divendres, 29 de juny de 2018

Un oblidat record històric de la guerra del Francès (1808- 1814)


Treball publicat a la revista del Penedès, n. 17. Institut d'Estudis Penedesencs. Hivern 2017-18.

Aquest 2008 del segon centenari de l’inici de la Guerra del Francès podria servir als vilafranquins per pensar en recuperar definitivament la placa que recordava la mort d’un jove capità anglès a Vilafranca el 13 de setembre de 1813 i que, com a mínim, dos-cents anys després el record d’aquest esdeveniment tornés a ser públic a la capital penedesenca.


Amb motiu d’aquesta mort violenta els seus companys de brega –amb permís del senyor bisbe, potser perquè el capità mort devia pertànyer a l’església anglicana- li van voler fer una làpida commemorativa que s’havia de col·locar prop de la Creu de Sant Salvador, punt d’inici de la baralla que li va costar la vida. La làpida es va redactar en llatí i deia:


D.O.M.

INCLYTUS

D. GUILIELMUS HANSON ANGLUS

REI MILITARIS PERITISSIMUS

CENTURIO ALAE XX BRITANNIORUM

IN ACRI PUGNA

ADVERSUS GALLAS BRITANNIAE HISPANIAEQUE

HOSTES

IN CAMPO OPPIDI MONACHORUM

IUXTA VILLAFRANCAM POENORUM

IN CATALONIA

IDIBUS SETEMBRIS AN MDCCCXIII

SUB DUCE D. FRIDERICO BENTINCK

FORTITER OCCUBUIT

AETATIS SUAE AN XXV

UT STRENUI ADOLESCENTIS

NOMEN ET HONOR EIUS EXTENT

EIUSDEM PAGNAE COMILITONES

MOERENTES POSUERUNT

ANNUENTE ILUST. EPISCOPO BARCINONENSIS



que en transcripció gairebé literal diria:


D[EU] O[PTIM] M[ÀXIM]

L’IL·LUSTRE

SR. EN. GUILLEM HANSON, ANGLÈS,

PERTÍSSIM EN LA MILÍCIA,

CAPITÀ DEL REGIMENT DE DRAGONS NÚMERO XX BRITÀNIC

EN LLUITA SAGNANT

CONTRA ELS FRANCESOS, DE LA BRITANIA I DE L’ESPANYA

ENEMICS

EN EL CAMP DEL POBLE DELS MONJOS,

PROP DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS,

A CATALUNYA

EL 13 DE SETEMBRE DE MDCCCXIII

MANANT PEL CORONEL EN FREDERIC BENTINCK,

VALEROSAMENT MORÍ

A L’EDAT DE XXV ANYS.

PER PERPETUAR DE L’ADOLESCENT

EL SEU NOM I HONOR,

ELS SEUS COMPANYS DE LLUITA

AFLIGITS LI DEDIQUEN,

AMB EL BENEPLÀCIT DE L’IL·LUSTRE BISBE DE BARCELONA


La guerra del Francès a Vilafranca va ser un continuat entrar i sortir de tropes, en concret el 12 i 13 de setembre de 1813 hi va haver forts combats des de l’Ordal als Monjos i a les vores del riu Anoia entre l’exèrcit anglo- espanyol que manaven els generals Lord Guillem Enric Bentinck i en Francesc Copons i Navia, i el francès que portava el mariscal Suchet. A finals d’agost, la formació anglo- espanyola havia establert el seu aquarterament general a Vilafranca però no l’interessava acceptar un enfrontament clar amb els francesos perquè la causa napoleònica era ja en els seus moments finals. Així les coses, els anglesos i hispànics van perdre tres punts de control en altures dominants a l’Ordal i es van retirar, els britànics cap a Tarragona i els espanyols cap a Igualada per Sant Pere de Riudebitlles. Aquesta retirada va ser possible per la contenció sobre els francesos que va exercir la brigada espanyola d’avanguarda que manava el coronel Josep Manso i que estava format per quatre batallons, entre aquests el cèlebre de Caçadors de Catalunya. Aquesta brigada es va estendre des de Gelida fins a la carretera de l’Ordal i van aturar momentàniament l’ofensiva francesa.


La labor de Manso va ser reconeguda pels anglesos que li van regalar uns binocles de campanya i el govern de l’Estat la creu del reial i militar Orde de San Fernando, distinció instituïda  per recompensar el valor heroic i la provada virtut militar. En va parlar Antoni de Bofarull en el seu llibre sobre la guerra de la Independència: “que el bizarro Coronel Manso se dio por satisfecho con las lágrimas de gratitud que en su presencia derramaron los britanos y con los abrazos que le dieron y las alabanzas que le tributaron los gefes admirados de tanto talento militar y de tanta bravura”.
L’episodi el recordaria igualment el mariscal francès en les seves memòries, així Louis-Gabriel Souchet, Duc d’Albufera, esmenta com l’exèrcit que ell tenia per enemic es va plantar en batalla, d’esquena a Vilafranca, i com va comptar amb la participació de diverses formacions amb nombrosos comandaments i soldats europeus. A la banda de la dreta els dragons anglesos i els úsars negres (popularment anomenats de la mort per la insígnia en forma de calavera que portaven al casc) amb el coronel Frederic Bentinck van intentar tallar la marxa dels francesos altra volta cap a la capital penedesenca, allí moriren també diversos comandaments francesos que van avaluar les seves pèrdues en 271 homes i 85 cavalls i les dels enemics en un nombre molt superior.


Tot i la resistència, els francesos van entrar altra volta a Vilafranca -qui sap si també, com s’ha escrit, amb la voluntat de tornar a saquejar-la, detall que Mata del Racó dóna com a fet “on cometeren tot gènero d’excessos, robar, fornicar, etc.”- i van mantenir la persecució de la formació enemiga ben bé fins als Monjos. El mariscal Suchet es va tornar a instal·lar a la capital penedesenca i pocs dies més tard va rebre la petició d’un parlamentari anglès que sol·licitava permís per cercar entre els cadàvers el d’un jove capità del vintè esquadró de cavalleria anglesa, de la il·lustre família de l’almirall Lord Alson. Suchet va decretar la suspensió d’hostilitats i diuen les cròniques que uns i altres es van dedicar a enterrar els morts, a la vegada que la recerca va donar malauradament el fruit que es temia.
El cadàver del jove capità Guillem Hanson no consta que fos enterrat a Vilafranca –cal tenir en compte la seva més que probable religió anglicana- i es pot dir que en el llibre d’Òbits de la parròquia de Santa Maria no hi ha constància significada dels morts d’aquest episodi militar, possiblement perquè els cadàvers van anar a parar a alguna fossa comuna fora del perímetre de la vila o a alguna població de l’entorn. L’única referència d’enterrament pertany a un oficial francès, el 16 de setembre d’aquell 1813 enterren honrosament el cos de Florenci Garrer, natural de la Lorena francesa, tinent capità de Dragons, qui va morir de resultes de l’acció de guerra del dia anterior (Llibre d’Òbits de Santa Maria 1811-1820. Foli 69v.) Amb anterioritat, el 17 d’agost del mateix any, havia mort Antoni Tose, alemany, del Regiment 116, Batalló 2, Companyia 3, qui estava ingressat a l’hospital de Vilafranca. (Llibre d’Òbits de Santa Maria 1811-1820. Foli 67r.).
La situació posterior a aquest enfrontament ens és narrada per Isidre Mata del Racó qui, justament per haver estat empresonat i retingut a Sant Feliu, era a Barcelona just acabat d’alliberar va cionèixer la marxa de l’exèrcit francès en direcció a Vilafranca i va veure la marxa del Pla de Palau del Mariscal Suchet amb un cotxe i una escolta de “...cinquanta soldats de cavall hússares francesos per manar l’acció amb la batalla [que] volia donar a la divisió de 3 mil anglesos i espanyols amb 4 canons que guardaven lo punt de l’altura de la creu d’Ordal...”. La crònica de Mata del racó és recollida de testimonis o cròniques del moment i parla de l’enfrontament a la creu d’Ordal a partir de les dotze de la nit del dia 13, amb una durada de tres hores seguides, amb tres atacs a baioneta calada, però la superioritat francesa era evident tota vegada que comptaven amb divuit mil homes. El detall que certament podem considerar verídic és que quan el dia 18 de setembre Mata del Racó i la seva dona tornen de Barcelona cap a casa seva “...passàrem a la creu d’Ordal, que era ja fosc, sentírem molta pudor dels soldats morts i alguns cavalls de la batalla de la nit del dia 13 de setembre 1813, que ja hi havia 5 dies que eren morts...”



Un recordatori oblidat

La caserna en una imatge de principis de segle, en primer terme a la dreta s’observa la làpida (Foto: arxiu Joan Bosch. Recollida al llibre Aquella Rambla vilafranquina. p. 94.)
La placa en record del jove capità mort havia estat pensada per situar-se al costat de la creu de Sant Salvador però les cròniques ens indiquen que, tota vegada que aquell indret estava despoblat, es va decidir situar-la a la façana de la caserna. Així ens la mostren dues fotografies de principis de segle, al costat de la porta que en la postguerra pujava al primer pis on era situada capitania. Quan en els anys de la República aquesta edificació va perdre el seu caràcter militar la làpida va ser arraconada. Amb la primera postguerra, emprada altra volta la caserna per a usos militars, es va decidir donar a la placa de record el tractament que les autoritats van creure que mereixia, així es va fer un jardinet davant la darrera casa del carrer de Sant Pere, cantonada amb l’avinguda de Tarragona i la placa va passar a ocupar la paret lateral de la casa, davant de la Creu de Sant Salvador, punt simbòlic de les lluites de la Guerra del Francès.

