divendres, 11 de novembre de 2016

Recordant vells amics (I)



Josep Maria Santacana “Tiburon”



El febrer del 2001 ens va deixar l’entranyable amic Josep Maria Santacana i Sardà, el “Tiburon”. Vam escriure llavors a les pàgines de “El 3 de Vuit” que “s’acomiadava... amb dignitat”, tal i com solia dir ell. D’aquella nota de premsa i de la carta oberta que li vam fer pública un any després en recuperem el text quan ja en fa quinze anys.



Menjat per tants anys d'artrosi, Josep Santacana «Tiburon» ens ha deixat sense fer soroll, silenciós, tal i com s'havia mantingut en aquests darrers anys quan -en paraules seves no exemptes de autoironia- havia entrat en els paràmetres vitals de la decrepitud. Amb la seva absència Vilafranca ha perdut el filòsof de la vida quotidiana local del segle XX, un càrrec oficiós que ell exercia amb la seva tan particular sornegueria, un posat de l'esperit que en Santacana sabia amagar rere un fals deix de dandy d'altre temps, heretat gairebé com una obligació. En alguna ocasió ell mateix s'havia qualificat de lliurepensador i era amb un profund convenciment de descregut que, poc disposat com estava a acceptar les coses pel seu propi pes, observava el seu entorn més proper i feia explícita la seva sorpresa a la vista de les bestieses que ens regala el diari exercici de la vida.



En «Tiburon» se'ns ha acomiadat amb aquella dignitat imprescindible que ell havia reivindicat tantes vegades;  durant una bona colla d'anys, els darrers, tan sols una obligada dignitat de supervivència davant la imposició del plat de verdura, de règim, que ell completava amb un posat displicent, assegut en aquella cadira que tenia a casa i que era l'habitual d'un bisbe de la vila quan visitava la família. En realitat, en Santacana feia anys que estava de tornada de moltes coses, i així ens ho havia explicat en aquella lliçó magistral que va ser el seu pregó de la Festa Major del 1982, al que cal afegir els corresponents exercicis de repàs, esparsos en publicacions diverses i relativament sovintejats en una etapa de «El 3 de Vuit». Era el resultat d'una colla de notes d'agudesa, el producte d'una observació atenta del viure de cada dia sobre la que aplicava una lectura filosòfica oposada a tota mena de convencionalismes.



De complement, el «Tiburon» ens va oferir les seves nou espístoles de sant Fèlix als vilafranquins que constitueixen l'essència d'aquell inevitable i oblidat volum que és el «Jo Fèlix»; un repte dels administradors de la Festa Major del 1984 que va esdevenir realitat en base a la proposta de novenari d'en Santacana, a la que s'hi van afegir nou encontres, per fer gruix, i una auca del Ton Massanell que finalment va anar a banda. El procés de creació del llibre, però, va permetre a tots els que vam participar-hi el gaudi d'alguns vespres al tombant de la taula rodona de la Casa de la Vila, uns minuts sense preu en els que en Josep Santacana ens deixava tastar mostres de la seva prosa saborosa i ens permetia imaginar tot el pa que hi havien sucat els que en altre temps formaven part de la seva colla de tertúlia i gresca.



En l'exercici literari Santacana es confessava aprenent de l'escola de mossèn Trens, gairebé devot de les magnífiques lliçons d'ironia impartides pel capellà de cal Catani a les pàgines de «Vilafranca, senyora vila», un llibre -pontificava el «Tiburon»- que s'hauria d'obligar a llegir... i de genolls -hi afegia. Com que era també un xic descregut, però, havia d'acabar reconeixent que el seu llibre de capçalera eren les profecies de la Mare Ràfols i que el del doctor Trens el rellegia amb goig una i altra vegada mentre es feia l'hora de sopar.



            *          *          *



Carta a Josep Maria Santacana, un any després



Benvolgut amic «Tiburon».



La freda evidència d'una xifra en el calendari ens diu que avui, 6 de febrer, en fa un any del teu comiat. Justament la mateixa xifra és la que ens espavila el record i ens retorna al present aquella imatge displicent que t'era tan pròpia com els teus comentaris tan sovint demolidors i sarcàstics. Com que ho tenim així, el primer que fa por és que aquesta carta faci tuf d'exercici encarcarat, una mica com d'instància oficial obligada per l'escaiença de la data.



Et prego que des de la bonhomia eterna en la que t'imagino instal·lat sàpigues disculpar totes les bestieses, les d'aquestes línies i tantes altres, que hem hagut de veure des de fa un any sense poder trobar refugi en la teva paraula sentenciosa, amb tot allò que té de catarsi positiva poder enviar a fer punyetes persones, esdeveniments o institucions. Imagino, posem pel cas, quins han de ser en les altes instàncies els teus comentaris sobre l'Euro i el paper adelerat que tots plegats hem interpretat en el seu «arribo», disposats a perpetuar en els nous bitllets totes les misèries que havíem anat acumulant en les pessetes.



Tu sabies prou bé, amic Santacana, de quin peu calçàvem i calcem els homes i les dones d'aquesta terra, però potser no t'hauries imaginat mai que una operació de canvi de moneda ens tornaria a retratar amb tanta precisió, sovint amb una mesquinesa de la que tu sempre te n'havies volgut sentir deslliurat, amb el convenciment que els millors espectacles són sempre de carrer i de plaça, protagonitzats per aficionats que ni tan sols se n'adonen de la teatralitat del seu gest, a la cua de la caixa o en el diàleg solitari del caixer automàtic.



D'aquesta capacitat d'observació en van resultar els teus comentaris en prosa, aquells que vam començar a oblidar fa un any, just quan vam dir que calia recollir-los i tornar-los a publicar, relligats. Tu ens diràs que ja ho sabies, que no t'esperaves altra cosa de tots els que ens enorgulíem de tenir el reconeixement de la teva amistat, però estic igualment segur que si poguessis establir comunicació amb aquest adelerat món nostre ens diries que no cal amoïnar-s'hi i el teu silenci i la teva mirada sorneguera, tornarien a esdevenir tot un poema, un acte de resistència personal davant aquesta reiterada bestiesa de la vida que cada dia cal exposar i comentar en pàgines i pàgines del diari.



Fins fa un any pensàvem que n'havíem d'aprendre molt de les teves paraules, de la ironia de la teva manera de veure la vida, de la naturalitat simple dels teus plantejaments. Des del 6 de febrer del 2001, però, hem començat a entendre que hi ha coses en aquest món que no mereixen altre tracte que el silenci, la negació del comentari com a exercici de resistència personal.



Ara el teu silenci d'absència té també un altre sentit,  ens dibuixa una llunyania que és sols física, perquè en l'esperit tu ets encara a la barra del bar Pepe fent el vermut amb algun altre senyor de casa bona (tot plegat misèria i companyia) i comentant la vida que passa pel carrer, per una Rambla vilafranquina que també t'enyora.



Rep una cordial salutació del teu afectíssim.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada