divendres, 6 d’abril de 2018

Quatre revolucions del nostre temps. 2.- La revolució social.

Segona sessió del curset a l’Aula d’Extensió Universitària de la Gent Gran de Vilafranca del Penedès, el dia 4 d'abril del 2018.

2.- La revolució social

La revolució social i l’obrerisme, les dones obreres. Els serveis socials universals. Legalitat i clandestinitat laboral. Trencament i desaparició de l’estructura familiar i la seva jerarquia de valors.  La gent gran. La dona en la vida pública i econòmica. La desaparició de l’anticlericalisme. Moral pública i moral privada, la seva desaparició.

2/ La revolució social

La revolució social i l’obrerisme.

L’arribada de les dones a la fàbrica, al segle XIX. La novel·la realista.

Ara, però, les classes mitjanes han vist frustrades les expectatives de millora de les seves condicions de vida –la vida dels nostres fills ja no tendirà a ser millor que la nostra-, des dels anys vuitanta els salaris de les rendes mitjanes han quedat estancats i cada cop és més gran la desigualtat interna en tots els països, la societat s’ha polaritzat entre els de dalt que guanyen molt i els de baix que guanyen molt poc.

Les condicions de treball cada vegada esdevenen més precàries, tenir feina no és garantia de res, ni de guanyar-se la vida, ni de no ser pobre, ni de tenir una seguretat, ni de cobrar una jubilació quan siguis gran. Al contrari, ja es comença a donar el cas que per treballar has de pagar, com ho has de fer per tenir diners al banc.

Es parla de la “quarta revolució industrial” que farà que hi hagi persones, amb capacitats o potencialitats importants, que no les puguin desenvolupar, persones que no tindran mai una feina estable, o no tindran mai feina, com a mínim feina legal.

S’ha trencat el contracte social del règim liberal. Llavors apareix el treball il·legal, els clandestins, el treball infantil.

Pel que fa al paper de la dona a la feina, aquesta ha estat sempre un escarràs de feina tota la vida, i n’han estat sempre un bon exemple les dones a pagès, la meva besàvia Angeleta Torner, per exemple.

Ja vam parlar en l’anterior sessió que la revolució liberal tenia com a base la idea que calia donar una educació universal que permetés que els electors, tots els d’una persona un vot, la capacitat de fer-ho amb criteri, coneixement i sentit crític.

Els altres reptes de l’estat liberal eren treball per tothom, sanitat pública per tothom (abans les mútues com la Germanor en no existir Seguretat Social) que inclou també serveis geriàtrics, i habitatge digne per a tothom. En aquest moment veiem com aquests reptes són molt discutits, no s’ha aconseguit fer-los universals i es comença a posar en qüestió que es puguin arribar a aconseguir.

La dona al món del treball.

La incorporació generalitzada i continuada de la dona al món del treball -amb nòmina i horari fix, per entendre’ns- ha suposat un canvi substancial en el nostre món. Quan parlem de taxes d’atur ho fem tenint en compte el nombre de persones que busquen feina i el nombre de persones que en tenen, feina amb jornada laboral, horari fix i nòmina mensual, a les persones que busquen feina s’hi ha incorporat la majoria de les dones en edat laboral cosa que fins ara no havia succeït mai en la història de la humanitat.

Fa cent anys, posem pel cas, el nombre de dones que cercaven una feina d’aquestes característiques era mínim. Unes quantes en cercaven quan eren molt jovenetes, llavors entraven a la fàbrica –amb salaris molt baixos i feines molt pacients que els homes sovint no volien fer perquè no tenien paciència (ex. a la vilafranquina fàbrica de les fulles revisar-les una per una que no n’hi hagués cap amb una irregularitat en el tall)- i cap els vint anys, quan es casaven, deixaven la feina i rebien de l’empresa un petit premi econòmic pel matrimoni. Les que no es casaven no seguien molt més temps a la feina perquè tenien pares grans per cuidar.

Ara tenim més població que mai, més gent disposada a treballar que mai, més feina que mai, però això comporta un mercat laboral precari i inestable perquè hi ha més demanda que oferta.

El trencament de l’estructura familiar tradicional.

·       De la família àmplia a la família nuclear.

·       Treball i maternitat.

·       La desaparició de la jove i el gendre, la desaparició de la jerarquia de valors.

·       N. C. Parkinson, sociòleg i humorista anglès, la parella pensada per conviure en una estructura més àmplia uns 25 o 30 anys junts i amb molts fills.

·       Del matrimoni i el divorci a les parelles de fet. Els canvis que comporta, ni llistes de noces, ni botigues de mobles.

·       De les parelles de fet a les relacions homosexuals i la convivència diversa.

·       El problema de la gent gran i la seva atenció, impossible en una família nuclear.

·       El problema dels fills en un món tan canviant, la manca de jerarquia i la incapacitat d’educar a la família per horaris laborals i cansament, per mínims components familiars.

·       El problema dels adults que no es volen fer grans, que allarguen els posats d’adolescents, sense assumir el paper de la maduresa, l’edat en la qual les parelles es plantegen tenir fills, a Espanya –xifres de fa quatre dies- la mitjana en les dones és ja de més de 30 anys, una de les més altres d’Europa.

La incorporació de la dona a tots els àmbits de la vida pública social. La reivindicació d’una igualtat salarial i l’accés als càrrecs directius.

Aquest canvi tan dràstic ha suposat moltes dificultats en l’adaptació a la igualtat de gènere, la violència de gènere que ha existit sempre però que ara és objecte de denúncia i abans no ho era. El resultat d’un canvi de mentalitat on home i dona han d’actuar i prendre decisions en un pla d’igualtat absoluta. La necessitat d’uns criteris morals o valors que no sempre s’eduquen.

La desaparició de la privacitat: desapareix la diferència entre el que és públic i el que és íntim, des de la moda que ensenya la roba interior fins aparèixer per la televisió a explicar sentiments íntims o relacions íntimes. També les sèries i pel·lícules on es mostren situacions tan absolutament íntimes que abans eren impensables.

Mai tanta gent havia manifestat en públic les seves preferències sexuals, el ser gay, lesbiana, o altres variants.

Desapareix el concepte de moral pública i moral privada, ara el privat es protegeix no en base a criteris morals o ètics sinó des de criteris legals. A mi no em poden dir res si surto al balcó de casa despullat, ni que ho vegi la veïna del costat, ella no em pot demandar perquè això no és vergonyós i jo no soc un pocavergonya, però si la veïna em fa una fotografia la puc demandar perquè ho prohibeix la llei, la llei protegeix la meva llibertat a sortir al balcó de casa meva com vulgui.

Quan el dia passat parlàvem de la postveritat hi ha un tema que se n’hauria de parlar. Com eduquem els nostres fills o nets en un temps de mentides? Com educa l’escola en aquest temps nostre de postveritat?

D’entrada hi ha l’exemple. No podem dir a la canalla que no han de dir mentides si després veuen que nosaltres en diem, però després hi ha les mentides acceptades, diem a una altra persona que està molt maca o que la veiem més prima, quan en realitat no és així, i la canalla ho noten. Com els fem entendre les mentides de conveniència? Han d’entendre que hi ha mentides que es diuen per no ferir els altres, mitges mentides o mentides blanques?

En el fons, la feina és educar a ser crítics, a tenir criteri propi, a contrastar les fonts del que els expliquen, a no creure que tot el que diu la televisió és veritat. Jo crec que educar els nens en aquest àmbit es pot començar amb els anuncis, ser crítics amb els anuncis, parlar al televisor (aquests dies Moritz està fent un anunci en blanc i negre on diu que va ser la primera a elaborar cervesa a Barcelona, va ser a la segona meitat del segle XIX, llavors diu que Barcelona és una ciutat de cervesa i esmenta moltes marques minoritàries: la Rosita, la Mosca... però no esmenta en cap moment la Damm, la seva principal competidora, la que li va prendre el mercat. Jo li crido a l’anunci aquest tema) és un camí que després es pot ampliar als telenotícies. Oi que cridem al jugador del Barça que veiem per televisió quan fa una jugada que podia haver estat gol i s’equivoca i no marca? Cridem també als anuncis que enganyen, als que fan malbé la llengua catalana (aquest pastís té el millor sabó (sabor) i jo dic a la meva dona que tinc un problema escolà (escolar) o que estic ple d’amó (amor) perquè interpreten que totes les “r” en posició final són mudes, cosa que és mentida), i també cridem al telenotícies quan apareix un polític dient bestieses.

Des d’aquí és possible començar a ensenyar a ser crítics, a que els noiets i adolescents aprenguin a no deixar-se manipular. I quan els nostres fills o nets ens enganxen a nosaltres dient una mentida, afirmant que tenen menys edat perquè així entra encara en la tarifa infantil, els ensenyarem que tenim criteri per saber quan ens equivoquem o fem dolenteries i que la perfecció no existeix.

La dissolució del clericalisme i de l’anticlericalisme, allò que abans era sòlid i ara és líquid (ex. segle XIX a Vilafranca, multa a una persona que en passar la processó de Corpus i el Santíssim en la custòdia no es va voler treure la gorra, així apareix la notícia a “El Labriego” de Pere Alagret, o les persones que per un o altre motiu no podien ser enterrades al cementiri catòlic).

Ara hem fet una societat secularitzada, utilitarista (ex. Els alumnes que diuen “i això que estudiem per què serveix?”), materialista, sense memòria històrica perquè el que val és el present (és el resultat dels canvis tan grans que s’han produït, no pots explicar què passava quan tu tenies l’edat dels teus nets perquè allò era un altre món, per exemple en els homes el tema d’anar a fer el servei militar), una societat que li costa molt integrar els valors de la tradició (ex. acabem de passar la Setmana Santa, què n’ha quedat en moltíssimes famílies? Uns dies de festa, el palmó, la mona i les vacances escolars?), una societat uniformitzada pel consumisme de masses. La mercantilització d’espais com la sanitat (les mútues i el seu creixement exponencial en les darreres dècades, tan diferents de les d’abans quan no hi havia seguretat social) o l’ensenyament fins ara de promoció generalment pública però cada cop més mercantilitzat: el creixement exponencial de les universitats. Es diu si l’aparició de partits d’extrema dreta a països d’Europa és el resultat del buit moral que la ideologia neoliberal ha deixat en les darreres dècades.

L’aparició de la dona en el mercat laboral, el fet de disposar d’una nòmina i diners de lliure disposició ha suposat igualment una revolució econòmica i social: la dona i el consum, i això vol dir la dona i la moda.

La novetat que es crea del no-res. La novetat sempre té una accepció positiva, d’avanç, de progrés i és el gran reclam del consum. Les innovacions, l’originalitat, el que és inusual o, al contrari, la repetició redundant. Totes les innovacions evolutives humanes tenen una base genètica. L’estudi del nostre genoma demostra que el nostre codi genètic és encara el mateix dels neandertals amb variants que han contribuït directament a l’adaptació humana com a espècie.

Què és nou?

Si els éssers humans hem evolucionat és gràcies al concepte de novetat, a la importància que en la nostra vida tenen les expectatives. Penseu quan us anàveu a casar o quan vau tenir un fill, les expectatives de futur que això ha generat a la nostra vida. La novetat porta també canvis de paradigma, que tot d’una les coses es diguin o es facin d’una altra manera, en totes les arts i en la moda també, en els gustos. La que ara anomenem cultura digital ha fet caure parets com la intimitat (les noies es filmen o es fotografien a casa seva i ho pengen a la xarxa) de manera que l’individu compta amb una capacitat d’interrelació, d’expressió i d’afirmació sense precedents... que pot ser utilitzada de manera positiva o negativa per ell mateix o pels altres (aquell que fa anys va penjar una fotografia d’una nit de gresca i ara que demana un treball i localitzen aquella imatge).

La novetat com a mite forma part de la dinàmica del capitalisme, és el reclam de la globalització (un model nou de telèfon, una peça de roba nova: “nova col·lecció”, la revolució d’Amancio Ortega que ha deixat obsoletes lleis com les de les rebaixes). Tot el que es nou es propaga com un virus (és “viral”), el que és nou ven, el que és nou és efímer, el que es nou atrau. Però el cert és que tot el que és nou té història, ve d’un passat, una novetat s’acumula sobre l’altra però arriba un moment que es repeteix. (americanes de solapes llargues o curtetes, pantalons de camal ben estret o de pota d’elefant...).

La novetat reposa en el mite del canvi, els detergents de rentar s’anuncien constantment com a nova fórmula, les cremes per a la cara igualment i tots els partits polítics parlen de canvi. En gairebé qualsevol matèria sembla que el canvi sigui l’únic criteri, d’aquí el valor de la tradició que es remarca per oposició, la nostra Festa Major és en la seva estructura de seguici igual com fa cent anys i aquest és –per oposició- el seu valor, tot i que no tothom el pugui entendre.

Fora d’aquest àmbit, però, la novetat es defineix en relació amb el que era tradicional, vell o superat, necessita crear una interrupció amb tot el que era anterior en cas contrari estem davant la continuïtat i aquesta no interessa perquè no té els trets que vol aconseguir la novetat: ser reconeguda, ser promocionada, donar un resultat sovint econòmic.

Una cosa pot ser considerada nova si ve després d’una altra i això ha existit sempre, però el seu atractiu és perquè se li assigna un valor de jove i fresc que ens porta al consum, a desitjar el que és nou. Se’ns ofereixen dispositius com els telèfons mòbils que tenen molts pocs canvis en relació amb els anteriors, de manera que cal comprar el darrer model simplement perquè és el darrer model. S’estimula el desig del que no tenim. El sistema es basa en la creació de la necessitat del que no tenim, allò que és nou, és necessari.

Diu Antonio Monegal en un text que us he adjuntat que la vida és ara per a l’individu una successió de primeres vegades, d’aquí que hi ha un mercat nou adreçat a aquells que volen experiències noves, jo en dic els “tastaolletes”, d’aquí que no hi hagi poble ni poblet que no organitzi la seva fira, la seva jornada gastronòmica, el seu mercat medieval... i existeix una legió de “tastaolletes” que hi van. No sé si assimilen gran cosa, però hi han estat (si soc un “tastaolletes” podré dir que jo vaig ser a Veges aquest dijous Sant veient la Dansa de la Mort i les dues nenes que la van ballar per primera vegada... que jo vaig anar al concert de Bob Dylan al Liceu aquest dissabte... que jo he estat a la fira medieval de... que jo vaig veure el primer Tres de Deu de la història, a Vilafranca).

Aquesta passió per la novetat es veu molt clarament en els viodeojocs, cada versió nova o joc nou que apareix ofereix la promesa constant que tot està en renovació transformadora, un any rere l’altre: noves armes, noves tàctiques, nous personatges, noves sensacions, la promesa de renovar contínuament els instruments que fan augmentar el plaer del consum.

La nostra època venera el que és nou, la seva etiqueta  crida l’atenció del consumidor. A més, remarquem com una virtut la disposició personal a tenir iniciativa i a emprendre, es dóna impuls als emprenedors i als innovadors i aquest esperit s’arriba a considerar una virtut. Hi ha també una obsessió per la innovació. Si una empresa es vol mantenir al mercat, allò que és recerca serena, seriosa, llarga i meticulosa sovint no es valora gaire i es pot oblidar o menysprear la tradició.

Davant d’aquest desconcert, com construïm relats d’esperança?






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada