil era un sistema de maquinària rudimentària que anomenàvem «la vietnamita», útil durant dècades per a la docència i en els temps del franquisme prou adequada per confeccionar pasquins i fulletons clandestins i revolucionaris.
L’anecdotari de mig segle als mitjans de comunicació locals té tendència a ser ampli si hom fa una mica de memòria, des de l’administradora de la Festa Major que es va disgustar d’allò més perquè el Lloro Lluc va fer broma del vestit que va estrenar a la processó del 30 d’agost, fins a l’enyorat amic i fotògraf Jaume Giménez que arribava a la redacció amb imatges d’actes dels quals en sabíem ben poca cosa, de manera que fèiem deducció del nom d’un personatge o altre, una mica a la desesperada, com sens dubte recordarà en Jaume Raventós, company d’aquells anys a «La voz...»
La redacció de «La voz del Penedès» ocupava dimecres, des del vespre fins a la matinada de dijous, un menut despatx de gestoria a la Rambla, un espai en el qual, tot escrivint a la desesperada les darreres notes, assaboríem els cigars havans que el senyor director ens obsequiava. L’endemà les administratives que hi treballaven encara trobaven l’ambient una mica molt carregat.
Ni el «Tothom» ni el «Penedès» eren mitjans del tot professionals, de manera que el material de cada setmana anava a la impremta i s’organitzava d’acord amb les possibilitats del moment i quatre indicacions que hi adjuntàvem. La fotografia a color i la seva impressió era un fet absolutament excepcional i les imatges de reportatge, habitualment en blanc i negre en un temps que es desconeixia la imatge digital, sovint eren fosques o poc contrastades. En Pepe Ballester assegurava, amb caire de gresca, que en Jaume Giménez les positivava amb allioli.
