divendres, 20 de gener de 2017

La poètica de Josep M. Rovira, viure i sentir



Recupero el pròleg redactat abans del 2005 per a una edició de la poesia del bon amic Josep Maria Rovira



Nascut a Vilafranca del Penedès a inicis de la dècada del 1950, Josep M. Rovira i Torner, fa més de vint-i-cinc anys que compagina la seva activitat professional en el món de l'administració empresarial amb la dèria personal i íntima de la creació poètica. Es tracta d'un exercici literari del que, tot i haver publicat algun petit recull fa ja uns quants anys, gairebé només en saben una colla d'amics que tenen la sort de rebre les edicions artesanals i privades que ell mateix prepara amb les seves darreres composicions. De forma habitual aquestes es complementen amb algun dibuix de figura femenina, obra de Parera Romagosa, artista malauradament traspassat molt jove i de qui Rovira va ser gran amic i company sense pinzell en exercicis d'art i de composició.




Tot i mantenir una certa activitat pública de caire local -president i membre del jurat de premis literaris, militant polític nacionalista, pregoner de festes populars...-, l'exercici poètic de Josep M. Rovira es fa públic cada any en un recital de primavera que aplega els seus amics en l'espai màgic de la vella i rància taverna gòtica de la capital del Penedès. Després de més d'un quart de segle d'aquestes trobades hi ha qui assegura que és aquesta l'aportació més significada del poeta a la vida cultural vilafranquina, no sols pel seu aspecte de creació poètica sinó sobretot pel fet que suposa fer viva i pública la paraula de creació.



Els amics que, un any rera l'altre, s'apleguen a la taverna  insisteixen en la importància de poder fer que la poesia,  gènere sempre minoritari, tingui, més enllà de la tasca creadora i l'edició breu, una dimensió pública, que la primera literatura va ser poesia oral, narració d'històries, vivències i sentiments. Ara que som en plena època d'accés a la cultura més instantània i individualista, resulta un molt bon exercici no perdre la virtut d'escoltar tan sols la paraula oral, de compartir-la en grup, en la serenor d'un capvespre de primavera al bell mig del Penedès. Així la poesia esdevé matèria vida si es fa paraula, lectura pública o íntima i aparellada, però sempre compartida.



Paraules que ens porten sentiments i històries. Composicions de proporcions breus i continguts lírics que, com és habitual en els treballs d'aquest creador, dibuixen impressions dels sentits i notes de les sensacions del viure emocionat. Paraules que per durant un instant ens redimeixen de la realitat prosaica i cada cop més absurda a la que com administrats ens sentim sotmesos.



Entre les seves imatges més habituals hi ha les marineres, allí on sovint l'home d'experiència que surt cada dia a viure un nou combat amb la natura sap que res no és segur i que en tornar a terra ferma és ben possible que retrobi vells o nous problemes, aquells que deriven del pas del temps o de l'amor sempre fugisser i impossible de retenir.




Josep Rovira treballa amb l'epítet, amb l'adjectiu precís i simple, amb els vells i mil·lenaris recursos de sempre, metàfores i comparacions tan velles i renovades com la Mediterrània, com el tema amorós de les seves infinites històries de sempre. Al darrera de les seves paraules hi ha necessitats tan evidents com la de no perdre aquella il·lusió infantil dels contes, els mateixos que amb els anys esdevenen somnis del que hauria pogut ser però finalment no serà mai del tot.



Sovint, com el mar, els versos de Josep M. Rovira tenen un ritme pausat, constant i recurrent, una i altra vegada, de forma que el que hi trobem és la suau música de la reflexió, les notes senzilles de la crònica de la vida. I tot això buscant sovint un joc d'aliança amb el lector en les insinuacions d'allò que ens vol explicar, que en realitat no és una història sinó una observació de la realitat, qui sap si la recerca de l'espiritual, la necessitat de trobar l'apassionament, el goig de la vida. És aquí que el vi hi té igualment una simbologia específica; element introductor o fil de referència, allò que ens permet el pas dels dies i el goig de la subsistència.



En alguns moments la força de les imatges pot més que la interiorització de les sensacions i llavors els versos esdevenen impressionistes, esquitxos de vida agafats per aquí o per allà, l'existència que ens crida amb la vella força de sempre, que ens convida al gaudi més primitiu, a un sentiment intens i una reflexió neta.



Caldrà subratllar encara com en la producció de Josep M. Rovira hi ha igualment una vessant enamorada, d'una poètica que des de fora, separada del context, fins i tot podria semblar eròtica -amb algunes notes que ens recorden el mestratge d'Apollinaire-, potser perquè la passió es justifica en ella mateixa. Vet ací els cants al petit goig de la vida en uns instants, aquells dels que després en queda una melangia intensa, potser la que genera els seus versos més vitals, la del record momentani d'allò que va ser però ja no és perquè l'estimació no pot aturar el pas del temps i del viure.



En aquesta breu antologia d'ara hi ha, en definitiva, una mostra prou diversa d'una producció literària caracteritzada sovint per la voluntat de transcendir l'entorn amb els sentiments, sense paraules finals, en composicions obertes on les històries esperen un nou capítol i el poeta sovint només apunta línies i empeny la reflexió del lector.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada