divendres, 2 de juny de 2017

Els goigs al segle XIX



El paper dels goigs en la vida de les persones al segle XIX



Amb motiu d’haver presentat la quarta carpeta de goigs històrics del Penedès fins al segle XIX, editada pels Gogistes Penedesencs, vaig elaborar unes breus reflexions sobre els goigs en la vida de les persones, reflexions que si em permeteu, voldria poder compartir amb tots vosaltres, de manera que us agraeixo que m’hàgiu convidat a la vostra entitat, uns “Amics dels Goigs” que, si no vaig errat, compleixen enguany 95 anys des d’aquell 1922 de la seva fundació. Per a mi és un honor i una satisfacció poder ser avui aquí.



El primer del que me n’adono és que us voldria parlar del paper dels goigs i la paraula “paper” resulta aquí polisèmica, és a dir té significats diversos i es pot referir a coses igualment diverses, no us parlaré de paper físic, tot i que vegueria del Penedès de la que vinc hi ha una llarga tradició en la fabricació de paper, sobretot a l’anomenada conca del Mediona Riudebitllles, històrica ubicació de fàbriques de paper de fumar i en altre temps, ara crec que ja no, de paper moneda. Però no, quan avui us vull parlar de paper vull referir-me a la utilitat, el protagonisme o el sentit que tenien els goigs fins al segle XIX en la vida quotidiana.



Més detalls, perquè la paraula “goigs” és igualment polisèmica. Quan en determinades festivitats diem que “anem a goigs” volem dir que anem, posem pel cas, a la novena o ofici religiós i al posterior cant dels goigs, però quan els gogistes diem que publiquem els goigs ens referim, però, a l’edició del text que es canta o s’havia cantat, total o parcialment.



Parlem de goigs, és a dir d’unes edicions que tenien unes característiques tan específiques i tradicionals, com tradicional era el seu ús. Aquests aspectes, com tantes altres coses, al segle XX comencen a canviar i avui en dia aquesta pràctica devota gairebé ha desaparegut perquè si parlem de característiques específicament tradicionals no ens podem referir, per exemple, als goigs actuals de nova factura, sinó als trets que tenien els antics com algun dels que us he portat en edició facsímil, mentre que els d’ara són a tot color, tenen un disseny diguem-ne informàtic i sovint porten tota una explicació informativa al seu darrere. Els d’ara són una obra d’art o de disseny, el resultat de la labor d’un dissenyador gràfic i de la impremta, mentre que els del segle XIX eren el resultat d’allò que se’n deien “arts gràfiques”, eren un producte elaborat per obra i gràcia d’un impressor que, sovint amb uns mitjans ben minsos, feia veritables meravelles, peces per estudiar de l’art de la bibliofília: Aquells impressors aprofitaven gravats, orles, culs de llàntia i altres andròmines metàl·liques que sovint portaven dècades als pupitres de la impremta, peces de boix o metàl·liques que fins i tot tenien un petit mercat que les feia anar d’una impremta a l’altra.



Fins entrat ja el segle XX, posem fa cent anys, els impressors aprofitaven sovint raimes de paper que havien quedat d’altres treballs, sempre paper que ara en diríem reciclat, de segona qualitat, molt senzill. Els goigs eren impresos a una cara i a una tinta, en color ala de mosca, o sigui negre d’impremta, i només en casos molt especials algunes sanefes o detalls es feien en un segon color, generalment vermell; la selecció de colors o pantone no existia, però hi havia qui s’entretenia a acolorir a mà la imatge o algun element del goigs, tot i vigilant perquè si el tiratge s’havia fet amb l’habitual paper senzill es podia malmetre tot plegat amb un excés d’aquarel·la, paper mullat.





Solem afirmar que la tipografia va revolucionar el món dels goigs, fins llavors orals i reservats gairebé als set goigs de la Mare de Déu, alternança als set dolors de la Verge Maria. A l’entorn de la litúrgia, quan el llatí ja és del tot incomprensible per al poble, ben just estrenada la impremta sobre el 1450, als segles XVI i XVII ja trobem les primeres produccions de goigs impresos, literatura culta i popular alhora, però a l’edició hi havia només la lletra, la música es mantindria per transmissió oral fins a temps molt recents; com qui diu, va ser al segle XX que els pentragrames van començat a fer acte de presència en els goigs.



En realitat, però, la impremta va revolucionar molt més que el món de la pregària, ho va revolucionar tot, perquè d’una transmissió cultural oral i secular, cantada o apresa de memòria per un poble que no sabia llegir ni escriure, es va passar a uns papers amb lletres que posaven la cultura com qui diu a l’abast de tothom. Un tema que inicialment  va preocupar molt a les autoritats, si la cultura es posava a mans del poble aquest podria tenir coneixements i pensaments propis, i d’aquí n’acabarien venint les idees pròpies i fins les idees de la revolució. Recordem que el 1814, acabada la guerra del Francès, quan Ferran VII retorna al país ho fa com a rei absolutista, rebutja la Constitució de Cadis que havien elaborat els liberals el 1812 i prohibeix l’entrada de publicacions impreses que amb les lletres venen les idees de la revolució francesa que van fer que el seu parent Borbó perdés el cap a la Bastilla.



Tornem enrere, en les segles del barroc i el neoclassicisme, en aquells temps que fins fa ben poc anomenàvem els segles de la decadència, els goigs van ser un dels vincles de manteniment de la llengua, de manteniment i d’aprenentatge de la lectura, eren a casa, uns versos que hom sabia de memòria però que sempre es podien repassar. Parlo d’una època que a les cases no tothom sabia llegir i escriure, sovint la dificultat d’un i altre exercici era gran, de manera que hi havia qui a casa llegia o feia cantar als menuts les estrofes dels goigs, de la mateixa manera que el diari es llegia en veu alta els cafès entre els homes que havien acabat la jornada laboral. Suposo que recordeu aquells diaris subjectats en una barra de fusta per tal que no s’esgarriessin els fulls o se’ls emportés algun pocavergonya. Com que la premsa en aquells temps era més ideològica que de transmissió de notícies, el que corresponia era llegir o sentir com llegien l’article de comentari que una o altra personalitat  política o intel·lectual feia d’un tema determinat, el tema resultava tractat o comentat sempre des d’una determinada línia política a la que eren afectes els membres de la tertúlia d’aquell cafè.



Va ser així, amb diaris o goigs o auques, que moltes persones van millorar els seus coneixements i gairebé es pot dir que, després d’una breu i molt deficient o inexistent escolarització infantil, adults ja, van aprendre a llegir. Les dones ho solien fer amb els missals i altres llibres devots i els homes potser més a la barberia, on anaven el diumenge al matí a afaitar-se i tallar-se el cabell. Suposo que el meu avi, el barber d’un poblet prop de Vilafranca, quan acabava la jornada també agafava el Papitu o el Cu-cut que tenia pels clients i practicava una mica. Així, amb molta voluntat i molt poca escola, van aprendre a llegir els meus avis paterns, i no parlo de fa segles sinó ben just cent anys.



Si tornem específicament als goigs, més enllà de la forma, potser ens hem de preguntar què diuen. Llavors ens trobem amb la sorpresa que sovint el contingut és minso, la biografia del Sant inexistent i les referències són tan genèriques que serveixen per a un o altre, es reaprofiten. Poso l’exemple vilafranquí de sant Fèlix, els seus celebèrrims goigs que es canten tots els dies en acabar la novena, preludi de la Festa Major; el contingut d’aquests goigs no fa referència al Sant casteller sinó a algun altre dels molts Fèlix (és a dir feliç en el martiri) que hi ha per aquests mons de Déu. En altres ocasions els versos ens parlen únicament de com la població o la parròquia corresponent ha fet lloança sempre d’aquell Sant. Res més fàcil que anar a cercar referències d’un o altre Sant als volums de la llegenda àurea, pagines i pàgines d’hagiografia en l’anomenat “Flos Sanctorum” on realitat i ficció es donen la mà de forma admirable.



Tot i que es diu que una de les intencions dels Goigs va ser ajudar a substituir les advocacions dels sants locals per la devoció a la Mare de Déu, el cert és que el tema no va ser gaire efectiu. A més, com que els goigs no tenen un nombre fixat d’estrofes, es pot fer de més o de menys, si succeeix algun fet extraordinari que s’atribueix al Sant es pot afegir una altra estrofa... i a l’hora de cantar-los sovint se’n trien sols algunes, generalment les primeres i ja n’hi ha prou.



Aquí apareix tot el tema del simbolisme i ha estat estudiat el fet que tota vegada que en la biografia de Jesús venen a complir-se les profecies de l’Antic Testament, com ens recorden els Evangelis, això va generar a occident una veritable passió per l’al·legoria, la paràbola, el mite, el símbol o la metàfora... Què us diré, a casa havíem d’anar cada any a la missa del dia de santa Llúcia per allò de que ens conservés una bona vista.



Estem parlant d’una eina de cultura popular, per això el concepte d’obra culta no hi és aplicable, ni el concepte d’original o plagi, les lletres es reaprofitaven, la música no cal dir-ho i fins les imatges, sanefes i detalls d’ornamentació, en el món de la impremta clàssica anaven –com hem dit- d’un treball d’impressió a l’altre, sovint amb variacions mínimes per a un o altre Sant, i encara més per a la Mare de Déu en imatges que trobem aquí i allà i que tenien un mercat, de forma que la imatge d’un goig podia passar una temporada en una impremta i després ser prestat o venut a un altre taller.



Tot plegat feia que l’edició resultés molt barateta i que no fos el resultat d’un encàrrec concret sinó més aviat un bon recurs per omplir hores perdudes, quan a la vella impremtes no hi havia gaire feina perquè, per anar bé, sempre havia de sentir-se el tric- trac de la minerva. Quan la feina mancava, les hores perdudes s’omplien tallant paper d’estrassa, manipulant serpentines i confetti, i a la minerva estampes, paper ratllat, fulls de rengle (d’aquells amb soldats que la canalla retallaven per jugar), alguna auca i algun goig. I això mateix era el que es venia a la botiga, perquè les impremtes solien tenir botiga, un establiment d’aquells gairebé sense aparador, sempre amb flaire de tinta que venia del taller mig soterrat, a l’espai on hi havia hagut el celler, o als darreres, a la rebotiga. Les portes de l’establiment s’obrien de dins cap a fora -perquè la família vivia a l’entresol de la mateixa botiga i la porta la tancaven per dins- i una vidriera, que era on, amb un cordill i una pinça, es penjaven les novetats. Gairebé a totes hores que llavors no es fixaven horaris comercials, s’hi podia comprar, goigs quan se’n feia un tiratge nou o quan el de casa era ja massa vell.



Com esmentarem tot seguit, la impremta era un dels punts de tertúlia obligada al capvespre i, com que sovint s’hi confeccionaven setmanaris, la tertúlia aportava igualment les notícies que tombaven pel carrer, era com els telèfons mòbils d’ara però de viva veu, en directe i, sobretot, sense tenir tanta pressa ni anar gaire lluny. A Barcelona, posem, pel cas, les notícies de París, Londres o Roma interessaven ben poc si no eren extraordinàries, i les de la resta del món havien de ser excepcionals que veure-les en lletra tipogràfica sobre paper.




 
Què us haig de dir a vosaltres, barcelonins que compteu amb nissagues excepcionals d’establiments d’arts gràfiques, impressors que, una generació rere l’altra, han acabat fent història. Jo encara he conegut la vella tipografia dels tallers Empòrium, al carrer de la Ferlandina, tallers que havien estat els de “La Veu de Catalunya”, diari de llarguíssima trajectòria. Als anys setanta allí encara es feien galerades i es comptava amb cíceros. Sap greu però tot això, que tenia un caire que en podríem dir romàntic o decimonònic ja ha passat a la història a mans dels ordinadors, parlo de quan es feien clixés o fotolits, que per als adolescents són una cosa tan estranya com la “lletra de metge” perquè ara ja et donen la recepta impresa amb ordinador, amb general alegria dels farmacèutics.


Si fem un breu repàs històric als establiments tipogràfics barcelonins recordarem que al segle XVII la decadència de la producció editorial era ben evident i més del 40 per cent de la producció editorial pertanyia a l’àmbit de la religió, és a dir obres de devoció i de pietat, sermons, especulacions místiques, hagiografies com ho són els goigs, i tractats teològics o textos litúrgics.



Al segle XVIII, amb el 1714 i les seves conseqüències, el treball editorial va resultar ressentit dels esdeveniments històrics. Amb la imposició borbònica, les premses de Josep Teixidor, pare i fill, al carrer Sant Domènec del Call van esdevenir la dels impressors reials a Catalunya., la producció del pare fins el 1722 és bàsicament religiosa, però amb el fill, fins el 1750, els treballs tenen un caràcter més de temàtica política. També cal esmentar la nissaga dels Martí, des del 1700 i que cap el 1770 tindran a la plaça de Sant Jaume, amb porta al carrer del Paradís i al del Bisbe una de les llibreries més importants de Barcelona, juntament amb la dels Piferrer, en l’inventari de la casa Martí consten 29.250 goigs, 21.250 estampes, 5.375 resos i 2.500 auques, a banda de devocionaris i hagiografies. Sense possibilitat d’entrar a fons en aquest tema, estudiat per Manuel Llanas en la seva Història de l’edició a Catalunya, hem d’esmentar igualment els tallers i llibreria dels Surià. Però si parlem de les impremtes barcelonines, amb establiment de llibreria, en el decurs de la història no podem oblidar la dinastia dels Piferrer, a la plaça de l’Àngel, des del 1702 fins el 1868, llibreters, impressors i editors.



En el món del llibre religiós cal fer referència a la labor de la llibreria i editorial Subirana que pels volts del 1845 s’estableix primer a la plaça de Sant Jaume per traslladar-se el 1860 al carrer de la Portaferrissa i que cap el 1890 esdevé llibreria pontifícia. Hem parlat de les tertúlies de llibreria, la de cal Subirana congregava bisbes, eclesiàstics i intel·lectuals laics propers a la línia catòlica, com és el cas de Joan Mañé i Flaquer o Josep M. Quadrado.



En l’edició de goigs potser cal destacar també la Llibreria Religiosa del carrer d’Avinyó, fundada el 1848 pel canonge de Tarragona Josep Caixal i Estradé, amb el suport del pare Claret. D’aquests tallers en tenim algunes dades tan significatives com el fet que entre 1849 i 1859 publiquen gairebé un milió i mig de fulls volants, entre els que cal suposar que hi ha molts goigs.



Esmentem de passada “La Hormiga de Oro”, obra de Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, fundador el 1876 del diari “El Correo Catalán”, que el 1884 publica la revista cristiana del mateix nom, llibreria i editorial i que mantindrà la seva activitat fins el 1936 i com a llibreria encara gairebé fins els nostres dies.



Esmentem també en la producció de temàtica religiosa la labor de Pau Riera, pare i fill i la Tipografia Catòlica. Als que caldria afegir, amb caràcter no exclusivament religiós, els treballs de la vídua Pla i els seus hereus, la nissaga dels Verdaguer i la Llibreria Espanyola de López.



Al segle XX podríem parlar de la impremta Altés, dels Oliva de Vilanova, de la Llibreria Religiosa dels Jesuïtes, de la Subirana, la Tipografia Catòlica, l’editorial Pax dels salesians, l’Editorial Litúrgica Espanyola, o del Foment de Pietat, però aquest segle defuig els límits de la nostra exposició. Del fet que els goigs continuen aixecant interès i una notable producció en són cassos excepcionals fora de Barcelona en Ricard Vives Sabaté a Vilanova i la Geltrú, que segur que coneixeu molt millor que jo mateix, o els Torrell de Reus, entre altres.



Un goig com Déu mana, fet d’impremta i no de fotocòpia, és la confluència d’una triple obra d’art: la poètica, la musical i la gràfica, amb un resultat posat al servei d’una devoció religiosa. Serveixen per trencar el caire de pregària individual o íntima, caire que tenia també el fet de passar el Rosari, i permetia entrar la pregària de caire conjunt o coral, un aspecte que sovint donava al tema un caire més optimista, com els himnes que, interpretats per una multitud, tenen un caràcter encomanadís, que conviden a afegir-s’hi i com que la tonada es repeteix una i altra vegada, a la segona passada ja te la saps, encara que no l’hagis sentit mai, o encara que aquell no sigui el teu equip d’un esport determinat. Sé de cases on una tempesta de llamps i trons era compensada amb el cant dels goigs a santa Bàrbara i a Vilafranca no hi havia sequera que durés si es tenen a mà els goigs de sant Fèlix, màrtir.



Fins al segle XIX, i amb excepcions, la majoria de composicions dels goigs eren ben senzilles, amb una música especialment simple i fàcil de recordar, sovint reaprofitada d’altres composicions. Jo crec que aquesta és una de les característiques de la majoria de goigs, quan estem davant d’una peça musical per a orquestra i cor polifònic ens trobem amb uns goigs fora de l’habitual. Els goigs s’han de poder cantar en un aplec, al cim d’una muntanya i allí no hi puja gairebé cap instrument musical. El que cal és un producte pràctic, d’utilitat per a persones amb uns coneixements musicals mínims o inexistents, goigs pera cantar a una sola veu i sense por a desafinar que allí el que hi compta no és tant l’harmonia com la devoció. A la meva terra en tenim un bon exemple en els goigs a la Mare de Déu de Foix, patrona del Penedès, l’antítesi dels goigs barrocs de sant Fèlix, escrits per a orquestra i cor polifònic.



En l’àmbit de la fe hi ha, evidentment, tota una colla d’aspectes a tenir en compte, a més dels goigs; però aquests també tenien atribuït, especialment si havien estat beneïts pel senyor rector, un cert caire taumatúrgic, al costat dels escapularis, les relíquies i altres, com aquell cordó de santa Apolònia contra el mal de queixal que va propiciar o justificar el primer encontre de Calixto i Melibea a “La Celestina”, escrita a les acaballes del segle XV, i altres elements que, a posteriori, suposaven un reconeixement de la intercessió del Sant o Santa, intercessió manifestada en forma d’ex-vots de tota mena. Ara que hem commemorat uns quants centenars d’anys  del beat Ramon Llull sabem per dibuixos que a la seva tomba -per tradició la d’un venerable però oficialment ni tan sols beat- hi havia una colla d’ex-vots, és a dir que existia un reconeixement popular a la seva intercessió davant tràngols difícils, habitualment de temes de salut, tot i que avui en dia podríem demanar la intercessió d’un o altre per tal de no ser desnonats en cas d’impagament, o que l’alcoholímetre no marqui per no ser multats quan els mossos ens aturen el vehicle a la carretera.  Ja he dit que la nostra cultura cristiana és ben propera a tot el que tingui a veure amb l’al·legoria, la paràbola, el mite, el símbol o la metàfora.



En aquest àmbit de l’espiritualitat i les creences resulta interessant com els professionals de l’assistència sanitària s’han hagut de plantejar el tema del respecte a aquestes creences, com si es tractés d’un protocol d’actuació. No fa molts anys es va presentar una tesi doctoral amb el títol: Registre i valoració de les creences i valors al pla de cures: percepció d’infermeres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut. El plantejament no pot ser altre que el tracte respectuós amb les creences de cada malalt quan aquest es troba en una situació de tràngol i que, a més dels aspectes materials mèdics i la seva capacitat guaridora, té al seu abast uns elements d’intercessió espiritual que cal respectar perquè pertanyen a la intimitat, no pas la física sinó l’espiritual. Durant quatre anys vaig tenir un familiar directe internat en un geriàtric i podria parlar dels aspectes d’aquest caire, entre els que no faltaven els goigs, que cada un dels internats tenia al seu abast, uns per voluntat pròpia i altres, mancats ja de coneixement o del que en diríem discerniment de les coses, ho tenien per voluntat dels familiars directes.



Pensem en la tradició encara ben viva a la meva terra de l’estampa de sant patró. Tot i que avui aquesta utilitat sembla que ha anat de baixa, l’habitual era penjar-la rere la porta del cancell i encomanar-nos a ell o ella, abans de sortir de casa. Per ser més curosos en aquesta explicació direm que l’obligació era no despenjar cap estampa sinó posar la nova a sobre, no fos cas que despenjar-la suposés un menyspreu i portés mala sort, com els calendaris, el del nou any sobre del vell, si cal penjat amb un filferro amb ganxo. Fa anys veig veure l’obrador, la rebotiga que en diríem, d’un taller de Vilafranca, ja desaparegut, on entapissaven les parets en absolut desordre cartells de futbol, estampes del Sant patró, imatges del “caudillo” i altres icones del “gloriosos movimiento” i calendaris d’aquells de taller, de senyores més aviat joves però en actituds “poc pudoroses”... La d’aquesta paret és una de les fotos que sempre m’ha sabut greu no haver pogut fer.  Parlo d’un temps que no portàvem el telèfon amb màquina de fer fotos a la butxaca.



També els goigs tenien un sentit i utilitat de pregària més o menys taumatúrgica, és a dir més o menys propera a un fet miraculós, el “vostre favor” que implorem cada any a sant Fèlix. Així una pregària a sant Bàrbara quan venia tempesta o a la Mare de Déu de Núria si una parella buscava tenir descendència, en el moment de desembarassar a sant Ramon Nonat patró de les parteres, a sant Fèlix en cas de sequera o a sant Jocund en malalties infeccioses, i en un altre moment de la vida els goigs al Sant Crist de la Bona Mort. Parlem de pregària i cant dels goigs, o tan sols lectura si no se sabia la tonada, tot i que ja hem dit que solien ser músiques molt simples sobre quartetes de versos octosíl·labs.



Costums d’altre temps que no hem de perdre, que es mantenen i recuperen en nous treballs d’impremta, petites joies tan ben editades i impreses, una tasca cultural i de devoció que troba el seu millor manteniment en la labor d’entitats com la vostra, una tasca gairebé centenària que troba difusió també en aquest cicle de conferències sobre els goigs, sobre aquesta finestra oberta al nostre passat, a la música, a les tradicions més o menys devotes, a la impremta de tota la vida, als versos i a un aspecte del que no he parlat perquè us correspon a vosaltres: el col·leccionisme i l’estima a la cultura.



Que sigui per molts anys i moltes gràcies.

Conferència pronunciada a Barcelona, a la seu dels Amics dels Goigs, el dimecres 31 de maig del 2017.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada