divendres, 10 de març de 2017

Heroïnes anònimes: Paquita Pascual



Parlament lliurament a Paquita Pascual de la distinció d’heroïna anònima, Carme Alomà, dels Xicots de Vilafranca.
Cal Noi-Noi. Vilafranca, 5 de març del 2017.

Paquita Pascual, una vida de voluntariat i servei

Senyora regidora, senyor director de Càritas Sant Feliu, president, cap de colla i membres dels Xicots de Vilafranca, amics i, sobretot, sobretot, benvolguda Paquita.
En aquesta jornada a l’entorn de dimecres vinent, 8 de març, dia internacional de les Dones, crec que cal començar felicitant la colla dels Xicots per la pensada de concedir una distinció al que anomenen una “heroïna anònima”, distinció que porta el nom de Carme Alomà. Habitualment les distincions no es concedeixen als treballs anònims sinó als que destaquen més, però no hem d’oblidar mai que sense les heroïnes anònimes res no seria possible. Vaja, què us haig d’explicar?: Sense colla i sense pinya no hi pot haver castell.
Això de ser un xerrameca i saber coses de la Vilafranca dels nostres temps et dóna oportunitats excepcionals, oportunitats de fer actes de justícia i reconeixement com aquest d’avui a una persona que s’ho mereix més que sobradament però que sempre ha volgut passar desapercebuda, treballar sense que se la vegi, tot i que des de fa una colla d’anys, en especial des del moment que l’estimada i recordada Jordina Gallemí, amiga íntima tan apreciada de la Paquita, es va haver de retirar i després ens va deixar... Des de llavors a la Paquita no li va quedar més remei que donar la cara, no diré posar-se al davant perquè ja hi era al davant, sinó sortir a la fotografia, i això li toca també avui, tan si li agrada com si no. De manera que haig de dir que és per a mi un goig i una satisfacció molt i molt especial poder prendre la paraula en aquest acte.

La Paquita va haver de viure una primera infantesa en els anys de guerra i en els anys de postguerra, es va formar a l’entorn de les entitats de l’església de la nostra vila, d’entrada al col·legi de Sant Elies que per a ella i les seves companyes era com a casa seva, amb una comunitat que com qui diu els tenia l’escola oberta tots els dies de la setmana. Allí, molt anys després, seria una de les fundadores de l’Associació d’Antigues i Antics Alumnes. De les que havien estat les nenes de Sant Elies encara en queda un grup molt nombrós, es reuneixen un o dos cops l’any per a fer aquell exercici tan magnífic que és parlar i recordar. D’altra banda, hi va haver la seva formació en el lleure a l’Acció Catòlica, “l’aspirantat” que se’n deia, en el cas de les noies amb entrada pel carrer de la Font. Ves qui li havia de dir a la Paquita que seria en aquell mateix indret on durant tants anys dedicaria, i encara dedica, els seus millors esforços a Càritas.
Encara que ara pugui semblar estrany jo diria que en aquestes institucions es va formar en un clima d’una certa llibertat de pensament. Home, potser no una llibertat de disbauxa com sembla que entenem anar la paraula però sí una llibertat d’independència, de criteri i també de catalanitat, dins del que significava aquesta paraula en els anys més foscos del franquisme, per exemple l’ús habitual de la llengua pròpia. Fora dels àmbits oficials, la seva llengua era el català, i ho va ser també en aquelles primeres colònies a Valldosera el 1944 i després en la primera edificació de la casa de colònies de Penyafort.
Després dels estudis bàsics i d’un temps d’anar a cosir, la Paquita va estar quinze anys al davant d’un establiment que era molt més que una botiga, al carrer de Sant Joan, fruit d’una iniciativa en la que van participar una colla de persones de la vila, l’Esquei –que així es deia, una paraula que significa una esquerda en una roca cantelluda i a partir d’aquí feu-ne la lectura que vulgueu, però podria tenir un cert simbolisme en els anys del franquisme- es dedicava a promoure i comercialitzar llibres i discos en català i finalment també joguines didàctiques. Quan l’establiment va tancar portes, sortosament la cultura catalana estava ja molt normalitzada. Llavors se li demanar si es podia fer càrrec d’una part dels serveis socials de l’Ajuntament, i allí va exercir la seva labor fins que li va tocar jubilar-se.
Com podeu entendre, aquesta trajectòria correspon perfectament a la celebració d’aquests dies, el dia de la dona treballadora, una dona independent i amb criteri que ha sabut donar un sentit i una trajectòria a la seva vida. Dels jubilats en diuen oficialment “classes passives”, una mentida absoluta en el cas de la Paquita que s’ha seguit movent, ara com sempre, a l’entorn de les parròquies vilafranquines. Justament ara que som al casal d’una colla castellera no podem oblidar que fa una muntanya d’anys que la persona avui homenatjada desenvolupa diverses tasques en l’entorn de la parròquia, una de les quals, potser la més coneguda, és l’organització del seguici de l’ofrena dels balls a l’ofici de sant Fèlix el 30 d’agost. Un dels grans misteris del dia de sant Fèlix és quin ball farà l’ofrena, els presents a ofici especulem si serà un o altre, però la solució al misteri només la sap la Paquita...

Però jo crec que si avui li feu/ li fem un reconeixement a la Paquita és per la seva labor al capdavant de Càritas. Ho va dir ja fa anys en una entrevista: “la meva il·lusió ha estat sempre ajudar els altres”. A principis dels anys setanta, ella diu que cap el 1972, al costat de la seva bona amiga Jordina Gallemí, va començar a col·laborar amb Càritas Interparroquial de Vilafranca. No us penseu pas la Càritas d’ara, ni de bon tros. Tal i com vam recollir en el llibre amb la història dels més de cinquanta anys de Càritas a Vilafranca, aquell va ser un temps en el que les coses es fèiem més amb voluntat que no pas estructura organitzativa, tot i que ara la voluntat dels col·laboradors de Càritas continua essent fonamental en l’entitat. Repartir l’anomenada “ajuda americana” entre els que ho necessitaven, oferir suports puntuals a famílies en una situació difícil o donar menjar i acollida als passavolants, en especial aquells collidors –els “segarretes”- que cada verema omplien la plaça d’aquí davant tot esperant algú que els volgués agafar per a fer feina a la vinya. Al vespre se’ls acollia en un o altre indret de la parròquia, ja fos en algun espai dels Trinitaris o al vell casalot de cal Vallès, al carrer de la Parellada, on se’ls oferia sopar, les grans olles de macarrons que s’havien elaborat a la cuina de Sant Elies.
Històricament, la labor de Càritas és coneguda però poc divulgada, una feina que s’ha de fer, en silenci i sense estridències, però que ha de ser coneguda i valorada en el seu punt just. En aquest temps actual que tantes vegades és notícia el tema de l’habitatge social i la lluita contra els desnonaments, potser algú se sorprendrà si recordem que els primers habitatges socials a la nostra vila, als anys seixanta, els van promoure Càritas, El 1972 Jordina Gallemí es va fer càrrec de la presidència de Càritas Interparroquial de Vilafranca i la Paquita va començar a ser-ne la seva mà dreta, i així només durant 35 anys fins que el 2007 l’estat de salut de la Jordina va fer que la nostra homenatjada, que coneixia el tema fil per randa, es posés al capdavant de l’entitat. La Jordina ens deixaria pocs anys després, l’abril del 2013. I ara en fa deu anys que la Paquita, amb aquest caràcter tan diligent que la caracteritza, es va posar al capdavant.
Ella ha parlat més d’una vegada de situar les persones al davant dels reconeixements i de com el que inspira la labor de Càritas, és la convicció que donar a les persones el que necessiten sempre és millor que haver de pagar  flors i esqueles. Segur que ho veia així l’enyorada Jordina Gallemí que com la Paquita va ser sempre un persona moguda per la misericòrdia. D’elles n’hem après la pràctica d’aquesta virtut cristiana tot un amplíssim grup de voluntàries i voluntaris que avui seguim treballant per a servir els pobres amb la mateixa voluntat i decisió des de les parròquies de Vilafranca, d’una manera senzilla, silenciosa i tan efectiva com les circumstàncies ens permeten ser-ho.
D’aquell 1972 ja en fa 45 anys, gairebé mig segle de treball, una trajectòria de la que en podríem recordar algunes fites, per exemple el 1982 quan, a la vista del nombre de persones que acudien a la parròquia i a l’Ajuntament de Vilafranca demanant alberg, es va procedir a habilitar per aquesta finalitat la casa del carrer de la Font número 35, que formava part del conjunt de l’antic convent dels Trinitaris, després vindria el banc d’aliments al carrer Montserrat, el servei de roba i mobles al carrer de Santa Digna i l’alberg definitiu: el centre d’acollida Abraham.

Al costat d’aquestes dades puntuals hi ha la labor del dia a dia, la necessitat de coordinar els serveis i atencions, les mancances diverses que apareixien en un o altre moment i que cal intentar resoldre, en silenci, amb empenta i generositat, d’aquí un moment ens en parlaran.

Deia Joaquima de Vedruna, una altra dona emprenedora i treballadora, que s’atrapen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre, que vol dir que a tots ens convé aquella carícia i aquella paraula amable, aquell ajut puntual que Càritas ofereix, però també aquest reconeixement que avui la colla dels Xicots de Vilafranca li dóna a una persona com la Paquita, que ens permet que tots li expressem el nostre agraïment de forma ben sincera.
Un reconeixement penso que encertat i merescut, i amb ella el reconeixement a Càritas, la institució que treballa de manera voluntària i altruista oferint col·laboració en un món on només sembla possible la competència. Permeteu-me explicar-ho amb imatges castelleres, Càritas és una entitat on molts fem pinya –i els que encara no hi col·laboreu ja esteu fent tard-, en la seva base hi ha el compromís i la confiança, el mateix que té  l’enxaneta quan s’enlaira o quan, en haver baixat toca pinya i sap que sempre hi haurà unes mans que l’agafaran i la portaran en braços, que sap que sempre hi trobarà aquell petó d’agraïment per la fita aconseguida, un petó que és un reconeixement tan gran que no té preu. Els que en un moment o altre de la nostra vida ens hem aplicat a fer castells, ni que hagi estat només per patir-los des de sota, sabem que enlairar castells té química, que encomana unes sensacions que no tenen preu, en un altre sentit la mateixa sensació que pot tenir una mirada o l’estona de conversa amb aquella persona a la que has ajudat en una situació difícil i que t’ho agraeix. Ho va retratar molt bé el metge Joan Maria Arenas en el seu llibre “Tretze. Històries sense sostre” sobre els passavolants del centre d’acollida Abraham.
Avui tenim el goig de poder manifestar a la Paquita, imatge de Càritas Interparroquial de Vilafranca, una mica de l’estimació que ella, una heroïna anònima, ha donat a tantes i tantes persones durant tants anys.
Felicitats, Paquita. Que per molts anys puguis continuar fent semblants obres amb els mateixos manobres... i molts més que s’hi vagin afegint.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada