divendres, 20 d’abril de 2018

Quatre revolucions del nostre temps. 3.- La revolució econòmica

Tercera sessió del curset a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de Vilafranca del Penedès, el dia 11 d'abril del 2018.
 
Adam Smith (1723-1790), estudia el desenvolupament de la indústria i el comerç a Europa, va concretar el marc teòric del capitalisme. Considerava el desenvolupament econòmic com un procés infinit a partir de la revolució industrial, un contracte social del sistema liberal basat en un possible accés i millora en l’escala social, tot i que sempre hi hauria desigualtat però el treball era fonamental en el desenvolupament i la divisió i especialització del treball era imprescindible per aquesta millora, al costat del lliure mercat, sense regulació perquè hi ha una mà invisible que el regula. L’estat no pot intervenir en el procés econòmic, ni posar aranzels de cap mena, la llibertat del “laissez-faire”.
De quan l’economia era una cosa seriosa i existia la solvència econòmica, perfectament lligada a la solvència moral. El director del “teu” banc o caixa et coneixia de tota la vida, sabia com anaves, especialment si tenies una empresa, un negoci, un comerç... t’aconsellava si volies invertir. Podríem dir que hi havia una sèrie de persones que eren consellers: el capellà, el director del teu banc, abans un tenia el seu metge de capçalera, aconduït, que coneixia la família de tota la vida, de vegades generacions de metges, del pare al fill, que era també un conseller familiar fins i tot en temes no mèdics.
De quan existia el treball estable i proper, per tota la vida, el reconeixement social i el valor de tenir una bona feina, la gent habitualment no es plantejava anar cada dia a treballar fora de la població on vivien, com no es plantejava casar-se amb una persona que no fos del seu entorn geogràfic i també social.
L’aportació de Karl Marx. De quan els sindicats tenien clar el seu paper, els sindicats dins del sistema polític: socialistes i comunistes. Els sindicats fora del sistema polític: anarquistes.
Però aquest és un sistema que no dura, puixança i caiguda de les teories i la davallada de les grans idees, els grans ideals revolucionaris, el socialisme, el comunisme i el capitalisme. Allò que en dèiem la garantia de l’Estat també ha fet fallida, com en l’època medieval havia passat, però ara amb la diferència que l’estat havia de garantir la seva solvència, que es representava en el paper moneda.


El món de les certeses líquides
Deia Adam Smith que el progrés era infinit amb la revolució industrial i la màquina en el procés productiu. Però en l’actualitat ens plantegem el progrés com un mite que està desapareixent, fins ara quan parlàvem de progrés ens referíem a desenvolupament econòmic, però també al desplegament gradual dels principals atributs humans: el coneixement, la racionalitat política, la virtut moral, l’augment de la capacitat productiva o l’excel·lència cultural.
Arriba un moment, però que el progrés troba el seu punt culminant. Jo puc creure que la música va acabar amb Bach, o amb Mozart i que tot el que ha vingut després no ha estat progrés sinó decadència, o que la pintura va assolir el seu progrés amb Rembrand, o amb Velázquez o amb Goya o amb Picasso, i que tot el que ha vingut després és decadent. El mateix en música actual, res després dels Beatles. En canvi en el terreny tecnològic, en el de la medicina, o en el dels transports no pensem que el progrés s’ha acabat. Fa anys es deia que el món no podria produir prou aliments per a tots els seus habitants, ara la tecnologia ens ha demostrat que això és mentida, que es pot produir aliments per a tothom, tot i que el problema continua sent com es distribueixen.
En el món econòmic el capitalisme ha assumit que és l’únic que es pot regenerar i sortir victoriós de cada crisi, tot i que darrera deixi un panorama de desolació, així s’entén el progrés com un mecanisme autorenovador basat en la mentalitat de l’emprenedor que assegura la dinàmica del sistema i que aquesta activitat tindrà un resultat profitós gràcies a la recerca de processos amb més valor afegit (un concepte fàcil d’explicar si pensem en els telèfons mòbils de fa deu anys que permetien trucar i rebre trucades i en el que permeten els d’ara, el valor d’allò que és nou que dèiem en la sessió anterior).
Pel que fa als grans sindicats (al nostre país CC.OO i UGT) han deixat de ser els promotors principals de les protestes al carrer. Tenen una estructura molt jerarquitzada i això, a més del seu volum, ha determinat que perdessin agilitat. La vaga del 8 de novembre o la vaga feminista del 8 de març no van tenir com a protagonistes principals als grans sindicats sinó a col·lectius de base als que els sindicats es van afegir, tot i que sí que han estat al capdavant de les recents marxes dels pensionistes. El problema és que sovint se’ls veu ben situats en l’estructura dels sistema i per tant han deixat de ser observats com part de la solució per passar a veure’ls com a part del problema. En definitiva és el que ja deia l’anarquisme al segle XIX: si acceptés el joc polític de partits entres a formar part del sistema i aquest és el que t’acaba assimilant.
D’un món sòlid a un món líquid. Ja no hi ha coses serioses, Segons el sociòleg Zygmunt Bauman (1925- 2017) vivim en un món de certeses líquides, volàtils, ambigües i contradictòries, compostes de fets alternatius, sense valors sòlids.
Las desaparició de bancs i caixes en el decurs de crisis econòmiques. Pagar per tenir diners al banc. Pagar per deixar diners a crèdit (al banc em cobrarà més). Pagar per treballar per a una plataforma.
Cap a una banca absolutament impersonal, gestionada per màquines La revolució de la banca electrònica.
La desaparició del concepte i el valor de l’estalvi i de les lletres de canvi  i l’aparició del valor del consum.
La desaparició de les monedes físiques habituals: el bitcoin, el turuta de Vilanova, el Damm d’Amsterdam. El problema que això genera en els reguladors del sistema financer; els bombolles especulatives.
Els cotxes, sento afirmar-ho, ja no es vendran, i la conducció autònoma generarà una flota de taxis virtuals que es sol·licitaran via geolocalització pagant únicament per aquest servei. La banca es convertirà “totalment” en virtual, i només la decisió “de risc“ i del “control financer” es mantindrà sota supervisió humana, per tant les oficines que es veuran al futur seran molt semblants a les que hem vist últimament a Caixabank.
Per tant, els canals de venda canviaran (i caldrà controlar els monopolis de distribució digitals, en mans de les principals cinc tecnològiques del món), els magatzems intel·ligents i la logística serà un nou gran repte de les properes dècades.
Les escletxes: entre acomodats i empobrits. El comerç il·legal, les falsificacions,  les màfies urbanes o rurals, el retorn del caciquisme o domini dels mercats.
La garantia de l’Estat en la solvència del sistema financer. Quan la garantia i el control del sistema financer no funciona.
“España es una gran nación” però es publiquen estudis on s’evidencia que, ja avui, algunes empreses tenen més poder que molts països. Segons ell, si poséssim costat per costat els pressupostos d’empreses i països, tractant aquests darrers com empreses, 69 dels 100 primers llocs del rànquing estarien ocupats per empreses i els 31 restants per països. La cadena de supermercats Walmart als Estats Units és la 18à corporació més gran del món, té 2’2 milions d’empleats. El seu pressupost iguala el de l’Estat espanyol.
Sobretot perquè els països segueixen volent fer veure que son ells els que tallen el bacallà. Potser caldria analitzar el concepte de sobirania des d’aquesta perspectiva, no? Perquè, altrament, tard o d’hora ens caurà al damunt la pluja de la realitat i nosaltres estarem sense paraigua.
Perquè la realitat (si voleu digueu-li legalitat, legitimitat o justícia) que contraposem a aquestes noves realitats està passada de moda. Permeteu-me un segon exemple.
Una ordre de compravenda que fa 20 anys es feia en 20 segons, ara es fa amb 10 microsegons. Es a dir, que aquelles 3 compravendes que es feien en un minut el 1997, avui poden ser 100.000. Els ordinadors juguen a la borsa, la pel·lícula “Money monster”
Contraposem a aquesta velocitat, que permet als diners, foscos o no, canviar 100.000 vegades de banc i de país, la dels processos d’investigació per frau que fa hisenda. Aquells que passen la comissió rogatòria, la resposta del país interpel·lat, la petició al banc corresponent, etc.... Un procés que ha d’avançar forçosament pas a pas i que no sol resoldre’s en menys d’un mes. Necessitaríem 100.000 mesos per escatir el que va passar en aquell segon fatídic en què els diners varen anar d’Espanya a Aruba, d’Aruba al Vaticà, del Vaticà a ... Veieu el que vull dir? És la velocitat diferents que dèiem el primer dia.
Ens calen eines noves, imaginatives, que puguin anar pel davant del delicte, que no quedin contínuament endarrerides o que, com a mínim, frenin la velocitat dels delictes. Un darrer exemple.
L’ex-president de la Comunitat de Madrid Ignacio González ha abandonat Soto del Real gràcies al dipòsit d’una fiança de 400.000 euros que van fer efectiva, en menys de 24 hores, dues filles del polític, però que sembla fou aportada per 11 familiars i amics. Si penseu una mica, tot entra dins de la lògica que la majoria de la gent entén. Si ell va poder fer totes les malifetes econòmiques que se li imputen –el procés judicial, paradoxalment, està més en poder-les provar per part dels fiscals que en demostrar la seva innocència per part dels defensors- tots donem per bo o probable que ell estengués aquell manà entre els seus familiars i amics, no?.
Per tant, els diners que li embarguen a ell són només els que s’ha quedat al seu compte. Els repartits o dissimulats segueixen campant lliurement pel univers financer dels dark pools, aquests fons d’inversió secrets, disposats en xarxa privada i en zones fosques de la legalitat, que venen i compren accions, sempre segons El País, sense que el Montoro de torn en sàpiga res. Tan difícil és encendre la llum?
Perquè a això, els estats hi contraposen fiscals vestits amb punyetes, inspectors fiscals dotats d’una sabata i dues espardenyes i unes lleis enrevessades i antigues on, amb temps i diners (i d’això no els en manca), els poderosos poden buscar escletxes, sortides o tractes que minimitzin o anul·lin els efectes de la pròpia llei. Tot plegat, eines velles que algun dia, algú hauria de pensar com millorar, actualitzar o canviar per posar-les d’una vegada al servei del ciutadà..  
Clar que, com que aquestes eines ja serveixen per tenir collada la ciutadania, l’interès pel canvi i la millora no sembla ser una prioritat dels que manen. O potser hauríem de dir dels que creuen manar? Perquè si el pressupost de la companyia nord-americana Walmart –amb 2 milions d’empleats i 11000 botigues- equival al de l’estat espanyol, potser és lícit preguntar-se: Qui mana de debò en tot aquest desori de l’economia mundial?
El divorci entre poder i política comença a ser evident (qui mana més Mariano Rajoy o Florentino Pérez, o Amancio Ortega? És la tercera sessió que ho pregunto). Això fa que des de l’àmbit institucional no es puguin posar regles o normatives efectives per solucionar els problemes (les diverses velocitats de les que parlàvem el primer dia), que hi hagi un conflicte permanent per caràcter transnacional de moltes activitats (les multinacionals amb seu a països de baixa fiscalitat, la enginyeria financera). Tots coneixem casos que ens han arribat pels mitjans de comunicació d’empreses que utilitzen legalment enginyeria financera per pagar menys, a més de les que estan en paradisos fiscals (les illes del canal de la Mànega, propietat de la reina d’Anglaterra), o persones que no se sap on han de tributar, la Shakira que diu que va ser més dies fora d’Espanya l’any passat i pot tributar a un país de les Antilles.
Si el primer dia parlàvem de manipulació de notícies, de la “postveritat”, també les dades econòmiques es poden falsejar i utilitzar l’economia per acovardir la població de cara a aconseguir rendiments electorals, es pot dir que es perdran molts llocs de treballs, que les empreses marxaran... La por és un dels principals arguments dels règims totalitaris, el que cal és estar ben informats tot i que l’economia és complexa i no és fàcil tenir tots els coneixements per interpretar-la, a més les bombolles que retroalimenten els que son a dins permeten fer veure les coses d’una manera esbiaixada i aquí podríem posar-hi temes com la retirada de dipòsits en un “corralito” o el boicot a un tipus de productes, o la por a la desacceleració del PIB. Contra la por s’hi ha de lluitar també amb la il·lusió (per exemple l’independentisme en una societat futura més justa i més próspera).
Per mantenir aquesta por es diuen mentides, en un temps de “postveritat”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada