dissabte, 14 d’abril de 2018

El jardí de Dionís. L'entorn cultural del vi


Presentació del llibre El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi d’Eduard Puig Vayreda, a Vinseum el dia 12 d’abril del 2018.




Bona tarda.



Benvolguts, benvolgut amic Eduard Puig Vayreda, en primer lloc agrair-te que m’hagis volgut confiar la presentació del teu llibre, no pas un llibre qualsevol, per molts aspectes que remarcaré, un llibre excepcional.



Fa un grapat d’anys que conec a Puig Vayreda, crec recordar que dels anys que ell era al capdavant de l’INCAVI (1984-1990) i sovint havia de ser al Penedès, tot i que el seu hàbitat natural és l’Empordà, on ha estat alcalde de Figueres, president de l’Institut d’Estudis Empordanesos, professor de la Universitat de Girona –d’on va sortir la base del llibre que avui presentem- i pal de paller de la Confraria de la bota de Sant Ferriol. Professional de l’enologia, ha publicat aquí i allà treballs i articles, especialitzats o de divulgació, i prop d’una vintena de llibres, i no insistiré més en la seva biografia que crec que és prou coneguda perquè no hem vingut a parlar de la persona sinó de l’obra.



Durant tots aquests anys que ja no ha sovintejat tant com abans les terres penedesenques hem continuat mantenint una relació espaiada però facilitada pel mitjans electrònics, de manera que avui em plau aquest retrobament físic quan han passat els anys i tant ell com jo gaudim de més temps en haver canviat les obligacions professionals per una jubilació que ens ha permès mantenir les devocions personals. Ben tornat a casa, Eduard!



Com que he dit que aquest és un llibre excepcional començaré d’una manera excepcional, ho faré llegint el que s’indica a la primera pàgina on s’agraiex a Emili Giralt, “in memòriam” i a la darerra...



Com es pot veure això és una picada d’ullet a la Fira del Gall vilafranquina. Repeteixo: ben tornat a casa. El que passa és que, potser per anys de deformació professional, quan m’arriba a les mans un llibre com aquest, un llibre amb majúscules, tinc el costum d’observar-lo amb deteniment en tants i tants detalls com els que us comentaré, abans de començar a llegir-lo.



Moltes vegades l’observació exterior dóna moltes pistes, no sols sobre l’autor, també els trets físics i detalls com aquest de la darrera pàgina per fer aquell “Laus Deo” que de llibres com aquest no se’n fan cada dia. Aquesta observació exterior em recorda una mica l’enyorat amic, suposo que també de també de l’Eduard, Joan Raspall de Sobregrau, de can Raspall dels Horts, que a la Fira del Gall era el que triava els millors animals que comprava l’Ajuntament per oferir-los en el dinar de Nadal a les institucions de beneficència. El Joan observava l’aminal, sovint ja coneixia la pagesa que el portava, el sospesava i decidia. El mateix passava amb determinats cellers que, a primera vista –de les vinyes o del celler-  i sense tenir una copa per tastar, ja podies determinar si el producte era simplement bo o se n’anava més amunt- Em temo que en això les coses han canviat molt i ara molts cellers semblen talment quiròfans d’hospital. Quins temps aquells que podies passar-te una tarda per fer el grau, l’acidesa total, la volàtil, el sofre i el ferro d’un parell de mostres de vi, amb aparells com l’ebuillòmetre Salleron que es reprodueixen i comenten al llibre i que encara eren d’ús absolutament ordinari als anys setanta.



El primer que vaig pensar quan vaig tenir aquest llibre a les mans va ser, potser per allò de la sorpresa, que com s’ho havia pogut fer l’autor per elaborar una obra magna d’aquesta envergadura, que això no és cosa de quatre dies ni de quatre anys, que el que teniu a les mans és un gran reserva que té dècades d’envelliment en roure, això sí, roure de l’Empordà.



Aquestes són obres que maduren lentament, que es van fent mica a mica, omplint pas a pas una carpeta que un dia potser podrà servir per fer realitat un somni. Aquí teniu el somni finalment enllestit i llavors cal dir allò de que si el seu autor comptés les hores esmerçades el llibre tindria un preu veritablement prohibitiu. Aquí hi trobareu aspectes i detalls que Puig Vayreda no ha pogut posar en altres llibres, perquè no li cabien, perquè no s’esqueien del tot o perquè volia ampliar el tema i en part, com he dit, la seva estructura deriva, ens explica l’autor, d’uns cursos sobre la cultura del vi a la Universitat de Girona.



Rere la seva confecció hi havia també una voluntat que l’autor ens explica a les línies introductòries: la perspectiva generalitzada del vi és especialitzada, reduccionista o simplificada, de ciència, d’agricultura, de gastronomia, d’elaboració, de comercialització... i l’autor volia reivindicar un concepte molt més ampli, humanista, el concepte del vi com a base cultural, el pòsit dels països mediterranis especialment que tenim el vi en la base de la nostra civilització, una vinculació àmplia i extensíssima que sovint no tenen els nouvinguts. Tinc un amic que per motius de feina ha de viatjar sovint a l’Amèrica caribenya i està desesperat perquè en el dia a dia en els restaurants de menú, per dir-ho d’alguna manera, no troba ni aigua embotellada –o cervesa o Coca-cola- i una ampolla de vi (aneu a saber de quin vi!) no és que resulti prohibitiva, és que als restaurants que aquí en diem de menú és inexistent.



Ja veieu que encara no hem entrat en el contingut del llibre i ja porto una bona estona de xerrameca. Però deixeu-me parlar encara dels seus aspectes externs perquè val la pensa que ens hi aturem. No es tracta d’una edició absolutament de luxe (potser per l’enquadernació en rústica) però gairebé, d’aquelles edicions que fa goig regalar per Nadal a un bon amic al que has d’agrair un bon favor.



Si observes l’índex te n’adones que Eduard Puig Vayreda parla una mica de tot en el món del vi, com si es permetés el luxe de no deixar-se res a la cartera. Destaco el fet de la impressió a color que resulta imprescindible però a més està realitzat en gran qualitat, amb un paper semi mate que no enlluerna la lectura i de gramatge baix, que fa que el llibre de 350 pàgines no pesi, lletra àmplia, interliniats i marges generosos, notes al marge, il·lustracions amb el peu a l’abast (algunes procedents dels fons d’aquest mateix Vinseum). En definitiva, un goig formal, un d’aquells llibres que hauria d’esdevenir un clàssic, que el temps no hauria de passar per a ell perquè el que aquí s’explica és d’ara, d’abans i de sempre, un llibre d’aquells que d’aquí cinquanta anys hauria de continuar a l’aparador de les llibreries, estarà tan fresc com ara.



No en tingueu dubtes, n’hi ha pocs de llibres com aquest, clàssics de sempre, us n’apuntaré un altre sense voluntat de comparar “Le gout du vin”, “El gusto del vino” d’Emile Peynaud, un clàssic de l’art del tast del que en tinc l’edició francesa i la castellana, traducció revisada per Isabel Mijares y García Pelayo, que ja ha de tenir més de vint anys.



El d’en Puig Vayreda és un llibre que es llegeix amb plaer i per plaer, que s’agafa una i altra vegada. Fa tres mesos que el tinc a casa i l’he anat gaudint mica a mica en la seva lectura, d’aquells pocs llibres que et sap greu que s’acabin, que no et sabria greu que tinguessin cent pàgines més. No és un llibre de prestatge de biblioteca sinó de taula de la sala d’estar, no per fer bonic, que també en fa, sinó per tenir-lo a mà, per llegir-lo, per fullejar-lo, per remirar els sants, per consultar-lo. És una meravella que l’evolució tecnològica de les arts gràfiques facin possible i posin al nostre abast econòmic joies com aquesta en les que la relació qualitat-preu és espectacular.



I aquesta joia, de factura lenta, de recerca pausada, de redacció atenta, té a més un caràcter universal, ens parla de la cultura del vi, Meditarrània certament, però igualment universal. Les seves pàgines, i ara entrem ja en el contingut, posen al nostra abast allò que en dèiem abans “cultura general”, un concepte que ara no es porta gaire però que correspon a una necessitat de formació humanística que hauria de ser tan imprescindible i tan d’obligat coneixement com la tecnologia de darrera generació, amb l’avantantge que la cultura humanística no caduca i la tecnologia d’aquí quatre dies ja està obsoleta. Per ser un llibre de to generalista hi aplega un notable anecdotari que fa la seva lectura més agradosa encara, amb una visió occidental del fruit de la vinya, mediterrània, que és una visió de la nostra cultura.



Si resseguim l’índex ja us en podreu adonar de tot el que hi trobareu.



Tot plegat, un volum ple de coses que no sabíem, que desconeixíem, que no ens hauríem imaginat mai, d’àmbits amb els que difícilment hi hauríem relacionat el vi. Quanta sapiència hi ha a les seves pàgines, i la que hi podria haver encara perquè en aspectes com la literatura l’autor en dona una pinzellada i unes notes generals que permetrien molt més, permetrien fer un altre llibre com aquest, com deia Josep Pla i recull l’Eduard, el vi és a tot arreu.



I ja que parlem de llibres i de vi, ja que el volum que avui presentem també dedica un apartat a les confraries bàquiques com aquella de la que tant m’ha agradat sempre el nom, el “serenísimo capítulo...” un veritable exemple d’ironia perquè tinc la certesa que, com altres confraries que he conegut, la cloenda dels àpats i tast és de tot menys “serenísima”, com els fundadors de l’Acadèmia de Tastavins de Sant Humbert que, sempre a la cloenda i després de tot el cerimonial, proclamaven (l’original era en castellà i s’atribueix a l’advocat Manuel Benach que havia estat president d’Acció Catòlica) que “de vino, café y mujer...”.



No ho deia així l’enyorat Josep Recasens i Carbó de Posas, home sempre de posat sereníssim i mesurat, que com a mestre de cerimònies feia el seu protocol amb un inventat “Llibre de la sabiduria del vi” que ell imaginava en llatí i que després traduïa al català per tal de procedir al jurament de nous acadèmics. Ho feia en base a un volum vell enquadernat en pergamí que li va ser robat en un viatge a França i l’home va tenir un gran disgust entre altres coses perquè aquell element sols tenia utilitat per a ell com a mestre de cerimònies. I ja que ens hem posat en els records, impossible oblidar aquí Josep Maria Grimau, a qui Déu hagi ben perdonat, que en arribar a un determinat punt dels sopars de tast perdia el caire “serenísimo” i reclamava a crits que li portessin la traductora del llibre d’Emile Peynaud que he esmentat abans.



Aquest “Jardí de Dionís” és un llibre sensacional, un tractat introductori no al vi ni al tast sinó a bona part de la nostra cultura humanística, de forma genèrica i en diversos àmbits específics. Un tractat de cultura general, un introductor per tal que després et puguis dedicar a una o altra zona productora on el vi segueix sent tot això però a més és tot un altre món, perquè un tema de la rellevància cultural d’aquest té per dir-ho així un tractament esglaonat, podem parlar del vi en la Mediterrània, a Catalunya, al Penedès o a la seva zona marítima o a la plana o a la serralada més alta, i encara a cada vinya i cada celler. Puig Vayreda ens convida a gaudir del vi com a goig de la nostra cultura i base del nostre humanisme, sense aquesta sapiència no podem agafar una copa per més enologia que hàgim estudiat perquè en una copa, com ens explica aquest llibre, no hi ha nomes un elaborat a partir del fruit de la vinya sinó el llegat de milers d’anys de cultura.



Enhorabona. Moltes felicitats!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada