divendres, 24 de febrer de 2017

Tres penedesencs una dècada absents: Joan Tarrada, Pere Mestre, Josep Durich



De les pàgines del setmanari vilafranquí “El 3 de vuit” hem recuperat tres necrològiques publicades ara fa una dècada, tres penedesencs absents des del 2007.
 
Joan Tarrada i Massanell

El 2007 va morir als 82 anys Joan Tarrada i Massanell, vilafranquí de remarcable personalitat no sols per la seva labor professional en l'àmbit de les assegurances, sinó també de manera especial per la tasca que va desenvolupar durant més de mig segle en els diversos àmbits de la cultura i els estudis locals i comarcals. Vice-president de la junta directiva del Museu de Vilafranca als anys setanta i posteriorment conservador de la Collecció Bonet de ceràmica, va promoure els premis d'investigació Sant Ramon de Penyafort i també la fundació de l'Institut d'Estudis Penedesencs, entitat de la que en va ser el primer secretari de la junta directiva entre el 1977 i el 1986.

D'una família de tradició botiguera vilafranquina, Joan Tarrada va portar a terme una llarga activitat professional en el camp de les assegurances, però bé es pot afirmar que sempre  la va fer compatible amb les activitats culturals, de forma que a la taula del seu despatx a la vilafranquina plaça de la Vall del Castell s'hi van coure algunes de les iniciatives i publicacions penedesenques més importants de les darreres dècades. Tot això sense oblidar que sempre va tenir, per dir-ho d’alguna manera, un segon despatx al Museu de Vilafranca, entitat a la que va estar vinculat des de ben jove.

Als anys quaranta va ser un dels membres més actius  del Cercle d'Estudis Penedesencs -CEP- entitat no legalitzada que s'aixoplugava al Museu de Vilafranca i que el Nadal del 1947 va presentar una exposició sobre les ermites penedesenques amb una conferència sobre el tema a càrrec del llavors jove universitari Emili Giralt i Raventós i que va  comptar amb una presentació a càrrec de Mn. Manuel Trens, mentor del grup, i que va comptar amb l'assistència del senyor degà del Penedès i la mateixa junta directiva del Museu. El CEP portaria a terme posteriorment alguns altres treballs de recerca sobre els castells del Penedès però les circumstàncies de l'època van fer impossible la seva continuïtat.

Joan Tarrada va continuar, però, directament relacionat amb el Museu de Vilafranca i el juny de 1973 com a cap d'activitats culturals va entrar a formar part de la junta directiva que presidia Josep Parera i Ripoll. Posteriorment, el juliol del 1977 va passar a ocupar el càrrec de vice-president de l'entitat fins el juny de 1979. De la seva labor a principis dels anys setanta cal destacar la seva tasca com a impulsor de la creació dels Premis Sant Ramon de Penyafort per a estudis de caràcter local o comarcal, en concret Tarrada en va ser secretari del jurat durant gairebé dues dècades. En aquesta mateixa línia als primers anys setanta Tarrada va exercir de secretari de redacció dels darrers exemplars de la revista "Dionysos", que llavors era l’òrgan del Museu de Vilafranca, fins que el 1976 va impulsar la fundació de la revista "Olerdulae" que va esdevenir no sols portaveu del Museu de Vilafranca sinó també element d'impuls de les reunions que van portar a la creació el 1977 de l'Institut d'Estudis Penedesencs. Tarrada va desenvolupar la tasca de cap de redacció d'"Olerdulae" durant prop d'una dècada i va publicar a les seves pàgines diversos treballs, especialment a l'entorn de la millora i conservació del patrimoni artístic i arqueològic del Penedès.

En celebrar-se els vint-i-cinc anys de la fundació de l'Institut d'Estudis Penedesencs, Joan Tarrada va publicar en el volum commemoratiu un text sobre el llarg procés de gestió de l'Institut d'Estudis Penedesencs l'any 1977, amb nombroses dificultats per a la legalització de l'entitat com a resultat de les circumstàncies polítiques que vivia el país. Finalment, el 15 de maig del 1977 l'IEP es va constituir amb una junta provisional en l'assemblea celebrada al castell de Sant Martí Sarroca, i Tarrada es va fer càrrec de la secretaria de la junta directiva, sota la presidència de la vilanovina Teresa Basora i Sugranyes, càrrec que va ocupar fins el 1986. En aquesta tasca va promoure la línia de publicacions de l'IEP i es va fer càrrec especialment de la coordinació de l'edició de la "Miscellània Penedesenca", volum col·lectiu de publicació anual on també va donar a conèixer alguns treballs de recerca.

Per altra banda, va continuar al Museu de Vilafranca com a col·laborador de Mn. Joan Bonet i Baltà en l'organització i conservació de la seva col·lecció de ceràmica. Aquesta labor es pot dir que ha arribat pràcticament fins als nostres dies tota vegada que Tarrada era fins fa pocs mesos un dels membres més actius i constants de la tertúlia que s'aplegava a la seu de l'IEP al Museu els dissabtes a la tarda, un àmbit en el que era ben reconegut per la seva bonhomia i també per les notes de fina ironia crítica amb les que sovint bastia els seus comentaris sobre l'actualitat de la vida local i comarcal. Entre altres distincions havia rebut la Medalla d'Honor de l'Institut d'Estudis Penedesencs i en els darrers anys el Museu de Vilafranca l'havia distingit com a Patró Emèrit.
***********

Pere Mestre i Raventós

Aquell 2007 també va morir a Barcelona als 87 anys Pere Mestre i Raventós reconegut especialista en ornitologia com a resultat d'una llarga i amplíssima labor que es va concretar en la creació de la Col·lecció d'Ornitologia del Museu de Vilafranca on es mostraven els diversos tipus d’aus dels variats hàbitats que configuren el Penedès, tema, a més del vitícola, sobre el que va publicar nombrosos estudis i va rebre distincions com la medalla del Mèrit Agrícola,el premi Sant Ramon de Penyafort de Museu de Vilafranca, o la medalla d’honor de l’IEP.

Nascut a Sant Pere de Ribas en l'àmbit d'una família de pagesos i propietaris, Pere Mestre va realitzar estudis de peritatge agrícola i va entrar a treballar a l'Estació Enològica de Vilafranca on va portar a terme una important labor en l'àmbit de l'agronomia. Va ser l'afecció a la natura la que el va portar a interessar-se per l'estudi dels ocells dels diversos àmbits naturals del Penedès, activitat que va iniciar la primavera del 1953 a Sant Esteve Sesrovires amb una primera col·lecció d'ous, una labor que en els anys següents estendria a Sant Pere de Ribes, Olivella, Vilafranca i la capçalera del riu Gaià.

Aquestes observacions serien l'inici de la seva col·lecció ornitològica quan el maig de 1957 va fer les primeres captures per dissecar. Un any després, el 1958, l'Ajuntament de Vilafranca adquiriria aquesta col·lecció ornitològica per a instal·lar-la al Museu, comptant amb diverses aportacions noves d'exemplars realitzades pel mateix Pere Mestre i per Josep M. Jacas Domingo. Aquest va ser l'inici de la Secció Ornitològica del Museu, creada el 1959 i de la que Pere Mestre en va ser nomenat conservador. El 29 d'agost de 1960 es va inaugurar la primera sala d'ornitologia del Museu en una secció que constantment incorporava noves peces i que comptava igualment amb la col·laboració de  Pere Giró Catasús i Joan A. Vives Atsarà. Quan el 1963 es va inaugurar la segona sala la col·lecció presentava un total de 56 espècies en parella, amb el niu i ous. En aquest punt diverses divergències amb la junta del Museu van acabar amb la renúncia de Pere Mestre a dirigir la secció i l'exposició dels ocells es va desmuntar el 1974 per realitzar les obres destinades a encabir el llegat de Mn. Manuel Trens.

Va ser finalment el 1977 que es va inaugurar la primera fase de les noves sales de la col·leció ornitològica, quatre vitrines amb els ocells d'aiguamolls com a espai central, mentre que el 1979 es va obrir la segona sala de la que va passar a denominar-se oficialment "Col·lecció Ornitològica Comarcal Pere Mestre i Raventós", unes instal·lacions que es completarien a principis dels anys vuitanta i que són les que han arribat als nostres dies, tot i que en l'actualitat les obres de remodelació del Museu no permeten la seva visita. En total la col·lecció, que en els darrers anys d'activitat va comptar amb la col·laboració d’Humbert Salvador i Xavier Bayer, acull de prop de tres-cents ocells d'espècies diverses, així com una important col·lecció d'ous.

Aquesta labor es va acompanyar d'una important tasca d'estudi de la que en va resultar una àmplia bibliografia a partir dels anys setanta amb edicions com els dos volums "Ocells del Penedès" publicats pel Museu de Vilafranca el 1979, als que seguiria una dècada més tard l'interessant "Manual de pedagogia ornitològica" també editat pel Museu. Membre fundador de l'Institut d'Estudis Penedesencs, va publicar prop d'una vintena de treballs sobre ornitologia a les pàgines de la "Miscel·lània Penedesenca" entre els anys 1981 i 2000, i el 1981 l'IEP va editar el seu volum "Avifauna del Penedès". Va col·laborar igualment en publicacions especialitzades i a les revistes culturals "Olerdulae" i "Gran Penedès". Entre els seus darrers treballs cal esmentar "Els ocells de la Vall de Bohí i Aigüestortes", volum publicat el 1996.

Al costat de la passió científica, específicament ornitològica, Pere Mestre, enamorat de la seva terra, professional dels estudis agraris i viticultor, va passar als anys vuitanta a presidir l'Associació de Viticultors del Penedès, entitat a la que va donar un important impuls. En aquests anys va publicar diversos estudis sobre la temàtica vitivinícola, en concret el 1987 "Conseqüències de la crisi de la fil·loxera al Penedès" en una edició promoguda per la mateixa Associació de Viticultors. Aquest mateix any les pàgines de la "Miscel·lània penedesenca" acullen el seu treball "Passat, present i futur de la vinya i el vi al Penedès".

Van ser, però, anys de lluita legal davant les noves disposicions que establien l'anomenada Regió del Cava, que Pere Mestre considerava que en realitat suposava la desmembració i ampliació de la D.O. Penedès, una normativa que encara es va veure més ampliada en aprovar-se la denominació Vins de Catalunya. En aquest sentit i pel que fa a la temàtica legal, resulta d'obligada consulta el seu estudi "Les reglamentacions del cava i la seva relació amb la denominació d'origen Penedès", estudi realitzat conjuntament amb Joan Solé i Bordes i que va ser presentat i publicat a les actes del III Col·loqui d'Història Agrària, organitzat per Emili Giralt a Vilafranca el febrer del 1990. En definitiva, una mostra més de la voluntat de qui va ser sempre un enamorat, entusiasta i estudiós del Penedès i el seu entorn natural i agrari.

 *************

Josep Durich i Jané

El 24 d’agost d’aquell 2007 moria als 76 any a Sant Cebrià de Vallalta (el Maresme) on residia el vilafranquí Josep Durich i Jané, personalitat entranyable del món casteller qui el 1958, en els anys que residia a Barcelona per motius de treball, va ser un dels fundador de la colla dels Castellers de Barcelona. En l’acte del seu enterrament a Vilafranca, el passat dia 27, la colla barcelonina va enlairar un pilar de silenci en reconeixement a quii va ser un dels promotors de la colla durant uns anys històrics en la recuperació cultural catalana. A més d’entusiasta casteller, Durich conservava un important arxiu fotogràfic del seu pare, Josep Durich i Montserrat, un i altre van ser promotors de l’activitat castellera en els primers anys de postguerra en l’anomenat Cos de Castellers dels Ballets de Catalunya. Aquestes darreres dècades Josep Durich havia cedit nombroses imatges per a edicions de volums vilafranquins i de l’àmbit casteller, darrerament va deixar diverses imatges inèdites del Casal pel llibre del centenari de l’entitat. De caràcter obert i molt cordial, Durich mantenia una amistat d’anys amb molts vilafranquins, mentre li va permetre la salut no faltava mai a la diada de sant Fèlix, i també era habitual de la diada mataronina de les Santes.

Fill de Josep Durich i Montserrat, qui havia estat membre de la colla castellera anomenada dels Independents de Vilafranca abans de la guerra civil, a més de bon afeccionat a la fotografia i de la junta directiva de la Societat la Principal, en els anys de postguerra i per motius de feina la família es va traslladar a viure a la Rioja i posteriorment es van establir a Barcelona on van obrir un bar-bodega al barri de la Barceloneta. En aquells anys els Durich, el pare i el fill ara traspassat, van intentar organitzar una colla castellera a Barcelona, però ho van impedir les dificultats  administratives derivades de legalitzar una associació. Uns anys després, en concret el 1958, Josep Durich va parlar amb alguns components dels Ballets de Catalunya, institució folklòrica de l’Ateneu de Barcelona, després d’uns primers contactes va contactar en la diada de sant Fèlix de Vilafranca d’aquell mateix 1958 amb Antoni Massanell i Casas i amb Fèlix Cusiné i Martí que li van proporcionar els noms i adreces de vilafranquins i afeccionats als castells residents a Barcelona. Pocs dies després va convocar una reunió a la capital catalana a la que hi van assistir, entre altres Josep Grases, Salvador Ràfols, l’escultor Josep Cañas i el fotògraf Pere Català i Roca, de la reunió en va sortir la voluntat de fundar una colla castellera i davant la negativa de Josep Durich i Montserrat a ser cap de colla es va contactar amb Ramon Sala i Miralles, qui havia estat al capdavant dels Castellers de Vilafranca i estava residint també a Barcelona. La primera aparició del Cos de Castellers dels Ballets de Catalunya va ser el 8 de febrer de 1959 al barceloní Parc de la Ciutadella i posteriorment l’1 de març del mateix any amb una actuació a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. En els anys següents la vida de la colla va  passar per moments difícils fins que es va reorganitzar el 1969 i es van consolidar com la colla dels Castellers de Barcelona que ha arribat fins als nostres dies i de la que Josep Durich i Jané en va ser, per tant, un dels iniciadors i fundadors, com així se li va reconèixer en el funeral a la basílica de Santa Maria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada