dissabte, 26 de novembre de 2016

Recordant vells amics (III)



Antoni Massanell Esclassans

Aquest dies fa 23 anys del traspàs d'Antoni Massanell i Esclassans el 29 de novembre del 1993. Recupero el text de la conferència “Antoni Massanell, ciutadà, poeta i  historiador” que vaig pronunciar el 29 de novembre del 2013 a la sala Mn. Vinyeta en un acte organitzat per l’IEP, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès i l’Arxiu Parroquial de Vilafranca del Penedès, amb motiu de les dues dècades del traspàs de qui fou el meu mestre i amic.


Benvolguts amics.


Quan l’Institut d’Estudis Penedesencs, l’ l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès i l’Arxiu Parroquial de Vilafranca del Penedès em van proposar de forma conjunta organitzar aquest acte, el primer que vaig pensar és anar a cercar el material sobre el Ton que haig de tenir en una o altra banda i fer un bon refregit. Al moment vaig veure, però, que no era just fer-ho i que el Ton, des del cel dels poetes, m’ho retrauria un dia o altre. A la meva manera de veure, i això és el que intentaré fer aquest vespre, la pregunta ha de ser plantejar-nos avui, vint anys després, què ens en queda del Ton, què ha perdurat del seu record i del seu treball, així ho penso fer amb tota la humilitat de qui es considera el darrer i més inútil dels seus deixebles. I això d’inútil ho dic amb raó i causa, Antoni Massanell m’ho havia dit més de quaranta vegades perquè jo era incapaç de notar a la primera lectura que un vers anava coix, sense haver de comptar-lo era incapaç de copsar que li sobrava o li mancava una síl·laba i llavors em deia que era un “orella tap de suro”, tot i que jo li recordava que hi havia hagut grans poetes “tap de suro”. El Ton havia estat dotat d’un sentit musical natural que és ben present i perceptible a la seva obra poètica.



De manera que us puc dir que he preparat aquest parlament gairebé sense mirar res del que sobre ell he escrit ni del que ell va escriure, ben just si unes referències bibliogràfiques que esmentaré i la selecció de llibres que hem preparat amb en Dani Sancho, bona part dels quals són de la biblioteca parroquial que hi aquí sobre. A la vegada ho completarem amb l’itinerari que realitzarem diumenge a partir d’un quart de dotze fins a la una, de la Rambla de Sant Francesc fins arribar al cementiri, passant per la seva casa nadiua, per on tenia la serra i per la plaça que porta el seu nom. Per suposat, en acabar aquest parlament seria interessant obrir un petit debat sobre la persona i obra de Massanell, perquè alguns dels que sou aquí el vau conèixer molt millor que jo o en anys que qui us parla encara no havia nascut. Ho hem titulat “ciutadà, poeta i historiador”, sense que ens sigui possible destriar entre un i altre aspecte perquè només són notes d’una mateixa personalitat. Ara penso que potser en comptes de ciutadà a ell, al Ton, li hauria agradat més que posés “patriota” però no cal que ens hi amoïnem perquè també penso que aquest acte no li hauria fet cap gràcia especial i m’hauria dit: “estàs carregat de punyetes” o, aquell to tan seu: “Hi ha moltes queixes...” Espero que avui que en fa vint anys de la seva partença, el Ton i tots vosaltres vulgueu perdonar l’atreviment per tirar endavant aquesta conferència. Que hi pesi més la bona voluntat i la condescendència per part vostra.



La pregunta inicial crec que ha de ser ara: què li deu Vilafranca i el Penedès a Antoni Massanell i amb ell a alguns dels vilafranquins del seu temps? Antoni Massanell és un dels exemples més destacats d’una generació de vilafranquins, la nascuda a la segona meitat dels anys vint, que, com qui diu, van deixar la infantesa el mateix temps que van veure acabar la guerra i instituir un règim que s’havia emportat els que havien de ser els seus mestres generacionals: Josep Estalella havia mort, mentre Pere Mas i Perera, Pere Grases i Rodolf Llorens havien emprès el camí de l’exili. Per aquesta generació, de la que en serà el més evident cap de brot Emili Giralt -l’únic que va aconseguir realitzar estudis universitaris al costat d’alguns metges com Joan Pedrerol- el punt de referència serà Mn. Trens, amb el suport de Manuel Benach, Trens és l’únic que manté amb constància els lligams vilafranquins, mentre Pere Bohigas, Anna Maria de Saavedra, Josep Baltà Elias, el pare Martí Grivé o els germans Dolors i Ferran Calvet i Prat  teníem prou feina a salvar els seus propis mobles.

L’impuls i paper de Manuel Trens en aquesta generació de postguerra és encara per estudiar, ben just si ara és a punt de veure la llum un llibre on s’analitza el paper de les Exposicions d’Art del Penedès i amb elles el del doctor Trens. En qualsevol cas, el cert és que rera les directrius de l’il·lustre sacerdot amb adreça a Barcelona i residència estiuenca a Sant Cugat Sesgarrigues, hi ha la generació del que potser n’hauríem de dir els grans patriarques museístics: Antoni Massanell i Casas, pare del Ton; Manuel Benach i Torrents, Pere Giró i Romeu, Pere Regull i Pagès i, en una altra perspectiva, Cristòfol Mestre Artigas. Però també és aquest grup generacional el que encamina els seus fills cap a una perspectiva clara: estudis primaris, una mica de tenidoria de llibres a cal Rico, servei militar com a voluntari a Vilafranca, i a casa a treballar que els temps no estan per fer invents, i la cultura s’aprèn amb voluntariat, anant a picar els guixots de les parets del Museu els diumenges, amb el CEP (Centre d’Estudis Penedesencs) que encapçala Emili Giralt, o amb el grup excursionista i en el cas del Ton ben poc, pel que sé, amb Acció Catòlica, que ell no era home d’afecció al cristianisme institucional sinó d’una fe molt personal i íntima.

Una sortida de la colla del CEP (Cercle d'Estudis del Penedès), el primer dret és Pere Giró Catasús, el del mig, dret, Antoni Massanell Esclassans, el de baix a la dreta Emili Giralt Raventós.(Foto: Vinseum)


En molts aspectes la d’Antoni Massanell va ser una generació sinó perduda del tot bastant malaguanyada però no cal que hi pensem perquè en història no ens serveix allò del que hauria pogut passar si... El cert és que els devem molt als homes d’aquesta generació, als Massanell, Tarrada, Parera, Regull, Sabaté, Giró, als pares i als fills, els devem la labor de voluntariat constant en els temps més difícils, una voluntat que és també la de mantenir la flama i servar les velles essències, sense aquesta no hagués tirat endavant el Museu de Vilafranca ni s’hagués reprès la iniciativa de 1926 de crear un Institut d’Estudis Penedesencs. Sense ells, la generació que hem vingut al darrera no hauríem pogut comptar amb uns mestres que ens han resultar imprescindibles, encara que ben sovint no hagim sabut fet honor al seu esforç.



Cap als anys cinquanta Antoni Massanell, a empentes i rodolons, verament autodidacta, ja coneix i escriu en català, suposo que hi va pesar gent del seu entorn com Josep Santacana Tusquelles, l’impressor, més gran que ell i que tenia un coneixement més normalitzat de la seva llengua nadiua. Amb Santacana, Massanell fa possible el 1950 els “Quaderns de poesia” dels que en vindrà el primer volum, “Poesia”, el 1953, amb pròleg d’Albert Manent, a qui no coneixia personalment però a qui aviat va ofera alguna col·laboració a les pàgines dels primers números de la revista “Serra d’Or”, treballs de crònica cultural que no anaven signats i que caldria rastrejar. Són també aquests els anys de dedicació al sardanisme i els de més intensitat excursionista al J E V fins a l’incident que els suposa la clausura del local i el problema amb el Coro El Penedès que els acollia, ell mateix ens ho explica en un poema que us llegeixo.



Ves per on, fins i tot la crònica la fa en vers.

Als anys seixanta Massanell ja és un dels puntals del catalanisme a Vilafranca, té contactes amb Jordi Pujol, amb Josep Espar Ticó, Albert Manent i poetes com el seu admirat Tomàs Garcés. D’Albert Manent en serà aviat el seu “informant” vilafranquí i de la comarca, perquè Manent sempre ha treballat amb corresponsals que arreu del territori el forneixen de dades precises sobre el tema que estudia a nivell de tota Catalunya. Tot i que mai hi va donar més importància, Massanell va participar en els fets del Palau de la Música de Barcelona el 19 de maig de 1960; poc després, amb el suport econòmic d’una colla de vilafranquins i, específicament, de Jordina Gallemí, tira endavant la llibreria Esquei especialitzada en llibres i discs catalans, cada vespre el Ton hi fa hores portant els comptes. Després vindrà la fundació d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès.

En aquests anys Massanell inicia una relació epistolar amb Pere Mas i Perera, exiliat a Buenos Aires, una relació que durarà molts anys i que l’esperona a participar en alguna de les convocatòries dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. Anys després la seva esposa Juliana Messalles aprofitarà aquest material i molt més per a realitzar una biografia de Pere Mas que resta inèdita i sobre la que va donar un parell de conferències. El 1963 Massanell ha publicat un segon volum de poemes: “Crit”. En aquesta dècada ve la seva definitiva orientació familiar al costat de Juliana Messalles i Vilanova recentment traspassada. Amb tot això, com que no ha deixat mai la vinculació amb el Museu de Vilafranca, n’esdevé el responsable de l’Arxiu de la Comunitat de Preveres que allí es custodia i, mica a mica, s’endinsa en el cuc de la història local, igualment de forma autodidàctica, però amb una capacitat d’aprenentatge que fa que aviat llegeix amb facilitat documents medievals de grafia i abreviatures com sabeu prou dificultoses.

A les primeries dels anys 70 fins i tot dóna classes de català, als vespres. Vist des d’avui en dia, la seva capacitat d’estudi i aprenentatge resulta certament fascinant, llegia, com hem dit, els documents medievals i era un excel·lent corrector de català, potser per una gran capacitat d’atenció i concentració que no tothom té i que, com la musicalitat que dèiem al principi, és en bona mesura un do natural que unes persones desenvolupen més que altres.

A partir del 1973 és un habitual dels premis Sant Ramon de Penyafort que convoca el Museu de Vilafranca, premi per a un poema i per a diversos estudis sobre aspectes de demografia i història urbana de Vilafranca. Més enllà de les cròniques excursionistes de finals dels anys quaranta, els seus primers textos històrics són del 1972 en una sèrie sobre els carrers de Vilafranca que publica a les pàgines del “Tothom” fins el 1974 en un total de 78 lliuraments. El 1976 el Museu li publica l’estudi sobre la població vilafranquina al segle XVII i un any després el del segle XVIII. Des de gairebé el primer número, el 1977, és col·laborador habitual de les pàgines de la revista “Olerdulae” del Museu de Vilafranca i, tan bon punt l’Institut d’Estudis Penedesencs treu a la llum el 1978 el primer volum de la seva “Miscel·lània Penedesenca”, Massanell hi aporta un any rera l’altre, un estudi sobre aspectes històrics essencialment vilafranquins. Fa la impressió que del treball portat a terme a l’Arxiu Parroquial, el de la Comunitat de Preveres i, quan obre les portes, l’Arxiu Comarcal, als baixos de cal Gomà, comença a disposar d’una ingent quantitat de dades i referències que aporta  tot analitzant-les, sempre entre els temps medievals i els del barroc. En total vam comptabilitzar i catalogar prop de 150 treballs entre 1947 i 1993 més alguna aportació que va tenir caràcter pòstum, d’aquests prop d’una dotzena són llibres, o redactats per ell o dels que n’és col·laborador directe.

Hi ha anècdotes que ens mostren el seu caràcter i la manera de treballar que tenia. Cap a finals dels anys vuitanta Mn. Antoni Pladevall li demana, per indicació del vilanoví Albert Virella Bloda, que s’encarregui de redactar l’entrada històrica referida a Vilafranca del volum corresponent de la “Catalunya romànica”. Suposo que Virella es volia curar en salut perquè el volum de l’Alt Penedès de la “Gran Geografia Comarcal de Catalunya” que havia redactat l’estudiós vilanoví era ple d’errades i les vam resseguir una per una amb el Ton en un article publicat a les pàgines del “Tothom” i signat per “dos vilafranquins”, amb gran enuig de Joan Tarrada, cosí d’en Massanell, que veia allí una font de conflicte amb un dels vilanovins pal de paller de l’IEP al Garraf, era l’any 1982. Però el Ton no tenia ganes de tirar endavant aquest encàrrec perquè portava altres temes entre mans i em va demanar que fos jo qui ho redactés, em va donar totes les referències bibliogràfiques i després de posar-m’hi a empentes i rodolons, em va retocar el redactat final.



El Ton no era home de compromisos, anava a la seva. No li agradava fer conferències i jo crec que sentia un veritable pànic escènic, de manera que ben just si vam, aconseguir que llegís la seva comunicació de cinc minuts quan vam celebrar les primeres Jornades d’Estudis Penedesencs, de l’IEP, perquè si no la llegia no se li publicava en el volum corresponent. Potser va ser aquest pànic escènic o la tragèdia familiar que li va tocar viure el que el va portar, com a mínim en una ocasió, a rebutjar de fer el pregó de la Festa Major, un tema que l’apassionava, però sobretot en certs aspectes, les Cotonines, per exemple, cent vegades més que el Drac, d’aquí que amb l’amic Eloi MIralles en fes l’estudi en el volum dedicat a aquest ball i publicat per Caixa Penedès.



El 1984 els administradors li van demanar, i també al Josep Maria Santacana Sardà, “Tiburon” i a mi mateix de fer els textos d’un llibre que s’havia de titular “Jo, Fèlix”. Ell s’ho va rumiar i va decidir no acceptar-ho, la seva prosa era només històrica, però va col·laborar al volum fent una auca a sant Fèlix que havia d’anar dins el llibre, plegada, i finalment, com que no es va poder enganxar per motius de pressupost, va acabar a banda i perduda en relació al llibre, tot i que ell hi figuri a la portada com autor. Aquí potser hauríem de recordar, que sempre l’oblidem, el seu treball poètic en diversos goigs vilafranquins, un d’ells a sant Fèlix editat pel vilanoví Ricard Vives Sabaté.

Els castells eren, però, tema a banda. Ja és conegut el plafó que hi havia sobre l’escriptori de la serra d’en Bertran i Massanell amb cartells castellers. De castells se’n parlava sovint a la serra i no sempre amb caire seriós, però el moment culminant era divendres al vespre, quan arribava l’hora d’escombrar i un a cada punta, el Ton, el seu germà Jaume, el Gabi Martínez, ex cap de colla vilafranquí, i algun altre operari se les anaven fotent de l’un a l’altre, amb ironia i sovint en clau castellera, mentre feien avançar la pila de serradures cap al mig d’aquella nau desbaratada però preciosa on mai no s’havia despenjat cap calendari ni cap estampa de sant Fèlix, simplement el nou es posava sobre el de l’any abans. La nau on es conservaven els decorats dels pastorets de sant Ramon i on quan parlant amb el Ton li deies


.-I què passa?
potser et contestava:
.-Passa que en aquesta casa/ ningú plora i ningú riu/ i tot és carn a la brasa/ i patates al caliu. 

Versos sense cap ni peus que recordava dels Pastorets de sant Ramon i que no volien dir res.

Quan després d’uns anys de dol va retornar a la Festa de Sant Fèlix, sempre a missa de vuit a la cripta, com els bons, i no a ofici; vam compartir pinya a la plaça sota la finestra de l’Ajuntament, amb Mn. Lluverol i una colla en el que la tertúlia era sempre engrescada. Recordo encara els dos primers castells de nou que els verds van fer en una mateixa diada, per Tots Sants, i com el Ton se’ns va marejar una mica de l’emoció. Si ara està veient el que es fa a la plaça li deu semblar impossible, com li va semblar impossible que un home de la grandària i la corpòria del Gabi Martínez ens deixés de forma sobtada, a la camisa que el va amortallar hi havia un poema del Ton a la butxaca.

En Massanell no donava mai res per fet, ho qüestionava tot, i l’anècdota de desmuntar la referència bibliogràfica sempre repetida dels mil boters n’és un bon exemple. Ell va ser el que va proposar una nova lectura de les referències que tenim de la vella ‘Aliga de Vilafranca, la de les ales obertes, anterior a la del Cigala que és la que encara corre, molt restaurada i amb parella, una lectura que ens va fer veure que havíem interpretat malament les referències documentals. Les notes de l’Àliga esperen torn, després del llibre dels Castellers de Vilafranca, per entrar al forn de llibres de ca l’apotecari.

Als anys setanta hi va haver més llibres de poemes, alguns compartits, i als vuitanta el d’exercicis monosil·làbics. El seu joc amb el llenguatge era sempre en clau poètica, tot i que sabem que portava un diari personal, una part del qual li havíem vist en esborrall redactat directament a màquina. En aquest sentit no cal dir que el poema setmanal al “3 de Vuit” li va suposar un repte. És cert que inicialment comptava amb un bon gruix de composicions a la carpeta, però les setmanes passen molt ràpides i un bon dia en va estirar el darrer, llavors va anar a la carpeta de poemes inacabats, en tenia molts perquè allí hi tenia apuntat el concepte i la seva exposició, però hi mancava alguna paraula. El recordo tot tallant fusta a la serra i parlant amb mi, tot d’una parant la màquina per anotar una paraula que potser li podia servir per un poema que tenia a mig fer, o alleujat perquè ja havia enllestit el vers pel “3 de Vuit” de la setmana següent. D’aquí n’acabaria sortint l llibre “Del meu terrer”. Encetats els anys noranta es va trobar amb dos encàrrecs sobre la taula, primer el d’obrir amb un volum seu una col·lecció de poesia de l’IEP, el que seria la seva “Antologia poètica”, preparada per ell però que acabaria esdevenint d’edició pòstuma, hi va tenir molta feina perquè hi va voler posar obra dels seus diversos llibres de poesia.



El problema va ser que quan s’hi va començar a posar li va venir al damunt la proposta d’Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, entitat a la que sempre va estar molt vinculat, i de l’editorial Vilatana de fer un volum de poemes de tots els balls de la Festa Major, amb els grallers i sant Fèlix de complement. Com que el llibre s’havia de presentar el 28 d’agost, abans del pregó, va haver d’aturar l’altre projecte, i aquí sí que puc dir que hi va pesar més la passió festamajorenca, a banda que l’antologia de l’IEP no tenia data d’edició prevista perquè havia de cercar subvencions. El problema era, però, que hi havia balls dels que no n’havia escrit cap vers, mentre d’altres no sabia quin triar d’entre la mitja dotzena que n’havia fet i això, amb el seu caràcter, l’enutjava perquè era un treball de compromís i ell sempre havia sentit i entès la poesia com una expansió natural del seu pensament i els seus sentiments, una expansió de les imatges  que se li acudien en un moment determinat. La temptació va ser, però, massa grossa i el llibre es va enllestir a temps, amb il·lustracions d’un bon grapat d’artistes vilafranquins, i d’una manera gairebé instantània es va incorporar a la Novena de Sant Fèlix, Vilafranca se l’ha fet seu com si formés part del ritual litúrgic dels nou dies de pregària al màrtir romà. Així va néixer “30 d’agost. Palma, dansa, gralla i crit. Versos de Festa Major”, per cert, gràcies al suport d’un vilafranquí que va avançar els diners que Òmnium s’havia compromès a posar-hi i que, evidentment, no tenia. Poques setmanes després de la seva presentació, com si fos un mal averany, li va ser diagnosticada la malaltia que se’ns el acabaria emportant.



El volum de l’IEP “Antologia poètica” va tenir caire pòstum com he dit, però el vam presentar amb tots els reconeixements al saló de sessions de la Casa de la Vila. També va tenir caire pòstum el treball “Abecedari de la Festa Major de Vilafranca del Penedès” que vam encetar tot un equip sobre la base d’un ampli recull de dades i noms que havia fet l’Armand Beneyto però que s’havia de ampliar, completar i redactar. Amb el Ton van estar uns quants mesos discutint com volíem que fos el llibre, quin caràcter havia de tenir, que havia d’incloure i que no hi havia de ser. El mateix Ton va fer una prospecció sobre la possibilitat d’acollir-hi també la literatura que ha generat la Festa Major, a la propera reunió va venir esparverat, havia mirat la premsa local i la quantitat de material trobat ens feia pensar que si ho aplegàvem tot el volum doblava el gruix previst. A aquest llibre no hi va aportar gaires coses directament perquè aviat ja no va estar en condicions de treballar-hi però els seus plantejaments i punts de vista van resultar essencials per estructurar el pensament del que volíem fer.



Ja gairebé soc a la fi i veig que encara no he contestat a la pregunta inicial a l’entorn del que Antoni Massanell ha aportat a la cultura vilafranquina de la segona meitat del segle XX. Mentre hi penso em venen al record moltes anècdotes i moments viscuts: la gresca que fèiem amb els administradors del 1984 a la sala de la taula rodona escoltant les cartes de sant Fèlix escrites pel Santacana “Tiburon”; el goig de trobar una dada que ens faltava per algun dels treballs de recerca que vam tenir la sort de compartir, les hores de conversa esmerçades a la serra quan jo plegava d’escola i m’hi arribava amb una esgarrapada. Recordo especialment el dia que la van tancar , el 31 de desembre a la tarda, que hi vaig anar amb el Jaume Giménez, fotògraf també desaparegut, a fer-li unes fotos perquè la serra tancava portes i amb ella tot un món i una Vilafranca, la que havia vist aquella vorera ocupada per troncs immensos que calia entrar i convertir en taulons. Era la jubilació i la imatge d’ell assentat a la seva serra, amb els pantalonots bruts de cada dia, com si l’endemà hi hagués de tornar, és d’aquell dia. Tenia a les carpetes tants projectes, pensava treballar tot sense aturador en feines de cerca i de creació poètica, havia comprat una casa gran per tenir unes golfes immenses on poder treballar perquè en el petit pis de la plaça Fèlix Mestres la Juliana i ell havien de fer equilibris per sopar i treballar a la taula del menjador. De menjar no menjava gran cosa, ell deia que amb una llesca de pa i una truita a la francesa en tenia prou per a  viure i l’amic i magnífic pintor Aureli Andrés li remarcava que era un panarra mentre el pujava amb un vehicle 4 per 4 a Celma o a les altres ermites de muntanya penedesenques quan la malaltia ja no li permetia al pobre Ton donar més de quatre passes.



Jo voldria pensar tot el que hauria fet en aquests vint anys, per posar una data, si la malaltia no hagués estroncat la seva existència. Segur que va deixar feines a mitges, com va deixar molta poesia inèdita, sovint poesia reculada en el temps, feta per a una situació precisa, i que ell no considerava interessant recuperar. De les feines que tenia entre mans no en sé gran cosa, més aviat em sembla que treballava amb la perspectiva d’un artesà: anava cercant i aplegant informació històrica i quan veia que una carpeta temàtica tenia prou gruix es posava a elaborar-ne un treball, si el gruix era molt evident el treball potser acabava esdevenint un llibre. Resulta també sorprenent pensar en la seva formació com a historiador, autodidacta certament, però amb un bagatge de coneixements que en alguns aspectes sorprendria fins i tot en un llicenciat universitari. La que l’interessava era la història petita, la de la vila, dels seus homes i dones, carrers i places, oficis i professions, la de les malalties i casoris, la de les confraries i celebracions religioses, la de la Festa Major i les diades festives en el curs de l’any. Se sentia hereu d’aquesta gent, de la seva gent, la nostra gent, els avantpassats de tots nosaltres. Llavors em deia: “Creu-me, no deixis coses per fer per quan et jubilis que tot plegat és una enganyifa, fes ara tot el que puguis”.



La seva vinculació amb el terròs no és sols evident en les seves poesies, ell era de la plaça, que de plaça només n’hi havia una, la de la Constitució, abans del Rei i del Blat. Quan en els darrers mesos la malaltia que se’l va emportar ja el retenia a casa sovint aprofitàvem l’estona, crec recordar que potser també hi havia el seu germà, el Jaume, per executar l’exercici de “passar llista” que no vol dir altra cosa que resseguir una per una i de forma ordenada totes les cases de la plaça i les famílies que hi vivien, o més aviat que hi havien viscut. Amb el cap ben clar, no se’n deixava ni una sola, recordava l’establiment, amb qui s’havien casat i com una família havia emparentat amb una altra, era la seva Vilafranca menestral i botiguera, també la dels gitanets del carrer Graupera, els de la Festa Major. Trobar dades de la festa de sant Fèlix, per minúscules que fossin, l’apassionava. Quan vam commemorar el centenari de la mort de Manuel Milà va remenar cel i terra a l’Arxiu Comarcal, en Josep Maria Masachs ho ha de recordar bé, cercant per a un treball que vam publicar a “Olerdulae” la casa on podia haver nascut Milà, fent càlculs sobre el poc o molt que ens deien els documents –en aquesta ocasió sense èxit certificat- fins i tot sumava i mirava la numeració, i sabia –abans jo no ho havia sentit mai- que en determinades èpoques les cases dels carrers s’havien numerat de manera correlativa i no pas a dreta i esquerra, recordo en concret el cas del carrer de la Cort quan estudiàvem la figura de Pere Alagret i els altres impresors de la seva nissaga, No l’interessava el Milà dels grans treballs i estudis, del catedràtic no en volia saber gran cosa,  el seu era el Milà pagès i propietari, el penedesenc i vilafranquí.



Si sobre història discutíem i fèiem alguns treballs conjunts, de poesia no li comentava gran cosa. No gosava entrar en un terreny que a mi no m’interessava especialment, tot i la meva professió, i en el que sovint em sabia perdut com a bona “tap de suro” que era la meva orella. Quan en publicar-se pòstumament la seva “Antologia poètica” a mans de l’IEP em van encarregar la presentació vaig procurar endinsar-m’hi amb humilitat i vaig descobrir-hi una paraula poètica d’una senzillesa i una simplicitat encisadora, rítmica i musical, amb el to de reivindicació del viure net i primari de l’excursionista que s’enamora de la més humil herba del camí, o del vilafranquí encisat pel moviment gentil i primari del ball de les Cotonines. Però és que aquests dies, preparant aquesta xerrada i la ruta literària de diumenge a la que us espero a tots, després de gairebé vint anys de no llegir els poemes del Ton els he retrobat enlluernadors, primigenis i vibrants, d’una agudesa feta de certeses, i llavors me n’he adonat que els poemes són exactament els mateixos però jo ja no sóc –ai, las!- aquell que els va llegir llavors.



Tornem al principi, què ens ha aportat Antoni Massanell? Per una banda la seva obra, certament, però també alguns aspectes importants a la meva manera de veure: una aportació a popularitzar la poesia, des de les pàgines del “3 de vuit”, una poesia entenedora, a l’abast de tothom, feta per explicar la vida, les petites i grans coses, pròpies o comunitàries del viure de cada dia. I encara més una aportació a les noves tongades, les que el vam poder tenir com a mestre i com a amic i, amb ell i alguns altres de la seva generació entre els que no puc deixar d’esmentar el seu cosí, Joan Tarrada. Ells van mantenir una línia de continuïtat que semblava que la guerra i la feixuga postguerra havia trencat per sempre. La vida cultural vilafranquina i penedesenca d’ara mateix, amb tants defectes i mancances com vulgueu, és la que deriva en evolució, de la vila noucentista i modernista de principis de segle, la de la revista “Penedès” del 1920, la de les Exposicions d’Art del Penedès, la de “helix” o la “Gaseta de Vilafranca”, la de la Cultura de la Dona al Casal. En aquests sentit, no hi valen sols les aportacions de Massanell al coneixement del passat vilafranquí i a la creació poètica, també hi ha el seu paper com a ferma baula d’una cadena que passa per sobre de les dificultats que la història ens ha tirat al damunt i manté la constància d’una voluntat cultural especialment, identitària. Ben segur que sense aquesta labor les coses no serien pas iguals i potser els perills de desdibuixar-nos en un entorn global serien molt més evidents i perceptibles a casa nostra.


Ja ho veieu, hem passat l’estona, hem parlat de moltes coses de forma absolutament desordenada, de manera que qui hagi vingut esperant una conferència sobre un poeta i historiador de la segona meitat del segle XX hi haurà trobat sols els records d’un vell deixeble que enyora el mestre Massanell i que dóna gràcies a la vida per haver-li permès creuar-s’hi i aprendre  tant i tant.


Parlem si així us plau de tot el que he dit o de tantes i tantes coses que no sé i no he dit, i moltes gràcies per ser aquí aquest fred vespre de novembre i haver-me acompanyat recordant Antoni Massanell i Esclassans avui que es compleixen vint anys de la seva absència.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada