divendres, 9 de febrer de 2018

Dones penedesenques (VI)


 Publicat els darrers anys al butlletí de l’entitat de la tercera edat “El Pilar de Vuit”, a Vilafranca del Penedès.

La germana Carme dels Nens

     Tot i que va néixer a la Plana de Vic, Carme Prunés i Piñot ha de ser considerada ben bé penedesenca i vilafranquina d'adopció tota vegada que va ser a la nostra vila que va portar a terme tota la seva labor vocacional i professional, pedagògica i humanitària, fins el punt que es pot assegurar que durant més de quaranta anys bona part de les generacions de vilafranquins van aprendre a llegir i a comptar de la seva mà decidida i severa. Ens plau recordar-la especialment ara que el Col·legi de Sant Elies ha celebrat els 125 anys de la seva fundació.

     Religiosa de les carmelites Vedruna, la germana Carme -"l'hermana Carmen", com s'anomenava amb un castellanisme característic de l'època- va arribar a Vilafranca l'any 1928 i es va incorporar a la comunitat Vedruna que portava l'escola i la labor assistencial de l'Hospital de Vilafranca. Creiem que des del primer moment es va dedicar al parvulari de nens, que complementava l'escola de nenes fins als set anys, quan els menuts feien la primera Comunió. Aquella primera etapa de la seva tasca pedagògica va arribar fins el 31 d'agost de 1933 quan la superiora general de les religioses va comunicar a l'Ajuntament de Vilafranca que, d'acord amb la normativa legal de la Generalitat i la Llei de Congregacions Religioses, deixaven d'oferir els seus serveis d'ensenyament i també els del servei hospitalari.

     Una part d'aquella comunitat, en la que hi havia Carme Prunés, es va traslladar a l'edifici de Cal Bertrolí, a la plaça de l'Estació, on les Vedrunes ja tenien la Casa asil del Carme per a nenes orfes, i on van continuar la seva labor pedagògica fins a l'inici de la guerra civil, oberta també a l'alumnat de pagament. Hi ha qui havia anat a escola en aquest indret, al pavelló que hi havia al fons del jardí de la casa i fins qui recorda el dia que les germanes es van veure obligades per imperatiu legal a deixar d'usar l'hàbit, amb gran disgust per la seva part i l'evident sorpresa per a les alumnes. Hi ha també qui ens ha assegurat haver vist la germana Carme -evidentment vestida d'infermera civil- durant la guerra al molí d'en Rovira, a l'hospital de sang pels soldats que tornaven ferits del front, aquesta referència, però, sembla estranya i en qualsevol cas no l'hem pogut comprovar.

     En acabar la guerra la comunitat carmelita de Sant Elies, la del carrer de Puigmoltó, va incorporar algunes germanes de l'anterior comunitat de l'Hospital, entre elles la mare Maria Cortadelles com a superiora, la germana Empar i la germana Carme dels Nens, qui durant encara exerciria allí trenta anys més de continuada labor pedagògica, fins a les darreries de la dècada dels seixanta, i deixaria la seva singular empremta pedagògica en un grapat de generacions de vailets vilafranquins i penedesencs.

     Cap als anys quaranta el col·legi de Sant Elies tenia poc més de tres-centes alumnes nenes i el característic parvulari de nens fins els set anys. Marcada per la seva labor callada i seriosa Carme Prunés va morir a la comunitat de Sant Elies l'any 1980.
      
A la porteria de Sant Elies en una celebració de primera comunió, la germana Carme al centre, amb les seves característiques ulleres


     El record ha perdurat en generacions de vilafranquins i penedesencs que van aprendre a llegir i escriure a la seva aula i que ho esmenten com una mena de segell característic, són, de Sant Elies i de l'Hospital, els "nens de l'hermana Carmen" i de la seva labor durant tants anys -gairebé com exemple emblemàtic de la labor de les monges Vedruna a Vilafranca- se'n tenen i se'n conten innombrables records i anècdotes que remarquen el seu caràcter exigent, seriós i bondadós alhora.



* * * * * * * * *

Marina Rossell, cantautora

     Nascuda al poble penedesenc de la Gornal -Castellet i la Gornal-Marina Rossell i Figueras va començar amb la guitarra als tretze anys i als setze, just en iniciar-se la dècada dels setanta, va anar a viure a Barcelona on va treballar d'infermera i, a la vegada, va entrar en contacte amb l'efervescència del món polític i cultural dels darrers anys del franquisme.

     La seva decidida voluntat de participar de manera activa en el canvi del país la va portar a introduir-se en l'ambient de la cançó de la mà de figures tan mítiques com Teresa Rebull, Quintín Cabrera, actua en programes de ràdio i acompanya de talonera a Ovidi Montllor, a Xavier Ribalta o al mateix Lluís Llach qui el 1977, després d'una colla d'anys de treball i del treball col·lectiu en disc "Llegendes de Catalunya", li produirà el seu primer disc "Si voleu escoltar", on hi trobarem un recull de cançons tradicionals, temàtica que serà característica de tota la producció discogràfica de Marina Rossell.

     Dedicada per complet ja a la música; el 1978, en la més primerenca democràcia, Marina Rossell realitza un concert memorable i reivindicatiu al Palau de la Música, a la vegada que publica el seu segon disc "Penyora" on hi trobem "La gavina" la cançó -en concret una havanera- que ha esdevingut emblemàtica en la seva producció musical. Des del decidit convenciment en la necessitat de canviar moltes coses, Marina Rossell, amb concerts constants arreu del país, publicarà el 1980 "Bruixes i maduixes", un disc obert al mestissatge amb altres cultures i sensibilitats musicals. Vindran després treballs com "Cos meu recorda" (1982), on porta a terme diverses interpretacions de reconeguts poetes i "Barca del temps" del 1985, realitzat altra vegada al costat de Lluís Llach qui signa els arranjaments i interpreta la peça "Quan tothom viurà d'amor" també extraordinàriament popular que,  a més, donarà nom al seu proper àlbum el 1986, una recopilació dels seus grans èxits.

     Marina pren part en els grans esdeveniments de la nova cançó dels anys vuitanta, i el 1985 juntament amb Maria del Mar Bonet participa en el concert de Lluís Llach al Camp Nou. A la vegada  realitza gires per diversos països d'Europa i Amèrica llatina on s'editen els seus discos, que també es poden trobar als Estats Units o al Canadà. Tot i que la nova cançó passa per moments difícils la cantautora penedesenca no defuig la constància en el treball i publica "Rosa de foc" el 1988 i "Cinema Blau" el 1990, produccions a les que seguirà el 1990 el seu segon recopilatori "Les millors cançons" amb el que clou tota una etapa de tretze anys amb la multinacional CBS.

     A partir del 1993 amb "Marina" la cantautora penedesenca publica en compacte àlbums com "Gràcies" (1994), la recopilació "Cinema Blau + gavina" (1994) "Entre línies" (1997) i "Cap al cel" (2002) amb el que va celebrar els seus vint-i-cinc anys de carrera, preludi de "Marítim", el seu darrer treball de l'any 2003 amb un aplec d'havaneres i "Nadal" del 2004 amb composicions tradicionals. A més ha publicat dos àlbums en castellà "Ha llovido" (1996) i "Y rodará el mundo" (1999).

     Entre els molts aspectes que val la pena destacar del treball professional i vocacional de Marina Rossell en la música catalana hi ha la quantitat de músics i cantautors amb els que ha treballat i col·laborat, a més des que ja hem esmentat, noms com els de Pedro Guerra, Luís Eduardo Aute, Carlos Cano o Georges Moustaki. També cal esmentar que ha participat en nombroses iniciatives solidàries amb les seves cançons i el seu testimoni, així als camps de refugiats saharians a Algèria, a Bagdat, a Palestina, a Bòsnia, a Ciudad Juàrez, de forma que no sembla gens exagerat qualificar a Marina Rossell com una de les veus més internacionals, ambaixadora de Catalunya arreu del món.



* * * * * * * * *                                                                    

Marta Mata i Garriga

     Tot i que nascuda a Barcelona el 1926, en molts aspectes la Marta es considerava penedesenca, en concret de la casa pairal de cal Matas, a Saifores, el petit nucli rural del Baix Penedès on va començar a residir-hi el 1944 i on es va desvetllar la seva vocació pedagògica seguint la petjada de la seva mare, la també mestra Angeleta Garriga. Tot i això, no era difícil reconèixer en ella la petjada del vilafranquí Dr. Josep Estalella, tota vegada que havia començat a estudiar el batxillerat el 1937 al seu Institut-Escola del parc de la Ciutadella.

     De la Marta en podríem escriure moltes pàgines, i en especial de la seva casa de Saifores, on va néixer l’Escola d’Estiu del Penedès i també el Grup de Mestres del Penedès; el 1984 es va constituir la Fundació Àngels Garriga de Mata, el patronat i el consell de la qual presidia ella mateixa i que promou les activitats en aquell fogatge rural de cultura i pedagogia. Encara recordem la visita que li vam fer l’estiu del 2005 per conèixer la seva opinió sobre la nova divisió territorial “el problema del Penedès –ens deia mentre contemplàvem tota la plana de la comarca des del seu estudi a la part més alta de la casa- és que no el vol ningú”. Amb el vigor enèrgic i decidit que la caracteritzava, poc ens podíem pensar que un any més tard, el passat estiu, Marta Mata ens deixaria.

     Llicenciada en Filosofia i lletres als anys cinquanta, sempre es va considerar hereva del mestratge d'Alexandre Galí, Artur Martorell i Jordi Rubió, i va ser així que el 1965 Marta Mata es trasllada a Barcelona per fundar, juntament amb altres mestres i de forma clandestina, l'Escola de Mestres Rosa Sensat, a la qual es va dedicar completament, tirant endavant des d’allí nombrosos projectes que han estat la base de la renovació pedagògica de l'escola a Catalunya en els darrers trenta anys, una feina feta sempre en connexió amb altres entitats docents d'universitats i institucions de la resta de l'Estat espanyol, Portugal, França, el Regne Unit, Itàlia o Xile. A Rosa Sensat, va organitzar programes de formació de mestres, com ara les Escoles d'Estiu. També va ser una de les impulsores, a principis dels anys setanta, de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat Autònoma on va portar a terme un extens programa d'investigació sobre l'ensenyament de la llengua catalana.

     Marta Mata era considerada mestra de mestres i va publicar nombrosos llibres sobre pedagogia, i sobre exercicis i  didàctica de la fonètica, la lectura i l'escriptura. va ser directora pedagògica de diverses col·leccions de llibres, va assessorar editorials i va publicar nombrosos articles en revistes especialitzades com “Perspectiva Escolar”, publicació que ella mateixa havia impulsat als anys setanta.

     En l’àmbit polític va ser parlamentària al Congrés dels Diputats pel Partit dels Socialistes de Catalunya, des d’on es va dedicar a tasques relacionades amb l'ensenyament i la renovació pedagògica. Va ser vicepresidenta del Consell Escolar de l'Estat des de la seva creació el 1986, i que posteriorment va presidir fins a la seva mort.

     Entre moltes
distincions, l’any 1999 va ser nomenada doctora “honoris causa” per la UAB, un clar reconeixement a la seva tasca com a pedagoga, la lluita per la recuperació de la memòria històrica educativa a Catalunya després de la guerra civil i la defensa de l'escola pública, democràtica i catalana. La seva bibliografia se situa al voltant de la seixantena de treballs en llibres i articles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada