divendres, 5 de gener de 2018

Dones penedesenques (III)

Publicat els darrers anys al butlletí de l’entitat de la tercera edat “El Pilar de Vuit”, a Vilafranca del Penedès.


Rosa Olivella Milà, la reina del Penedès



El poeta Joaquim Rubió i Ors, deixeble de Milà i Fontanals i una de les figures claus de la poesia catalana de la primera renaixença, va dedicar el 31 d’agost de 1852 una composició a una noia vilafranquina. Era Rosa Olivella Milà, que tenia llavors 22 anys i a la que va qualificar de “reina del Penedès”. La composició i el mateix episodi han restat inèdits fins ara i els hem d’agrair a l’estudiós Albert Mestres.



A les primeres línies de la composició podem llegir: “De les viles catalanes/ la més neta i més hermosa,/.../ mes en est jardí de nines/ de les belles la més bella/ és l'astre pur d'Olivella,/ la Reina del Penedès”. Se’n va enamorar Rubió dotze anys més gran que ella? La va conèixer a Vilafranca, tenint en compte que la data ens fa pensar en una estada de Festa Major? Era molt habitual que en els dies de festa la burgesia comercial o terratinent convidés amistats, i més si aquests vilafranquins residien a Barcelona, com és el cas dels Milà, o els Vidal i Valenciano, així Eduard Vidal i Valenciano, l’autor de teatre, que va convidar Josep Anselm Clavé qui en veure els castellers es va inspirar per a la seva composició "Els Xiquets de Valls". Van convidar Manuel Milà a Joaquim Rubió a fer estada a Vilafranca aquells darrers dies del mes d’agost del 1852?. Albert Mestre ens indica que el 1852 Rubió i Ors portava ja cinc anys a Valladolid i pensava en el matrimoni ja que des del 1849 festejava Elisea Lluch, de la que el 1853 va obtenir-ne la mà.



Rosa Olivella Milà havia nascut a Vilafranca del Penedès el 10 d’agost de 1830, filla de Ramon Olivella, pagès de Monistrol d’Anoia, i de Rosa Milà, de Vilanova, van ser els seus padrins els avis, Pau Olivella i Rosa Milà. Per la banda materna estava emparentada amb la família Milà, en concret el seu avi era Cristòfol Milà Romagosa qui l’1 de desembre de 1835 va comprar la casa pairal dels Milà i Fontanals a Vilafranca, al número 34 carrer dels Ferrers, igual com el palau reial als frares de Santes Creus el 1821 durant la primera desamortització, la del trienni liberal. A la mort sense descendència dels germans Pau i Manuel Milà, el 1885, la seva cunyada, Maria del Remei Sallent, va tornar a reintegrar al patrimoni familiar la casa del carrer dels Ferrers que va a comprar a Francesca Milà, filla i hereva de Cristòfol Milà i Romagosa.



En aquells anys també Ramon Olivella i la seva filla Rosa –la nostra “reina del Penedès”- es van dedicar a adquirir propietats desamortitzades de l’església, en concret van comprar la casa de la Pia Almoina, als números parells del carrer de la Font, cantonada amb el de la Parellada –on durant tants anys hi va haver després l’establiment dels Quatre Cantons- i hi van fer  moltes reformes sota la direcció del mestre de cases Felicià Jané Bertran, que vivia al mateix carrer. El 1877 aquesta casa ja no era seva. Podem creure que potser vivien a Barcelona, però tenien casa al número 58 del carrer de la Parellada, casa propera a la cantonada, amb sortida també a la Rambla de Nostra Senyora, una de les construccions que després va ocupar l’edifici de la Caixa del Penedès.



Rosa Olivella es va casar amb Ricard Dorda –d’aquí que la casa del carrer de la Font encara sigui coneguda com a cal Dorda- que va morir abans del 1897. El matrimoni va tenir una nombrosa descendència en concret com a mínim quatre filles: Emília, M. Mercè, Rosa i Llorença de Dorda i tres fills dos dels quals, Carles i Miquel de Dorda i Olivella van morir abans d’ella, casats i afillats; el tercer, Ricard de Dorda i Olivella, també casat i afillat, va ser l’hereu, tot i que va morir pocs mesos després de la seva mare, el 13 de juny de 1908.



Rubió i Ors va escriure, amb data 7 de desembre de 1897, un poema “A la benvolguda amiga Donya Rosa Olivella Vídua de Dorda” on recorda aquell episodi de joventut quan la va conèixer en jorns de festa: “Quan donguis una mirada/ als temps de la jovenesa,/ en què ta gràcia i bellesa/ cantaven los trobadors;/ i en què érets assediada/ del Penedès en les festes,/ pels balladors amb requestes,/ per los galants amb amors”.



Rosa Olivella Milà, la musa inspiradora del poeta, va fer testament a Barcelona el 1894 i va morir el 6 de març de 1908.





Rosa Olivella podria haver-se assemblat a aquesta dama romàntica.


 * * * * * * * *



La tia Victòria



Seria bo pensar com eren les dones penedesenques de fa un segle, després d’un estiu com aquest del 2017 que la moda ha imposat que totes les adolescent mostressin sense discreció cames i cuixes, potser podríem tenir present que els dictats del disseny tèxtil eren mínims fa quatre dies i que la discreció era una de les virtuts femenines.



L’escriptor castellà Julio Llamazares, fill d’un poblet de la vella Castella, ens recordava en el seu llibre de mitges memòries “El balcón en invierno” com eren les dones del seu entorn quan ell era un nen o un adolescent:



Casi todas las mujeres de mi família y de otras muchas familias, solo en la edad del emparejamiento habían cuidado algo de su belleza y habían conocido la alegria de la amistosa y traviesa juventud, de los secreteos y de los apartes, de las risas en la oreja, de los sofocos por nada, del fíjate como te mira Fulano o qué bien le sienta el sombrero a Baltrano, y otras chirigotas de ese estilo. Luego, contraídas las nupcias, guardados los trajes y el ajuar, se clausuraba esa breve y gustosa edad para pasar de golpe a un tiempo indefinido donde cabía todo, la juventud tardía, la madurez, el lento crepúsculo que va llevando hacia la ancianidad...



Els que ja tenim cabells blancs hem conegut encara aquest panorama general, potser a Barcelona les senyores de casa bona acceptaven els dictats de les modistes d’acord amb aquelles revistes de patrons que proclamaven els trets de la moda parisenca, però entre nosaltres això no era així i els que vam tenir la sort de poder conèixer i tractar les germanes Rosa i Àfrica Lara –de qui vam parlar en aquesta mateixa secció ja fa uns quants anys- sabem com vestien i quina digna discreció va marcar tota la seva vida de senyoretes de casa bona.



Manuel Trens va retratar un d’aquests personatges, la seva tia Victòria, en un text “Una absolta i una a·leluia” inicialment publicat el 1960 a la premsa local i posteriorment al seu incommensurable “Vilafranca, senyora vila” (Arts gràfiques Vilafranca el 1964 i posteriorment ampliat a l’edició de Vilatana el 1990). No ens n’estem de reproduir-ne un paràgraf textualment.



Un d’aquesta mena de personatges simbòlics, condensadors, i amb una grandesa que ningú no s’ha preocupat de medir, l’era la meva tia Victòria que, a la distància de cinquanta anys, la veig com una goiesca personificació del seu temps. El seu nom la predisposà a una situació de preferència. En el microscòpic cercles de la meva història, la tia Victòria fou una reina sense diadema ni carrossa, però disposà instintivament de la seva època per confeccionar-se una existència, la casa, el vestit, la pietat i les manies...



La tia Victòria ens recorda el doctor Trens que havia aturat la seva vida i empaquetat totes les passions “s’havia amortallat en vida amb l’hàbit negre de la Mare de Déu dels Dolors; i, com a senyal d’haver cancel·lat els seus compromisos socials, portava clavat sobre el pit un cor travessat per set espases de plata...”. El seu home, l’oncle Lluís, era el carter que anava casa dia a Olesa de Bonesvalls. Vivien en un dels casalots vells que hi havia davant de l’escola de Sant Elies, també bastant diferent de com és ara i Mn. Trens en descriu tots els detalls de la decoració de la casa, una ornamentació també d’aquelles d’altre temps, amb gàbia d’ocells i un brollador amb cascada al pati.



Aquelles cases es van enderrocar i els que hi vivien van passar a millor vida, però el record d’un temps molt diferent del d’ara convé que perduri per tal de poder conèixer i entendre la nostra història.







Una senyora d’altre temps (Foto fons Josep Durich, Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès)









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada