diumenge, 16 d’octubre de 2016

Cinc anys sense la Caixa d'Estalvis del Penedès

Ara que es tornar a parlar de moviments i fusions entre entitats financeres i apareixen els noms del Banc Mare Nostrum o del Banc de Sabadell, potser val la pena recordar el que vam publicar l'any 2011 a les pàgines de "El 3 de Vuit".

Ens han passat per sobre?

Un vell amic jubilat de fa anys -amb qui em vaig barallar més de quatre vegades quan era un dels caps més significats d’una important entitat financera- em pregunta cada vegada que em troba pel carrer si ningú no pensa dir res ni fer res a l’entorn del que està passant en el món financer de casa nostra. Jo li contesto sempre el mateix, li dic que això era abans, en aquells anys vuitanta en els que encara tallàvem el bacallà a casa, li recordo que el món ha canviat molt de pressa i que els que ja som grans no tenim pas l’obligació d’entendre tot el que està passant. Finalment li prego, talment com els nens petits, que no plori i que s’aguanti i es porti com un homenet, encara que li faci mal.

Fundat el 1920, el Banc de Catalunya va fer fallida el 1932 i en Pere Mas i Perera es va quedar sense feina en uns anys que no hi havia subsidi d’atur, de manera que se’n va a cal Claret, a casa del seu sogre, a treballar com a obrer d’arts gràfiques. Pacià Amiguet, cap del partit Liberal a Vilafranca en el torn de la restauració i alcalde de la vila en alguna ocasió, va veure com el 1921 el seu banc esdevenia el Banc del Penedès amb l’empenta de vilafranquins com Lluís Berger, Joan Miret, Joan Álvarez de Sisternes o el notari Sebastià Parés. La Banca Pacià Amiguet era situada al carrer de la Palma, 22 (ara número 26) i l’edifici havia estat objecte d’una restauració o remodelació encarregada a l’arquitecte Santiago Güell, l’edifici, aproximadament tal i com el coneixem ara propietat del Vinseum i seu del Centre de Documentació de la Vinya i el Vi, va ser inaugurat el 27 de setembre de 1915.
                            Signatura de Pacià (Paciano) Amiguet


La història sap el que va passar durant la guerra amb els diners del Banc del Penedès, tot i que la brama popular atribueix la seva gestió a Joan Moliner Juliachs, qui el 19 d’agost de 1936 es va incorporar a l’Ajuntament de Vilafranca per part d’Esquerra Republicana de Catalunya com a membre de la candidatura del Front Popular (els regidors que no eren de partits del Front Popular van ser cessats). Moliner va formar part dels consistoris vilafranquins a partir del 14 d’octubre de 1936 del Consell Municipal i del Comitè Permanent com a conseller de Finances. S’assegura que en els anys de la primera postguerra el sastre Cuyàs va rebre una carta des de París en la que Moliner li encarregava que li fes una americana i un pantaló en base a les mides que, d’ocasions anteriors, encara havia de conservar a la sastreria.

                          Signatura de Joan Moliner Juliachs

 El Banc del Penedès va cessar la seva activitat l’1 d’abril del 1943 i va passar al Banco Español de Crédito que va situar inicialment la seva oficina també al número 22 del carrer de la Palma. El final de Banesto i els tripijocs de Mario Conde encara són en el record de tothom. Són capítols d’una història en la que hi consta que l’any 2011 la Caixa d’Estalvis del Penedès va passar a formar part del grup BMN malgrat mantenir –com Banesto- una imatge pròpia de marca. Ara llegeixo que BMN s’ha fixat com a primer objectiu quedar-se el desmanegat Banc de València i que en l’horitzó hi té noves perspectives. De manera un dia et lleves i tens la impressió que la història –en aquest cas la història financera- t’ha passat per sobre sense demanar-te permís, sense comptar amb tu per a res.

La diferència, però, és que la Caixa d’Estalvis del Penedès tenia obra social, ens era molt propera i feia possible moltes petites iniciatives socials, culturals o esportives. La política d’una obra social es -com tantes altres coses d’aquest món quan és hora de triar- perfectament discutible, però el cert és que els vilafranquins i penedesencs reconeixíem que era una sort que ens envejaven el fet de tenir a l’abast aquella porta de Caixa Penedès on anar a trucar sabent que al darrera hi havia qui coneixia la labor cultural, social o esportiva de l’entitat de la que formàvem part.

Hi ha qui creu que amb una representació forta dels grups polítics dels ajuntaments controlant les finances de les entitats d’estalvis moltes coses no haurien passat. Altres pensen que les assembles generals de les caixes d’estalvis no tenien cap efectivitat fiscalitzadora davant una activitat financera certament complexa. Hi ha qui creu que amb l’aplaudiment els membres de les entitats representades a l’assemblea agraíem les aportacions de l’obra social a les activitats d’aquestes entitats. És un tema que es pot mirar de moltes maneres, però tinc la certesa que l’assemblea general acostumava a donar de forma majoritària un vot de confiança a la direcció, la presidència i la comissió executiva des del convenciment que s’actuava de bona fe, que els diversos organismes fiscalitzaven i que el Banc d’Espanya garantia la legalitat de totes les operacions. Així ha estat fins el dia d’avui i cap sentència judicial encara no ha demostrat il·legalitats que a peu de carrer molts consideren delictives prenent com a base al potent argument jurídic de la sentència popular “de l’arbre caigut tots en fan estelles”, o si es vol aquella altra de “fot-li que és de Reus!”.



                          Premsa local vilafranquina. Anys vint.

Fins aquest malaurat 2011 que ens ha deixat, a la meva manera de veure l’obra més important que la nostra terra ha donat a la Catalunya contemporània –amb permís dels cavistes i els Castellers- ha estat la Caixa d’Estalvis del Penedès i la seva obra social. Potser aniríem més bé si, com diu el científic Stephen Hawking, sovint dirigíssim la vista cap als estels en comptes de mirar-nos sempre els peus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada