dissabte, 14 d’octubre de 2017

A l'entorn de "Vilafranca, senyora vila" de mossèn Manuel Trens



Ara fa poc més de vint-i-cinc anys, un mes de maig de l'any 1964, s'enllestia als obradors d'Arts Gràfiques Vilafranca una edició de tiratge estrictament breu, tot just dos-cents cinquanta exemplars numerats. Tres mans d’excepció l'havien brodat, la cura de Manuel Benach i Torrents el feia model clàssic de l'art de la tipografia, els dibuixos a la ploma de Pau Boada l’il·lustraven amb mestrívola senzillesa, la ironia noucentista de Mn. Manuel Trens el desenvolupava, era la seva "Vilafranca, senyora vila".

Imatge d'un temps, un indret i uns homes, l'obra esdevingué ben aviat mítica. El títol tingué anomenada i Vilafranca acabà per atribuir-se el qualificatiu senyorívol, mentre n'anava oblidant l'origen i la paternitat, mentre la seva concepció d’essència analítica i vindicant esdevenia acolorida frase de promoció turística o crítica social.

Aquells que el feren possible ja fa anys que ens van deixar. La seva malaurada desaparició, com sovint acostuma a succeir en un indret tan mesquí com el nostre, no ha desenvolupat gairebé altra cosa que l'oblit i l'aprofitament desmanegat. El nom de Mn. Trens era a la sala del Museu vell, sala que acollia la seva donació i una de les seves proses es recollí en un programa de Festa Major. Pau Boada dóna nom a una escola de la vila mentre els seus dibuixos i murals han estat sistemàticament copiats o reproduïts amb les més diverses finalitats. Manuel Benach no ha merescut altra cosa que el silenci més abjecte, mentre els seus llibres dormen el somni dels justos.

D'això en fa vint-i-cinc anys, i la personalitat de tres vilafranquins excepcionals s'esllangueix al pas de les generacions en un oblit sense lamentacions. Tribut d'una època que ni tan sols no sap cercar les paraules de la història en carrers o monuments, sols un repàs a l'obra creativa de cada un d'ells ens pot retornar algunes de les seves referències mínimes d'erudits d'esperit finíssim.

La personalitat de Manuel Benach tenia el mateix caire senyorívol que conserven les seves edicions. Home de tracte benèvol i respectuós aprofundia en temes i situacions per a fer aportacions significatives amb un toc de serenor espiritual gairebé decimonònic. Més enllà de la seva labor a la I Exposició d'Art del Penedès el 1926[1] o la seva tasca continuada al Museu, de l'advocat i l'alcalde dels difícils anys de la postguerra, o de l'impulsor de les Fires de la Vinya i el Vi, la seva imatge més veritable és potser la de l'home de cultura que des de la seva promoció de les edicions de temàtica local enaltí la labor de la seva terra i els seus homes.

Pau Boada continua essent el més admirat i desconegut creador plàstic vilafranquí del nostre segle. Autodidacta per excel·lència, desenvolupa una tasca d’elaboració gràfica atenta i callada, un univers propi on poder reflectir els treballs i els dies de la seva terra, el sentit últim del color i la sensibilitat dels àmbits penedesencs. Amb ploma fina i traç segur, escorcolla en delimitacions plenes d'ingenuïtat com les que s'apleguen en el volum que ara teniu a les mans.

Senzill i sorneguer, aquell Manuel Trens que excel·lí en els estudis d'art sacre, dels que n'acabaria derivant la col·lecció que avui s'acull al Museu, era a Vilafranca el mestre d’opinió venerada, el dels puntuals comentaris a la premsa local, l'incansable impulsor de projectes culturals.


Barcelona, any 2009, Facultat de Teologia. Seminari. Universitat Ramon Llull, homenatge a Mn. Manuel Trens, acompanyat de Mn. Josep Maria Martí Bonet, al fons el retrat que de l'il·lustre sacerdot vilafranquí va ser Olga Sacharoff (col. Vinseum).


L'autor
Nascut a Vilafranca el 1892, Manuel Trens i Ribas afegí ben aviat a la seva condició de sacerdot la de profund coneixedor i estudiós dels àmbits de l'art en general i del religiós de forma específica. Fer ressenya aquí de la seva llarga tasca en els més diversos aspectes d'aquest àmbit i els volums que en publicà seria una tasca tan feixuga com incompleta[2]. La seva biografia és encara per fer i no són certament aquestes pàgines les més escaients per a referir-se amb propietat al fundador de l’Associació d'Amics de l'Art Litúrgic. Del volum i la importància de la seva obra escrita en tenim un complet estudi bibliogràfic[3] que ens permet una aproximació  objectiva a la tasca ingent i constant de l'autor de "Les Majestats catalanes", al pare dels Quaderns Mensuals d’Acció.

Ara i aquí voldríem incidir en aquell Doctor Trens de la premsa setmanal vilafranquina, un noucentista de petjada pròpia i inconfusible. Des de la valoració de les característiques i influències artístiques en l'entorn mediterrani i les línies argumentals i intel·lectuals del romànic i el gòtic, fins a una dèria -sovint poc coneguda i mal entesa a la seva vila nadiua, fet que li motivà més d'una enrabiada[4]- per l'harmonia, el bon gust artístic, tot en ell era variant noucentista de la preocupació per l'obra ben feta. Algun dia caldrà estudiar aquest tema amb deteniment per a comprendre els trets bàsics de la seva concepció intel·lectual.

És en aquest àmbit vilafranquí¡ que es desenvolupa la producció literària de Manuel Trens, habitualment amb pseudònim. Són les pàgines del setmanari "Acció" les que acullen les seves primeres proses, però no podem oblidar les col·laboracions al mensual "Penedès", a "Bellesguard" i "Ressorgiment", o les seves traduccions a "helix". Cap a les darreries dels anys vint crea els "Quaderns Mensuals d’Acció" on hi aboca les seves millors il·lusions i possibilitats erudites i creadores. Des de la postguerra les seves col·laboracions a la premsa vilafranquina són més espaiades, però la seva signatura és encara present a "Acció Catòlica", posteriorment "Acción", a "Panadés", posteriorment "Penedès", i a "Tothom". Aquests darrers són sovint articles de records, tot i que encara n'hi ha algun de temàtica directament cultural o erudita, és en general una prosa memorialista que en bona part acabarà acollint-se a les pàgines que ara teniu altra volta a les mans. Proses sovint escrites a l'estiu, a la casa pairal familiar de Sant Cugat Sesgarrigues, pensades per atendre els precs de la premsa local de cara al número extraordinari de Festa Major. Són els darrers anys, la mort li arriba a Barcelona el 1976.



L'obra


L'anàlisi de cada una de les proses que componen "Vilafranca, senyora vila", i especialment les variacions i retocs que l'autor aplicà a la primera versió del text de cara a la seva edició en volum, ens permeten constatar dues característiques que, a la nostra manera de veure, en són la base formal i potser també temàtica. La prosa de Mn. Trens, contra el que pot semblar d'un primer cop d'ull, és el resultat d'un procés de llarga elaboració, cada detall del text es treballa amb atenció per a poder aconseguir una globalitat de conjunt amb marcat sentit irònic, la ironia d'un autor que sembla estar de tornada de moltes coses. Per altra banda, l'estructura interna de cada prosa és també molt elaborada, es tracta gairebé d'un muntatge artesà, potser

difícil d'apreciar d'entrada però plantejat en funció d'uns resultats previstos.

"Vilafranca, senyora vila" no vol ser altra cosa que una ullada vagarívola -"una guia de Vilafranca per a perdre's-hi"- sobre temps passats a una vila que, d'entrada, pot oferir una perspectiva complexa i caòtica. D'alguna manera és un llibre de memòries, memòries involuntàries, indirectes, amb més intencionalitat de fer literatura que no pas de deixar escrita una crònica d'aquells anys. El recurs que li dóna uniformitat és sempre la ironia, una intencionalitat metodològica per a aconseguir una finalitat suaument crítica que el lector copsa contínuament. La voluntat és, a la fi, explícitament noucentista, tan clara com literàriament magnífica: l'art per l'art, la vida que explica la vida.

La ironia no vol ser en aquestes pàgines sinònim de sarcasme, ben poc d’agredolç hi ha. La de Manuel Trens és una posició de broma ben intencionada, de gatzara familiar o amical, de tertúlia de cafè.  Però, a la vegada, els conceptes, les afirmacions, les notes descriptives són plenes de matisacions ben proporcionades, volen incitar a la reflexió global sobre el pas del temps, els costums o, potser, els fets socials i particulars de la vida humana. És una ironia llunyana dels intel·lectualismes erudits, però aprofundida des de notes i detalls perfectament assolits a nivell popular, així aconsegueix un text amb diversos nivells de lectura.

Un estudi d'aquesta ironia[5] ha de partir de la consideració de les col·lisions entre zones ben distintes del coneixement i l’experiència, les propostes iròniques es generen llavors pel joc de relacions inesperades entre conceptes desaparellats o aparentment contradictoris, sense que la paradoxa arribi, però, als límits de l'absurditat.

Tot i que el llenguatge no deixa mai una línia planera, és des de l’adjectivació, les metàfores i les imatges que es genera la ironia, talment com si es pensés sempre en la proposta noucentista, una forma alternativa d'observar la realitat que hi ha al davant, una valoració volgudament subjectiva de l'entorn social des d'exemples concrets. El contrast, la dilogia o doble sentit de les paraules, els símils o comparances i les descripcions per acumulació d'elements són també alguns dels recursos més emprats. 



Al costat de la personificació i altres formes prosopopeiques com el doble sentit, el joc narratiu s'estira fins a recursos gairebé‚ còmics, amb un anecdotari sense mala intenció que arrodoneix una ironia sempre tendra.

Veurem també‚ com Manuel Trens treballa la descripció detallada sovint com a pretext pel recurs irònic de l’acumulació d'elements que, tot i ser en moltes oportunitats dispersos i contradictoris, si s'apliquen a un personatge arriben a esdevenir hiperbòlics, exagerats en la proporció dels consecutius considerats com elements causals. Per a l'autor acostar-se a l’evolució vital de la seva vila vol dir descriure des de la comparança, llavors la ironia li floreix preciosa perquè és la relació que un aspecte concret ha generat a nivell de la gent del carrer, all¡ on el narrador ha volgut situar-se de forma deliberadament conscient.

Tal i com indiquem en les notes que acompanyen a cada prosa, el seu ordre d’inserció en la seva primera edició del llibre, que hem respectat en aquesta, no t‚ a veure amb el cronològic de la seva redacció inicial. Tot i que desconeixem els motius d’ordenació final és clar que en el llibre hi ha dues línies temàtiques. Per una banda la d'aquelles proses que situen el seu centre en un objecte, un element de la realitat vilafranquina prou conegut pels contemporanis de l'autor, encara que finalment l'autor s'acosti als que hi tenen una relació més directa. L'altra línia té com a justificació un personatge o un grup d'ells, amb una tipologia més aviat costumista, foren generalment aquestes les primeres que Manuel Trens publicà a les pàgines de la premsa local.

Quan l'autor s'apropa a un personatge o indret ho fa amb el convenciment que els recursos més abundants són els d'origen humà. Treballa les possibilitats del tema des d'una particular tipologia d'imatges socials, són preferentment els poc treballadors, aquells que no s'hi amoïnen massa. És la seva una línia de llarga tradició, la dels artesans o els botiguers, les senyores ràncies o els mandrosos contundents, el pobre de solemnitat o el babau, personatges arquetípics i generalitzadors d'un passat que quan Mn. Trens escriu és ja en extinció.

Un paràgraf d’introducció proposa la justificació del tema, són sovint indicacions sobre costums o formes de vida que van  camí de desaparèixer o ja no són als nostres carrers i places. Quan l'autor entra en matèria l’estructuració temàtica comença en les generalitzacions de la descripció per arribar a primers plans d’allò que s'observa, i la fina ironia s'articula en el pas descendent que va de la universalitat al particularisme. És llavors que pot jugar l’adjectivació i complementari des de referències públicament conegudes, amb un marcat sentit de veïnatge i familiaritat, amb referents semàntics moderats però que generen imatges directes. Sovint l'autor proposa un joc de símils i dobles sentits, amb una redacció volgudament ambigua, farcida d'aquella ironia que es marca en els contrastos.

Tot plegat un microcosmos local, un petit món a analitzar, amb personatges que són també representatius dels trets socials de l’època. Dels prohoms il·lustres de la vila de bisbes i catedràtics als senzills homenets de la vida quotidiana d'una vila hi ha sols la diferència del pas perpetuat en la història, en els llibres, d’aquí que l’autor en vulgui fer crònica, la d'una vida vilafranquina que ha conegut i que, a l'altra banda de la ressenya dels grans fets, està quedant oblidada.



L’edició

Des del respecte a la primera i única edició del volum, la que el 1964 revisà personalment l'autor, hem situat a la cloenda de cada prosa algunes referències en relació amb la primera versió del text publicada a la premsa local. En aquest sentit el text dedicat a la persona de l'herbolari és excepcional perquè en conservem dues primeres versions que ens permeten observar el subtil treball de Manuel Trens fins arribar a l’excel·lent resultat final.

En general les variacions entre la versió inicial i la definitiva no són significatives, tot i que remarquen una atenta cura en el tractament de cada prosa, amb precisions sintàctiques, semàntiques i, si cal, ortogràfiques i tipogràfiques. Indiquem també els afegits i supressions existents entre una i altra edició.

Hem aplegat com a complement altres proses de caire vilatà que, amb el mateix caire irònic i costumista, Mn. Trens havia publicat a la premsa local i que finalment, per un o altre motiu que desconeixem, no aplegà al volum.

Possiblement aquest aplec no és complet i cal dir que hem deixat de banda algun text en castellà de la primera postguerra o no referit directament a Vilafranca, perquè creiem que no corresponen a la intencionalitat i plantejament que del llibre en feu el seu autor. Aquests texts han estat ordenats cronològicament d'acord amb la data de la seva publicació a la premsa local.

Pel que fa als dibuixos de Pau Boada gairebé tots ells es reprodueixen a la mateix mida de la primera edició, excepte en algun cas, com el del dibuix de la portada, en el que ha estat necessària una petita reducció La seva situació en el text correspon també als criteris de l’edició del 1964, excepte el darrer que, en un intent de seguir la voluntat original, clou el volum.

Voldríem agrair la col·laboració de diversos vilafranquins que ens ajudaren en el procés de localització dels textos publicats a la premsa, en especial el recordat amic Lluís Maria Udina i Castell qui el 1964 ja va ser l’impulsor de l’edició en aplegar i mecanografia els textos originals de la premsa local per tal que l’autor pogués treballar en la seva revisió de cara a l’edició del llibre. L’agraïment és també per al senyor Berger qui, des de la millor estima a la cultura de casa nostra, va oferir-nos el seu suport per tal de fer realitat l’edició de l’any 1990.



Pròleg a l’edició “Vilafranca, senyora vila i altres proses”, publicada a les vilafranquines edicions Vilatana l’octubre del 1990. Text revisat l’octubre del 2015.







[1] Vid. VV.AA. Les exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca 1926, el Vendrell 1927, Vilanova 1929. Edició facsímil. Ed. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca 2012. També COMAS i GÜELL, Montserrat; SOCIAS i BATET, Immaculada; i SOLÉ i BORDES, Joan. De les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1927. Vilanova i la Geltrú, 1929. Ed. Institut d’Estudis Penedesencs 2012 [2014]


[2] Vid. SOLÉ i BORDES, Joan “Mossèn Manuel Trens, orientador cultural al Penedès”, a VV.AA. Manuel Trens, liturgista, historiador i amant de l’art. Ed. Universitat Ramon Llull 2010.

[3] CAPDEVILA, Felip. "Bibliografia de Mn. Manuel Trens i Ribas" Edició a cura de Mn. Josep M. Mart¡ Bonet. Ed. Museu de Vilafranca 1984.

[4] Manuel Trens arribà a ésser incòmode per a certs sectors de la vila per la seva visió clara i postura ben definida sobre molts conceptes, especialment en temes arquitectònics i artístics. El 1919 es mostrà contrari a la reforma del campanar de Santa Maria, projectada per l'arquitecte municipal Santiago Güell (Vegeu TRENS, Manuel. "Les reformes del campanar de Santa Maria". Revista Penedès. Any 1. N£m.5. Maig 1919. Pg. 9 i següents.) El 1929 formularia algunes objeccions a la restauració de l'església de Sant Joan tal i com es va
portar a terme sota la direcció de l'arquitecte Jeroni Martorell (Vegeu TRENS, Manuel. "La restauració de l'Església de Sant Joan" a Quaderns Mensuals d’Acció. Vilafranca juny- juliol 1929) En els anys de postguerra es mostrà crític amb les reformes a l'altar major de la basílica vilafranquina de Santa Maria i a la cripta, i també‚ amb el nou plantejament urbanístic de la plaça de Jaume I; en aquest cas a “L’oli i la hitòria”, prosa que apleguem aquí.


[5] En vam fer un primer intent d'aproximaci¢ a "Notes per a una lectura de 'Vilafranca, senyora vila'" a Miscel·lània Penedesenca 1982. V. Pg.213 a 236.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada