dissabte, 8 de juliol de 2017

Pàmpols i llibertat (I)



Pau Boada des d'uns ulls d'infant

Voldria que em perdonéssiu la gosadia d'un relat verídic nascut de la sinceritat d'anys d'experiència pedagògica. Potser em direu que el tema és, a Vilafranca, quasi tan vell com els camins. No ho dubto, però em sembla tenir ben ciar que ais adults, per un seguit, ens manca en gran mesura capacitat per a la receptivitat, i encara més si són coses d'aquelles de cada dia. Sovint, els infants, espargits en una visita a les sales del Museu del Vi, ens atabalen o ens fan nosa: van per aquí o per allà, escridassen i corren, no paren la deguda atenció a les explicacions i ho velen tocar tot. Les coses són com són i la nostra mentalitat adulta té una altra manera, possiblement seriosa i encarcarada, d'anar pels museus.

 Imagineu per un moment un grup de nens i nenes entre nou i onze anys, potser l'edat justa en que la fantasiosa capacitat i suggeriment infantil s'aparella amb els principis de la reflexió i la voluntat del coneixement. Després de tafanejar els detalls i detallats de cada diorama i haver expressat de manera directa la seva satisfacció en descobrir aquest o aquell petit detallet en la cantonada, quasi amagada, d'algun diorama. Més enllà d'un pas ràpid per la sala de premses, possiblement amb poca atenció, es tornen a aturar en els mil detallismes del gran diorama de cal Codorniu.

 I, tot d'una, esdevé el miracle, al fons de la sala, determinat per les tonalitats lluminoses que arriben de la cúpula de la rotonda, fan la gran descoberta acolorida; és el mural d'en Pau Boada, tot el Penedès d'un cop d'ull. L'infant acaba de descobrir un món amb el que s'identifica plenament: colors, formes, espais, imatges, quelcom d'indefinible reclama la seva millor atenció. No penseu pas que s'aturin en els vaixells o els alambins, amb prou feines si arribaran a donar una breu ullada a la col·lecció de vidre. Tots són davant el mural. Ben segur, amic Pau Boada, que els observes cada vegada des de la teva senzilla estança al cel dels artistes, allí on diuen que us aplegueu els que vàreu deixar la vostra sensibilitat més sincera en cada bocí de la tasca creadora.

 Caldrà, tot cai dir-ho, que els infants en qüestió no hagin visitat mai encara el Museu, perquè el procés que mena a la il·lusionada descoberta esgota també la seva capacitat d'embadaliment un cop han assolit els detalls més significatius de l'element en qüestió i llavors, si tornem a insistir-hi, ja no els interessa ni de bon tros tant, et diuen que allò ja ho coneixen i cerquen altres possibilitats.

              Un dia del 1960, Pau Boada enllestia el seu prodigiós mural.

Us diria que he viscut l'experiència personalment diverses vegades, i els resultats m'han portat sempre un nou argument per a una reflexió sobre les senderes de l'espiritualitat humana. Els infants s'apleguen a l'entorn del mural, més d'un ja hi vol posar els dits, necessitat, sense adonar-se'n, d'una captació sensual tàctil. Ha arribat el moment de parlar de la terra i els homes en la seva tasca. Però heu  de deixar que parlin els menuts, permeteu que siguin ells els que us expliquin, amb aquella sinceritat que els és tan característica, tot el que tenen davant els seus ulls. Si pertanyen a àmbits familiars diversos fins i tot us podran arribar a comentar tots els passos de la tasca de la terra que són evidenciats en l'obra de Pau Boada, perquè totes les labors dels homes de les nostres contrades hi tenen una representació evidenciada. Si us fan preguntes, doneu els punts bàsics per a la reflexió, la descoberta de cada element, de cada detall, ha d'ésser tota seva. Sols us és permesa una breu referència a la tècnica de la pintura mural i la manera característica de remarcar els diferents colors.

 Per a la eternitat servo la imatge d'aquella noieta que, en una d'aquestes visites, em preguntà tot d'una, i com qui no diu res:

 - O i que aquest pintor devia estimar molt Vilafranca?

 -Portava tot el Penedès al cor -li vaig contestar- , i el deixà en aquest pany de paret perquè tots el poguéssim admirar sempre.

 Amic Pau, què volies que li contestés? Tu, des de dalt, ben segur que també vares encetar un lleu somriure. 


Publicat a Olerdulae, n. 21-22. Museu de Vilafranca. Juliol-desembre 1983.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada