divendres, 27 de gener de 2017

Fira de la Vinya i el Vi (1943-1963), el somni d'un temps de postguerra

El passat dijous dia 26 de gener es va presentar el volum Fires i mercats a Vilafranca i al Penedès. Economia i sociabilitat del que en són autors Ramon Arnabat (Coord.), Daniel Sancho, Maria Soler i Jordi Vidal. Un bon motiu per recuperar el treball de la meva autoria publicat a Dionysos. Segona època. Núm. 3. Penedès. Tardor 2002. Museu del Vilafranca.

Observar la crònica del que va ser en tres edicions l'«Exposición y Feria Oficial de la Viña y el Vino» demana un exercici de resituació en el temps; es tracta d'un difícil intent de situar-nos en la fosca de la postguerra, en un entorn penedesenc de vinyes i vins que, fora del cep que es conreava, res té a veure amb el Penedès de les dècades actuals. D'aquí que aquella primera fira del 1943 -i de retruc les altres dues que la van seguir- ha de ser observada ara com una mena de dibuix rar, sortosament llunyà de la realitat actual de la nostra terra, la referència històrica dels anys de postguerra a Vilafranca.

 Aquell Penedès del 1939
A partir de febrer del 1939, "alliberada" la comarca per les Brigadas Navarras, el retorn a la normalitat no va ser pas fàcil, tampoc per al comerç vitivinícola: algunes empreses havien passat els anys anteriors col·lectivitzades i ara els seus propietaris tornaven a tenir la clau per poder obrir la porta, tot i que el que hi havia darrera no sempre era afalagador, en algun cas les instal·lacions havien estat espoliades o malmeses, i en algun altre cas havien resultat afectades per un dels escassos bombardeigs de l'estació de ferrocarril vilafranquina, al costat del carrer del Comerç. Però sovint aquests mateixos propietaris es van veure sotmesos a una colla de tràmits i de paperassa per tal de justificar no pas els seus drets a la propietat, sinó el paper que havien jugat en els darrers anys de la República, càrrecs de responsabilitat, manifestació de la seva ideologia, etc. L'Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca conserva documentació municipal sobre una colla de casos d'aquest caire.

La vinya penedesenca, però, no havia resultat pràcticament afectada per la guerra, de forma que hi havia notables quantitats de vi per comercialitzar mentre la Manxa, la primera zona productora de l'Estat, havia estat escenari de la guerra i feia ben bé un parell d'anys que no comercialitzava amb normalitat, va ser així que -a l'enrevés del que després succeiria durant dècades- en encetar els anys quaranta el primer mercat del vi del Penedès va ser la província de Ciudad Real, evidentment ens estem referint a una època en la que Xerès i la Rioja eren els únics àmbit geogràfic que coneixien el concepte de denominació d'origen en un sentit del terme més o menys proper a l'actual.

Vilafranca es va consolidar com el principal centre comercialitzador de vi i utilitzava bàsicament com a mitjà de transport el ferrocarril en vagons cuba, però amb les dificultats determinades també per l'època, sovint calia esperar dies per aconseguir un vagó i tan sols les "gratificacions" als encarregats del ferrocarril faciliten les gestions. Com a contrapartida, el transport en bocois, també de forma gairebé exclusivament a través del sistema ferroviari, va permetre organitzar algunes interessants jugades d'estraperlo per tal d'aconseguir que, amb l'art dels boters, bocois de vi plens de patates sortissin sovint de Vilafranca amb destinació barcelonina.

Qui eren aquests comerciants vilafranquins? Per una banda hi havia els que havien aconseguit conservar i ara recuperaven un patrimoni notable fornit en bona part com a resultat del comerç amb Europa durant la Gran Guerra (1914-1917), amb presència d'algunes cases estrangeres, majoritàriament suïsses. Al costat d'aquests trobarem alguns terratinents que se'n van sortir de la batussa civil sense massa desordre i van decidir entrar en la producció vinícola, i també una generació de comerciants que en aquests anys es van incorporar al comerç vinícola, alguns havien aconseguit fer un mínim capital durant els anys de la República i la guerra mentre altres consolidaven les seves possibilitats comercials en les operacions d'aquests primers anys de postguerra. Certament estem parlant d'un temps en el que el paper de les cooperatives era mínim i en la seva major part el vi s'elaborava al celler de cada pagès en unes condicions d'higiene i qualitat que res tenen a veure amb l'actualitat i de les que, evidentment, se'n ressentia el producte final.

En cap cas es comercialitzaven xifres significatives de vins embotellat, una activitat que tenia el seu millor exemple en mitja dotzena de firmes que tenien al mercat, sovint amb notable èxit, brandis, licors i altres especialitats de derivats alcohòlics. L'entorn de consum vinícola era el de les tavernes de barri que durant segles s'ocuparien del proveïment de vi a lloure.

No podem oblidar, però, que hi havia una altra perspectiva en el panorama econòmic de la vinya i el vi als anys quaranta i aquest el determinaven els cavistes de Sant Sadurní, elaboradors d'un producte de consum llavors molt reduït, només aplicable a les taules de famílies amb un cert nivell social, però que es comercialitzava embotellat, amb referència d'origen, i que no tenia competència de cap altra zona productora de l'Estat. Algun d'aquest cavistes -*xampanyistes+ eren anomenats llavors- s'havia embrancat, potser a imitació de les cases vilafranquines però sense continuïtat, en la producció d'algun destil·lat alcohòlic.

En un panorama com aquest, amb la Segona Guerra Mundial engegada i sense tenir clar quin era el paper del règim de Franco en el conflicte -recordem el curiós incident de l'ambaixador britànic en la visita a la basílica de Santa Maria amb motiu de la Fira del 1943, que també va visitar l'ambaixador alemany-, semblava clar que les oportunitats comercials no serien ni de bon tros tan falagueres com ho havien estat vint-i-cinc anys abans en la primera guerra europea.

Una iniciativa sense precedents
Amb aquesta panoràmica, el 1943 Antoni Güell i Cortina, un dels comerciants de més anomenada i patrimoni al vilafranquí carrer de Comerç, es va entestar en l'extravagant idea de celebrar una Fira de la Vinya i el Vi en la que Vilafranca i el Penedès mostrés els seus productes i elaborats, que llavors gairebé no eren altres, com ja hem dit, que els aiguardents i els caves. La idea no tenia precedents al país, però no va disgustar a Cristòfol Mestre i Artigas (*Don Cristobal+) qui tornava a dirigir l'Estació Enològica després d'haver hagut de fer també paperassa, tràmits i declaracions sobre la seva actuació personal durant els anys republicans, tampoc va desagradar a Manuel Benach i Torrents, advocat, escriptor i home de cultura que per elecció digital havia passat a ocupar l'alcaldia de Vilafranca.


Calia convèncer, però, als comerciants magatzemistes i als cavistes, que havien de ser els principals protagonistes de la Fira i els més afavorits pel resultat positiu que se li suposava. En la perspectiva actual resulta fins i tot sorprenent que no s'hagués plantejat la possibilitat que la fira tingués Sant Sadurní com a marc complementari, com es va fer amb els FIRAVÍ dels anys vuitanta, tot i que possiblement el tema no podia ser entès llavors fora de Vilafranca en el seu paper de capital. El cert és que Antoni Güell comptava més amb el suport de les autoritats i els organismes locals que no pas amb els dels comerciants i elaboradors, que eren els que realment mantenien el relatiu poder econòmic del moment, tots ells agrupats en el que llavors s'anomenava "Sindicato Oficial de Criadores- Exportadores de Vinos del Panadés" d'acord amb la nova estructura sindical del règim i que era considerat hereu del vell sindicat d'exportadors creat el 1906. 

L'entestada proposta d'Antoni Güell es va resoldre amb el compromís d'uns i altres -comerciants i cavistes, embotelladors i magatzemistes- de participar en la Fira, tot i la despesa econòmica que això havia de suposar en aquells difícils anys de postguerra. Pel que es pot intuir hi havia el convenciment que el tema no acabaria anant endavant per manca de suport oficial més enllà del Penedès i va ser així que la delegació a Barcelona del Ministeri d'Indústria i Comerç va denegar la petició tot aconsellant que el certamen quedés inclòs en la celebració de la Fira de Mostres de Barcelona.

Antoni Güell, però, no es dóna per vençut i se'n va a Madrid. Resulta difícil valorar quina podia ser la seva influència en els despatxos del règim. Recordem, però, que el mateix Antoni Güell era un dels entusiastes d'una altra iniciativa que aquests anys es vivia a Vilafranca amb eufòria: la construcció d'un temple expiatori al Molí d'en Rovira com a resultat de l'anomenada que havien aconseguit per unes suposades profecies de la Mare Ràfols i uns fets que s'assegurava que havien succeït amb caire miraculós en el mateix indret vilafranquí on havia nascut Maria Ràfols Bruna. 

D'aquelles gestions a Madrid no en sabem pas gran cosa, alguns indicis, però, ens fan entreveure la jugada: en Güell Cortina no va a insistir al Ministeri de Comerç, que ja ha denegat el tema, sinó que va començar a trucar portes on podia tenir influència, especialment les del Ministeri d'Agricultura, a la seva cartera hi podia portar l'argument de la Fira com a demostració de normalitat econòmica i de capacitat productiva, una perspectiva tangencial a les demostracions de poder tan estimades pel feixisme franquista. 

El cert és que les gestions van donar un resultat que ningú es podia esperar i en Güell va tornar de Madrid amb l'autorització -del Ministeri d'Indústria i Comerç- per celebrar una fira de caràcter *nacional+, i amb una subvenció oficial certament curiosa: el suport ministerial va consistir en un cotxe, del tipus anomenat "Topolino", per a ser sortejat i una partida de cafè per a ser servida i posada a la venda. Si la possibilitat de comptar amb un automòbil propi era llavors un somni a l'abast de ben pocs, una tassa d'autèntic cafè en aquell país de la cartilla de racionament era un luxe impossible, de forma que n'hi havia dels que ho van viure que asseguraven que el servei de cafè va cridar més visitants que tot el certamen sencer.

1943, la I Fira
Vilafranca va mobilitzar aquella primavera per tal de tirar endavant la celebració, el comitè executiu va ser presidit per Antoni Güell, i amb ell el formaven Manuel Benach, Josep M. de Fàbregues, Lluís Melo, Pere Giró, Lluís Berger, Cristòfol Mestre, Romà Castell, Martí Güell i Manuel Raventós, el cavista sadurninenc que finalment no hi tindria una participació activa. Es va buscar una data adequada fins a decidir situar-la a l'octubre tot recordant la carta reial de Jaume II d'Aragó, datada el desembre del 1316 i conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en la que el monarca concedia el privilegi de continuar celebrant fira a Vilafranca en la festivitat de sant Lluc evangelista i amb una durada de quinze dies. 

L'indret triat per a la seva ubicació va ser el parc Tívoli, llavors encara de propietat privada, i l'espai de l'entorn que ocupaven els boters, inclòs el carrer Parlament i el del Bisbe Morgades. Coincidint amb la Fira Benach va aconseguir que els jardins del Tívoli esdevinguessin de propietat municipal, tota una novetat si considerem que, a banda de la Rambla, Vilafranca no tenia llavors altre parc públic -si podia admetre aquesta denominació- que el cementiri. Es va enderrocar el vell teatre, mig enrunat ja, i al seu darrera van anar al canyet el restaurant, el cafè, el brollador i les estàtues d’il·luminació que ornaven el jardí, tot plegat en una clara situació d'abandó. Es va remodelar tot aquest l'espai urbà sobre la base de construir tot un entorn porxat a redós de l'àmbit central, a l'aire lliure.

La Fira va ser inaugurada el diumenge dia 10 d'octubre pel subsecretari d'Agricultura, en representació del ministre corresponent, a qui acompanyaven en aquest acte figures de l'època com l'alcalde de Barcelona, el governador civil i el comissari del Patrimoni Artístic, Lluís Monreal (a qui els arxius vilafranquins devien una important recuperació de la mà del Museu). Com que la cosa havia de tenir un caire ben popular, un decret de l'alcaldia va establir que l'endemà, dilluns, dia 11, esdevingués dia festiu i que tots els altres dies, fins el 25 d'octubre, els tallers treballessin sols fins a les dues del migdia, de forma que la tarda esdevingués firal, a la vegada que les botigues, amb obligació de tenir els aparadors il·luminats, havien d'organitzar un sistema de torns entre la dependència per tal que tots poguessin anar a la Fira. Deien les cròniques que van visitar-la unes cent mil persones, amb una mitjana de deu a dotze mil visitants els dies festius i uns dos mil els dies feiners. Si pensem en les dimensions de la vila en aquells anys -11.109 habitants tenia Vilafranca el 1940 i 44.947 tot l'Alt Penedès- les xifres, evidentment inflades, només es poden acceptar per aproximació en base al fet que allò era una festa que molts visitaven un dia rera l'altre. Oficialment l'entrada costava dues pessetes, però a l'hora de la veritat aquesta gairebé no es va aplicar perquè totes les cases comercials i fins la mateixa organització oferien invitacions. L'èxit de la celebració va fer que es decidís prorrogar-la una setmana més, fins l'1 de novembre, amb l'excusa que el Ministeri d'Agricultura havia ordenat que tots els directors de les estacions enològiques de l'estat l'havien de visitar i alguns encara no ho havien pogut fer.

El certamen acollia un total de 94 expositors, d'aquest 18 eren elaboradors o comerciants de vins, licors o aiguardents, altres 7 eren cavistes (llavors es parlava d'elaboradors de vins escumosos), la part més important -45- pertanyien als diversos entorns de maquinària i proveïment dels elaboradors, 19 eren entitats i organismes, i només 5 es presentaven exclusivament com a criadors o elaboradors de vins. Però, a més, la presentació tenia un caire absolutament divers i en cada espai s'aplegaven proveïdors i elaboradors sense altre ordre aparent que les necessitats físiques derivades de la demanda de cada empresa, a excepció d'un pavelló que va esdevenir totalment de caire institucional amb entitats d'estalvi i organismes sindicals.


Tot i les restriccions de tota mena que caracteritzaven la vida diària dels anys de postguerra, la Fira va ser una veritable sorpresa, d'aquelles de tirar la casa per la finestra, mossèn Trens afirmava a les pàgines de Vilafranca, senyora vila que va ser una mena de "borratxera col·lectiva" L'arranjament de l'espai que ocupaven algunes firmes va ser una mena de demostració d'un potencial econòmic que en realitat gairebé no existia, amb excepcions com la de la dels cellers Bosch Güell -continuadors del carismàtic Ròmul Bosch i Alsina, el navilier que va donar nom al barceloní Moll de la Fusta- que eren llavors uns dels més importants elaboradors de vi embotellat de tot el Penedès, i que exposava les seves ampolles sota una construcció de quatre arcades, una obra de l'arquitecte vilafranquí Josep Brugal i Fortuny que va ser considerada com un dels exemples més agosarats de l'art arquitectònic del moment, una estructura que perduraria al mig del Tívoli i que no seria enderrocada fins a la remodelació del parc als anys vuitanta. A més de l'espai d'exposició, una de les naus dels boters, que tenia l'habitual estructura d'encavallades, es va reconvertir en un espai de línia clàssica, fins i tot amb columnes exteriors, per tal d'acollir el teatre, també utilitzat com a sala d'actes. 

Un conjunt d'actes i celebracions es van programar de manera paral·lela durant els dies de la Fira, i bona part d'aquests van esdevenir des de llavors tradicionals en els posteriors certàmens vilafranquins. Per una banda la publicació del "Diario de la Exposición y Feria...", quatre pàgines diàries amb nombroses fotografies d'actes celebrats -un aspecte veritablement extraordinari per a les arts gràfiques de l'època- de les que en tenia cura Antoni Sabaté Mill, qui atabalava amb correccions i canvis de darrera hora al Pepito Esteva que era l'encarregat de confeccionar el diari al seu taller de la placeta del Campanar, de manera que la seva distribució durant els dies de la fira va ser un veritable desori. Es va editar també un catàleg de cent pàgines, amb caire de llibre i, posteriorment, del diari se'n va fer una edició completa i relligada. Antoni Sabaté Mill, llavors jove promesa de les lletres vilatanes, va escriure expressament per aquesta ocasió l'obra teatral "La taberna de la novena columna", de temàtica bàquica de l'època romana en base al poeta Càtul; l'obra es va estrenar amb èxit memorable -tot i que en l'actualitat sembla que no s'ha conservat el text- fins i tot amb una peça coreogràfica interpretada per Joan Magriñà, el ballarí vilanoví que treballava habitualment al Liceu.

Es va organitzar un certamen poètic i un concurs de fotografia sobre el tema de la vinya i el vi, hi va haver conferències, concerts d'una banda de música de Barcelona, balls, un castell de focs i alguna de les primeres ballades de sardanes de la postguerra. Dirigida per Lluís Monreal es va presentar l'exposició “El vino en las artes plásticas” amb obres de Pau Boada, Josep M. Camps i Arnau, Josep Colom, Enric C. Ricart, Rafael Durancamps, Josep Gargallo, Lluís M. Güell, Pere Jou, Jaume Mercader-Miret, Alfred Opisso, Ernest Santasusagna, Olga Sacharoff, Martí Torrents i Josep Vives-Atzarà. Amb motiu de la Fira el Museu de Vilafranca va inaugurar una mostra sobre vitivinicultura que seria el nucli inicial del futur Museu del Vi, allí es podien veure alguns dels diorames que encara es mostren en l'actualitat.

1953, la II Fira
La sobtada mort d'Antoni Güell pocs anys després de la seva d'haver fet realitat el seu somni va fer que la responsabilitat de la II Fira de la Vinya i el Vi, una dècada més tard, recaigués en el seu germà Martí, que havia format part ja de la comissió executiva de 1943. Es va decidir mantenir-la en el mateix espai del calendari i donar-li d'entrada tres setmanes -del 4 al 25 d'octubre- i el seu caire -resultat indubtable de l'èxit de la primera Fira però també de la poca o molta evolució de l'economia en una dècada- va esdevenir molt més ampli, en total 247 estands i 40 expositors en un espai -el Tívoli i el seu entorn- que ocupava cinc-cents metres quadrats més que la Fira del 1943. Tot plegat amb un pressupost a l'entorn d'un milió de pessetes -que llavors era una veritable milionada- que va acabar portant tota mena de maldecaps als organitzadors tota vegada que la pluja es va encarregar de convertir la Fira en un fracàs de públic, un aspecte que va posar en qüestió bona part dels compromisos econòmics pactats amb els expositors. La Fira va ser considerada sols "regional" per l'organisme oficial competent i tot i que havia de venir a inaugurar-la el ministre d'Agricultura, a darrera hora va enviar un secretari tècnic que va fer el fet amb l'alcalde de la vila, Manuel Guilamany, el governador civil i el president de la Diputació de Barcelona.

La Fira va tenir diari, en aquesta ocasió sota la responsabilitat de Manuel Benach que llavors havia deixat ja les imposades obligacions municipals i tenia el seu propi taller d'arts gràfiques on també veia la llum la revista "Dionysos" dels amics del Museu del Vi. Van ser uns dies de celebracions: la Caixa d'Estalvis del Penedès va inaugurar les seves noves oficines centrals a la Rambla de Nostra Senyora, edifici que compartia amb les sales de consultori de la mutualitat vilafranquina Germanor, situades als pisos superiors i que també es van inaugurar aquests dies. L'Estació Enològica va aprofitar l'avinentesa per a commemorar els cinquanta anys de la seva fundació i el Museu del Vi, que feia ja alguns anys que funcionava, va inaugurar una nova sala -al costat de la de les premses que s'havia obert el 1947- i que presentava de forma provisional la instal·lació de diverses peces i el diorama- maqueta de Cal Codorniu.

Entre les activitats organitzades amb motiu d'aquesta II Fira caldria destacar diverses exposicions al Museu i el premi d'art "El vi en la pintura", que va guardonar una obra del vilanoví J. F. Ràfols, amb un accèssit per a la famosa finestra de Pau Boada, mentre que el premi en l'apartat de dibuixos va ser per al veterà Alfred Opisso. Aquestes obres, amb alguna més de l'exposició del 1943, van iniciar la col·lecció de la pinacoteca del Museu del Vi, precedent evident de les biennals de pintura que encara se celebren en l'actualitat.

Hi va haver un cicle de conferències, un aiguabarreig de literatura, temes enològics i vi i medicina, aquesta darrera temàtica a càrrec del doctor Agustí Pere Pons. També es van celebrar uns jocs florals, el 18 d'octubre al saló del Casino de la Unió Comercial, la flor natural va ser per a Carles Fages de Climent per una poesia en català, la reina de la festa va ser la filla del president de la Diputació de Barcelona, que no era altre que el Marquès de Castellflorite. Va exercir de mantenidor Dionisio Ridruejo -a qui va aconseguir portar a Vilafranca Antoni Sabaté Mill-, que llavors ja s'havia començar a significar en l'espai de la intel·lectualitat crítica amb el règim de Franco; el parlament de Ridruejo, de caire desvetllador i gens oficialista, va portar enrenou i no es va publicar fins un bon grapat d'anys després.


Si la primera Fira només havia tingut taverna, aquesta segona va comptar fins i tot amb un restaurant al mateix recinte i la celebració d'unes jornades gastronòmiques en les que es van presentar plats de les quatre províncies catalanes; la carta comptava amb uns preciosos gravats al boix obra de l'artista barceloní Antoni Gelabert. Hi va haver igualment exposició filatèlica, concurs d'habilitat amb el tractor i de tallar troncs.

1963, III Fira
Després de la desfeta econòmica del 1953 hi havia seriosos dubtes sobre la forma de tirar endavant una tercera celebració, d'entrada es va decidir reduir-ne la durada a quinze dies i canviar les dates, a veure si a l'estiu no plovia, de manera que la fira es va inaugurar el dia 15 d'agost i en els dies corresponents es va barrejar amb la Festa Major aquell any significada per la inauguració del monument als Castellers, fins a la seva cloenda l'1 de setembre. Al seu capdavant un equip que dirigia un dels homes del Museu, el polifacètic Esteve Reixac, l'elaborador però també significat pintor paisatgista i encara arqueòleg a estones.

El marc va tornar a ser l'espai del Tívoli i el seu entorn, amb el mateix caire d'aiguabarreig entre serveis als productors i oferta als consumidors, entre els estands hi havia la taverna de Cal Noi- noi a inspiració de la que havia ocupat el palau dels reis de la Corona Catalana, un projecte de l'arquitecte Josep Brugal amb pintures murals de Pau Boada. La Fira va tenir també el seu diari amb les primeres mostres vilafranquines de la nova tècnica d'impressió anomenada "offset". Es va organitzar un concurs de tastavins i la Festa de la Verema de Sitges es va desplaçar a Vilafranca en la que va ser una de les seves primeres edicions. Cal destacar el col·loqui comarcal sobre aspectes de l'economia del Penedès que va tenir especial ressò -eren anys de governs tecnòcrates i "planes de desarrollo"- tot parlant de la indústria vitivinícola, amb conferències d'Emili Giralt, Josep Maria Vidal i Barraquer i Joaquim Maluquer, exposicions que posteriorment es van aplegar en una monografia.
Tot plegat, però, no va acabar de reeixir i econòmicament els números tampoc van quadrar, el 1943 quedava molt lluny d'aquells anys de desenrotllisme i vehicle utilitari, anys en els que la gran descoberta començaven a ser les vacances, de forma que l'agost no va resultar tampoc el millor moment de l'any. La Fira es va desdibuixar en l'entorn de la Festa Major quan, precisament, el que s'intentava era tot el contrari, de manera es pensava que la Fira havia d'atraure visitants a la Festa Major -que no tenia, ni poc ni gens, el caire multitudinari que presenta actualment- i, a l'enrevés, els incondicionals del folklore que venien a la vila havien de fer la descoberta del món de la vinya i el vi; d'aquí que el programa de la Fira es completés amb una guia de Vilafranca i la comarca i una síntesi del que era el Museu del Vi.

Una dècada més tard la crisi econòmica va esdevenir coincident amb l'obligació decenal, de forma i manera que s'acostava el 1973 i ni a nivell municipal ni en l'àmbit empresarial hi havia cap mena de moviment. A darrera hora l'excusa per no entomar una organització d'envergadura que hauria generat més despeses econòmiques que altra cosa va ser precisament la manca de temps, de forma que una comissió presidida per Josep Ventosa de Cabanyes va organitzar una "Semana de la Viña y el Vino del Penedès" que es va celebrar del 8 al 14 d'octubre.

Sense exposició comercial, només amb una mostra d'eines i elements relacionats amb la temàtica vitivinícola, amb el complement de concursos, espectacles i celebracions populars, el més recordat del certamen del 1973 al pas dels anys seria el concurs de castells celebrat al desaparegut camp de futbol de la creu de Sant Salvador, el popular concurs dels Mobles Quer. A banda es va programar el primer Col·loqui Internacional de la Vinya i el Vi que va aplegar especialistes de diversos països. Vet aquí que aquesta primera celebració de caràcter científic i tècnic va ser l'encarregada de posar cloenda al vell plantejament de les Fires i encetar un camí que perduraria una dècada després en l'entorn biennal de FIRAVÍ. Al seu darrera quedava el record enyoradís, el miratge d'aquella Fira del 1943, l'històric somni vilafranquí d'un temps de postguerra.

                                 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada