dissabte, 3 de setembre de 2016

El 1714 al Penedès, Sant Martí Sarroca

Els que habitualment ens dediquem a l’ensenyament de la historia acostumem, per necessitats de la professió, a reduir els esdeveniments a quatre fets claus que permetin que els adolescents entenguin alguna cosa sobre fets històrics importants, que estructurin el seu pensament i el coneixement del nostre passat, de manera que s’agraeix quan un consistori et dóna com és en aquest cas, l’oportunitat de posar al dia i revisar temes històrics claus, una mica més enllà del manual.
Vull agrair especialment al bon amic Ramon Carbó, no ja com alcalde sinó com a bon coneixedor i estudiós de la història local de Sant Martí, aquesta introducció amplíssima que ens ha contextualitzat  els fets del 1714 en l’àmbit local perquè les coses no es poden entendre sense l’estructura general, però tampoc sense els detalls concrets de cada situació. Ja em perdonareu si repeteixo alguna cosa ja dita, procuraré no fer-ho.
Així les coses, el primer que ens cal explicar és que l’any 1700, a la mort del rei de les Espanyes, Carles II, “el hechizado” perquè pobret no era del tot normal i creien que alguna bruixa l’havia sotmès a un encanteri que no feia possible allò que en els reis és primordial: tenir descendència. De manera que amb ell es va acabar la seva línia dinàstica dels Àustries a l’imperi espanyol i ja hi vam ser. En el testament –aneu a saber qui li va fer posar- diu que com que no té descendència ni col·laterals dinàstics, el nou rei ha de ser Felip d’Anjou, de la casa de Borbó, no oblidem que la seva primera dona Maria Lluïsa d’Orleans era neboda de Lluís XIV, però com passava amb aquells que eren rics i morien sense fer testament, els interessos dels francesos no coincidien amb els dels anglesos- holandesos i amb ells l’imperi austro- hongarès, que volia dir també una bona part d’Alemanya.
Lluís XIV de França proposa la corona de les Espanyes al seu nebot Felip i l’emperador austríac –en deien el Sacre Imperi Romano Germànic- al seu germà, l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold I d’Absbourg i ja tenim el sarau muntat, és a dir el país sotmès als resultats d’un conflicte de dimensió europea. Però en principi no semblava que aquest conflicte hagués de tenir una incidència específica a Catalunya.
Si observem la situació europea d’aquell moment i la correlació de forces existent, veurem que, si fa no fa, la cosa anava com encara va ara, per una banda França i els seus aliats, sota el domini del rei Sol, Lluís XIV, i per altra Anglaterra i els seus aliats entre els que destacava la corona austríaca. Uns i altres volien el domini hispànic perquè aquest volia dir el de mitja Itàlia, Nàpols i Sicília, i per tant el domini de la Mediterrània. Estem davant d’una guerra d’abast europeu, una nova guerra i en ella es juguen interessos estratègics i també econòmics en els que també hi pesava, com apuntaré, el tema d’Amèrica.
El primer que fan els dos candidats és allò que els valencians diuen al “Cant dels Maulets” que han “jurat els furs”, és a dir un i altre prometen que ocuparan el tron a Madrid amb les mateixes condicions que fins llavors: juren els Furs valencians i les constitucions catalanes, diuen que respectaran les institucions pròpies... és a dir Diputació del General a Catalunya, Consell de Cent, a Barcelona, lleis i usatges propis, etc. El que haurien fet uns i altres no ho sabem perquè la història és la ciència que estudia el que va passar, no el que podria haver passat si les coses s’haguessin fet d’una manera normal i pacífica. Es pot dir que el règim borbònic era marcadament centralista mentre que l’austricista mantenia una línia que ara en diríem més constitucionalista, és cert que sí, però és que el centre de decisió era a la cort, és a dir a Madrid, des de feia temps, i Catalunya feia dos segles que estava en franca decadència en molts aspectes, d’aquesta etapa Pere Mas i Perera en deia el període d’assimilació espanyola, darrerament he vist que s’ha parlat de Catalunya com una sobirania imperfecta. Podríem dir que la decadència venia del temps dels Reis Catòlics? En part sí perquè el centre de decisió era un: la cort, però no tots hi jugaven en les mateixes condicions. Sabem que quan parlem del regnat de Carles I i de Felip II no ens referim a tots els que formaven part de l’imperi que deien que el sol no s’hi ponia en les mateixes condicions. Per posar-ne una metàfora, és com anar a veure un partit de futbol al camp del Barça, el partit és el mateix però no tothom el veu en les mateixes condicions al camp i, evidentment, si vols tallar el bacallà, fer-te veure i qui sap si fer negocis, has de ser a la llotja.
Què va fer decidir als vigatans el maig del 1705 en l’anomenat Pacte dels Vigatans a posicionar-se contra el pretendent Borbó i a signar, a través de Guerau de Peguera, senyor de Foix, el Pacte de Gènova? Van recordar com pel tractat dels Pirineus el 1660 Catalunya va perdre una cinquena part del seu territori, el Rosselló, Cerdanya, el Conflent i el Vallespir, i van veure que hi sortirien guanyant amb els Àustries, o pensaven que el borbó no mantindria les institucions tot i haver “jurat els furts” o que hauria potenciat el paper de la cort fins a tal punt que a Catalunya les institucions esdevindrien purament simbòliques i buides de capacitat real?.
En qualsevol cas, la signatura del pacte de Gènova el 1705 pel qual van decidir lliurement no acceptar Felip com a rei, i aquest fet és una demostració d’aquella sobirania que dèiem, els catalans van decidir lliurement. El tractat va ser signat a Gènova el 20 de juny de 1705 entre els representants de Catalunya, Antoni de Peguera i Eimeric i Domènec Perera, i el plenipotenciari de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crowe. era una aliança de Catalunya amb Anglaterra, nació que es comprometia a desembarcar tropes per secundar l’alçament català a favor del rei arxiduc Carles III i a fer respectar les constitucions i les lleis de Catalunya.
A partir de llavors l’escenari és divers i els partidaris de l’arxiduc són a punt de guanyar diverses vegades, entren a Madrid i els felipistes a Barcelona diverses vegades, però ni els uns ni els altres no arriben a consolidar la situació
En bona part aquestes tropes eren mercenàries, de cossos d’exèrcit que no pertanyien a l’estat, així qui entra a Barcelona és el duc de Berwick que, com us podeu suposar pel nom, no era castellà. sinó que era anglès, fill bastard del rei Jaume II, va ser qui va guanyar la batalla d’Almansa i va substituir en el setge de Barcelona al duc de Pòpuli que tampoc era castellà sinó napolità. Però els que aguantaven sí que eren del país, per exemple els del setge de Barcelona, bàsicament el cos anomenat de la Coronela que eren joves menestrals. La gent que a Sant Martí va atacar el cos d’exèrcit el gener de 1714 o els que van patir el saqueig de Sant Quintí de Mediona. És fàcil entendre el tema de les tropes, els exèrcits llavors eren molt nombrosos, a Barcelona la van atacar primer un exèrcit de 20.000 homes i després un altre de 50.000, en el moment més intens del setge hi va arribar a haver més de cent- mil homes. Castella s’havia vist en part despoblada perquè molts homes havien agafat el camí d’Amèrica, com a soldats o simplement com a emigrants.
Aquest caire és perfectament perceptible en un document tan contrastat com el llibre d’òbits de la parròquia de Santa Maria de Vilafranca. Em sap greu no poder-vos donar referències directes de Sant Martí o de sant Quintí, però els llibres parroquials d’aquests anys a una i altra població s’han perdut o desaparegut, caldria mirar que no apareguin a Barcelona. El panorama general que es dibuixa és d’un gran desori amb gent molt diversa que durant aquests anys va cap aquí o cap allà, curiosament fa la impressió, a banda dels estrangers que pertanyien a l’exèrcit, que era gent de l’interior que baixava cap a zones costeres, no hi trobem gent de marina ni barcelonins o tarragonins de forma significativa.
Antoni Massanell els va estudiar en un llibre de demografia del segle XVIII i aporta dades concretes dels morts en aquest indret i destria any per any les indicacions de procedència dels finats. Així el 1706 troben que 7 persones pertanyen a la parròquia de Vilafranca, 18 són fills de poblacions molt diverses i altres 8 no s’indica el seu indret de procedència, a més de 10 militars. Gent de Berga, l’Albí, Sant Cugat de LLuçanès, la Portella, Cornudella, Salardú, Guissona, l’estat de Milà, Girona, Moja, Tellú (Urgell), Marnera, Maçanet, Mas Sunyer (Avinyonet) i Calaf, amb professions que van de pagesos a estudiants passant per traginers.  Entre 1707 i 1708 moren sis homes portuguesos, dos dels quals eren traginers. El 1710 presenta 5 vilafranquins, 35 de fora vila, 5 sense indicació i 2 militars. Els indrets van de Rocallaura, Prats de Rei, Bellpuig d’Urgell, un francès, Lleida, Benifallet, Santa Fe (Vic), la Granadella, Urgell, Sant Martí Sarroca, Sarral, Anglesola, Flix, l’Espluga de Francolí, Castellfollit, Rocallaura, Sant Martí de Maldà, Lilla, Valldeperes, Valldaro (Urgell), Passanant, Bellpuig, Talavera, Mora, Ciutadella, Anglesola, Sort, Xàtiva, Torrelles de Foix, Castelló de Farfanya, un irlandès i un holandès. Entre els oficis pagesos, estudiants i un rajoler. També hi ha dones que a vegades les trobem morint poc abans o després que el seu marit, potser podem parlar de famílies que fugien, no ens hauria d’estranyar pel tracte que les tropes donaven als habitants dels llocs per on passaven. Entre els finats també soldats francesos, alemanys, irlandesos, de les anomenades “guàrdies Valones” o d’un regiment dit “de Flandes”.
Juliol de 1711 “Germà de nostre monarcha Carles tercer rey de les Espanyes i que Deu guardi” La posició de la gent de Vilafranca i amb ella la del Penedès és prou clara, al Llibre d’òbits de Santa Maria trobem la crònica dels funerals que fan el 1711 a Vilafranca per la mort de l’emperador Josep I, germà de Carles III, “Rey de las Espanyes” a la ciutat de Viena. Aquest fet serà, com veurem, clau pel desenvolupament de la guerra perquè serà el pretendent Carles qui, desentenent-se de la sort de Catalunya, ocuparà la corona de l’imperi austríac i intentarà que el conflicte s’enllesteixi.
Expliquem una mica el que va passar aquí i específicament els fets entre gener i setembre de 1714.
Tot i que tropa i sometent de la Vegueria que llavors s’anomenava de Vilafranca  van ser a Barcelona entre el setembre de 1705 i l’abril del 1706 el paper de la nostra terra fins llavors no havia anat més enllà de patir el conflicte.
La posició clarament antifrancesa tenia una justificació clara: al segle XVII s’havia patit la guerra anomenada dels nou anys i Vilafranca i amb ella tota la Vegueria, havia hagut de suportar la presència i l’allotjament de tropes de forma constant, un fenomen habitual fins a la construcció de la caserna sobre el 1750, amb fets complementaris com el llegendari de misser Rufet. Per altra banda el Penedès que era ja una productora d’esperit de vi a les fassines, tenia interessos comercials amb Holanda a on exportava molt d’aiguardent –les anomenades holandes- tota vegada que tenia prohibit el comerç amb Amèrica.
A partir de la batalla d’Almansa, l’abril de 1707 les tropes borbòniques van ocupar aviat València i posteriorment el Principat i Vilafranca com a nucli de comunicacions però el Penedès no era una zona pacificada sinó que, en aquest desori tan habitual que hem vist al llibre d’òbits de Vilafranca hi ha partides de miquelets i voluntaris que, a partir del 1713 quan es comença a ocupar el territori es dediquen a apressar els militars que troben sols o amb família i diu Pere Mas que els porten a Sant Martí, però no tenien capacitat de fer gran cosa més. Per la seva banda, l’únic aixecament a Vilafranca contra el Borbó va ser el del veguer i el batlle de Vilafranca van comandar una partida i es van enfrontar a les tropes del cavaller de Lede, la cosa no va funcionar i van ser vençuts i empresonats.
El 2 de desembre de 1713 s’estableix a totes els vegueries una contribució per mantenir l’exèrcit borbònic, les quinzenades, anomenades així perquè es cobraven cada quinze dies. A la Vegueria de Vilafranca li corresponien 17.500 pesos, és a dir 10 escuts per persona, a mitjans de desembre el brigadier Patiño que era qui portava el govern de la Vegueria, va recordar l’obligació de pagar. Aquest va ser un argument essencial per entendre la revifalla de la posició anti borbònica, els pagesos de les masies havien d’acollir els soldats, mantenir-los, van patir saqueigs, van veure com la gent jove marxava de casa, i ara havien de pagar, de manera que no ens ha d’estranyar que el crit no sigui “mori el borbó” sinó “Via fora, lladres!” Diu Torras Ribé que l’estat major borbònic considerava prioritari el proveïment de l’exèrcit per sobre de l’alimentació de la població civil. Hem de tenir en compte que un exèrcit tant nombrós assetjant Barcelona s’havia de proveir, els barcelonins resistien, proveïts per mar, convençuts que un exèrcit tan nombrós no podria aguantar sense uns proveïments molt ben establerts. Aquí encara hi ha un altre tema poc estudiat: qui havia de pagar les quinzenades? El propietari o els pagesos? Moltes terres eren bens de l’església i el tema no era tan simple. Sembla que finalment es va resoldre a parts entre propietaris i pagesos que hi treballaven.
Hi va tenir un pes específic directe al Penedès Antoni Desvalls i de Vergós (1666- Viena 1724), marquès de Poal que va organitzar bona part dels aixecaments a les zones de muntanya del principat, en especial al Bages, Moianès, Lluçanès i Osona, però també al Vallès i el Penedès? Si trobéssim el llibre d’òbits de la parròquia de Sant Martí i el capellà hi hagués deixat una crònica, cosa molt habitual en situacions excepcionals, potser en sabríem més.

El 4 de gener del 1714 com que els de sant Martí no baixen a pagar en Patiño hi envia un cos de 150 granaders per recaptar les quinzenades a punta de pistola. Quan són prop de la Roca abans d’arribar al poble són atacats per paisans que fan una gran mortaldat. Hi havia només gent de Sant Martí, pregunto. Per l’orografia i les condicions de la vostra població és lògic pensar que en van venir de Torrelles i Foix, de Guardiola i tota la contornada, els “vegants” o “navegants” dels Peguera que treballaven les terres comunals, un experiment que s’ha d’estudiar amb deteniment. Hi va tenir a veure en Guerau de Peguera com a senyor de la zona i declarat austricista? Es fa difícil pensar-ho perquè tenien molta feina a Barcelona on Josep de Peguera i d’Aimeric fou capità de la Coronela de Barcelona durant el setge 1713- 1714, però sabem ara que tenia un interès especial per aquesta zona, que es fan enterrar a Foix i que en el seu testament dóna als anomenats “navegants” terres i propietats per tal que milloressin les explotacions agràries comunals. Els Peguera es van posar en contacte amb el marquès de Poal i van acordar l’aixecament del Penedès? Sabem que la notícia va ser coneguda i celebrada a Barcelona. Ens podem preguntar si, com s’ha dit, el de Sant Martí va ser el detonant dels altres aixecaments a altres indrets del país interior. Com veieu encara hi ha molt a estudiar.
El pocs soldats felipistes que van sobreviure van recular altra volta cap a Vilafranca i el duc de Pòpuli que veia com li sortien més problemes dels que s’esperava quan el seu interès primordial era el setge de Barcelona, es va mostrar disposat a donar un bon escarment a la gent de Sant Martí de manera que va enviar el brigadier Diego Gonzàlez amb 300 infants i 300 dragons i el germà del cavaller de Lede amb més tropa, bona part de la qual va haver de deixar el setge de Barcelona. L’aixecament de Sant Martí era en realitat el del Penedès rural, però Sant Martí era poc defensable i van pujar cap a Sant Quintí. Sembla que Sant Martí no va rebre especialment però el 10 de gener una notable tropa –alguns han parlat de 2.500 soldats jo penso que la xifra ha de ser inferior- van atacar Sant Quintí hi van entrar a sang i foc, a mata degolla que en diuen i va ser saquejat, entre nadius i refugiats hi va com a mínim vuit-cents assassinats que inclouen vells, dones i infants.
 “Doña Maria Luisa Gabriela, princesa de Saboya, reina de las Españas... Lo die 14 de febrer)”. El 14 de febrer de 1714, després dels fets de Sant Martí i Sant Quintí de Mediona, el Penedès és sotmès i a Vilafranca celebren missa per la mort de Maria Lluïsa Gabriela, princesa de Saboia i reina de les Espanyes, esposa de Felip V. També en acabar el setge de l’11 de setembre de 1714 es va celebrar un solemne Te-Deum pel final de la guerra diu Pere Mas i Perera. Com veurem, però, tenim un argument fins ara desconegut que ens diu que en el fons el seu pensament no estava en la línia borbònica.
A partir del gener de 1714 l’aixecament és general arreu d’una Catalunya ocupada pels felipistes amb l'excepció de Barcelona és general, a més la guerra es viu en un clima d'exacerbada religiositat, el pendó de Santa Eulàlia ja sabem que era considerat miraculós per les tropes que el portaven, es parla de creus al cel, a Girona hom espera noves mosques pestíferes del sepulcre de sant Narcís, la verge de la Mercè és nomenada Generalíssima, a les banderes dels Miquelets o de la Coronela hi ha imatges de Marededeus o de Sants. Com hem dit, és una llàstima no conservar més documentació directa d'aquesta etapa.
Els anglesos i austríacs havien jugat a la guerra perquè volien guanyar-hi i participar més directament del pastís americà, els francesos perquè volien constituir un gran imperi. El tractat d'Utrech signat a aquesta ciutat l’abril del 1713 deixa Catalunya a la seva sort –els anglesos treuen les tropes i parlen “el cas dels catalans”- es parteixen Europa a gust, com qui canvia cromos, l'emperador Carles d’Àustria proposa quedar-se Catalunya per a la corona, però al rei francès no l'interessa de cap manera, els Anglesos per dalt i els àustries per baix, de cap manera, prefereix perdre el regne de Nàpols i Sicília, cedir als anglesos Menorca i Gibraltar que no pas tenir-los a sota dominant el mediterrani.
Perquè va resistir Catalunya, només perquè creia que podia guanyar i mantenir el caràcter propi, el de les seves constitucions, perquè estava ben armada, perquè no creia que les tropes felipistes gosessin bombardejar la ciutat que era un objectiu civil, com així van fer, perquè pensava que perdria els seus drets i seria annexionada i perquè creia que podria pactar un caire polític independent. Quan la resta de fronts europeus estan solucionats els soldats francesos es van concentrar a Catalunya perquè el duc de Pòpuli s'havia mostrat incapaç de solucionar el tema. Werwick sabeu que quan va aconseguir entrar l'11 de setembre no va autoritzar el saqueig, a mata i degolla ordenat pel rei, ho va fer a la vista del patiment d'aquella gent que, no ho oblidem, actuava també moguts per uns patrons de tan exacerbada religiositat que ara anomenaríem d'integrisme religiós.
A partir de l’11 de setembre del 1714 Sant Martí és sols un símbol, Cardona era defensable, Sant Martí feia mesos que com tot el Penedès estava controlat, com Bagà o Castellbell i el Vilar, oficialment cauen el 18 de setembre, només va ser cosa de signar capitulacions, el 18 de setembre. Però el que ens interessa és el seu caràcter simbòlic, només van fer signar la capitulació a aquelles poblacions que havien estat un significat nucli de resistència.
El tractat d’Utrech va suposar la pèrdua d’importants espais com el regne de Nàpols i Sicília que van passar a mans de l’imperi Austríac. A Felip V li va costar 16 anys ocupar amb condicions el tron d’Espanya, pèrdues materials que no cal dir, va morir absolutament ximplet –del dia en feia nit i no sabia on era- el 1746.
Les conseqüències van ser evidentment, un moviment de repressió que ha estudiat a Sant Martí Belen Moreno amb documents notarials i encara ara ha aparegut nova documentació notarial del Penedès que està estudiant Jordi Vidal i que ens demostra que quan el 1720 en Carrasclet s’aixeca contra el poder borbònic encara s’està esbrinant el paper d’uns i altres en la guerra de Successió.
Conseqüències:
-Abolició de totes les institucions de govern pròpies de Catalunya: la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent.
-Desaparició de la Corona d’Aragó.
-Enderroc a Barcelona d’unes 1.200 cases al barri de ribera i construcció d’una ciutadella militar per al control de la població.
-Repressió generalitzada.
-Decret de Nova Planta que suposava:
-Creació de la figura del capità general, màxim governador del territori.
-Divisió territorial en corregiments, el corregidor era nomenat directament pel rei.
-Establiment del cadastre, nou impost sobre les propietats que no existia a Espanya, sobre propietats rurals i urbanes, el treball de les persones i els beneficis del comerç i la industrial, va suposar multiplicar per quatre la pressió fiscal existent fins llavors. Els membres de la noblesa i el clergat no l’havien de pagar.
-Imposició del castellà com a llengua oficial, no es va poder aplicar a nivell eclesiàstic (registres en català) ni a nivell notarial (escriptures en català) perquè la immensa majoria de la població no el coneixia, però sí a nivell oficial i judicial.
-Tancament de la Universitat de Barcelona, nova Universitat a Cervera (botiflera).
Hi ha encara molt per estudiar, però tan de bo el tricentenari hagi servit per donar a conèixer, difondre i aprofundir en el coneixement del nostre passat.

En contrapartida a Josep de Molines, reconegut partidari dels borbons, degà del Penedès i membre del tribunal de la Rota, a Roma, representant del rei Felip V en diverses negociacions amb el papa, l’empresonen a Milà on mor el 1719 i a Santa Maria no li fan cap missa, tot i que va ser qui va fer possible l’arribada de les relíquies de sant Fèlix. Ha estat molt ben estudiat tot el seu procés a “Sant Fèlix, el romà fet vilafranquí” per Mn. Juncà i el Toio Ribas, tot i que aquesta dada no es coneixia, el 1719 Vilafranca i el Penedès encara es mostra austricista.
Abans d’ahir en va fer deu anys que l’IEP, fundat aquí mateix, va donar a conèixer el “Manifest pel Penedès” origen del moviument per la Vegueria del Penedès.
Conferència sobre el 1714 a Sant Martí Sarroca. Diumenge 14 de setembre del 2014, sala de ponent del Castell dels Santmartí.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada