Inventaris "Post mortem" notari Jaume Abreu i Rius 1794- 1795

Buidat dels inventaris "post mortem" del notari Jaume Abreu i Rius que va treballar a Vilafranca entre 1769 i 1812, tot i que només apleguem els inventaris a partir del 1790. Conservats al Fons Notarial de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, redactats gairebé tots en català, els protocols no són numerats.

Notari Jaume Abreu. 1794. (Vol. 2.518) Foli 71r a 73v. 20 d’abril de 1794.

Teresa Raventós* Borrell, muller de Jaume Raventós, pagès de l’Arboç. Inventari dels bens de l’oncle de la Teresa, Joan Borrell, mort i ella n’era l’hereva. Inventari d’una casa al c/ de la Platanea(?) amb entrada amb dos telers de teixidor i estris; celler amb dues botes de 5 càrr. I estris; cuina amb estris; eixida amb estris; sala amb una taula amb banc respatller; cambra prop de la sala amb un llit de posts i bancs, cadira, quadres i roba; cambra prop de la golfa amb llit de posts i bancs; golfa amb estris. Més una peça de terra a l’Arboç a la partida de Santa Llúcia. Més un crèdit al seu càrrec.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1794. Foli 91r a 92v. 12 de juny de 1794.

Mariia Sans Cuscó, vídua de Pau Sans, pagès de Vilafranca. Inventari de la casa habitació amb 5 botes de les que sols una és de 7 càrr., i estris; cuina amb estris; corral amb dues gallines i 10 pollets; cambra del darrere amb llit de posts i bancs i roba; altra cambra amb llit de posts i bancs, roba, caixes i estris. Més una peça de terra a Sant Pere Molanta. Més una peça de terra a la Granada.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1794. Foli 108r a 109v.

Antònia Barris Peixó, vídua de Josep Barris, pagès de Sant Quintí de Mediona. Inventari d’una casa al c/ Montserrat de Sant Quintí amb entrada amb estris i un torn de filar lana; celler amb 3 botes de les quals dues són de 4 càrr.; cuina amb taula de fusta, banc respatller i estris; una cambra amb tres caixes amb roba i dos llites de posts i bancs i dos quadres. Més una peça de terra de l’heretat Figueres.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1794. Foli 134r a 142r. 25 d’agost de 1794.

Caterina Marrugat Urgellès, vídua de Joan Marrugat, adroguer i candeler de la vila de l’Arboç. Inventari d’una casa al c/ Major de l’Arboç, que afronta amb el carrer que no passa i el carrer Sant Julià. Entrada amb estris; estable amb dos matxos; botiga d’adroguer amb caixes, una sitja petita amb mestall, capsetes, pots de vidre, sacs d’arròs, un taulell amb calaixos i altres estris; celler amb quatre botes de 7 càrr.; una cambreta («quartet») del mosso a mitja escala amb llit de posts i bancs; sala amb taula i quatre cadires, 13 cadires grans, 8 quadres, un armari amb vaixella; cuina amb estris i una torradora per torrar ametlles; menjadoret amb una taula mitjana, un banc respatller, un armari, plats i olles; un pastador amb pastera de tomba; cambra de la criada amb llit de posts i bancs; cambra del cap de l’escala amb «un llit de camilla a la vellúria usat», dues caixes buides, quatre cadires, cortines i dos quadres; corredor amb una caixa petita, tres quadres i dues cadires; cambra de més avall amb un llit de posts i bancs, quadre i vuit cadires, dues tauletes; altra cambra que dona a la sala amb llit de posts i bancs, dues caixes i roba; cambra que dona al carrer amb 12 cadires i un escriptori amb roba, quadre, un llit de pilars, imatges, un armarti amb roba i coberts; golfa amb «molts trastos inútils»; rebostet amb plats i olles; botiga de grans amb cereals; celler gran amb corral al c/ Sant Julià amb 9 botes de 7 càrr., i un cup; al carrer de les Pallisses una pallissa; al carrer de les Cases Noves un celler amb un cup i 16 botes de 7 càrr. Més diverses peces de terra de les quals tres afronten al Camí Ral, una afronta al Camí Moliner, una afronta amb el Camí a Vilanova, dues amb el Camí que va a Banyeres, una amb el camí que va a Lleger i el que va de Santa Oliva a Vilafranca, una amb el camí que va de l’Arboç a Torrelles (Torrelletes?) i lo camí de Lleger («Llagé»), altra a la partida del Camp de la Torre, altre a la partida del camí Xic, amb una casa i sínia que afronta amb cases de la platja. Més 21 crèdits al seu favor. Més tres deutes al seu càrrec.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1794. Foli 174r a 176r. 26 d’octubre de 1794.

Magdalena Moreig Miró, vídua de Jaume Moreig, fuster de Vilafranca. Inventari d’una casa al carrer dels Ferrers amb entrada de botiga amb tres bancs de fusta, cavalls de fuster, armari amb eines, quatre congrenys, dues calaixeres, un escriptori, pots i eines; casa habitació amb cuina amb plats, olles i coberts; cambra on morí amb llit tornejat i capçalera pintada, vuit cadires i roba; cambra de la casa amb un llit espenyat amb posts i capçalera pintada, un quadre i una tauleta; tres vidrieres de vidres xics i dos bastiments nous de fusta.

* * * * *

Notari Jaume Abreu, 1795 (Vol. 2.520). Foli 6v a 8v. 15 de desembre de 1795.

Salvador Gassó Figueras, pagès de la quadra de Torregassa, terme de Sant Jaume dels Domenys, ereu del seu germà Joan Gassó Figueras. Inventari d’una casa amb baluard amb un pou i un trull oer a les olives; cambra on morí amb llit de posts i bancs, una caixa, una cadira i roba, una caixeta de fadrí amb pany i clau i dins els papers de la casa; golfa amb trompes de l’oficina de fer aiguardent, una caldera d’aram usada, una taula, un escó, plats i olles; salador. Més jornals de terra a les partides del Camp d’en Guina de l’Arengada i d’en Sogas. Més una peça de terra a la partida de la Margenada. Més una peça de terra a la partida de l’Oliverà Vell i altres pecese de terra a les partides de la Pineda, la pallissa, los Poeis al terme de Marmellà i Montmell, la Cogullada a Marmellà, los Vinyets, lo Ort (sic) i la Censada.

*Recordem que en aquesta època el primer cognom de la dona correspon al del seu marit.

1926, l’any que va definir la cultura del Penedès

Publicat al setmanari "El 3 de Vuit" el 2 de gener del 2026.

.-La I Exposició d’Art del Penedès fou la base del Museu de Vilafranca.

.-50 artistes del moment hi van presentar pintura, escultura i orfebreria.

.-227 peces d’art antic es van catalogar i exposar.

.-Es van inventariar un centenar de llibres i publicacions periòdiques.

J. Solé Bordes/Vilafranca

Tot i que aquest 2026 serà any d’aniversaris -entre altres 425 de la canonització de sant Ramon de Penyafort i 250 del patronatge de sant Fèlix- cap tan específic i destacat com el centenari de la I Exposició d’Art del Penedès. Diverses entitats penedesenques preparen activitats commemoratives per a recordar una celebració que va marcar i definir no sols la identitat unitària de les tres comarques penedesenques, sinó també les perspectives culturals que encara ara continuen definint la identitat penedesenca. La creació del Museu de Vilafranca -l’actual Vinseum- i del seu arxiu bibliogràfic en va ser una de les conseqüències, com ho seria el 1977 la constitució de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Els primers precedents del tema se situen el 1919 en plena Mancomunitat de Catalunya quan un jove sacerdot de 27 anys, Manuel Trens -mossèn Trens per als vilafranquins, el doctor Trens per a tots els altres- crea la revista mensual «Penedès» que treballa per promoure la identitat comarcal, fins al punt que s’anuncia amb quatre redaccions: a Vilafranca amb el poeta Roman de Saavedra al capdavant; Vilanova, a mà de l’artista E. C. Ricart; el Vendrell amb els Ramon de la impremta; i Sitges a càrrec del jove Josep Carbonell. Publicació de cultura de primera línia, «Penedès» va reivindicar i estudiar els aspectes d’identitat penedesenca, començant per la grafia del topònim tal com l’escrivim ara, i tot i que comptava amb una nòmina de col·laboradors de primera línia va deixar de publicar-se el 1922.

Les coses estaven canviant, el 1923 va arribar la dictadura de Primo de Rivera i el 1925 va desaparèixer una Mancomunitat de Catalunya que el general ja havia escapçat. Calia plantejar els temes propis des d’altres àmbits i Francesc Cambó va insistir que l’estratègia havia de ser promoure el treball i l’esforç cultural i no la protesta ni la confrontació. Potser és aquest plantejament el que explica la florida cultural d’ara fa cent anys. Aquell 1926 un jove Pere Mas i Perera va fer possible la publicació quinzenal «Gaseta de Vilafranca», de ben notable volada cultural, el mateix any que mossèn Trens va fer possible els «Quaderns Mensuals d’Acció», suplement del setmanari catòlic vilafranquí «Acció».

La Festa Major del 1926

Sobre la base de l’empenta de Manuel Trens es promou l’anomenada I Exposició d’Art del Penedès, celebrada durant els dies de la Festa Major al palau del Marquès d’Alfarràs, llavors ja col·legi de Sant Ramon. Els diversos espais del centre acullen tres exposicions, una d’art antic que comissaria mossèn Trens, altra d’art contemporani a càrrec del pintor Joaquim Mir i una mostra bibliogràfica que prepara Pere Bohigas. El catàleg complet dona bona perspectiva del pes específic de la mostra que en l’apartat d’art modern constitueix un excel·lent retrat del moment creatiu al Penedès: cinquanta artistes d’onze poblacions amb un total de 164 obres de pintura, escultura, orfebreria, projectes arquitectònics i puntes de coixí, amb noms com Alfred Sisquella, Pere Jou, Mas i Fondevila, Miquel Utrillo, Alexandre de Cabanyes, Enric C. Ricart, Josep F. Ràfols, Martí Torrents o Josep Rovira, a més de l’esmentat Joaquim Mir.

La mostra d’art antic, però, és encara d’una rellevància més significada, en especial si tenim en compte que algunes d’aquestes obres desapareixerien definitivament durant la guerra civil (1936- 1939). Es tracta d’un veritable catàleg del patrimoni artístic exclusivament de Vilafranca i el seu entorn, 227 peces que van de destrals prehistòriques fins a un retaule gòtic, pintura, escultura, orfebreria, joies bibliogràfiques, mobiliari i fins i tot peces de roba; un patrimoni que en la seva pràctica totalitat era en mans de particulars o institucions religioses. La voluntat d’aplegar aquest conjunt era indirectament la de crear un museu de Vilafranca, una iniciativa que finalment no quallaria fins al 1934. També anava per aquest camí l’exposició bibliogràfica, va mostrar una setantena de llibres i fulletons, tots ells de referència vilafranquina, des de 1677 fins al 1915, a més de 34 capçaleres de publicacions periòdiques vilafranquines, prop d’una trentena de goigs i diversos gravats, així com els boixos de la impremta Alagret, un patrimoni que seria la base de l’Arxiu Bibliogràfic Pere Regull del Museu de Vilafranca, avui Centre de Documentació Vinseum.

Conferències i música

Hi va haver concerts a càrrec de Francesca Bové i de Pau Casals- Benvingut Socies i balls de l’esbart del Foment Sardanista Vilafranquí, així com un àpat dedicat als expositors. A la vegada, la biblioteca del col·legi va acollir diverses conferències, la inaugural del doctor Josep Estalella va proposar la creació d’un centre d’estudis penedesencs i va dibuixar el programa d’estudis; la de Jaume Valero Ribas va definir la identitat geogràfica comarcal penedesenca, una perspectiva que havia de reblar Francesc Pujols qui defensava que el Penedès començava a Martorell, però el filòsof martorellenc va patir un oblit i no es va presentar.

Mossèn Trens va pronunciar una conferència sobre la producció artística adreçada a promoure a Vilafranca una escola d’arts i oficis sota la direcció de l’artista gironí Jaume Busquets, però va ser en aquest punt on es va acabar enredant la troca. El suport econòmic de la iniciativa sembla que va tenir com a pilars fonamentals Emili Berger i el metge Ricard Fortuny, ambdós de famílies de l’entorn vinícola vilafranquí, mentre per enlloc no aparegué l’Ajuntament vilafranquí que llavors encapçalava Joan Álvarez de Sisternes, de manera que en cap moment es va convidar a les autoritats municipals, la inauguració no va tenir parlaments ni protocol, tampoc la cloenda i no consta l’assistència de cap representant municipal. Va ser l’inici d’una guerra soterrada que acabaria amb la clausura silenciosa de l’Escola d’Arts i Oficis després de poc més d’un any de vida.

Continuïtat fins avui

Però el plantejament exitós de la iniciativa a un Penedès que no havia vist mai una mostra d’aquestes característiques va tenir continuïtat amb la II Exposició al Vendrell el 1929 i una tercera a Vilanova el 1929-1930 que va superar totes les anteriors fins i tot en el dèficit econòmic que va deixar. Potser van ser aquest i els canvis polítics del 1931 els que van impedir la IV exposició anunciada a Sitges. La petjada de la iniciativa, però, va tenir continuïtat, no sols amb la creació del Museu de Vilafranca sinó també mig segle després, el 1977, la constitució d’aquell Institut d’Estudis Penedesencs que el doctor Estalella ja havia proposat en 1926.

Per saber-ne més:

VV.AA. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP. 2012.

Comas i Güell, Montserrat; Socias i Batet, Immaculada; i Solé i Bordes, Joan. De les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP. 2014.

.

Inventaris "Post mortem" notari Jaume Abreu i Rius 1792- 1793

Buidat dels inventaris "post mortem" del notari Jaume Abreu i Rius que va treballar a Vilafranca entre 1769 i 1812, tot i que només apleguem els inventaris a partir del 1790. Conservats al Fons Notarial de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Penedès, redactats gairebé tots en català, els protocols no són numerats.

Notari Jaume Abreu. 1792. (Vol. 2.516). Foli 60r a 62r. 4 de març de 1792.

Esteve Farrel, pagès de les Gunyoles, Avinyonet, pel matrimoni amb Francesca Vaqués, vídua en primeres núpcies de Cristòfol Vaqués, pagès de les Gunyoles. Inventari dels bens de Cristòfol Vaqués, a les Gunyoles, al camí que va a les Gunyoles. Entrada i cuina amb estris; cambra amb un llit de posts i bancs i roba. Més una peça de terra dita Corral de Mossenya. Més terres a l’heretat Emmanuela i altra peça de terra a la mateixa heretat.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1792. Foli 77v a 78v. 14 de març de 1792.

Mariano Miquel, pagès de Sant Pere de Riudebitlles amb Antoni Esteva, també pagès de Sant Pere de Riudebitlles, avi dels fills del seu fill Pere Mariano Miquel, casat amb Maria Esteva, nora de Pere Esteva. Inventari de la casa amb un menjador amb plats i olles;M cuina amb estris; celler amb 6 botes, una de 7 càrr., sala amb llit de peu de gall; aposento amb un llit de peu de gall i roba. Més una peça de terra a la Coma Llebrera en terres de Josep Puigdelgoles. Més una peça de terra dita de Serracames (?) en terres de Pere Rius, a Sant Pere de Riudebitlles.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1792. Foli 216r a 220v. 30 de juliol de 1792.

Ignasi Llorens Feliu, forner de Vilafranca, fill de Francesc Llorens, cantirer, difunt. Inventari d’una casa a la plaça de l’Oli que afronta amb el carreró de Penyafort i amb el forn al mateix carreró. Entrada amb quatre cadires i una roda de fer càntirs i quatre càntirs de terrissa; celler amb 6 botes de 7 càrr.; obrador amb dues rodes de cantirer, estris, dotzena i mitja de càntirs vells; al cap d’escala una caixota i un bancot i trastos inútils; sala amb un banc amb respatller, quadres religiosos, caixa amb pany i clau, una guitarra, una mandolina i una llibreta de solfa i dos llibres: Trabajos de Jesús¹ i Instrucció de sacerdots,² altra caixa amb dos cantarets, altra caixa amb papers inútils i algun llibre, una capelleta de Ntra. Sra. de la Concepció, un morter,coberteria, plats i olles; cambra on morí amb cereals, oli, una caixa i roba; cuina amb estris; canbra del davant amb llit de peu de gall i roba, una caixa amb tres o quatre llibres, dues llibretes amb notes, papers i papers de la casa, creus, quadres i estampes, golfa amb roba i estris. Més una caseta al costat d’aquesta. Mésuna peça de terra a Sant Miquel d’Olèrdola a la partida de Santa Digna. Més peces de terra a Sant Miquel d’Olèrdola, a la partioda del Molí d’en Rovira i altra a la mateixa partida. Mésa peces de terra a Vilafranca a les partides de Milió [Melió’], de Barres Estretes i de Puig Ciuró.

* * * * *

Notari Jaume Abreu, 1792. (Vol. 2.516). Foli 236v a 238v. 20 d’agost de 1792.

Pau Cardús, fabricant de paper de Sant Pere de Riudebitlles, vidu de Maria Cardús Monay. Inventari de la casa i molí paperer propietat de la finada Maria que afronta amb el camí que va a Piera. Entrada amb premsa de premsar paper i una tin; celler amb tres botes de 7 càrr.; estança de les piles on es piquen els draps de fer paper amb 4 piles; obra nova amb sis piles i estris; espolsador dels draps amb estris; cuina on habita el masover amb un banc amb respatller; sala amb taula llarga i estris; cuina principal amb estris; cambra de l’escala amb llit de peu de gall, roba i una caixa; mirador amb estris. Més una peçá a Sant Pere de Riudebitlles a la partida de la Creu Trencada.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1793. (Vol. 2.517). Foli 51v a 53v. 10 de febrer de 1793.

Fèlix Balaguer, teixidor de lli de Vilafranca del Penedès, matrimoni amb Madrona Vidal, filla i hereva de Pere Vidal, difunt. Inventari dels bens de Mariona a la casa der la Parellada amb celler amb dues botes de 7 càrr.; saleta amb pastera, caixa amb roba i estris; cambra amb llit de posts i bancs i roba; cuina amb estris. M´s una peça de terra a la Bleda, partida de les Oliveres d’en Roqueta. Més una peça de terra a la Granada i una altra a Sant Pere Molanta, a la partida de la Creu de l’Embràs.

* * * * *

Notari Jaume Abreu, 1793. Foli 76r a 77v. 22 de març de 1793.

Magí Ferran, espardenyer de Vilafranca que es casa amb Margarida Miret abans muller d’Antoni Miret, pagès de Vilafranca. Inventari dels bens d’Antoni Miret a la seva mort a la casa del c/ de Sant Bernat, amb una entrada amb dues botes de 7 càrr. I eines; cuin amb estris; sala amb llitde posts i bancs; cambra amb llit de posts i bancs i roba; terra amb estris. Més una peça de terra a Vilafranca a la partida de Sant Salvador.

* * * * *

Notari Jaume Abreu. 1793. Foli 107v a 109v. 14 de març 1793.

Candia Llopart*, vídua de Pere llopart, pagès, fill de Pere Llopart major, pagès de Vilafranca. Inventari d’una casa al c/ de la Fruita amb entrada amb estris; cuina amb estris; cambra de mitja escala amb un llitet; cambra del davant amb llit de posts i bancs i roba; celler amb 3 botes de 6 càrregues i mitja (6’5 c.) i estris. Més diverses peces de terra a Vilafranca a les partides del Clot de Ferran i altra «que ocultar no se pot».

*Recordem que en aquesta època el primer cognom de la dona correspon al del seu marit.

1 Possiblement es refereix a Fray Tomé de Jesús [Fray Enrique Florez]. Trabajos de Jesús, hi ha edicions des del segle XVII, generalment en quatre volums.

2 Crec que es refereix a Antonio de Molina. Instrucción de Sacerdotes en que se les da doctrina muy importante para conocer la alteza del Sagrado Oficio Sacerdotal. Potser l’edició de Miguel Escribano, Madrid, 1771.

Josep Muñoz Marata, president del Casal. 1936-1939.

Paraules pronunciades el passat dia 23 de desembre al Casal Societat la Principal en l'acte d'homenatge als socis i sòcies i en fer reconeixement pòstum com a soci honorífic de l'entitat a Josep Muñoz Marata, president del Casal entre 1936 i 1939.

Nascut a Barcelona el 1893 Josep Muñoz Marata era maquinista de ferrocarril de l’empresa que gestionava línies com la de Vilafranca o Vilanova, la Madrid Zaragoza Alicante (MZA). Afiliat al sindicat socialista UGT, poc després d’iniciar-se la guerra civil, el desembre de 1936, el Consell Municipal que llavors regia l’Ajuntament de Vilafranca va proposar les persones que havien de formar part de la junta casalista en substitució de l’equip que encapçalava Josep Senabre Giralt. Aquestes persones van acordar que ocupés la presidència Josep Muñoz, amb Antoni Pedrerol que era el secretari de l’Ajuntament, de vicepresident; com a secretari Ferran Serveto; de vicesecretari Àngel Camí; de tresorer Joan Canyelles que era l’únic que era també regidor a l’Ajuntament pel partit d’Acció Catalana Republicana; de comptador Gregori Bernat i de vocal-bibliotecari Cosme Sellescas. Muñoz es va mantenir en el càrrec fins al mateix mes de gener de 1939. No cal dir que per al nostre Casal -com vam estudiar en el llibre del centenari- els de la guerra ja es pot suposar que van ser anys difícils amb una notable davallada en el nombre de socis, però la directiva que presidia Muñoz va procurar mantenir el patrimoni de l’entitat tot aconseguint que no fos confiscat, com així va succeir amb altres societats vilafranquines.

En un moment de la guerra, el fet d’haver perdut la seva única filla en circumstàncies dramàtiques va fer decidir Josep Muñoz a desplaçar-se a Madrid, llavors sota el setge de les tropes franquistes, per tal de treure infants d’aquell front de guerra, nens i nenes que van ser acollits com a refugiats a famílies de València i de Catalunya. Com creiem que ens confirmarà l’estudi que estem portant a terme amb en Joan Montserrat, possiblement va ser aquesta acció de traslladar criatures madrilenyes refugiades la que va determinar que en acabar la guerra Muñoz fos detingut, jutjat, condemnat a un grapat d’anys de presó, empresonat i al cap d’uns anys finalment indultat. Però això va fer que Muñoz també fos objecte de depuració i no pogués reingressar a la seva activitat professional ferroviària, de manera que es va haver de guanyar la vida com a mecànic a Vilafranca on va morir el 1983.

Les juntes casalistes de la postguerra no van fer referència a les persones que van mantenir l’entitat durant la guerra civil i la Societat La Principal no va poder fer cap reconeixement a Josep Muñoz fins al 1977 en restituir el seu nom a la nòmina de presidents de l’entitat.

Bon Nadal!

 Una batussa nadalenca

Els records de les celebracions de Nadal de la seva infantesa no són especialment abundosos ni complexos, imatges fugisseres van i venen per l’espai dels records. Més d’un sembla pertànyer més a l’àmbit de l’anècdota que no pas a l’evocació de la felicitat del temps infantil.

El tió d’aquella casa no era gran cosa, un tronc sense cap ni peus, sense cara ni cap altre detall, un personatge que a l’hora de l’estomacada no oferia gaire cosa més que els torrons per a les festes, en especial els de xixona que eren els que feien les delícies del patriarca de la casa. La cantarella no era igual que l’habitual del Penedès i ni tan sols esmentava les arengades salades, de manera que aquells versos -«Caga tió/avellanes i torró/ si no cagues torrons per a mi/ no em seràs fadrí»- potser procedien de l’Alt Urgell, d’on era la mestressa de la casa.

Per Nadal venien els parents de Barcelona i la taula era gran. El dia abans la cuina s’atrafegava per enllestir els canelons i rostir l’ànec i el pollastre. La canalla no podien treure el cap a la cuina, tot i que els embadalia la màquina de trinxar carn, amb aquell moviment de maneta que convertia qualsevol cosa en una pasta espessa i caragolada per farcir els canelons. De la cuina en sortia una flaire d’allò més atractiva, anunci del que s’esdevindria l’endemà.

La presència del cavall de cartó era obligada en temps de Reis, així com les capses d’arquitectura, peces de fusta que permetien fer les cases i dissenyar els carrers d’una vila imaginària. Un Nadal especial va arribar amb un joc de plats i gots en miniatura, amb una tauleta i dues cadiretes que van permetre a la canalla imaginar àpats suculents, d’aquells de molt de protocol i diplomàcia que necessiten una copa i un plat per a cada cosa.

Els altres protagonistes eren les figuretes, les dels ciclistes que feien l’arribada al bell mig d’aquell poble d’arquitectura que havien configurat i, sobretot, les dels soldats per jugar a indis i americans, tal com veien a les pel·lícules. El cosí de Barcelona, de la mateixa edat del nen gran de la casa, es va portar un any algunes de les seves figuretes predilectes, possiblement amb la intenció de mantenir una confrontació amb les tropes casolanes, personatges aquests que, qui sap si pels danys col·laterals derivats de la batussa, havien perdut alguna de les seves extremitats, tot i que això no els impedia seguir actius i braus en la lluita. El problema va ser que, en un instant de distracció, el capità de les tropes de Barcelona va perdre també el cap.

El cosí es va negar estrepitosament a acceptar aital decapitació i va elevar la seva més sorollosa protesta a les autoritats familiars presents en aquell entorn. De res va servir que li fos retornada l’extremitat corresponent, cap intervenció quirúrgica no hauria pogut arribar a refer la integritat de l’il·lustre militar.

Resultat d’aquell enuig monumental va ser el fet que els soldadets de la capital no van tornar cap altre any a la vila