Una altra imatge de la caserna a la mateixa època, l’edifici s’observa amb més perspectiva, amb la làpida present. (Foto: arxiu Joan Bosch. Recollida al llibre Aquella Rambla vilafranquina. p. 89.)

Quan la tarda del 29 d’octubre de 1943 amb motiu de la I Exposició de la Vinya i el Vi l’ambaixador britànic a Espanya, Sir Samuel Hoare, va visitar Vilafranca acompanyat del governador civil de Barcelona Antoni Correa Veglison, el capità general de la IV Regió Militar, l’alcalde de Vilafranca i altres autoritats, a més de la Fira i l’anecdòtica visita a la basílica en reconstrucció –amb la interpretació de l’himne britànic a l’orgue a càrrec de l’arquitecte i humanista Josep Brugal i Fortuny-, se li va fer saber l’existència de la placa de record del compatriota, el resultat va ser una visita a l’indret i l’ofrena d’una corona d’homenatge tot recordant que feia 130 anys del sagnant episodi, talment com si es tractés del soldat desconegut. Cal tenir en compte que estem parlant de l’any 1943, que l’acompanyaven el cònsol general d’Anglaterra i els corresponsals dels diaris britànics “The Times” i “Daily Express”; apuntem encara que aquella mateixa nit la BBC de Londres va informar amb detall de la visita. Cinc dies abans havia visitat la Fira, també acompanyat del governador civil de Barcelona, l’ambaixador d’Alemanya a Espanya, Hans Dieckoff. El moment era molt delicat a nivell internacional i tots els actes es mesuraven amb especial detall.
L’episodi de la Guerra del Francès no va tenir, però, la difusió que correcta o no es va reconèixer el seu caràcter urbà perquè l’Ajuntament va aprofitar la remodelació de l’entoprn de la Creu de Sant Salvador el 1951, quan es va instal·lar la premsa de biga, per treure la placa i dipositar-la al Museu Lapidari, secció del Museu de Vilafranca que durant molts anys va estar ubicada als baixos del claustre de Sant Francesc. Les darreres remodelacions d’aquest espai han acabat amb el conjunt de làpides i ara tan sols podem suposar que la històrica placa, al costat de les altres que formaven el conjunt lapidari del claustre de Sant Francesc, es conserva al fons del Vinseum. D’aquí al setembre de l’any 2013, quan en farà dos segles de l’esdeveniment militar, encara som a temps d’esmenar el tema i recuperar aquesta referència històrica.

La làpida situada a la Creu de Sant Salvador amb la corona de llorer britànica a sota.(Recollida per Manuel Benach a Els vilafranquins del segle XX. p.LXXVII.)

..............

Sobre aquest tema podeu consultar també: Edward Spencer Dodgson, Epigrafia de Vilafranca del Penadés (Vilafranca. 1903). Antoni de Bofarull i Brocà, Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, (Barcelona. Aleu y Fugarull, 1876-1878) Historia crítica de la guerra de la Independencia en Cataluña (1886-87). Louis-Gabriel Souchet, marechal, Duc d’Albufera, Mémoires du marquis de Ferrières avec une notice sur sa vie, des notes et des éclaicissemens historiques (Baudouin frères, Paris, 1821). Els mons d’Isidre Mata del Racó (Edició de Josep Colomer. I.E.P. 1997. Pg. 174-175. Manuel Benach, El corregidor Lluís Freixas i la Guerra del Francès a Vilafranca (Cosas que fueron. Vilafranca 1968. Pg. 73-75. Manuel Benach, Els vilafranquins del segle XX. (Vilafranca 1978. Pg.LXXVII). Josep Brugal, Aquella tarda d’octubre de 1943 (A “Olerdulae”, núm.25-26. Museu de Vilafranca, Juliol-Desembre 1984. Pg. 4.). VV.AA. Diario de la Exposición y Feria oficial de la Viña y el Vino (Vilafranca. Núm. 6. 25 d’octubre de 1943 i núm. 21, 30 d’octubre de 1943). Joan Bosch i Planas i Joan Solé i Bordes, Aquella Rambla vilafranquina (Ed. Vilatana. Vilafranca 1993). Antoni Poyo Creixenti. Pedres armeres, lloses i làpides sepulcrals del claustre de Sant Francesc (Ed. Vilatana. Vilafranca 1991).











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada