divendres, 15 de desembre de 2017

Dones penedesenques (II)

Publicat els darrers anys al butlletí de l’entitat de la tercera edat “El Pilar de Vuit”, a Vilafranca del Penedès.


Lolita Mirabent, bibliotecària

Aquesta vegada ens arriben fins a Sitges, un dels espais limítrofes del Penedès històric o la comarca natural d’un Penedès que vol ser reconegut com a Vegueria. Ho fem per evocar el record de Maria Dolors Mirabent i Muntané, traspassada als 88 anys el 12 de maig del passat 2014. La Lolita Mirabent, com la coneixia tothom a Sitges, és una figura que restarà per sempre  en el record popular relacionada de manera directa amb la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges, entitat a la que va dedicar més de cinquanta anys de la seva vida.



Filla d’un matrimoni sitgetà però nascuda a Cuba el 1926, en concret a Guantànamo on residia la seva família. El 1935 el seu pare, encarregat d’un ingenio de sucre, va ser atacat i mort per uns delinqüents, de manera que la mare i els tres fills van retornar a la vila sitgetana el 1936. Just acabada la guerra civil, amb 13 anys, Lolita Mirabent va començar a treballar d’ajudant de la biblioteca sitgetana inaugurada pocs anys abans; al mateix temps va cursar el batxillerat i després va realitzar estudis a la barcelonina Escola de Bibliotecàries on, entre altres, va tenir de professor el savi vilafranquí Pere Bohigas i Balaguer.

L'any 1950 va aconseguir per oposició la plaça de bibliotecària a Sitges, càrrec de directora que va ocupar fins a la seva jubilació, l'any 1991. En aquest espai va portar a terme una important tasca no sols en la gestió bibliotecària del dia a dia sinó també en iniciar la col·lecció local amb l'ajuda de l’escriptor sitgetà Ramon Planes, a la vegada que va mantenir i augmentar el llegat Rusiñol i les col·leccions Utrillo i Semir. En els difícils anys de la postguerra la biblioteca va esdevenir punt de constant activitat en la vida cultural d’una població com Sitges, de sempre cau i indret de referència de la vida cultural i artística catalana, M. Dolors Miraben va aconseguir l’ampliació de l’espai de la biblioteca, fins  ocupar tot l’espai de la casa que havia estat de Miquel Utrillo. Allí es va fer durant la di tadura classes de català, conferències i constants activitats que van marcar el dia a dia d’aquesta institució de la mà de la Lolita Mirabent, qui el 1983 va impulsar la creació de la Biblioteca Josep Roig i Raventós, segona amb la que compta la població.


Casada amb el capità de mercant David Jou i Andreu -fill de l’escultor Pere Jou, autor entre altres dels capitells del Palau Maricel, de la Societat Recreativa del Prado i de la Mare de Déu de Montserrat de la vilafranquina església de la Trinitat- del matrimoni Jou-Mirabent en són fills el poeta i professor universitari David Jou i del notari Lluís Jou. Tota la família va mantenir una activitat directament relacionada amb la cultura local i comarcal, així van impulsar la fundació el 1976 del Grup d’Estudis Sitgetans i el 1977 de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Marit i fills són autors de diversos estudis i publicacions, una passió pels llibres sens dubte inculcada per la mare.


La tasca pública i professional de Lolita Mirabent va ser reconeguda en diverses ocasions: el 1989 va rebre els premis sitgetans Trinitat Catasús i el Ploma d'Or, des del 1995 una de les sales de la biblioteca porta el seu nom, el 2006 la van guardonar amb el Premi Especial a la Nit de Premis de Sitges per la seva labor desinteressada en la millora cultural de Sitges. El 2009 l'Institut d'Estudis Penedesencs li va lliurar la Medalla d’Honor de l’entitat.



Manuela Via Oliveras


Darrera d’una família de trajectòria ben remarcable, ara que la basílica de Santa Maria torna a ser en obres hem de recordar que a la seva generositat li devem bona part de les millores que fa poc més d’un segle es van fer a la basílica, entre aquestes la nova façana neogòtica.




Manuel Via Ferret, fill de Pau Via i Manuela Ferret, i Llúcia Oliveras Sivillà, filla de Francesc i de Peregrina, es van casar a Santa Maria de Vilafranca el 31 de desembre de 1818. El 23 de desembre de 1819 els naixeria el primer fill: Manuel Via Oliveras, el 6 de juny de 1821 Francesc de Paula Via Oliveras, el 2 de febrer de 1823 Antoni Via Oliveras, el 9 d’abril de 1825 Francesca Via Oliveras, el 28 d’abril de 1827 Maria del Remei Via Oliveras, i el 23 de juliol de 1830 neix Pau Via Oliveras. Aquest darrer es casarà amb Francesca P. Ferrer i morirà el 3 de novembre de 1900 als 70 anys. El 19 de febrer de 1833 veu la llum el darrer fruit del matrimoni Via Oliveras: la petita Manuela, que potser es va quedar soltera per tenir cura dels seus pares que ja eren grans.



Per la referència que esmentem més avall, els Via Oliveras eren també “americanos”. Els creiem emparentats amb els Via “Figarot” tot i que no ho podem afirmar perquè no n’hem trobat el lligam, i possiblement també amb els Casals, emparentats amb els Torres, de manera que es poden suposar lligams, la prova és que Fèlix Casals, germà de Maria Casals Rovira (casada amb Miquel Torres Vendrell) serà el padrí de Maria del Remei Via Oliveras.


Pau Via Oliveras es devia quedar amb el patrimoni de l’hereu Antoni Via Oliveras que havia nascut el 1823 i moriria solter als 67 anys l’11 de maig de 1890, a Barcelona, al carrer Pau Claris número 9, i porten a enterrar a Vilafranca. Per la mort dels germans i família aquest patrimoni va passar finalment a la senyora Manuela Via Oliveras com explica Antoni Sabaté Mill: “...Pau Via Oliveras, un vilafranquí, que havia amassat una enorme fortuna a les Amèriques (quan resolgué emprendre l’obra de reforma, havia perdut la muller i nou fills).



Del senyor Pau Via procedí la iniciativa de reformar la façana de la basílica de Santa Maria, reforma que no va poder veure ni començar per haver-se anticipat la mort...”. Així consta que va ser la seva germana Manuela, hereva del patrimoni del difunt Pau, dona soltera d’abundant patrimoni econòmic i de molta religiositat, que el 1903 es va comprometre a pagar la construcció de la nova façana de Santa Maria, en estil neogòtic, a més d’altres aportacions a la millora de la basílica, com la restauració del portal menor o del carrer de Santa Maria. El 20 d’agost de 1905 es va portar a terme la benedicció de la nova façana. La senyora Manuela no sols va fer aportacions generoses a iniciatives eclesiàstiques, sinó que  també en consta alguna de civil, com el 1909 que va pagar un microscopi amb destí a l’escorxador municipal.


Manuela Via Oliveras va morir el 27 d’octubre de l’any 1911 a la seva casa del carrer del General Prim número 3. Curiosament, l’Ajuntament no se’n va fer ressò amb condol pel seu traspàs en el llibre d’actes del plenari municipal, tal i com era habitual. El juliol de 1912 Mn. Joaquim Inglada Via i la seva germana Alberta van fer saber a la Junta d’Obra de Santa Maria que eren hereus de confiança o marmessors de la difunta Manuela Via i Oliveras amb testament davant el notari Melo, on diu que s’assigna i es llega a l’església parroquial per a reparacions la quantitat de 60.000 pessetes.



Alberta Inglada Via, la de l’Asil



En l’anterior col·laboració vam recordar la figura de Manuela Via Oliveras i el patrimoni familiar que va acabar a les seves mans. Quan va morir, el 27 d’octubre de l’any 1911 a la seva casa del carrer del General Prim número 3, aquest patrimoni va passar a ser administrat pels seus nebots i hereus de confiança: Alberta Inglada Via i el seu germà Mn. Joaquim, degà de la Comunitat de Preveres de Santa Maria.



Els dos germans, sacerdot en Joaquim, soltera ella tota la vida, eren vilafranquins i en els seus cognoms hi ha la confluència de dues nissagues familiars relacionades amb negocis a terres americanes: els Via, dels que ja vam parlar en el número anterior, i els Inglada (sovint escrit Ynglada) dels que encara en queda ara la Fundació Ynglada-Guillot creada el 1959 i amb seu a Barcelona, on patrocina un molt prestigiós premi de dibuix, d’acord amb la voluntat de l’artista Pere Inglada Sallent, vidu de Georgette Guillot.



Al testament de la senyora Manuela, fet davant el vilafranquí notari Melo, s’especifica que s’assigna i es llega a l’església parroquial per a reparacions la quantitat de 60.000 pessetes. La Junta d’Obra de Santa Maria va prendre l’acord d’acceptar els diners per a millores al temple, bàsicament de cara a la construcció d’un orgue nou ja que el fins llavors existent estava en molt mal estat, de manera que van autoritzar i facultar a Mn. Joan Badia, rector de Santa Maria, perquè realitzés les necessàries gestions sobre el tema. També es van aplicar diners a la reparació i ornamentació de la capella del Sagrament. La reparació a fons de l’orgue es va inaugurar el 14 de setembre de 1913.




Pel que fa a la resta del patrimoni, amb una més que notable perspectiva de futur, la senyora Alberta i el seu germà van fer possible la creació d’un centre per a acollir ancians, una obra entre benèfica i assistencial que oferia un servei fins llavors inexistent a Vilafranca i la seva comarca. La construcció es va enllestir en poc temps i va comptar amb el suport i la col·laboració entusiasta i en dona part desinteressada de nombrosos professionals de l’àmbit de la construcció, començant per Santiago Güell i Grau, arquitecte de la Junta d’Obra de Santa Maria, qui va concebre una de les construccions modernistes més destacades del patrimoni arquitectònic de la nostra vila.




Aquest juny es van commemorar els cent anys de l’inici de les activitats i la labor de l’Asil Inglada Via, inicialment d’una manera ben modesta, comptant amb la labor de les germanes Josefines –conegudes popularment com “els monges de la Vetlla”-o Filles de Sant Josep que hi han donat el seu servei i esforç durant gairebé tots aquests cent anys d’història, els d’una entitat que ha deixat una petjada molt remarcable en a vida penedesenca. Van ser uns anys –ara en fa un segle- de notable activitat en entitats que han perdurat a casa nostra: es van fundar també la Beneficència Vilafranquina, l’Acció Catòlica i la Caixa d’Estalvis del Penedès. Curiosament, però, l’única que ha perdurat cent anys després ha estat l’asil.



La senyora Alberta i el seu germà van estar al capdavant del patronat de la institució que encara ara porta el seu nom fins poc abans del seu traspàs, quan ja vivien a l’edifici de carrer d’Hermenegild Clascar. Mn. Joaquim va morir el 10 de gener de 1933, als 88 anys, la seva germana Alberta Inglada Via traspassà també a l’asil el 14 de juny de 1934 quan tenia 80 anys. Des de llavors la institució ha estat gestionada per un patronat i als anys cinquanta la institució es va incorporar a l’obra social de la desapareguda Caixa d’Estalvis del Penedès.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada