divendres, 26 de gener de 2018

La pintura d'Aureli Andrés a la capella de Sant Joan

Parlament de presentació de l'exposició pictòrica "Taques i ratlles" d'Aureli Andrés el divendres 19 de gener.

 Bona tarda.

Em demanen que parli de l’Aureli Andrés amb motiu d’aquesta mostra que, com podeu comprovar, ha revifat la vella capella romànica de Sant Joan amb un esclat de color i gosadia, de manera que jo jo em vull referir a aquests atreviments de l’Aureli, al seu inconformisme (ja ho podeu veure, en comptes de posar l’obra gran al fons de la sala hi ha posat la petita i no us dic res del títol de cada quadre, llegiu i riureu) i també parlar també una mica de la sensualitat dels seus treballs pictòrics.


La mostra que avui s’acull a la capella de Sant Joan, espai emblemàtic en la cultura vilafranquina del segle XX i ara del XXI, és un exemple de la producció en oli sobre tela de l’Aureli, com qui diu en la darrera dècada. No es tracta ni d’una antològica ni d’una mostra dels seus diversos anys de treball perquè, com ell mateix ha reconegut més d’una vegada, en matèria d’art no vol mantenir cap de les convencions tan característiques del món dels creadors plàstics.


L’Aureli, per altra banda tan bona persona i amic sempre atent, quan es tanca al seu estudi esdevé un inconformista absolut i allí experimenta una llibertat creativa i un atreviment absolut, sense convencions de cap mena. Es deixa portar per la llibertat i les inquietuds que es generen en el seu riquíssim món interior. Potser sí que en diverses obres hi podem reconèixer elements simbòlics de la nostra terra, detalls del paisatge vilafranquí o penedesenc, però res en ell més lluny de la seva intenció que caure en les obligacions del retrat o una reflexionada observació de l’entorn.


La pintura d’Aureli Andrés és en realitat la visió dels seus espais interiors. Figures que no corresponen a ningú en concret, paisatges remarcats pel traç contundent i vital o el sensualisme esllanguit de la boira que amaga el color de la realitat, marines que poden correspondre a qualsevol punt de la costa, i bodegons i flors, potser alguns d’aquests els menys inquietants, els més acadèmics, si voleu, farcits d’una sensualitat amable, potser discreta. I això en tota mena de plantejaments, des d’obra de notable dimensió fins a les miniatures, unes perspectives de l’espai que ha aplicat per estructurar aquesta mostra.


Arribats en aquest punt potser ja és el moment de preguntar-nos què en quedarà de tot plegat d’aquí cinquanta anys. En comentaran alguna cosa les generacions futures? Es pot trobar una línia creativa, una perspectiva d’evolució dels darrers cent anys, des dels primers treballs de Carles Quer o Lluís Maria Güell fins a les mostres que en els darrers anys s’han programat en aquesta capella, la maduresa creativa de pintors que porten ja dècades treballant i experimentant noves propostes. No seré pas jo qui s’atreveixi a estudiar l’evolució de l’art plàstic a la Vilafranca contemporània, però el doctor Manuel Trens, que de tot això en sabia molt, va portar fa més de noranta anys el gironí Jaume Busquets per tal que s’ocupés de la direcció d’una escola d’arts i oficis a Vilafranca, escola de vida efímera però precedent de la secció de Belles Arts del Casal, precedent del grup d’art Bergalló i de l’Escola d’Art de Sant Sadurní que posteriorment s’integraria en la vilafranquina, la que ara és l’Arsenal. En l’espai plàstic, en un segle hem fet més camí que en tots els anteriors junts.


¿I en aquest camí, on és així la veritable aportació d’Aureli Andrés, del que he dit més d’una vegada que és el creador penedesenc més agosarat i trencador de les darreres dècades i ho continua essent? ¿Què hi ha de màgic en aquesta obra diversa que ens envolta? Per a mi l’encís de la pintura de l’Aureli és la seva capacitat per jugar amb domini de les dimensions, la perspectiva, l’espai; la capacitat sorprenent per a situar sobre la tela el seu riquíssim i divers món interior, amb un decidit domini de les formes, els colors i la consecució de l’espai. 


Una obra agosarada, inconformista, trencadora però, a la vegada, sensual propera, directa i vital. 


Gaudiu-la, gaudim-la!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada